La bruixa i la flor

Hi ha via una vegada, ja fa molts anys, una bruixa molt petita que vivia en una flor. Les nits de pluja, les abelles se l'enduien a l'eixam i ella, a canvi, els hi deixava polinitzar la seva flor. Les peles de pipa li servien de cullera per anar menjant mel però també li agradaven molt les mores, les engrunes de pa, jugar amb els musclos petits i, de tant en tant, provar de fer algun encanteri.
Una nit d'estiu, mentre dormia, va començar a notar que la casa es bellugava. Va anar a buscar l'escuradents per poder veure què passava allà fora, però va fer tard. Tota la casa s'anava enlairant, enlairant. De sobte va veure dues cares; ell era un noi amb ulleres -era el que agunatava la casa-. Ella era preciosa, va pensar.
El noi va posar la flor als cabells de la noia i la bruixa, que pel camí havia perdut l'escuradents, feia mans i mànigues per no caure de casa seva.
Es van anar a banyar. El noi va despullar la noia i ella va fer el mateix. Es van ficar a l'aigua abraçats i molt a poc a poc. El noi va suggerir deixar la flor a la vora però la noia li va dir que això ho hauria de decidir el mar.
La bruixa es va espantar. La seva casa estava surant mar endins i ni el noi ni la noia se n'havien adonat.
Els més vells expliquen que una colla de musclos es van anar obrint fent filera des d'una roca fins la flor i així la van poder salvar. Des d'aleshores la bruixa viu dins aquells musclos, que són els que no es poden obrir. Només s'obren una nit l'any, la mateixa nit que va passar aquesta història, i és quan la bruixa aprofita per buscar, encara, el seu escuradents.