Kurt

Sol, a una trista habitació d'hotel. Sol amb la meva guitarra i la meva substància preferida, l'heroïna. Sota el llit els mitjons d'abans d'ahir, pel terra el meu jersei a ratlles brut de fang. La meva vida no val res, qui ha escollit que jo hagi de viure en aquest planeta? Qui? Jo no vull seguir més, estic cansat. Mentre aquestes paraules ressonen al meu cervell, t'estic mirant a tu Frances, nineta dels meus ulls, aquella foto que ens vam fer abans que la mama i jo ens n'anéssim a Los Angeles. Perdona'm si no he estat un bon pare, perdona si no t'he pogut veure créixer, algun dia compendràs perquè he hagut de fer això que em costa tant de dir-te. Sé que la teva vida serà molt millor sense mi, sense la meva presència, espero que ho entenguis. Courtney, sigues forta, segueix explicant-li aquells contes a la nostra filla, i sobretot que sapigues que t'estimo, que us estimo a les dues, totes dues formeu part de mi, i espero formar part de vosaltres també.

Ara sí que m'hi he decidit. Trec l'heroïna del potet de vidre, i la introdueixo amb molt de compte a la xeringa que hi ha sobre la tauleta. A poc a poc es va omplint fins que el pot queda totalment buit. Agafo els cordills de les meves bambes, els deslligo i me'ls col·loco suaument al braç. Suaument fins que em decideixo i apreto ben fort amb un nus tibat. Observo les meves venes com van sortint de sota la meva blanca pell. Miro per últim cop la foto de la Frances, i dels meus ulls cau una trista gota. Abaixo la foto de la Frances i em decideixo a fer-ho. Agafo amb brutalitat l'agulla i la clavo a una de les meves blaves venes. De cop sento el telèfon sonar, no paro fins que l'heroïna no ha entrat del tot al meu cos. Deslligo el cordill que subjectava el meu braç, i observo el telèfon, encara sona. Penso que potser és la Courtney que em truca per saber com estic i perque pugui parlar amb la nostra filla. Tenint aquest pensament al cap decideixo agafar el telefon. Amb un to marejat dic:

-Sí?
-Papa! Saps qui sóc?

Se'm va dibuixar un trist somriure a la cara al sentir aquella veu tan innocent i tan angelical.

-Com vols que no ho sàpiga Monegeteta! Com estàs? Com ha anat avui l'escola?
-Molt bé! Quan tornaràs?
-No trigaré a tornar a casa, t'ho prometo.
-Adéu papa, t'estimo.
-Adéu Mongeteta, sigues bona i fes cas de tot el que et digui la mama. T'estimo.

