Juliol

Un relat de: Ripol

Aquell dijous, jo anava pel passeig de Gràcia, caminant bastant ràpid i força nerviós perquè arribava una mica tard a la feina; per cert, sóc periodista. Obrint-me pas entre els turistes, intentava accelerar la marxa, quan un venedor de diaris se'm va acostar i em va bloquejar el pas oferint-me un diari de "La Vanguardia". Com que tenia pressa, vaig decidir comprar-lo sense pensar-m'hi gaire. Després d'haver-li donat l'euro, ell em va donar el diari i va tornar cap a la paret del carrer, on vaig suposar que vivia perquè hi tenia un cartró i un carro de supermercat ple de mantes velles, algunes peces de roba brutes i a sobre un paquet de diaris. Em vaig fixar en el diari que acabava de comprar: era de la setmana passada.
M'havia enredat, els primers moments em va fer ràbia, però després vaig comprendre que si ho feia seria perquè tenia motius o perquè hi estava obligat per la seva situació econòmica, segurament ho necessitava.
Amb tot, vaig arribar a la feina a temps. Vaig anar corrents a la meva taula de treball. Les primeres dues hores abans d'esmorzar van passar molt ràpid i vaig decidir baixar a buscar un cafè a la màquina; vaig arribar-hi i vaig voler treure la cartera de la meva butxaca. Vaig furgar per totes les butxaques: les de la camisa, la jaqueta, el pantaló... no hi era! De sobte em va venir al cap aquell home que m'havia venut el diari. Ara sí que estava enfadat, vaig agafar la jaqueta i me la vaig posar. N'estava segur, ell me l'havia pres. Ara ho recordava, m'havia donat un cop al costat i segurament allà me l'havia robat! Ara ja no sentia pena per aquell home, una cosa era estafar un euro, i una altra robar una cartera, on a més duia el DNI, la targeta de crèdit, el bitllet d'autobús... tot!
Per fi vaig arribar al lloc on era l'home. Seguia venent diaris vells; just quan arribava se'n anava una altra persona amb un diari dels seus, li havia donat un cop al costat també, igual que a mi, però no vaig veure que se li emportés cap cartera, potser el cop era una forma de gratitud que tenia aquell home per donar les gràcies. Tot i així vaig decidir anar a parlar amb ell:
-Perdoni... -no, aquest no era el to-, Escolti, fa uns moments he passat per aquí i vostè m'ha venut un diari, que per cert es de fa dies, i crec que s'ha emportat més d'un euro en la seva venda ...
-Jo? Què he fet jo? -deia, diria que una mica atemorit per la meva intervenció sobtada- Però... si jo... Aaaa-txís! Només venc diaris... deu ser un error la data... deixi'm veure...
-Què es pensa? Que tot això m'ho empassaré? Au va! Torni'm la cartera estafador!
-La cartera? Quina cartera? Jo... hi ha molts robatoris en aquest barri... pot haver sigut qualsevol persona que li hagi passat pel costat... aquesta gent té les mans llargues!
-Escolta, ja em comença a pujar la mosca al nas! O em torna la cartera o aviso la policia!
-Està bé! Està bé!
-Així doncs, te la cartera? - vaig quedar sorprès- doni-me-la!
-No! Reconec que el diari era antic, sí! Aquí té l'euro... però no tinc ni la més remota idea de qui li pot haver robat la cartera! Vostè creu que m'agrada estafar? Robar? Si ho faig és per poder viure... una persona no pot viure amb un o dos euros que es rapinyen per l'acera... -semblava que esclataria i començaria a plorar...- No ho faig pas per gust... és difícil... impossible trobar feina a la meva edat!
-Entenc... -no sabia què dir, ni com tractar-lo, si de lladre o de una persona que necessitava ajuda, i ningú li prestava, i aquella era la seva única salvació. -I d'on els treu aquests diaris? Hi ha altres maneres d'aconseguir diners que no sigui estafant! Encara que sigui tan sols un euro...
-Si... si sabés pel que he passat... com he arribat aquí... segur que m'entendria... -va haver-hi una pausa llarga.
-Què vol dir? Quants... quants anys fa que és al carrer? Com hi va arribar?
-És molt llarg d'explicar... miri... entrem en un bar, que estarem més bé, a més... tinc ganes de desempallegar-me d'aquests diners bruts.
-Però no els necessita?
-Crec que m'ha fet obrir els ulls, senyor...
-Marc
-...Marc. Anem, conec un bar... a més, necessito anar al bany.

