La cambra infernal

LA CAMBRA INFERNAL
La cambra recòndita i lúgubre
del teu abisme t'aterrirà
Quan vaig trepitjar la cambra, la meva imaginació prodigiosa
no podia sospitar que desencadenaria una sèrie d'esdeveniments
esfereïdors. Sóc escriptor, tan sols desitjo pau i tranquil·litat per tal
d'assolir la inspiració imprescindible, i a la llar és impossible. Si
no destaroten els nens, són el veïns o la muller. Malgrat la manca
de males intencions, el resultat és el mateix. Una situació caòtica
en la qual sóc incapaç d'escriure ni un mot. Si mai heu intentat de
plasmar els vostres neguits, em comprendreu. Potser algú treballa
embolcallat amb soroll o música, i fins i tot el rebombori li deu fer
companyia. Jo no cerco companyia, sinó silenci, el meu company,
indispensable per tal que la inspiració s'apoderi de mi.
Se us acut la imatge típica de les pel·lícules: un castell abandonat
o de lloguer. Romandre unes jornades a contracor dintre d'una
fortificació m'omple de paüra. I a les agències no em presentaré
per insinuar: "Perdoni, em cal un castell menudet, el pressupost és
minso". On existeix un indret ple de calma? Una habitació d'hotel.
Com pal·liar l'inconvenient dels diners? Una novel·la no es crea
- 18 -
en quatre dies. Els llibres anteriors els he realitzat controlant la
família, pregant, suplicant, subornant, oferint premis. Qualsevol
estratègia amb tal que em deixessin tranquil. El xivarri dels veïns,
els lladrucs dels gossos, els retrunys de les motos, em crispaven
els nervis i no em sorgia ni una lletra. La solució: taps a les orelles.
Però la dissort m'ha tiranitzat. Una infecció me'ls ha prohibit.
L'opció és no escriure. Els escriptors copsaran el meu sentiment:
no poder exhibir la creació que m'atrapa és una mort en vida. Es
converteix en un impuls poderós. Suporto abans la fam que el
desig frustrat d'escriure. Dec ser un artista en perill d'extinció.
Per què no bandejo la situació que m'envolta? Aïllar-me del món,
fabricar-ne un a la meva mida. En sóc incapaç, ja que estic pendent
de tot, m'inspira, i serveix per transformar-ho en històries.
Complicat, si et rodeja el caos. Meravellós, si el silenci t'agombola.
De la ment sorgeixen pensaments, records, vivències, lectures,
música, tot esdevé útil. El cervell sintetitza la informació i elabora
una narració, la qual no és lícit que resti en l'oblit. Cal plasmar-la,
i ensems, els lectors fruiran dels relats. Un batibull de fantasies
maldaven per brollar, i cometia un crim si se m'escapaven. A prop
de casa havien obert una pensió desastrosa, que serviria per als
meus propòsits. La idea es mudà en obsessió, fins al punt que no
vivia rumiant que perdia el temps. Vaig avisar la meva esposa
que m'absentaria uns quants dies per tal d'exercir la feina artística
en un indret adient. No em visitarien si mantenia l'adreça en
secret. Em respongué, a mans besades, panxacontenta, que gaudiria
d'unes vacances. No jo, sinó ella. Em vaig quedar petrifi-
cat. Creia que s'enutjaria o que em suplicaria que no l'abandonés.
Anava lluny d'osques. Estava farta de veure'm. A cop calent vaig
conjecturar que a la muller tant li feia si marxava per treballar
- 19 -
com si corria darrere una amistançada. Vaig preparar una maleta
petita, amb els estris imprescindibles, i fulls i bolígrafs a doll.
Sóc tradicional. Si existissin les plomes d'ocell, les utilitzaria. No
m'agraden ni les màquines d'escriure ni els ordinadors. Necessito
observar la meva lletra, fer lliscar el bolígraf pel paper blanc, i no
m'importa ratllar el que m'ha sortit malament o no em convenç.
Per aquest motiu és un esborrany. Les idees flueixen de la ment
al braç, a la mà, al bolígraf, als fulls. La tinta és la prolongació
de la mà.
