Jo goso

"El profe es un XLMZ"

Era petit, no recordo quants anys tenia. Anava al col.legi dels "hermanus" A la classe de ciències hi havia gresca. El mestre estava de broma i tots reiem mentre ell passejava amunt i avall per les diverses fileres que formàven les taules -els pupitres-
Els nens -tots erem nens, no hi havia nenes- feiem col.leccions: de cromos, de figures, de boles, d'enganxines. Jo no n'acavava mai cap però les començava totes. Tenia algunes enganxines. Una era totalment esqueient per aquell moment. No era expresament ofensiva segons el meu objectiu criteri, més aviat era ligth en paraules d'ara. L'havia intercanviada a l'hora del pati -el "recreo" El professor passa pel costat de la meva taula, cap endavant; i s'atura a la meva alçada donant-me l'esquena, per donar una explicació. Jo li enganxo l'enganxina al darrera, al tros de tela de la bata blava que emprava, que li quedava més avall del cul. Era rodona, d'uns 4-5 cm de diàmetre, hi havia una imatge i una frase: el profe es un xlmz. Els companys, a mesura que s'adonàven de la meva gosadia reien amb més ganes i sobretot amb un to diferent del que ho feien fins el moment. Fins que arribà un punt que la classe ja no reia en resposta a les gràcies del mestre sino que ho feia de la llufa que duia enganxada. Jo també reia. Les riotes dels meus companys em cobrien i al mateix temps eren solidàries de la meva entremaliadura. Finalment l'home s'adonà que els riures tenien l'origen al seu darrere. Els alumnes li assenyalàven el lloc i ell mateix es desliurà de l'etiqueta. Un cop llegit el petit document circular enganxós, l'expressió de la seva cara va fer un canvi radical. I fitant-nos a tots amb el rostre sever -les rialles acavaren en sec- ens interrogà sobre l'autor de la malifeta. Immediatament després de la meva confessió, quan encara no m'havia acabat de creure que la broma s'hagués acabat -com no s'ho acabava de creure ningú- vaig rebre una severa i sonora bofetada al meu flanc esquerre. El món em caigué al damunt. I abusant del seu poder em va catejar per aquesta meva primera gosadia.

No va ser un inici de carrera brillant ni engrescador sino tot el contrari. M'havia equivocat de moment i de persona. Però vaig ésser capaç. Me la vaig jugar. I vaig experimentar el fet com quelcom que em donà força; potser era la força de la reafirmació personal ? peculiar tanmateix. El cas és que li vaig trobar el gust a les actituts desafiants, a les situacions que suposen un repte i a crear-les jo mateix com a revulsiu per a l'engrescament vital. Millor això que no pas viure una vida anodina.