JARIS

JARIS

Deixo fluir la sang per les meves venes, les venes del meu cos, un cos ja adobat i entrat ja en anys. Faig el mateix amb la meva energia i tota aquella que vulgui travessar els límits de la realitat. Intent ser com un coet, llançat a la llum o a la foscor, perquè tot allò que es veu, es toca. Perquè tot allò que ens fa olor, que se sent o es pot assaborir, significa que és real. Però el que percebem d'alguna altra forma, la qual cosa percebem o intuïm d'alguna altra manera, no és real? Que vinguin els científics i que facin estudis sobre això. Continuaran estudiant sobre l'Univers i s'oblidaran d'estudiar-se a si mateixos.

El real o l'irreal és tot allò que volem creure o ens diu el nostre cervell que és cert...Tinc tota la tarda per a entendre-ho o comprendre-ho... i passaran anys i potser…La Lluna la tingui més a prop i em pugui acollir del Sol abrasador.

Escoltant la meva música, sonen les guitarres distorsionades amb una veu eixordadora. Em fa pensar i només divagar, però és que realment és el que sento. No estic només jo, el meu cos vibra i s'emociona. Està prop de mi, sento la seva veu, el seu respir i faig olor fins al seu mal alè i és què en aquelles èpoques, la gent no estava de beure refrescos. Qui sap d'on ve un, només sabem que hem estat concebuts i per tant, estem en aquest món. Un món que no despertarà i seguirà com un lleó dormit, pels temps dels temps. No sé si despertarà o sí, qui ho sap. A saber.

Que soni la música, que soni el rock, jo només sóc un més. Estic viu, el que em parla, no. O sí?, mai es mor del tot. Sempre l'energia ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma i jo ara faig d'escriventa d'aquell que fa fluir la seva energia per dins de mi.

Em diu, em parla, em fa escriure, que soni el rock.....Són simples notes o és un relat o és.........A saber.

Què van ser d'aquells dies que rèiem (em diu), mentre el fum entrava en els nostres pulmons. Que seran d'aquells dies de riures i fum, que ara han quedat sumits en la tristesa dels nostres cors. Ja no hi ha volta enrere, potser em sobresurt un lleu somriure. Però els dies de riures i fum, han quedat per a la posteritat. Aquells dies que desitjava que arribessin les hores, aquells moments de solitud compartida en la qual els riures eren nostres companyes. Que seran d'aquells dies, d'aquells riures i fum, fum que sura en l'ambient, fent-lo perpetu. Assec de nou la solitud, una solitud i un plor contingut, contingut per a no entrar en un mar de tristesa. No pot ser, seria tan fàcil entorpir. Seria tan fàcil tornar i recaure. No escric només, escric amb la música de fons, aquella que tu bé saps i és que eren de dies de riures i fum. Fum negre, fum blanc, quin més dóna. Només dormisquejaven en els nostres pulmons i érem pastura del foc de la injustícia i de tot allò que no s'il·lumina. Només les torxes il·luminades per un intens foc, eren testimonis de la nostra complicitat. Ningú més sabia de la nostra existència ni tan sols una ombra, ja que sempre era de nit i entre el nostre anonimat, érem capaços de tirar uns riures. Que ens menja el món, perquè nosaltres ens fumàvem el seu fum. Pulmons plens de riures, de riures i fum....

Aparta la cortina transparent i em veuràs, no sóc fum, sóc la teva veritable veritat. Sóc un mirall trencat, una llàgrima en el sòl, que esclata en un sord so. Aquella que la destinació, et tenia reservada per a tu i que tu no aconseguies veure. És on és, davant teva. Només hi ha una barrera que per norma general, s'aixeca amb l'edat. Què farem si això és així, demostra'm que encara ets capaç de riure i jo et bufaré el fum a la cara.

Perquè amb ell, vegis a través de la tela transparent. Aquesta mateixa que ens uneix i ens separa. Aquesta que ens segueix i ens uneix, com si fóssim germans de sang.


Francisco Sánchez