Je tolère le poison

Ja no temo a la nuesa de la ment,
se que no en sortiràs pas d'ella.
No arribaràs a la meva realitat,
ja no en formes part.
Les teves paraules sonores en els meus somnis
ja no tornaran a fondre's en l'orella.
La teva veu ja no m'acompanyarà
just abans d'un riure sincer i complert,
tan sols tu ets qui hem provoca
aquell riure tan dolç i suau,
la teva veu forta q
ue ressonava per aquella habitació.
Ara és simple record, imatges, paraules
que ara ja no tenen cap mena de sentit,
però encara és més complicat.
Ni de veure't poden gaudir els meus ulls,
ni saber-ne res de tu els meus oïdes.
La distància ens va privar de tantes coses,
un somriure en mals moments,
una abraçada en situacions tendres,
una mirada, un gest, milers de coses.
I com de poder gaudir
alguna cosa més que converses,
amb paraules que no oblidaré,
les quals mai ningú podrà repetir-me'n ni un accent,
però unes mancances que van acabar perjudicant.
Algunes discussions
que ens van fer veure més la realitat,
el dia a dia, els camins separats de cadascú,
aquests mai s'unirien,
i en varem ser en part conscients,
sense voler-ho acceptar, adonar-nos-en.
I tots dos ens caiguérem, l'un sense l'altre.
Jo sense recolzar-me en ningú,
callada per els prejudicis, les crítiques,
o per la veritat, el que jo no vaig voler acceptar,
la realitat.
Amagant-me en el cau infinit de l'oblit,
quan més intentes oblidar algú,
perdurarà sempre en aquest.
I tot hi ara sent-ne conscient,
encara penso en tu,
cau alguna llàgrima
o d'alguna canso surt la teva veu
o d'algun mirall la teva mirada.
Però he aprés a viure amb tu,
ja no et recordo en els mals moments
encara per lamentar-me més,
he sabut recordar-te per als bons moments,
per tot allò que erem tu i jo.
És allò que mai ningú no ens prendrà,
més que nosaltres mateixos.