Em vaig encaminar a pleret vers la Pensió Nista. El nom devia
estar indicat per als jubilats? L'escala funesta, repulsiva, esperonava
la inventiva. Vaig trucar al timbre. Em rebé una dona grassa,
lletja, deixada, amb aspecte de bruixa. Un suggeriment per a uns
contes infantils. No se m'oblidaria. Vaig demanar una cambra, i
la mestressa em parlà en un to greu. No esperava una veu dolça,
aguda i melodiosa. Escopia els mots insultants: "Noés es quea la
tenta-u, l'útima". Aquella dama posseïa un problema bucal. La
vaig entendre amb penes i esforços, i ho vaig confirmar en oferirme
la clau. Només els quedava la trenta-u, l'última. Vaig assentir,
pagant el que em sol·licità. En realitat, vaig posar uns bitllets sobre
el taulell, i ella arreplegà el que convenia. Subjectant la clau
amb fàstic, ja que estava greixosa, em vaig dirigir al final del
passadís. Creia que llegiria de l'u al deu, del deu al vint, i del vint
al trenta-u. M'equivocava, del dotze passava al trenta-u. Solament
n'hi havia tretze, i no s'havien atrevit a col·locar el número de
la mala sort. O potser havien capgirat les xifres. En els llocs on
l'habitació tretze no existeix, al dotze li segueix el catorze. Aquí
preferien anomenar-la trenta-u. Surrealista. No sóc supersticiós.
Però per què precisament aquella? Estaven ocupades les restants?
- 20 -
Tan sols de recórrer la tirallonga una esgarrifança t'envaïa. Un
mareig m'inundà, per la flaire nauseabunda de la pensió i l'alè
que m'havia llançat l'harpia. Amb la maleta en una mà i la clau a
l'altra, semblava un delinqüent a punt d'entrar a la cel·la. Anhels
imperiosos de fugir s'apoderaren de mi. Les parets del passadís
de color negre, sense llum, a les palpentes, topant amb la testa
i rebotant, un suplici. No m'escapoliria, havia pagat. Aprofitaria
una jornada. L'endemà en cercaria una amb cara i ulls.
Vaig posar la clau al pany, després d'haver xocat contra la porta.
Vaig tocar el número amb els dits, simulant un cec llegint el
sistema braille, per comprovar que no m'equivocava. Encara que
els problemes per encertar el pany foren suprems, diversos intents
fructificaren. Vaig respirar alleujat, obrint la porta de la dolça llar.
Atènyer el cim de l'Everest no esdevindria tan perillós. Vaig palpar
la paret buscant l'interruptor. Ambicionava una llanterna mig
fosa, un punt de llum, un misto. Mai no havia copsat com enyorem
la claror. La negra nit envejaria la foscor del lúgubre recinte.
Per fi, l'interruptor. En pitjar-lo la rampa m'obligà a apartar la
mà. S'encengué un llumet irrisori que penjava del sostre, suficient
per contemplar l'estança. En penetrar-hi, vaig tancar la porta,
esbalaït. Freturava d'intimitat per fruir de les meravelles que em
brindava. De bell antuvi, ensopegaves amb un llitet ridícul. Una
tauleta de nit al costat. Un mirall i un quadre penjats ocupaven
massa espai. La maleta no m'hi cabia, la vaig deixar damunt el
llit, on vaig seure, esgotat de la travessia. Una magnífica entrada,
font d'inspiració. La meva ombra i jo atapeíem la cofurna de
gom a gom. Les parets negres mostraven una vista excel·lent. El
mirall trencat regalava una espurna d'il·luminació. M'estalviava
la mala sort, perquè l'hauria esbocinat en moure'm. El quadre era
- 21 -
una natura morta. M'hi vaig apropar, pocs centímetres. No eren
les típiques fruites, sinó uns arbres secs i escanyolits, uns cadàvers
d'animals, i de nit. Una natura morta. De silenci en sobrava.
Deprimia com un nínxol. Seria impossible treballar a ulls clucs.
