La cara de l'optimisme

De sobte l'estació s'omplí d'un batibull impressionant de gent que parlava, paraules inconnexes, frases inacabades, crits esmorteïts, riures apagats, suraven en la immensitat de l'espai. Tot seguit, passat el comboi, però, silenci, un silenci estrany com si tot d'una el món ja no hi fos, com si tot s'hagués difuminat. Llavors, un noi, de cara aixafada, d'ulls ametllats i somriure esbiaixat,sincer, entra al gran passadís, com si d'un rei es tractés. Allà només hi queden dues noies que, com ell han perdut l'últim metro, les dues parlaven però, en entrar el jove i descobrir que sota aquell rostre s'hi amagava un enigma que els feia respecte, però que no entenien, havien callat, ara el miraven encuriosides.
Arribà el metro i els tres solitaris hi pujaren, sense saber si per casualitat o per alguna raó del destí acaben asseguts mare, filla i noi en el mateix compartiment. El xicot dirigeix la seva mirada clara i innocent cap a la senyora i sembla voler dir alguna cosa finalment, encara que lentament i amb dificultats ha aconseguit dir: "si no m'he presentat, em dic Marc".
En Marc semblava content d'aquell gran triomf, havia aconseguit iniciar una conversa. A partir d'aquí es van presentar, ella li va dir que es deia Marta i que tornaven del metge. De seguida la conversa va anar derivant l'actual tema del retard que pateixen els trens, i de l' AVE.
Era un noi bastant espavilat i d'idees, si més no originals, doncs una de les seves propostes per fer que els trens vagin més ràpids era afegir-hi una tercera planta, i que les portes fossin més grans, així no es perdria tant de temps en entrar i sortir d'aquest. Quan deia això semblava voler salvar el món a cops d'idees esbojarrades. A més a més deia conèixer una tal Mª Carmen que era la encarregada de RENFE i que parlaria amb ella per comentar-li el problema. Les dues se'l miraven amb un somriure a la boca.
Més tard uns músics ( no gaire bons) van entrar al vagó i només escoltar com els aplaudia i elogiava en Marc, es sentiren com els músics de la orquestra filharmònica de Viena.
Més tard ens va explicar que volia ser un home de negocis, ho deia amb una il·lusió i amb una confiança!... poc vista en el jovent d'avui en dia.
Llavors una frase, que va quedar molt gravada en el cervell de Júlia, i no pas perquè fos filosòfica sinó perquè mentre la deia els ulls del Marc varen brillar en la penombra del compartiment, : "estic segur que la Júlia i jo tindrem molta sort" Ho deia segur de si mateix, tant, que hauria encomanat l'optimisme i l'esperança a qualsevol que tingués al costat.
En aquell instant l'altaveu va anunciar El Clot, es van acomiadar, després de ser mig empeses per l'aglomeració de gent, es van girar per mirar a les finestres, tot veient com el Marc, amb un somriure a la boca, deia adéu amb la mà.
Per a Júlia, Marc havia estat com una mena d'àngel, algú que l'havia salvada de la mediocritat que es viu avui en dia, de l'escepticisme de tothom, i de ser arrossegada pel pessimisme de la gent.
Aquelles paraules.... encara que vinguessin d'un desconegut, havien estat la clau per obrir la porta que fins ara no s'havia atrevit a mirar, aquella on darrera s'hi amaga el món magnífic que molts no veuen, no perquè siguin cecs, sinó per que encara no els han tret la vena dels ulls.