Cercador
LA BELLA DORMENT 1996
Un relat de: HORTÈNSIA GOTARRA i ALBERTÍ- Compartir:
En un bosc ple de pins, flors, i naturalment, gnoms, ajaguda en un preciós llit i coberta per un vidre que deixava traslluir la seva bellesa, la Bella Dorment continuava el seu son secular.
Els gnoms la guardaven amb cura, però desitjosos que el príncep que – ells ho volien creure, havia de venir, fes la seva aparició, ja que tenien altres tasques, com , per exemple, sorgís de l’explosió d’un reig bord – sorprenent així algun boletaire... Ah! I dir-li que podia expressar un desig.
Com que el temps passava i el príncep anhelat no arribava, un dels gnoms, que era un xic trapella, va decidir actuar pel seu compte: un dia es va aparèixer a un boletaire jove i ben plantat. Al xicot, en veure sorgir el gnom de l’explosió d’un reig bord, el cistell li a caure dels dits i va fer uns ulls com unes taronges:
- Hola, home afortunat! Sóc el gnom de la sort. Au, digues un desig!
El noi, que havia llegit un conte de Quim Monzó que descrivia una situació similar, es va recordar que calia respondre de seguida i li vingués al cap la història de la Bella Dorment. I com que no tenia ganes de demanar un altre nom com aquell del conte – per guanyar temps – va fer:
- Vull que em portis prop la Bella Dorment: per fi! El gnom se sentia feliç. Ja tenia el príncep desitjat!
- Però jo no sóc un príncep, va reconèixer el noi, un xic espantat.
- No hi fa res, et vestiré adequadament i potser agradaràs a la Bella, si no, sempre és a temps d’engegar-te a dida.
Quan van arribar prop d’ella, els altres gnoms, que no sabien res de l’engany, van saltar i dansar, folls de joia.
El minyó, molt ficat en el seu paper, es va acostar a la Bella i s’agenollà al seu costat. Quan el vidre fou retirat, la mirà amb atenció. No estava malament la nena. I la va besar. La Bella va obrir els ulls i l’aparició no li devia desplaure, perquè es comportà exactament com s’esperava d’ella! Va abraçar el seu galant i exclamà que això era la felicitat.
Al cap d’uns dies de passejar-se junts pel bosc i d’haver-se avesat força l’un a l’altre, heus ací que, en mala hora, l’autèntic príncep aparegué. En veure’s suplantat, es va queixar als gnoms
- Això no és just! Em pertocava a mi despertar la donzella.
- Ara ja no dorm! – objectà el gnom entremaliat, però li podeu parlar.
El príncep, un moment en què la Bella es trobava sola, la va voler convèncer i ho va fer tan bé, que va fugir amb ell.
Quan el xicot ho va descobrir, es va desmaiar de l’ensurt. En obrir els ulls, va trobar-se al bosc, però un bosquet petit, solitari, sense gnoms ni ningú més. Al seu costat, per terra, un cistell amb quatre bolets i als seus dits, el llibre “El perquè de tot plegat”, de Quim Monzó.
- Què hi farem! – exclamà el vailet.... De fet, les princesetes adormides no són pas la meva especialitat.
Els gnoms la guardaven amb cura, però desitjosos que el príncep que – ells ho volien creure, havia de venir, fes la seva aparició, ja que tenien altres tasques, com , per exemple, sorgís de l’explosió d’un reig bord – sorprenent així algun boletaire... Ah! I dir-li que podia expressar un desig.
Com que el temps passava i el príncep anhelat no arribava, un dels gnoms, que era un xic trapella, va decidir actuar pel seu compte: un dia es va aparèixer a un boletaire jove i ben plantat. Al xicot, en veure sorgir el gnom de l’explosió d’un reig bord, el cistell li a caure dels dits i va fer uns ulls com unes taronges:
- Hola, home afortunat! Sóc el gnom de la sort. Au, digues un desig!
El noi, que havia llegit un conte de Quim Monzó que descrivia una situació similar, es va recordar que calia respondre de seguida i li vingués al cap la història de la Bella Dorment. I com que no tenia ganes de demanar un altre nom com aquell del conte – per guanyar temps – va fer:
- Vull que em portis prop la Bella Dorment: per fi! El gnom se sentia feliç. Ja tenia el príncep desitjat!
- Però jo no sóc un príncep, va reconèixer el noi, un xic espantat.
- No hi fa res, et vestiré adequadament i potser agradaràs a la Bella, si no, sempre és a temps d’engegar-te a dida.
Quan van arribar prop d’ella, els altres gnoms, que no sabien res de l’engany, van saltar i dansar, folls de joia.
El minyó, molt ficat en el seu paper, es va acostar a la Bella i s’agenollà al seu costat. Quan el vidre fou retirat, la mirà amb atenció. No estava malament la nena. I la va besar. La Bella va obrir els ulls i l’aparició no li devia desplaure, perquè es comportà exactament com s’esperava d’ella! Va abraçar el seu galant i exclamà que això era la felicitat.
Al cap d’uns dies de passejar-se junts pel bosc i d’haver-se avesat força l’un a l’altre, heus ací que, en mala hora, l’autèntic príncep aparegué. En veure’s suplantat, es va queixar als gnoms
- Això no és just! Em pertocava a mi despertar la donzella.
- Ara ja no dorm! – objectà el gnom entremaliat, però li podeu parlar.
El príncep, un moment en què la Bella es trobava sola, la va voler convèncer i ho va fer tan bé, que va fugir amb ell.
Quan el xicot ho va descobrir, es va desmaiar de l’ensurt. En obrir els ulls, va trobar-se al bosc, però un bosquet petit, solitari, sense gnoms ni ningú més. Al seu costat, per terra, un cistell amb quatre bolets i als seus dits, el llibre “El perquè de tot plegat”, de Quim Monzó.
- Què hi farem! – exclamà el vailet.... De fet, les princesetes adormides no són pas la meva especialitat.