El vampir ressuscitaria i se m'atansaria frec a frec. L'absència
d'endolls no m'estranyava, no crec que hi arribés prou electricitat
per connectar un llum decent. De bursada, en expressar que
em calia claror amb urgència, un fenomen estrany m'espantà. El
llumet del sostre intensificà la potència i m'enlluernà. Em costà
d'habituar-m'hi. Vaig esbufegar per la casualitat. La mestressa
devia estar manipulant l'electricitat, i em proporcionà energia lumínica.
Era amable en el fons, i havia estat una coincidència. El
meu desig s'havia convertit en realitat? Ai, la meva imaginació
prodigiosa! Vaig insinuar en veu alta que si el mirall no hagués
estat trencat m'oferiria més llum. Vaig distingir immediatament
un augment de lluminositat. La bombeta era tan potent? No la
podia mirar per comprovar-ho, m'hauria perjudicat la vista. No
gosava tombar el cap vers l'espill. Tanmateix la curiositat m'hi
empenyé. Vaig restar paralitzat. M'havia semblat destrossat a les
penombres? No, la ment no m'havia enganyat. En entrar era esmicolat,
ara s'havia reconstruït. La feredat em produïa tremolor.
En intentar d'aixecar-me, les cames em feien figa, m'esberlaria la
testa contra les parets. Vaig ansiejar una cambra de dimensions
normals i humanes, i inicià un eixamplament progressiu. El cap
em rodava, estava embogint. Certament, era producte de la meva
fantasia. O m'havia donat un cop a la closca, i estava desvariejant.
Tard o d'hora, tot tornaria a la normalitat: poca claror, el mirall
esbocinat, l'estança reduïda. Em vaig alçar, i amb precaució, vaig
passejar. La invenció era genial, caminava sense topar ni amb
- 22 -
les parets ni amb el llit. Vaig manifestar que el jaç no s'esqueia
amb la magnificència del reducte. Per art de màgia, s'amplià i
s'allargassà, adient per a un gegant. Em vaig enganxar d'esquena
a una de les parets, com si l'espasa m'hagués acorralat. És un
símbol, no hi havia cap espasa. Em temo que si l'hagués demanat,
hauria sorgit. Amb els ulls esbatanats, el cor bategant com un cavall
desbocat, vaig maldar per obrir la porta i fugir de l'habitació
infernal. No era una al·lucinació. El recinte posseïa vida pròpia, i
a més, era receptiu a les meves peticions. La porta era tancada.
Vaig estirar el pom, i se'm fongué al palmell. Vaig picar amb els
punys, i vaig xisclar. La bruixa devia ser sorda, i els llogaters també.
Potser s'havien volatilitzat. O eren gent com tothom, avesada a
no ficar-se en embolics. Estava atrapat. Descontrolat, aterrit, vaig
arrabassar la tauleta i la vaig estampar contra la porta, endebades.
Un ofec m'envaí. No hi havia ni una mísera finestra, tan sols una
respiració imperceptible. La situació angoixant no durar
ia gaire.
M'enganyava a mi mateix, les condicions eren adverses. El
dormitori no em permetria ni suïcidar-me. Em posava a prova,
jugava amb mi a dretcient. Vaig rumiar que em concedia els desitjos,
i se m'acudí de pregar que m'obrís la porta. En empènyer
la llosa de pedra, vaig confirmar que era picar ferro fred, un ogre
forçut i cepat no hauria assolit de bellugar-la ni un centímetre.
La cel·la, tal vegada com un infant, m'havia capturat. Hi devia
haver una explicació lògica. En aquells moments d'exacerbació,
no encertava a copsar-la. Vaig jeure al llit, era l'única activitat
factible. En fitar el quadre vaig exposar que m'abellia contemplar
la natura viva. Bocabadat, em vaig incorporar. Davant els meus
propis ulls incrèduls, el paisatge es modificà. Els arbres recuperaren
la vida, frondosos i robustos, les branques s'ompliren d'una
- 23 -
miríade de fulles, els animals s'alçaren i saltironaren, i la sortida
del sol donà pas a un dia radiant. Les escenes se succeïen, aparentava
una finestra. M'estava acostumant a les meravelles de la
cambra macabra. Estava encuriosit pel que pretenia mostrar-me o
demostrar-me, m'havia triat a mi com a testimoni. I si expressava
que em parlés? Mantindríem una conversa? Malauradament, no
vaig obtenir resposta. Estava convençut que si li hagués demanat
la lluna en un cove, s'hauria materialitzat. El cau maldava per
exhibir quelcom. Vaig desitjar en veu alta un televisor. Sobre la
tauleta de nit, que s'havia transformat en una taula de dimensions
escaients, aparegué una pantalla ultramoderna enorme. La vaig
endollar, vaig agafar el comandament a distància i vaig pitjar els
botons. Atent a les emissions de cada canal, no trobava res de remarcable.
