La botella sense fons

La botella sense fons

*

El monjo va omplir-se el vas amb una botella de vi negre, i va agafar la ploma.

"In nomine domini, çò es lo meu relat dels feyts que ara vendran qui lo vulgui creure en nom de deu i dessa mare sta enlo cert, dos pastres nomine Guillemus & Raymundus de lodit loch de Pradensis al vallem Confluentis stauen sols i perduts en la montayna tenien set de beure i non hò aiga enloch que trobassen talmen com si fos obradel dimoni, è tan assedegats stauen que no sabien loque deien e tenien la gorja talmen secha com si agues foch a dedintre, è en çò que ven un homo que no vien visto enloch antes diuen è quet homo lis diu si voleu un glop de vinassa, è los dos pastres talmen tenien lo colh en foch diuen perdeu mecagon deu /çò diuen elhos e sols scric ses paraules/ e diuen coions dedeu que per un trago de bon vinum daria mon anima, è lo homo questave a davan delhos que los diu donques aqui teniu una botelha de bona vinassa e los y anseyna la botelha questava mix plenha, è en çò losdits Guillemus & Raymundus assedegats en foch que li prenen la botelha dela ma y que y foten los lhavis dintre, è beberen dedita hora fines quelo sol es pongue tanque gran seth tenien è los strayna forsa que detan beure ladita botelha encara tenia vinum dintre, è lodit Raymundus que diu pero ço es obra del diable coions dedeu nos posible que questa botelha stigue igual de plenha quebans despres de tan beure cagon deu, è lodit pastre Guillemus questava ben ple de vinum quediu cagon deu quelh homo a disparegut mentre nos la fotiem, è enço tornaren en la vila am ladita botelha queno staua gens buida a fede deu è me los trobe al hostal de bax dela vila /que enquelh momen mestava foten un trago demuscat antes de torna dalt al monasterii/ y losdits pastres quem diuen la storia questa dela botelha e del homo quels y a donat, è enlo tard que stauen los dus ben beyguts e prenc la botelha è men vax ables cames al colh cap al monasterii e qui stic, e iuro perdeu e la santa verge e los quator evangelis que e beygut tota lanit dela dita botelha e sta comsi no laygues tocat talmen sta plena igual cabans, è ço crec be ques obra del dimoni del infern è si eslo cas quim vulgue creure que preghi permon anima
Signum Berengarii, anno predicto. Fecit al monasterii sanctis martini canigonensis"

*

- José! Quan puguis posa'm una mitjana.
El bar estava mig buit, com de costum. Només hi quedaven els irreductibles. Irreductibles de tota mena. Com el que tenia a costat, per exemple.
- L'any seixanta-dos estava al Portugal, jo. Era camioner aleshores... transportava cangurs de O'Porto fins a la frontera belga. Després van arribar els dromedaris i ens van fotre el negoci...
- José, la mitjana?
- Com et deia ens van fotre el negoci. I vaig muntar una empresa de compra i venta d'escuradents de luxe... Aixo era l'any seixanta-dos si recordo bé...
- José, posa'm dues mitjanes millor!
- Però no va durar gaire. Això era abans de dedicar-me al reciclatge de preservatius...
Estava torrat, saltava a la vista. I ben torrat. De tant en tant interrompia el seu discurs incoherent i s'estava uns minuts sense moure's i sense dir res, esperant que l'alcool s'anés digerint. Tenia un vas a davant. En general buit. I cada vegada que el buidava, feia un gest a l'amo del bar -el José- i aquest li tornava a omplir. Omplia el vas amb una botella de vi negre, que tenia darrere la barra. Al principi, el noi no s'hi fixava gaire. Però a mesura que el José anava omplint i omplint el vas del vell xerraire, va tenir un dubte. Quantes vegades li havia omplert el vas? I la botella, encara no estava buida? No pot ser de cap manera!
- I dues mitjanes!
- Gràcies José, posa-m'ho al compte.
El vell xerraire va enfilar-se el got de vi, va fer un cop d'ullet al José indicant amb un dit el seu vas buit. Ara si, que s'hi va fixar. Va observar el nivell de la botella, més o menys quatre dits de vi negre. Ben negre. Va veure com el líquid baixava del coll de la botella i omplia el vas. Fins dalt de tot, quasi desbordava. I va veure com el José tornava a deixar la botella darrere la barra. I va veure que hi havien quatre dits de vi dins la botella.