Vam passejar una estona sense dir-nos res, fins que l'home es va aturar davant un bar petit.
-És aquí, entrem-hi - em va dir l'home vell- què voldràs prendre?
-Un tallat, sisplau - vaig dir al cambrer quan vaig veure que s'acostava.
-I vostè què... renoi! -va dir el cambrer en veure el vell- com es troba Juliol? No t'havia reconegut...
-Vaig tirant, noi... no és fàcil viure així. Posa'm un altre cafè, carregat.
-Ara els hi porto, un moment... -el cambrer ens va fer asseure a la taula més propera i va desaparèixer darrera la barra, ajupint-se per agafar d'un armari dues tasses petites i esquerdades.
-Juliol? -vaig dir sense pensar al senyor vell que m'acompanyava- Juliol? És el seu nom?
-No ben bé, així em diuen els amics, els vells amics.
-Que coneix el cambrer?
-Que si el coneixo? Ens vam enfonsar a la misèria tots dos junts, quan érem joves... en què devíem pensar... estúpids al pensar que podríem muntar un negoci plegats. El fet és que ell se n'ha recuperat i jo no. Ell va ser més llest i va afanyar-se a buscar feina en aquest baret, ara té dona i família, jo en canvi, em vaig quedar a viure amb els meus pares, a Saragossa, fins que van morir... el poc que em quedava, a mi i a ells, tots els diners els vaig gastar en operacions, hospitals, teràpies... Res, no em va quedar res, i els esforços econòmics eren inútils, no devia voler acceptar que el que els passava no tenia cura... càncer del dimoni... als dos els va enxampar... -va començar a vessar unes llàgrimes primes- van morir junts, i em vaig quedar sol. Sense res de res.
-Aquí tenen els cafès.
-Gràcies. Em sap greu... però encara no entenc perquè li diuen Juliol.
-Vaig aparèixer aquí el Juliol de 1989, d'aquí el nom, me'l va posar el Francesc, el cambrer. Va ser a ell qui vaig anar a visitar primer... bé, de fet, era la única persona que coneixia d'aquí i que sabia que em podia ajudar a recuperar-me. Primer em va oferir vivenda, jo la vaig acceptar, però més tard es va casar i va tenir una filla, preciosa per cert, i va ocupar el meu lloc, i em van fer fora, educadament, però em van fer fora. I des de llavors que faig aquesta vida.
-Bé... jo me n'hauria d'anar, aviat serà l'hora de tornar a la feina.
-Està bé. Fins un altre, ja pagaré jo el cafè.
-I com es pensa que el pagaria, si es pot saber? -Els dos van riure- Adéu siau.
-Adéu, i fins un altre...

Tot i què vaig córrer per tornar a la oficina, vaig arribar uns minuts tard, que van comportar una gran esbroncada per part del director de la secció on treballava.
-Es pot saber perquè arribes tard? Veus l'hora que és?
-Ho sento... he tingut problemes -vaig inventar-me.
-És clar, és clar, és clar... excuses! A més, li recordo que ha de redactar articles més interessants, l' audiència reclama una lectura interessant, no comentaris d'economia, que al cap i a la fi ningú entén. No pot escriure res que no sigui copiat del tele-notícies? Torni a la seva taula i escrigui alguna cosa "in-te-res-sant". Au!
-Sí, sí...
Vaig precipitar-me a la meva taula i vaig connectar el portàtil, vaig pensar en un tema, un reportatge... però no se m'acudia res fins que vaig pensar en la cartera que m'havien robat i que quasi havia oblidat: "EL ROBATORIS A BARCELONA" o "MANS LLARGUES" o... Ja està! Era perfecte! Vaig posar-me a escriure d'immediat:

JULIOL, UNA HISTÒRIA REAL

Marc Fernández .
Barcelona
Caminava per Barcelona i vaig veure que estava ple de gent demanant caritat, que vivia als carrers i em vaig imaginar el futur d'aquella gent, quin era? On anirien a parar? Per conèixer el cas més be, he decidit visitar un amic, Juliol, li diuen, explicarem la seva història. Com hi va arribar, al carrer? Com s'ho fa per viure? A què ha hagut de recórrer?