Retransmetien programes, entrevistes, concursos, concerts,
pel·lícules, esports, sèries, documentals, notícies. Els personatges
eren normals. Hi vaig romandre hores, prestant atenció.
Els ulls em picaven, estava marejat. Vaig optar per preguntar. Cap
resposta, i la pantalla tampoc no plasmà cap imatge especial. Em
vaig aturar a les notícies, com sempre encoratjadores. Depriments
i cruels, ensenyaven com es morien els éssers humans per culpa
de la fam, les malalties, les guerres, els assassinats. Em sorgí un
crit de ràbia, amb un anhel d'extingir les dissorts. De cop i volta,
el locutor començà a llegir que la fam al món s'havia eradicat, que
les malalties es guarien, que les guerres havien finalitzat, i que els
assassins s'havien redimit. Ho explicava amb detalls: una sèrie de
científics i erudits havien assolit un sistema per obtenir aliments
en abundància, medicaments infal·libles, una droga que calmava
els instints agressius, i un pacte entre nacions. Si em punxaven
no em treien sang. Ho havia aconseguit jo tan sols de clamar-
24 -
ho al cel. Era un heroi. De seguida vaig bandejar el somieig. Es
tractava d'una facècia. La presó es burlava de mi, em considerava
una joguina. M'envaí un sentiment d'angoixa. Si simplement
jugava, quan s'enfadés o es cansés de mi, de què seria capaç? El
pànic em recorregué totes les fibres. Vaig cridar: "Deixa'm en
pau. Per què no em permets sortir? Pretens aniquilar-me? Elimina'm
d'una vegada. Vull acabar amb aquesta agonia. Concedeixm'ho.
O m'obres la porta o fulmina'm. No ho explicaré a ningú,
t'ho prometo, no t'enderrocaran, continuaràs sent la cambra més
bromista del món. T'ho prego, decideix-te. L'opressió em priva
de respirar. Materialitza un ganivet, em mataré jo mateix, no et
sentis culpable. Ets una estança bonica i innocent. Una bona nena
preciosa".
Estava suplicant a una habitació! I la titllava de nena, l'afalagava.
M'havia begut l'enteniment. La follia, l'absurditat portada a
l'extrem. El recinte ni reia, ni enraonava, ni em colpejava, ni trontollava.
No donava senyals de vida. Tanmateix m'havia demostrat
que era viu. D'un plegat, grinyolà com si fos de ferro i li faltés
oli. Les parets avançaven cap a mi, estava disposat a eliminar-me.
El sostre davallava, m'aixafaria com una persona esclafa un ou
amb la mà. En un últim intent desesperat de partir la porta, reunint
ímpetu i coratge, amb el risc de trencar-me l'espinada, o de
grat o per força, vencent dificultats, m'hi vaig abalançar diverses
vegades. Esgotat i adolorit, vaig desistir. Les parets i el trespol
seguien el seu camí, inexorable. Solament restava pregar. Arraulit
damunt el llit, vaig pressuposar que les parets el respectarien, seria
la salvació, però per dalt arribava la condemna. Em vaig ajeure,
i de moment, el jaç impedia el perill. La cara a dos pams del
sostre, el qual baixava, lentament, els batecs del cor, la respiració,
- 25 -
m'indicaven una fi imminent. La matèria grisa barrinava contra
rellotge. Podria escapar a través del mirall? No em convencia la
idea. En aquelles circumstàncies ni l'instint ni el seny servien de
gaire. Restaven segons per fallir, i en el quadre un animaló m'esguardava
encuriosit, em convidava a entrar-hi. Existia un món
diferent, una nova vida? Se'm presentà com l'única escapatòria.
