La Bonica i Encandilant Història de Melange l'Ermità

Capítol Primer

Des de ben petit, en Melange l'Ermità sempre s'havia volgut dir Melange, i sempre havia volgut ésser ermità.

Fi del Capítol Primer


Capítol Segon

En Melange l'Ermità vivia en una ermita, terra enllà, entre montanyes, entre camps, perdut i sol, sol i perdut.

Des de ben petit, en Melange l'Ermità sempre havia volgut
viure en una ermita per poder-se dir «l'Ermità».


Fi del Capítol Segon


Capítol Tercer

Un dels principals problemes d'en Melange l'Ermità era que mai ningú no l'havia cridat pel seu nom.

Un bon dia passà un peregrí, i en veure'l es va quedar ben estorat, i sense poder contenir un bram interior d'exaltació mística, exclamà:

-En Melange l'Ermità, suposo...

En Melange l'Ermità es sentí feliç, mirà al cel i s'agenollà damunt d'una tifarada de vaca. Després s'alçà i li feu un petó
al foraster.

-Com et dius, foraster?, -li preguntà amb sa veu tremolosa.

-Nèstor, mi senyor..., Nèstor Mandri, -repongué l'ullerós desconegut.

-I què fas, germà, per aquests camins, amb tes sandàlies
escorxades i els mitjons foradats? -continuà dient en Melange l'Ermità, tot fent gal·la d'aquell asenyat sentit de la observació
que, des de ben petit, sempre l'havia caracteritzat.

-Peregrino, mi senyor..., peregrino i peregrino, i mai no deixo
de peregrinar, -digué aquell home senzill, però d'una incomparable riquesa llingüística.

-Doncs bé, des d'avui, ningú no et dirà sinò Nèstor Mandri el Peregrí.

-Oh, mi senyor! Quina agudesa la vostra! Mai no se'm hagués acudit. El geni que brolla de la vostra clepsa deu ser un do de l'Altíssim! -escridassà exultant l'homenet.

(Des de ben petit, en Nèstor Mandri, ara el Peregrí, sempre havía desitjat dir-se «Peregrí».)

Corrent els anys, es feu famós amb el pseudònim de «Peregrino Mandri».


Fi del Capítol Tercer


Capítol Quart i Últim

Queia el solstici de març. Els vents i les plujes anaven amainant, mentre els gallgallerets despuntaven amb el seu roig borrissol i l'herba del prat de la Riba es feia el ronso i se'n desdeia del seu somnolent desvertllar-se al dintell de la primavera.

L'aigua cantava de doll en doll al bellmig dels penyasegats i l'òliba obria un ull feixuc y mandrós.

En Melange l'Ermità pensà que ja era hora d'anar fent via i de petjar nous viaranys, perquè no només de serenor i de coves viu l'home, sino també de la gresca i l'esgarip.

A trenc d'alba, prengué el sarró, les bambes i la samarreta dels Dragons i enfilà el frondós viarany, tot endintsant-se al bellmig de la serralada que li havia donat aixopluc durant tant de temps.

Era ben curiós. Per quins setze ous se'n diria Serralada del Darrer Dia -anava rumiant, mentre ensalivava un crostó de pa sec per tal d'estovar'lo i poder-se'l cruspir-.

«Curiós, curiós..., curios és el món del Gran Creador, curioses les seves obres i les seves endevinalles» -anava remugant-.

De sobte, una entrebancada amb una pedreta de no res i ja teniu en Melange l'Ermità fent parapent sense campana, vertent avall, rodola que rodola.

«Ben curiosa la pedreta que m'ha fet ensopegar, ben curiosa... Ara ja sé per què se'n diu del Darrer Dia aquesta serraladaaaa...».

Van ser les seves darreres paraules -i el seu darrer dia-. «Curiosament», aquell home tan curiós feu cap un curiosissim barranc de trescents metres, i després de fer el salt de l'àngel s'esclafà el cap.

Més d'un rabadà dels voltants ha pogut escoltar l'esfereïdora veu de'n Melange, com un eco perdut que dansa de roc en roc -«Curioós, molt curioooooooós...»-, com un lament lànguid i esgarrifós que s'enduu el vent. «La pedretaaaaa...!, el barraaaanc...!, quina pinyaaaaaa...!».