Era un tema perfecte, però per continuar necessitava parlar amb el Juliol. En aquell moment no podia sortir de l'oficina, així que vaig escriure amb cinc minuts una noticieta sobre el futur de l'economia a Catalunya i vaig esperar a que fossin les sis de la tarda per sortir de la feina i tornar a veure el Juliol.
Van ser les sis en punt quan vaig agafar el portàtil i la cartera i vaig anar en direcció al bar on havíem pres un cafè. Quan vaig arribar, vaig veure que seguia buit. Vaig entrar i vaig veure el Francesc, el cambrer, que assecava els gots molls amb un drap.
-Hola, bona tarda, que hi és en Juliol?
-Hola, tu ets el jove que venia amb el Juliol, oi? -va dir el cambrer.
-Sí, l'estic buscant per fer-li unes preguntes.
-Doncs has tingut sort, encara hi és, ara mateix és als serveis, però aviat tornarà, pots esperar assegut, si vols pots prendre alguna cosa...
-No gràcies, no tinc diners...
-Ah, és veritat, ja m'ho havia comentat, quina mala sort, però és que avui en dia... cada dos per tres hi ha robatoris pel carrer. No et preocupis, convida la casa. Ara et duc un cafè.
-Gràcies.
El Juliol va aparèixer per una porta del fons del bar i es va fregar les mans a la jaqueta vella que duia.
-El noi t'ha estat buscant - va dir-li al cambrer al Juliol quan va seure a la taula amb mi- diu que vol fer-te unes preguntes, us deixo...
-No, sisplau, quedis, ja el prendré després, el cafè. Treballo de periodista, a "EL PERIÓDICO, m'agradaria poder fer unes preguntes per un article que escriuré, els hi sembla bé? Si m'ho publiquen sortirà demà passat, dissabte, un article sobre la vida al carrer, la falta de diners que porta a aquesta situació.
-Em sembla bé - va dir el Juliol, en canvi, el Francesc no va contestar i se'n va anar a la barra i va seguir assecant gots- és una mica tímid, no li agrada parlar de la misèria, pel que va passar... a mi en canvi, no em fa res parlar-ne, tot al contrari, m'agradaria que tota la gent sabés el que passa al carrer, que es posin a la nostra pell... pots començar, seré sincer en tots els aspectes.
-Doncs endavant - vaig treure un paper de la ma
leta i un bolígraf de la butxaca del pantaló i els vaig posar damunt la taula- quants anys fa que és a Barcelona? Com hi va arribar?
-Dinou anys, cada un d'ells vivint al carrer i des de fa quatre anys també dormint-hi; vaig arribar a Barcelona després de la mort del meus pares a Saragossa. Hi vaig anar a viure ja que jo i el Francesc vam intentar muntar un negoci plegats que va acabar amb deutes del lloguer del local i em vaig quedar sense feina i sense diners per cobrir els deutes. Quan vaig arribar a Barcelona vaig anar a visitar el Francesc, que molt amablement, em va acollir a casa seva durant quinze anys, però ell es va casar i va tenir una filla i me'n vaig haver d'anar al carrer. Dormia en un banc d'un parc del barri, però seguia i segueixo fent visites al Francesc cada dia. Ell em segueix alimentant com pot, perquè se'm fa difícil rapinyar sobres dels restaurants. Vaig començar a demanar caritat.
-Com s'ho ha fet per sobreviure durant tant temps sense feina?
-Els primers quinze anys, com ja he dit, el Francesc em va ajudar molt.
-I una altra pregunta, una que els lectors els agradarà saber: esperes alguna sortida d'aquest mètode de vida?
-Sempre he tingut esperances, Marc, em considero optimista, crec que ben aviat s'acabarà tot això, i podré fer vida normal, viure en un pis, menjar "menjar", fins i tot trobar feina.
-I així espero que sigui, Juliol, que... per cert, com et dius? Nom i cognom em refereixo, els legals.
-Marc, Marc Pujol. Però ningú em diu pel nom, Juliol, és molt més original... Juliol
-Això és tot, dissabte et duré un diari per que ho llegeixis. Després de que em faci de nou el DNI, hagi anul·lat les targetes i fet totes aquestes coses... adéu i fins demà passat.
-Adéu
-Adéu! -va cridar el cambrer quan va veure que m'aixecava i m'acostava a la porta.