Quan havia tocat la tela, la mà no l'havia pas travessat. Per ventura
l'antre pretenia participar en un joc d'enginy? Em permetria
de penetrar-hi tan sols de desitjar-ho? No hi havia temps, ho vaig
expressar, i immediatament l'habitació desaparegué. Una sensació
etèria em conduí vers un indret desconegut. En aterrar, tot em
feia mal. Vaig observar el meu voltant, els arbres, els animals, el
cel clar i brillant, i en tombar-me, vaig apreciar amb sorpresa la
cambra macabra, des d'una perspectiva estranya. L'estava mirant
des de dins del quadre! Havia tornat a la normalitat, era menuda,
amb un llit petit, les parets i el sostre com quan hi havia arribat.
Em vaig asseure a terra, al bosc, desconcertat. Romandria tota la
vida a la dimensió paral·lela? Vaig distingir una frase escrita sobre
una roca: "ets un esparpillat". La cel·la m'havia parlat per mitjà
d'un text, i m'havia elogiat l'agudesa. Continuava mofant-se de
mi. Els animals corrien i saltironaven contents, aliens a la dissort
que m'esclavitzava. A mi qui em manava llogar una habitació?
Pitjor que una casa encantada, que un castell curull de fantasmes.
La incertesa em dominava, estava extenuat de l'angoixa i la paüra.
Vaig albirar un personatge amb una maleta. La meva s'havia
esfumat. L'individu devia ser el nou hoste, encara que jo també
hi era. Potser la mestressa coneixia les malifetes de la cofurna, o
n'era ella la responsable. El subjecte entrà i deixà la porta oberta.
L'oportunitat d'escapolir-me. Em vaig llançar de llampada com
- 26 -
un saltador de trampolí per sortir del quadre, i estupefacte, vaig
topar contra la tela, amb un batzac descomunal. Vaig maldar per
cridar l'atenció de la nova víctima, vociferant, saltant, gesticulant,
amb tombarelles, un veritable desequilibrat. Ell estava distret remenant
la maleta damunt el llit. Em sentia impotent, insignificant,
era una taqueta en una pintura sense cap importància per a una
persona. Encara que es fixés en mi, com li explicaria la manera de
salvar-me? Si no copsava ni els meus crits eixordadors. Manipulava
la maleta, i la porta seguia oberta. Un doll de neurones m'esperonaren
la intel·ligència, vaig desitjar de sortir. Hauria estat massa
fàcil. Vaig esgaripar: "Senyor, observi el quadre". L'home deixà
els estris i es fixà en la natura viva. Amb un pal vaig marcar el terra
amb lletres grosses: "desitgi que el jove de la pintura aparegui
a l'estança". L'hoste ho llegí, i el rostre d'astorat es mereixia un
premi. S'estigué estona cavil·lant. Em desesperava, i tot d'una, em
vaig adonar que no ho deia en veu alta. Ho vaig reescriure, afegint
el que faltava. Ho percebé, i parlà. Admiro la seva bona fe, perquè
jo hauria pensat que es tractava d'un llenç psicodèlic o d'una
broma surrealista. Ho exposà en un to audible, vaig experimentar
un rodament de cap, i vaig perdre el món de vista. En despertar,
era ajagut al llit, i l'hoste m'enraonava, content per l'espectacle,
no havia viscut mai una experiència tan divertida. Per mi també
fou gratificant, i sense temps per agrair-li-ho, vaig llambregar
vers la porta oberta de bat a bat. Em vaig alçar d'una revolada,
em vaig esmunyir de la cofurna infernal a corre-cuita, no sense
abans avisar l'home que fugís de l'antre, el qual s'encarregà que
el consell no li arribés. Em sabia greu, ansiejava tornar-li el favor,
però si obria la porta seria repetir la comèdia, estaríem tots dos en
perill i no vindria un tercer a rescatar-nos. Massa arriscat, només
- 27 -
m'interessava salvar la pell. No tenia precisament llana al clatell.
