La balma

Érem quatre. La masia era més enllà de Berga, en un paratge muntanyós. La Maria torrava el pa, l’Elena feia una truita de patates i el Toni preparava el beure. A tocar hi havia una balma que amplificava l’estrèpit dels trons. La cortina d’aigua i la foscor la mantenien oculta, però la llum dels llampecs il·luminava intermitentment les sinistres formes del seu perfil rocós.

Mentre sopàvem arraulits als escons, entre rialles i converses lleugeres, acompanyats pel crepitar del foc i pel so eixordador dels trons, vaig recordar-los l’efemèride del vespre tempestuós en què a la Villa Diodati nasqueren Frankenstein i el Vampir. Els va fer tanta gràcia que tots tres acceptaren excitats fer com ells: un concurs de relats terrorífics.

Quan tots fantasiejàvem sobre qui faria de Byron, de Shelley o de Polidori, se sentí un fort cop sec. «No pot ser l’home de la casa, fa hores que és mort» vaig aclarir. Enmig de somriures juganers, la Maria encetà el concurs amb una història de vampirs força suada. En acabar, estripà l’aire un crit agonitzant. «És la filla», vaig explicar amb naturalitat. L’Elena prosseguí visiblement inquieta amb un conte de ciència ficció en què éssers estranys s’escolaven pels vàters, penetraven els humans i n’assumien el control.

El primer esglai remarcable el va tenir la Maria, quan s’adonà que un degoteig de sang s’estenia pels seus cabells. Astorats, reberen amb incredulitat les meves disculpes: la Maria es mostrà desconcertada, l’Elena, irada, va fer el gest de marxar, però el Toni n’apaivagà els ànims reclamant el seu torn, que invertí rescatant la història del barber assassí del carrer del Pou de la Figuera.

Quan em va tocar a mi, tots tres esperaven que desfés la broma macabra. El meu llarg silenci els inquietava, vaig fer un intent d’explicar-ho tot, però ni jo mateix recordava quan havia començat. Finalment vaig desistir, convençut que no em creurien i que era inútil, perquè ja res podia alleugerir el tràngol final.