Vaig penjar, i vaig pensar amb la manera de parlar de la Frances, era quasi impossible saber el que deia, però la pràctica porta a saber el que diu.
Trec la maleta que és a dalt de l'armari, l'obro acuradament. De dins trec la pistola que de petit em va regalar l'oncle Matt. La carrego, amb dues bales ja n'hi haurà prou. Abans surto al balcó i observo Seattle. Hagués preferit morir a casa meva però no he tingut valor per fer-ho. Tants records, tantes rialles, tants cops que la Frances es va donar cops amb el cantell de la taula quan intentava caminar. No m'hagues decidit mai a fer-ho, ara sóc aqui, mirant per últim cop els meus peus, les meves mans, la barana del balcó. Tot em porta records. Encara miro amb nostalgia la ferida del braç, me la va fer el meu germà petit jugant amb unes pedres, recordo que va ser un dia de pluja intensa, al jardí de casa la meva àvia. La meva mà acaricia els meus cabells per últim cop, noto l'anell de compromis de la Courtney. Què serà d'ella quan jo ja no hi sigui? Segur que trobarà un bon marit i un bon pare per a la nostra filla. També recordo la primera vegada que la Courtney i jo ens vam embolicar, des de aquell dia no vaig parar de pensar en ella. Clar que ella no pot dir el mateix de mi, sempre m'han arribat veus de que s'entenia amb en Damon, però m'era igual, jo l'estimo. Sento unes veus que vénen de fora, són al carrer. Són les mateixes persones d'ahir, persones que porten pancartes on posa coses sobre el grup. Molts els hi diuen fans, per mi no són més que tocacollons. Sento utilitzar aquesta paraula, però no ens deixen respirar. Decideixo mirar per última vegada Seattle, aquelles persones que saludo amb la mà amb desgana i torno a dins la cambra. Tanco la porta. Obro la nevereta i veig una ampolleta de Jack Daniel's. La obro i bec un bon glop. A l'altre mà encara porto la pistola, sé que seria més efectiva la pistola que una altre dosi. Però després penso que la premsa vindria a veure el meu cap destrosat i la paret plena de sang. No vull que la Frances, quan sigui gran, vegi aquesta imatge del seu pare. Torno a treure un altre potet amb la substància aquest cop desiciva. Torno a omplir la xeringa anterior amb la mateixa precisió, però aquest cop una mica més ràpid. Aquest cop ningú em distraurà, ho faré de pressa. Agafo de nou el cordill i el lligo fort al meu braç, serro les dents amb força i clavo l'agulla al meu braç. Aquest cop ha estat molt més dolorós, suor freda recorre el meu front, i els ulls se'm van tancant a poc a poc. Sento la necessitat d'estirar-me en algun lloc. No trobo el llit, no puc obrir els ulls, de fet no tinc forces per fer-ho. Sec a una cantonada de l'habitació. Tinc fred, em sento els plors de la Frances en el moment de sortir de la seva mare i també se la sent cantant aquella cançó que tant li agradava que li cantés. Ara també recordo la meva primera guitarra, me la va regalar el meu avi, també recordo els meus primers acords, i quan vaig conèixer la Courtney. Sento que el final és a prop. Sempre diuen que abans de morir veus la teva vida com si fos una pel·lícula, ben bé no es el meu cas. Estic recordant els moments més feliços de la meva vida. Crec que ara sí, ja ha arribat el meu moment. Cada cop tinc més fred, i alhora tinc molta, molta por. Por de no tornar a veure la meva filla, de no veure crèixer a la Frances, por de no tornar a besar la Courtney, ni tan sols fer l'amor amb ella. Però per fi sento que estic fent el millor per a tots, tant per elles com per mi. No es mereixen tenir-me a casa caminant amb la mirada perduda i pensant en quan la mort em vindrà a buscar... Ara sí, ara sí que em ve a buscar...

Al cap de tres dies la policia va tirar a terra la porta de la meva habitació, i van trobar el meu cadàver al terra, amb l'esquena recolçada a la paret, els ulls mig oberts i un somriure a la cara. La meva mort va portar molta polèmica. Molts deien que em van assasinar, fins i tot deien que la Courtney m'havia matat, d'altres que no havia mort sinó que havia fugit fora del país amb una nova identitat. La premsa, molt més eficaç, va pendre fotos del meu cos a dins l'hotel, només es van publicar les fotografies a les que hi figurava amb un llençol que embolicava el meu cos. Per tal de fer callar les boques que difondien rumors sobre la meva sobtada mort, es van veure obligats a fer-me l'autòpsia. Abans de fer-me-la la Courtney va entrar a la sala i em va tallar un troç de cabell i l'altre del pèl púbic. El del pèl púbic se'l va guardar en una caixeta únicament per ella. El del cabell se'l va guardar per a la Frances per quan sigués més gran. Els de l'hotel també van fer negoci amb la meva mort. Quan la policia em va traslladar al forense, clients i treballadors de l'hotel es van apropiar de la meva guitarra, la meva roba i fins i tot de la fotografia de la Frances. Anys més tard tot allò ho van subhastar.

Ara les coses no és que hagin canviat gaire, han anat empitjorant amb els anys. La Courtney es va fer adicte a les drogues, i a la mala vida de la fama. Ara està amb judicis per possesió de drogues i en tractament de desintoxicació. La Frances té 14 anys, tota una doneta. L'única herència que li ha quedat de mi -a part dels diners- ha estat la gran semblança amb mi. Els mateixos ulls, el mateix cabell, el mateix nas, també fa un gran ús de les guitarres que tenia al meu estudi. Estic molt orgullós d'ella, ella va ser la que va animar a la seva mare a que deixés aquella mala vida amb unes tristes paraules "Mama, no vull que acabis com el papa, no vull que em deixis. Ara que hi ets a temps acaba amb tota aquesta merda; el papa, sigui on sigui, t'ho agrairà." Aquelles paraules van fer canviar la Courtney. Espero que algun dia la gent em sàpiga perdonar i sàpiga entendre el perquè em vaig haver de suicidar.