*

"És una botella sense fons. És una botella sense fons. És una botella sense fons... Òstia! No m'ho puc creure. Però és veritat, ho he vist. Per molt que ompli el seu vas, la botella sempre té la mateixa quantitat de vi a dintre. Sempre li queden quatre dits de vi. No es buida... el que podria fer amb aquesta botella!... He d'agafar-la. Ha de ser meva. Tot el vi que vulgui! Fins no poder més, cada dia, quan vulgui!... Seria la meva perdició. No aguantaria més de dos dies... I si l'utilitzés? Podria vendre vi, tant com vulgui, no s'acaba! Podria passar-me el dia omplint botelles i botelles, i després vendre-les. Però hauré de vigilar... Vigilar que ningú me l'agafi. Si, hauria d'estar a l'aguait. No se sap mai, molta gent voldria posseïr una botella sense fons. Sense fons! Encara no m'ho crec. Però és ben cert, si, ben cert. Ho he vist... Encara m'està parlant, aquest vell xerraire? Vés-li fent que si amb el cap, que no dubti de res... I quan estigui ben torrat, i el José estigui enfeinat a una altra banda, aprofitaré per agafar la botella i marxar. Si, això és el que faré... Seria robar, si. Però aqui, ningú la fa servir, aquesta botella. A part per omplir el vas d'aquest vell xerraire. I el que se'n podria fer! José, no saps el que téns. Quin tresor fabulós, quin objecte tan fantàstic! D'ón pot haver sortit? Una botella màgica? Qui sap, potser ha nascut de les entranyes de la terra, producte d'aquests mites ancestrals, vells com el món. La botella d'un déu, que ha caigut rodolant des d'alguna muntanya sagrada. Acabaria sent la meva perdició... Quina enorme responsabilitat! Ón em pot portar una botella com aquesta? Sacrilegi? Anatema?... Bukowski, què faries al meu lloc? L'agafaries, es clar, i t'engataries fins no poder més. I el jove Klingsor, el de Herman Hesse... també l'agafaria, sense dubtar ni un sol instant. Ell si. Ell, meteorit en foc travessant el cel. I si l'agafo... també aquest serà el meu últim estiu. Tant se val... Tres-centes copes seran buidades aquest vespre!"

*


"Havien passat ja set-cents anys després d'aquella trobada amb els dos pagesos. Com es deien ja?... Ah! Si, Guillem i Ramón. Això. Quina gran idea havia tingut! Una botella sense fons! Amb això, qui no es deixaria corrompre? Els humans són una espècie ben previsible. Dos més que han baixat a l'infern. Vendre la seva ànima per una botella sense fons... I aquest també caurà. Segur. Ho podia veure dins els seus ulls. Hi llegia la cobdícia. La botella havia començat ja a exercir la seva malèfica influència. Si, la cobejava. Segur que ara mateix està pensant com agafar-la. Potser esperarà que me'n vagi als lavabos? Després aprofitaria que el José estés enfeinat servint copes per passar darrere la barra i emportar-se-la. Un més al sac. Set-cents anys que es divertia com un nen petit amb aquesta botella! Quina gran idea! Hi hauria d'haver pensat abans. Qui sap, si quan provava de corrompre Jesús li hagués posat a davant aquesta botella... No, aquell paio si que hauria resistit. No sé d'ón l'havia tret. Incorruptible de debò. De fet és normal, era el fill de Déu. Però els homes... No, els homes eren ben fàcils de corrompre. I per molt menys. Inventar l'or havia estat una gran pensada també. Un metall que no val res, però brilla. I quin tip de riure, veient totes aquestes guerres, milers i milers de morts, tot per un tros de metall groc. Si, això li havia omplert l'infern quasi fins dalt de tot. Al cap i a la fi, deuen haver-hi més ànimes al meu regne que al Paradís. Algun dia els hauré de comptar, si. Ja ho faré la setmana que ve. I d'aquí uns quants dies, aquest noi baixarà cap allà també. M'ho veig a venir. I qui serà el següent? Qui trobarà la botella després? Quin fart de riure. Set segles. Quina gran idea. Una botella sense fons! I aquest, encara s'ho pensa? Potser que li doni un cop de mà..."

El vell xerraire va empassar-se el got de vi i va demanar-ne un altre. "És un pou sense fons, aquest paio" va pensar el noi. El José va omplir-li el vas amb la botella. I en acabat, enlloc de deixar-la darrere la barra, la va deixar sobre el taulell. I quatre dits de vi. El vell xerraire va fer un Sant Hilari. Va aixecar-se, i va entrar als lavabos. El noi estava sol a la barra. A davant seu hi havia una cervesa buida, una cervesa mig plena, i una botella amb quatre dits de vi negre.

*

Quan el Diable va sortir dels lavabos, hi havia una cervesa buida i una cervesa mig plena a la barra. I el Diable va somriure. El noi no s'hi havia fixat, però la punta de la seva cua sortia per sota l'abric.
- José! Quan puguis posa'm una mitjana.