Juguem?

Juguem?

Por, lamentacions, tristesa.

La nena està trista, està sola. Envoltada de molta gent coneguda que, en realitat, són desconeguts: no la coneixen. És per això que, encara que estigui amb gent, se sent sola.

La solitud l’envaeix per dins i surt a la superfície a través dels seus ulls. Posa un vel gris en ells i la nena ja no veu colors, no veu el bonic que és el món com els altres.

I els altres no entenen com una nena tan jove, innocent, plena de vida, amb infinites possibilitats, no brilla. No entenen que no brilla perquè, per dins, està apagada.

Desitjaria encendre la llum, que caigués el vel gris dels seus ulls i veure els colors, emocionar-se mirant-los i sentir com tots els altres.

---

Sentir, brillar, i que aquesta llum traspassi els seus ulls i li mostri com és de bonica la vida. Vol veure el tauler en tot el seu esplendor i començar a jugar, en lloc d’estar en una cantonada veient com juguen els altres.

Sembla tan fàcil! Sembla tan divertit! Sent enveja, sent enveja i tristesa, perquè vol jugar i no pot. Està a les fosques: com avançarà?

Sense saber que, en realitat, per encendre la llum, només necessita confiar. Confiar que el joc serà divertit, que a vegades perdrà el torn i, fins i tot, haurà de retrocedir alguna casella, però, amb tot i amb això, val la pena jugar.

Perquè així és el joc: a vegades guanyes i a vegades perds, o, millor dit, aprens. I, a poc a poc, vas avançant, vas veient colors nous que ni t’imaginaves que existien, i això t’emociona i et fa feliç i, de sobte, sense saber com, brilles.

I surt aquella llum pels teus ulls i desapareix el vel gris, i veus el bonic que és tot, i que tot ha valgut la pena: confiar ha valgut la pena, tenir esperança ha valgut la pena.

---

Mires cap endavant, la teva mirada es troba amb altres mirades que també brillen i, de sobte, veus allà, en un racó del tauler, una nena sola, amb la mirada grisa. I sents pena, et fa mal perquè saps el que està passant pel seu cap: veus la seva tristesa i la por a través d’aquells ulls grisos que tant coneixes.

–No pateixis –diu una veu darrere teu–, està en el procés.
–En quin procés? –preguntes sense entendre res.
–En el mateix en què has estat tu i en el mateix en què he estat jo. Només ha de trobar la seva confiança i creure, i així encendre la llum, veure els colors, el tauler i sortir a jugar.
–I com saps que ho aconseguirà?
–Perquè fa poc jo era tu, i tu eres ella, i aquell racó era el teu racó. I ara ets aquí, amb mi.

Ella ha d’aprendre a confiar en la vida i tu has d’aprendre a confiar en ella, en què ho aconseguirà.

–I què puc fer jo?
–Tu? El més difícil de tot: esperar que vulgui sortir a jugar.