La carta!

Roser tenia a les seves màns un full on es veia varies lineas d'escriptura. D'aquelles lineas l'última la mes petita era un nom. La mirada de la Maria en va aturar amb aquell nom i, amb un dit el va tocar poc a poquet entre estranyada i expectant.
Havia sentit la necessitat de fer allò i no atinave a saber el perquè. Aqueix nom li era conegut, molt familiar, fins hi tot evocava ha ella quelcom de records bells del passat. I ara de cop, li va semblar que dit nom era com un símbol, ¿era casualitat? ¡Ho una jugada del destí!
El tacte algunes vegades es un sentit meravellós, poques vegades reconegut amb el seu immens poder.
¡Tocar aquell nom!Era com si de nou el toques a ell. A la Roser el cor li donà una sotragada, una missiva diu mes que una fotografia mal deformada, es millor aquelles lletres i aquell nom a ella li deia molt.
Hi una sèrie de casualitats, la missiva no deia molt, era professional. Mes... El seu contingut a la Roser l'interessava, però res hi havia que justifiques l'acció aquella sols els records del passat els llocs, una sèrie de coincidències que no la podien parar.
Desprès d'uns moments indecisos. Roser va mirar altre volta la dixosa missiva va col·locar en un costat la missiva i va dir-se pels seus endins "estic boja". i continuar amb dins dels seus pensaments, "no veus Roser que això no pot ser", va aixecar la seva mà fent un moviment com aquella qui vol escombrar quelcom del cap amb un ¡no!
Però ara els papers li semblaven incomprensibles, la apartaven dels seus pensaments no podia concentrar-se. Va apartar la vista i va voler pensar, però la seva ment es negava rotundament, com si una força interior volgueren que seguis pensant. Una estranya sensació va recórrer tot el seu cos desde el cap als peus, volia lluitar encontre d'allò, que veia absurd, però una força major l'aturava.
Feia tant temps que la pell de la Roser era horfa i moltes vegades pel seu endins cridava el seu oblit, però al mateix temps tenia por de ser profanada. Obstant ella mai havia associat això que li passava amb ningú fins ara. Ara tampoc, per això aquell espècie de manament li semblà mes estrany.
No havia guardat la missiva, no sàvia el perquè els seus ulls tornaven cap ella i a pesar de que la Roser no volia els seus ulls tornaven a mirar aquell nom tan familiar.
Hi hauria quelcom diferent, no sàvia potser era alguna senyal, un to inusual ¿que podia haver provocat allò? Va respirar fons i la va llegir de nou, tota. El text i tot el que deia era ¡d'ell! No hi havia cap dubte, però allò no era pas possible, ¡ell feia un any que havia mort! ¡Per ella! Era tant sols aquell nom, però cada volta que el mirava el veia diferent i una estranya sensació oblidada ja en el temps tornava a reviurà, ¿tendresa? ¡Desig! Potser tot a la vegada la Roser estava desconcertada.
Llavors va tancar la missiva en un calaix i va tornar-se a parlar pels seus endins "soc una dona estúpida, i a mes a mes boja" i es va parar com volen fugir... Llavors va trucar el telèfon. Era. ¡Ell!

Autor: Ferran de Montagut, escrit en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" avui dia de Gener del 2003 Comarca de "ALTA GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
Notes: Qualsevol semblança amb altre escrit o novel·la es una casualitat, aquest sols a sortit de la meva ment, no li donguin mes voltes, no te cap mes explicació. L'autor: F.M.N.
E-mails: joandemontagut@latinmail.com ferranmujal@yahoo.es mas_el_sol_solet@hispavista.com
barodemontagut@eresmas.com fnaspleda@hotmail.com ferranmujalinaspled@lycos.es ferran_naspleda@hispavista.com drac_del_mon_i_cos@hotmail.com

Aquest conte es dedicat a una noia de Gracia (BCN). amb tota la meva estimació i amistat. l'autor: Ferran de Montagut. F.M.N.
Notes: Aquesta història te quelcom de veritat, però no va passar axis, la situació es va donar en un xat, però l'autor ha volgut canviar la manera d'enfocar la història a conte i ha omitit els noms