La cadernera, el pit roig i l'arbust

Diuen que fa molts anys, a l'antiga Vall del Congost, entre cingles i rocalls hi vivia el rei més poderós. No posseïa ni grans terres, ni el millor exèrcit, sinó els més bonics jardins. Entre fonts i bassals, diuen que tenia prou aigua per satisfer la set de tothom al món. Però l'aigua tan sols servia per regar les plantes, altes, frondoses i acolorides; cridaneres per qualsevol animaló. Als jardins del Congost, el refilar dels ocells no cessava ni tan sols de nit, diuen.
I entre aquests ocells hi havia una cadernera, amb la veu més bonica de totes les veus mai sentides, i un refilar que podia enamorar-te en tan sols un sospir. Tots els ocells la volien. La cadernera, tota juganera, anava de visita en visita, repartint felicitat pels jardins, tot i que els altres ocells es sentien desgraciats quan ella se n'anava.
Cada matí, just en llevar-se, feia dues voltes ràpides per estirar les ales i s'aturava a sobre d'un arbust. Des d'allí, tot i tothom la sentia refilar; alguns més a la vora, d'altres des de més lluny, i tothom es sentia de sobte més feliç. Després, els ocells l'anaven a buscar i no se la veia més fins al vespre, on l'arbust li donava un curt repòs abans de tornar a casa.

Un dia de maig, les coses van canviar. Dos joves pit roigs van despertar-se amb una estranya sensació.
Amor.
No volien sentir el refilar de la cadernera. Bé, sí que volien; però no en tenien prou. Volien que ella també escoltés el seu cant, volien tenir-la per sempre més.
El seu dolor era cada vegada més gran, i ja no sabien què fer. Ho havien intentat tot, i no havien obtingut resultats. Desinflats, es van trobar, i es van explicar les seves penes. Veient que tenien el mateix problema, van decidir col·laborar, i van emprendre junts un llarg viatge per terres llunyanes i desconegudes, a voltes també perilloses. Allí, en l'infinit, trobaren un mag que els demanà què els empenyia a fer un viatge des de tan lluny. Quan li explicaren, el mag va quedar corprès per la tendresa de la història i els va concedir un desig per ajudar-los. El pit roig més atrevit va parlar primer:

«El meu únic desig és l'amor de la cadernera, però no pas per cap encanteri. Vull l'amor sincer. Per tant, us demano, si us plau, que em doneu paciència per esperar aquest amor, i força de voluntat per aconseguir-lo. »

I així fou.
El segon pit roig veié com les seves possibilitats d'aconseguir l'amor de la cadernera s'esvaïen. Ara, el seu amic pit roig li semblava un enemic, però era tan sols una il·lusió, una mala passada dels sentiments.

«Vull, gran mag, tenir paciència. Però no paciència per aconseguir l'amor de la cadernera, puix aquest amor està destinat al meu amic. Vull aquesta profunda paciència per esperar cada dia la cadernera, per poder dormir cada nit sabent que la veuré l'endemà malgrat no serà meva. »

El mag respongué, encuriosit:

«Si no és indiscreció; de què et servirà aquesta paciència si no pots tenir el seu amor?»

«L'amor ja l'he perdut, gran mag. Però la pena d'un amor perdut és molt forta, i m'espanta pensar que aquesta pena m'empenyerà a marxar, a oblidar la cadernera per no patir. Però aleshores perdré quelcom molt més important: ja mai més sentiré el seu refilar. Per tant, vull la paciència, no per aconseguir-ne l'amor, sinó per tenir allò encara més important i profund: l'amistat. Necessito una paciència que em permeti esperar el temps necessari perquè l'amor cicatritzi i pugui néixer una autèntica i sincera amistat.»

«No ho veig clar, jove pit roig. Però si és el que em demanes, t'ho concediré.»

«Espereu! Encara no he acabat. De res no em servirà la paciència sense una segona petició. I és que vull assegurar-me de sentir el seu cant cada matí, i vull també sentir el refilar de bona nit. Vull, per tant, estar sempre a prop seu, si és que ho pots fer.»

«I és clar!, res és impossible per a mi...»

I així fou. Els dos pit roigs van tornar i la història seguí el curs que estava escrit.
El primer pit roig, amb el poder de la paciència, s'estava cada matí i cada vespre a prop del niu de la cadernera. L'observava i, de tant en tant, li responia el seu cant. Ella, a poc a poc, es va anar fixant en aquest pit roig simpàtic que es comportava de manera diferent a la resta. Era especial. Tenia paciència per esperar-la, i això la va sorprendre i encisar. Ella se'n va enamorar, i els dos eren feliços. Molt més gran, però, era la paciència del segon pit roig, que també l'esperava i l'observava de dia i de nit. Ara ja no era un pit roig, no li calia perquè no volia el seu amor. S'havia convertit en un arbust, en l'arbust on ella es recolzava cada matí i cada vespre; així s'havia complert el desig d'estar sempre a prop seu. Amb el poder de la paciència, el seu amor envers ella cicatritzà. Però no va desaparèixer l'encís davant del seu refilar. I cada matí es delectava amb el seu cant; i cada vespre es sentia orgullós d'escoltar la veu de la cadernera com li explicava les penes i les alegries, els secrets i les notícies. I era feliç, l'arbust era feliç perquè tenia l'amistat més valuosa del món.

Amb el temps, l'amor s'esvaeix, es fa monòton, i la relació del primer pit roig amb la cadernera es va anar fent avorrida. Podia durar més anys, o menys, però ja no hi havia aquell encant inicial. Un bon dia, el primer pit roig es va acomiadar i va emprendre un llarg viatge pel món. Va tenir moltes experiències, amors i desamors, però cap com el de la cadernera. Anys més tard, es retrobà amb el mag, que es va estranyar de la seva condició de viatger en comptes d'estar amb la cadernera. El pit roig li ho va explicar, i el mag ho va comprendre de seguida.
El primer pit roig havia triat el camí més intens, el més viu i més fort, però alhora més curt, efímer, contingent. «L'amistat dura per sempre», li va respondre el mag.
La vida de la cadernera va tornar a ser com la d'abans, i va seguir tenint més amors i desamors. Però hi ha una cosa en la seva vida que no va canviar, i que encara avui dura: l'amistat amb aquell arbust. Aquell arbust que havia estat un pit roig, i que va renunciar a poder volar i estimar, a canvi de poder sentir el seu cant cada dia i oferir-li suport, consells, escoltar-la... en definitiva, amistat. Paraula màgica, repeteix-la amb mi: "amistat".
I és que, potser, és l'únic que perdura quan realment ha existit. És d'aquelles poques coses eternes, que duren més que una eternitat.