Just o injust?

Tot va començar un dia quan tenia 8 anys, a una classe on, no recordo ben bé perquè, va sorgir el tema de la justícia i la injustícia. Vam començar a parlar sobre què era just i què injust, però no ens posàvem d'acord i fins que sonà el timbre vam estar discutint-ho. No ho vam aclarir i tampoc no en vam tornar a parlar durant les classes i els dies següents. Però des d'aquell dia vaig començar a preguntar-m'ho: què era just i què era injust? Llavors vaig posar-me a pensar: hi havia gent molt pobre al món que no tenia quasi res per menjar, per tant, era just que es donessin coses als més pobres. Una persona, quan més gran era més coses tenia perquè havia viscut més temps i havia aconseguit més coses (això passava generalment, però no sempre), és a dir, que era injust que per exemple dos germans de diferents edats tinguessin el mateix: el més gran havia de tenir més..
Llavors se'm va ocórrer que jo podaria anar fent justícies. Seria com si fos un heroi, tot i que sense capa ni roba especial i sense superpoders.
Van passar dues setmanes sense trobar cap injustícia que pogués arreglar, fins que un dia, quan passejava per l'acera, al costat d'una tenda de roba on no hi havia gaire gent, vaig veure un home un poc estrany. Duia una camiseta i uns pantalons foscos. L'aspecte estrany es devia a que l'home mirava cap a tots els costats, nerviós, com esperant alguna cosa que no arribava a endevinar. També vaig pensar en la possibilitat de que esperés a que no hi hagués ningú per fer alguna cosa. Jo també vaig mirar cap als costats i vaig veure que tret de l'home i jo només hi havien dos noies a la tenda i una senyora gran. Amb gran sorpresa per la meva part vaig veure com l'home, en fixar-se en la poca gent que hi havia, passava corrent pel costat de l'anciana i li agafava la bossa de mà. Després va seguir corrent recte, en la direcció on jo estava. El primer que vaig pensar va ser en intentar parar-lo per tornar la bossa de mà a la senyora, però després vaig recordar: als pobres se'ls hi ha de dar coses, ja que quasi no tenen ni per menjar. A més, quan una persona és més gran té més coses així que estava bé el que feia el lladre. Llavors, enlloc d'intentar agafar-lo com cridava la senyora en aquells moments, em vaig apartar del camí i vaig aplaudir-li perquè s'animés i corregués més. Al final el lladre es va perdre de vista darrera una cantonada i la dona, tota enfadada es dirigí cap a mi:
-Però nen, es pot saber que feies aplaudint-lo? Ai, el jovent d'avui en dia...
Jo vaig explicar-li el perquè del que havia fet. Vam seguir discutint fins que ella va veure que aquella discussió era una causa perduda i va anar a explicar el que havia passat a la dependenta de la botiga. Aquell dia vaig estar content: havia fet la meva primera justícia.
Un temps després vaig fer la meva segona justícia, tot i que la cosa va canviar un poc. Era Nadal, just el dia després de reis, el dia 7. Jo i la meva germana Glòria ja teníem els nostres regals, quan em vaig adonar d'una cosa molt greu: ella tenia 6 anys, jo 8, i teníem el mateix nombre de regals! Vaig recordar que quan més gran més coses es tenen, així que vaig decidir agafar-li un regal a la Glòria, així ella, com era més petita, en tindria un menys i jo, com que era més gros, en tindria un més. Però tot seguit després d'anar a la seva habitació, agafar-li el regal i explicar-li perquè l'agafava, ella es va posar a plorar. Jo no entenia perquè, ja que jo estava fent justícia. Llavors vingué la meva mare:
-Glòria, filla, que passa? -preguntà dolçament.
- Que en Dani m'ha agafat un regal que m'havien portat a mi -va aconseguir dir la Glòria entre sanglots- I jo el vull, és meu!
-Dani, torna-li el seu regal a la teva germana ara mateix -exigí la mare.
Jo vaig replicar, vaig dir les meves raons, però tot va ser en va. Vaig tenir que tornar-li el regal a la meva ploranera germana, tot i que de mala gana. I a més, la mare em va castigar! Em va dir que allò que jo volia fer no era una justícia sinó una injustícia.
En aquell moment ja em vaig confondre: si les coses que jo creia justes o injustes no era veritat que ho fossin, llavors, què era just i què no? Durant els dies següents em vaig dedicar a preguntar-ho. La meva avia em va dir:
-És injust que jo hagi de fer el dinar mentre l'avi mira la televisió.
I l'avi em va dir:
-Seria just que el Mallorca guanyés la lliga.
També vaig preguntar a l'oncle, que tenia un braç trancat:
-És injust que jo, que no he fet res malament, tingui un braç trencat, mentre que altres que s'ho mereixen el tinguin bé.
La tia Marta, a la que li agradava molt anar de compres, va comentar:
-A mi em pareixeria just que les tendes baixessin un poc els preus.
I així m'anaven responent. Quan més preguntava menys ho comprenia: era injust fer el dinar i rompre's un braç? Les coses justes eren que el Mallorca guanyés la lliga i que les tendes baixessin els preus? Com podia jo arreglar injustícies com aquelles i provocar coses justes? Era impossible! I com més preguntava més coses rares del mateix estil em deien: seria just que no hi hagués escola, que donessin caramels gratis, que no es tinguessin que rentar els plats... I era injust tenir que parar taula, tenir que matinar, que hi hagués pobresa al món.
Al final vaig pensar i pensar fins que se'm va ocórrer: la pobresa, per exemple, era injusta si hi havia gent rica amb la que comparar, si tots fossin pobres no seria injusta, tots serien iguals. És a dir, que la conclusió final a la que vaig arribar va ser que les coses per sí mateixes no són justes o injustes, sinó que depèn del punt de vista i de la comparació amb altres coses.