La consciència

Els nervis el menjaven per dins com si estiguessin afamats de por. Mentre l’home s’esbaldia la cara amb les mans i l’aigua li relliscava lentament sobre les seves pàl•lides faccions, intentava xiuxiuejar un crit de guerra convincent. Es mirà al mirall escapçat, el reflex de la desconfiança s’abraonava sobre el lavabo. Quantes mirades, quants gemecs, quantes cares confiades hauran fet aquí aplec d’horror i autoestima? Es preguntava l’home eixugant-se la barreja d’aigua i plors. Es va redreçar com si d’això li anés la vida, buscant una font d’inspiració. No puc, no dec! Es digué mentalment. El que està fet, fet està! No m’arronsaré! Repetint-se un cop darrera l’altra cada frase motivadora que conegués, va sortir per la porta gran. La única que hi havia i donava al rebedor. S’arrossegava incòmode per els passadissos. Buscant cartells, senyals, alguna cosa a seguir sense pensar. Però no, no hi havia res, únicament el seu subconscient, els horrors més profunds del seu interior es passejaven al seu costat. Començà a donar llambregades intentant evitar el temps, el temps per pensar en algo pitjor, el temps per evitar arronsar-se i no seguir endavant. La notava, perseguint-lo, assetjant-lo, la tortura que es mereixia. La llum s’apagava, palpava el seu futur i no veia res. No em puc queixar es deia a ell mateix, soc jo qui ha tret l’oxigen de la meva vida, soc jo qui m’he sentenciat. Amb grans esforços va arribar a un escriptori i una dona uniformada el mirà de forma penetrant just abans de que ell obrís la boca. Jo la vaig matar.