La botigueta

Encara recordo aquella olor en obrir la porta... però no sabria com definir-la… I és que costa "definir" quan no existeix el vocabulari per fer-ho... Em pesa dir-ho però vivim en un món de paraules, i són elles qui decideixen què pot existir i què no... i en aquest món nosaltres som màquines... Màquines que només percebem a través de símbols, i si no hi ha símbol, no hi ha percepció, o més ben dit, aquesta es perd pel forat negre dels "indefinibles"...

Però malgrat les dificultats, dir que no era una olor amb inici i final, una olor constant i invariable, una olor amb etiqueta... No... No era una d'aquelles olors que, vergonyoses, mantenen la distància allà al fons, quietes, en silenci, observant-te de lluny i decidint-se si fer el pas cap endavant o cap al costat... No... Aquella era una olor amb cos, cara i ulls... Una olor que et parlava i t'acariciava.... Una olor que jugava a enredar-te el cabell i fer-te pessigolles a la panxa... Era una olor mescla d'olors!
Era aquell encens importat directament de la Índia, encens elaborat per mans d'un misteriós bruixot temps enrere, temps en què encara volaven els contes pel simple plaer de desenganxar els peus de terra i desacreditar tota llei física...
Era aquella xocolata espessa recent feta de la cafeteria de la cantonada, mare de les nostres mares, que malgrat passava desapercebuda per la majoria de mirades, amagava en les entranyes un munt d'històries que havien evolucionat a simples fotos antigues penjades a la paret... fotos que ja ni recordaven la seva veu ni el seu nom...
Era aquells contes de bona nit, en què l'indi Pepet-Toro-Sentado se n'anava a l'estranger, a galop del seu cavall, per llençar fletxes a l'enemic, i al final, sempre tornava a casa victoriós i preparat per la següent fugida... I també, aquells en què una fada vestida d'estrella jugava a encendre i apagar el cel, a pintar-lo i borrar-lo, i tornar-lo a pintar de nou...
Era aquelles paraules de color tabac que esperen callades fins al dia de pluja, quan entre cafè i cafè aprenen a parlar, i mentre algunes són guardades a la butxaca de la camisa, les altres són abandonades al cendrer de qualsevol bar...
Era aquells bassals d'aigua que descansen sobre terra humida... aquells que tempten a qui els mira a saltar-hi amb les sabates noves de diumenge... I era el fang dibuixant-se sobre la pell nua...
I com no, era aquell ser nena i imaginar, i creure en monstres i fantasmes, així com en la màgia i altres poders extraordinaris... i no tenir por de quedar-se sola, de quedar-se a les fosques sense poder obrir els ulls... era saber que pots córrer molt ràpid, i enfilar-te ben amunt, i sempre sentir-te protegida...
I era aquell pot de pintura acabat d'obrir... i aquella poma madura que cau de l'arbre... i el mar que xiula perquè el miri... i el riure aquell que se t'encomana... i... i... i...

Aquesta era l'olor! Olor de totes aquestes olors... Olor de somnis... i cada matí, quan arribava a la botigueta i obria la porta, una a una, fent cua, les olors s'anaven apoderant de mi... I entre elles passava el dia, atenent als clients de tota la vida i convidant a que n'entressin de nous... I mentre un em preguntava si tenia un somni de prínceps i princeses, l'altre em demanava que li emboliqués un d'astronautes que viatjaven per l'espai, o de dracs que treien foc per la boca i cremaven el cul de les nenes... i sempre hi havia qui volia un en blanc per anar-lo dibuixant mentre avançava la nit...
Tenia somnis de tot tipus i per tots els gustos, col·locats en prestatgeries i classificats per ordre alfabètic... i fins i tot, quan venien a demanar-me algun d'original i únic, jo mateixa el fabricava a mà... podia trigar dies i dies per fer un somni, però els clients estaven tan contents de la meva feina que valia la pena...
Però de mica en mica la cosa va anar canviant, la gent va deixar de venir, deien que no tenien temps per somiar, que hi havia coses més importants a fer, i el negoci va acabar petant... No podia pagar les despeses de la botiga, ni el material que encarregava... Vaig haver-me de desfer de tots els somnis que em quedaven i vaig tancar la paradeta... i d'això ja fa un any! I encara ara, cada dia quan em desperto, em sembla sentir aquella olor... aquella olor que desperta malenconia i tristesa... aquella olor que em recorda que la gent s'ha cansat de somiar, que ja no necessita els meus somnis... aquella olor que m'indica que jo els he perdut tots...