Després d'aquell dia tant complet, vaig arribar a casa i vaig anar ràpidament a la cuina, vaig fer-me una truita, em vaig dutxar i vaig anar a dormir. Em vaig imaginar el que seria ara estar dormint en un banc, amb el fred que feia... sentint el vent... com es movien les fulles... . I em vaig adormir.
L'endemà vaig arribar puntual a la feina i vaig obrir l'ordinador, vaig treure el paper on havia anotat tot el que vaig recollir de l'entrevista del dia anterior, vaig obrir el document i vaig començar a copiar-ho:

...explicarem la seva història. Com va arribar al carrer? Com s'ho fa per viure? A què ha hagut de recórrer? La seva història va començar al 1989 quan...

Les paraules em sortien amb fluïdesa, així que vaig acabar molt abans i l'hi vaig lliurar al director de la secció perquè ho examinés. Em va dir que era perfecte, i que demà mateix ho publicarien al diari, i me'n vaig anar tot content cap a casa.
L'endemà vaig llevar-me a les set, vaig anar a fer-me les fotos pel DNI i a anular les targetes a les respectives caixes. Vaig anar corrents a comprar el diari, vaig fullejar les pàgines i el vaig trobar: "JULIOL, UNA HISTÒRIA REAL". Vaig llegir-m'ho de nou tot i que m'ho sabia de memòria, només pel fet de que estigués publicat, em feia molta il·lusió; sense dubte era el millor article que havia fet mai.
Vaig anar a veure el Juliol, al bar seguia buit, allà estava, com sempre, assegut amb la mirada perduda. No em va veure fins que se li vaig posar al davant.
-Mira què duc! -vaig cridar.
-Que bé noi! Ho has aconseguit! -El Juliol va somriure, però no semblava estar content.
-Tu també ho has aconseguit, figures al final del reportatge -li vaig senyalar el final de la pàgina.
-Carai, el meu nom... -ara sí que va somriure de debò.
-Bé, li deixo el diari aquí, jo me'n vaig a passejar una estona, es bo prendre l'aire.
-Fins un altre.
-Adéu siau.
Vaig fer una volta, i després d'una estona de caminar, em va venir de gust anar a descansar a casa, suposo que perquè era dissabte i tenia ganes de descansar mirant la televisió. Va ser un dia de relax.
Durant uns dies, vaig anar oblidant la història, ja no em trobava amb el Juliol, em pensava que tot s'havia acabat, ja havia fet nous articles, no tant bons però millors que els anteriors, quan em va sorprendre una trucada d'una editorial, havien llegit el meu article, els hi havia encantat i me'l volien publicar, amb tapa dura! Un llibre era molt més que un article, no me'n sabia avenir. Em van citar a mi, però no sol, a mi i a en Juliol.
El vaig anar a veure per donar-li les noves, semblava que ell encara es va sorprendre més que jo, va començar a plorar d'alegria. Em va comentar moltes coses sobre el què comportaria, va acceptar anar amb mi a l'editorial. El dia en que vam anar a l'editorial es va rentar i vestir a casa meva.
Vam parlar una estona amb els responsables de l'editorial i ho van decidir, al cap de pocs mesos el publicarien. El Juliol va quedar sorprès amb el què li van dir: part dels guanys serien per ell, obtindria de beneficis; fins i tot li van proposar d'editar una autobiografia a part del llibre que jo escriuria. Ell ho veia com l'oportunitat que em va dir que esperava, potser amb això li seria molt més fàcil trobar feina, mai oblidaré les seves paraules: "Això que has fet per mi no ho hauria fet ningú, m'has tret de la misèria, ara tinc feina, visc en un pis, qui sap, el millor encara pot estar per arribar".

Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    terramar | 23-04-2008 | Valoració: 10

    simplement m'encanta!
    felicitats pel premi!
    segueix escrivin així :P

  • ben fet![Ofensiu]
    fraises et chocolat | 22-04-2008 | Valoració: 9

    m'ha agradat molt la història. És un relat fàcil de llegir, però no per això de menys qualitat! Penso que està molt ben escrit i molt ben trobat.

    Et felicito i t'animo a seguir escrivint!

l´Autor

Ripol

1 Relats

2 Comentaris

559 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:

Últims relats de l'autor