Una decisió egoista, ho reconec. Qui no ho és? "Tant de bo pogués
ajudar-lo" vaig expressar, i tot seguit me'n vaig penedir. El desig
m'obligaria a regressar a l'avern, o l'avern m'obligaria amb els
seus mitjans maquiavèl·lics a entrar-hi. Tremolant de feredat, ho
vaig esmenar: "Oblida-ho, no el vull ajudar". Havia experimentat
la dama negra tan propera que no m'importava gens el proïsme.
Per sort, el reducte no m'escoltava, o no tenia efecte fora. Vaig accelerar
pel passadís, d'esquitllentes, i a recepció l'harpia m'interrogà:
"No li ha gadat la camba? Massa gan pa seu gus?". Aquella
bèl·lua sense solta ni volta em treia de polleguera. Massa gran? Si
m'havia agradat? La cínica em somreia esguardant-me de fit a fit,
palesant que era la responsable de l'odissea. Al capdavall exhibia
tot l'aspecte de bruixa.
Em vaig dirigir a la sortida de la pensió diabòlica, sense escoltar
una frase a la llunyania: "Cote ab l'esgaó". Havia llançat les
campanes al vol precipitadament, era una ànima de càntir. No havia
parat esment i vaig ensopegar amb l'esglaó com un beneit. La
pensió no es resignava a ser abandonada. Pretenia anar de bracet.
L'últim que vaig distingir abans de perdre la consciència fou una
carota atansant-se cap a mi i somrient grotescament.
Vaig obrir els ulls, i em vaig palpar. Estava indemne, incòlum
e.
Recordava que m'havia pegat un cop a la testa. En fregar-me-la
no em feia mal. Vaig llambregar l'indret, i em vaig incorporar
d'un bot. Era a l'estança demoníaca. Ni rastre del meu salvador.
M'havia quedat adormit, i havia estat un malson. No tenia cap
sentit que després de l'ensopegada em tornessin a la cofurna. Si
la roba hagués estat bruta, signe inequívoc que m'havia arrossegat
per terra, hauria pensat que havia relliscat. Vaig esbufegar, alleu-
28 -
jat. Frustrat per la rampa en pitjar l'interruptor, m'havia ajagut i
havia somiat l'aventura terrorífica. Ni m'havia fixat en l'entorn.
Simplement m'havia estirat al jaç. Havia deixat la maleta, i en
adormir-me, havia copsat la fantasia onírica com real. Bandejaria
les ximpleries i encetaria una narració. En no localitzar la maleta,
vaig pressuposar que me l'havia descuidat a la recepció. La
porta era tancada. En cridar i no obtenir cap resposta, vaig contemplar
el meu voltant. Un llit minúscul, una tauleta, un mirall,
i un quadre formaven tot el mobiliari. Les parets de color negre,
l'espill trencat, la pintura representava una natura morta, arbres
secs, escanyolits, cadàvers d'animals, i de nit. Idèntic al somni,
fil per randa. La llum minsa m'impedia de llegir un full de paper
col·locat damunt la tauleta. En expressar que necessitava claror,
el llumet del sostre intensificà la potència. Desconcertat, aquelles
paraules m'impulsaren a quedar a l'escapça, amb els ulls com
unes taronges. Horroritzat, desposseït de la pròpia voluntat, em
vaig sentir empès a iniciar uns precs: el mirall sencer, l'habitació
més ampla, el llit més gran, la natura viva, un televisor. No vaig
agafar el comandament. No m'importava ni eradicar la fam, ni
guarir les malalties, ni finalitzar les guerres, ni redimir els assassins.
Sabia què em succeiria. El cau jugava i se'm rifava. Potser
ara no vindria un nou hoste, i restaria atrapat. Em concedí tots els
desitjos. Vaig recollir el paper, que havia llançat a terra. El títol
deia: "La cambra infernal". La por havia mudat en una sensació
immensa de fàstic i repugnància que s'estenia com una taca d'oli.
Vaig començar a llegir, resignat:
"Quan vaig trepitjar la cambra, la meva imaginació prodigiosa
no podia sospitar que desencadenaria una sèrie d'esdeveniments esfereïdors.