Jan (Monòlegs i diàlegs en clau de lluna V)

Monòlegs i diàlegs en clau de lluna (V)
Jan
(Fosc. Se senten sorolls de sirenes de policies i d'ambulàncies. Llum. Apareix un noi jove amb un ull morat. Entra correns. S'asseu al banc. Respira ràpid. Està espantat. Apareix un home de més de mitjana edat, ben vestit…)
Jan: Increïble! On anirem a parar? Li he preguntat a l'assesor de Sa Majestat:' era necessari tot aquest tinglado?' I l'home m'ha respost:'la seguretat sempre és necessària'
(S'asseu al banc. Encara no s'ha adonat del noi. Se'l mira)
Jan: Déu meu, noi, què t'han fet? Avisaré una ambulància…(es treu el mòbil)
Noi: (nerviós) No, no, no cal…marxaré amb el pròxim tren. No es molesti.
Jan: Què no em molesti? (mira el cel) Res no ha canviat! Res no canviarà…
Noi: Mentida! Si jo i els meus companys estem aquí és per què creiem que amb tot això del tren d'alta velocitat s'ha anat massa lluny. No han respectat l'opinió de ningú!
Jan: I tallant les vies del tren aconseguíreu alguna cosa?
Noi: Si més no jo pensava que s'havia d'intentar…
Jan: Com? Amb pals? Petards? Així no s'arriba massa lluny…
Noi: (nerviós) Jo ja els hi vaig dir…Ens hem de manifestar pacíficament!
Jan: Vinga, noi, tranquil…
Noi: Tots els líders estaven allà, fins i tot el Rei…ha sigut el millor moment per dir el que pensem. Però estem arribant massa lluny…
(Silenci. De lluny deixen de sentir-se les sirenes. El noi comença a aserenar-se. Mira el terra.)
Jan: Hem arribant massa lluny…(silenci) Aquesta frase em sona. És el mateix que vaig dir fa molts anys en aquella maleïda plaça de Mercadal. La gent només escoltava en Pierre.
Noi: Qui era en Pierre? De què parla?
Jan: No coneixes els fets de la insurrecció del sud?
(El noi no respon)
Jan: Ja veig que no. Per alguns en Pierre era un il·luminat. Per altres era l'esperança, l'alternativa, la lluita…Era un gran orador. Tenia gràcia, solidesa, arrossegava molta gent Però no agradava a tothom. El meu pare, en René, que treballava en aquella plaça, sempre cridava:'no vull discussions al meu mercat! M'heu sentit bé?' Però ningú escoltava al meu pare. (Silenci)
(S'aixeca) Per les autoritats oficials era un agitador!
Noi: Un agitador? Quina gràcia! Però si només deia públicament el que pensava…
Jan: En Pierre no només deia el que pensava sinó que volia anar més lluny. Ell i els seus volien un canvi. La gent necessitava un canvi. De forma solemne deia:'amics i camarades! No he vingut aquí només per denunciar les nostres injustícies, sinó que he vingut a mostrar-vos l'autèntica alternativa!' Avui en dia seria un bon polític, guanyaria molts vots, sortiria a la televisió i les seves entrevistes serien líder d'audiència…però la seva única obsessió en aquell moment era enderrocar allò que no ens deixava viure…
Noi: Vol dir l'antic règim?
Jan: Sí, evidentment. Tots volíem enderrocar-lo.
Noi: I quin era el problema?
Jan: El problema, noi, és que hi ha moltes formes de fer les coses…'Ho hem de fer pacíficament!', cridava. Sentia veus que em deien:' A ningú interesa el que dius…no anirem enlloc sense armes. Per què has vingut, Jan, per desmuntar-nos la festa?'
O estaves amb ells o contra ells. Tot era blanc o negre. Al principi em veien com un contrincant. Em vessin pogut eliminar. Però s'adonaren que amb les meves paraules no feia mal a ningú.
Noi: I què va passar? I què hi deien els seus pares? Els meus pares no ho saben…
Jan: El meu pare sí que ho sabia. No li feia cap gràcia. Ell no es plantejava mai res. Vivia tranquil amb el seu negoci. I jo li deia:' Per què, pare? Per què no puc dir el que penso? Tens por?' I em contestava:'No vull que acabis com ta mare!' Saps, mon pare mai em va voler explicar gran cosa de ma mare…Només sabia el que deia la gent: que se l'havien carregat juntament amb l'amant del General. Es veu que eren un perill pel règim.
Noi: Sí, com nosaltres.
Jan: Un dia vaig descobrir la veritat. I em vaig encarar amb mon pare. ‘Per què? Per què no m'ho vas dir? Eh!' Jo també podia ser una víctima. Però m'era ben igual. M'aferrava a la idea que les coses podien canviar…
Noi: I no poden canviar?
Jan: No ho sé. (S'asseu)
(Silenci)
Jan: Pel fet de pensar que les coses podíen canviar, suposo, que per aquest fet, em vaig presentar a una tertúlia que en Pierre i els seus duien a terme en qualsevol tuguri. Es va sorpendre. Digué:'què hi fas aquí?' ‘A tu que et sembla?eh!',li vaig contestar.
I els hi vaig dir:'Pel vostre camí no anírem enlloc!' En Pierre, ofès, exclamà:' Què? Com? I tu què saps! Desgraciat! On vols anar amb aquestes idees? Sense armes com hem de lluitar?' És clar! Ells només tenien un sol camí. I jo els hi plantejava més d'un.
Com sempre molts governs, Estats, partits, sindicats, associacions, persones només han vist un camí. Ja que quan en planteges més d'un pot sorgir el dubte i no és bo dubtar, oi?
Noi: (desubicat) Doncs, no, no, no ho sé. (Silenci)
Jan: En aquella tertúlia m'acompanyava en mossèn Martí. El coneixes?
Noi: No serà el capellà aquest que s'ha volgut posar a la mani, oi?
Jan: Què dius ara? Vaja, no m'hi he fixat…Em va dir:'ho sento, Jan, ho sento, per tu. Marxem. Aquí ningú t'escolta. No tenim res a fer.' A ell tampoc l'escoltava ningú. I suposo que per això va marxar. Lluny, molt lluny…(Silenci)
Noi: S'ha fixat que avui ha vingut el Monarca a inagurar aquesta estació? Em pensava que estava més mort que viu, que no tenia desendència i resulta que ha vingut amb no sé quina reneboda que surt a no sé quina revista.
Jan: Jo, aquella època també em pensava que Sa Majestat estava acabat i que no tenia ningú. Anava equivocat. Et sona una tal Salomé?
Noi: Doncs, no, no ho sé. És aquella que es va suïcidar?
Jan: Exacte! Per la tal Salomé jo podia ser un obstacle i suposo que per això va fer tot el posible per què estigués al seu costat. Volia eliminar tots els obstacles per ser la gran Reina…(Apareix l'espectre de Salomé)
Salomé: Hola, valent! Vine, vine amb mi…Saps qui sóc?
(Jan s'apropa a ella)
Jan: No!
Salomé: No tens vergonya de no reconeixe'm?
Jan: Doncs no!
Salomé: T'hauria de caure la cara de vergonya…
Jan: Ah, ja sé qui és! És aquella parenta que ha vingut a passar uns dies amb el Rei. I com sé que no m'enganya?
Salomé: (S'arramanga el vestit) Veus? Aquest tatuatge només el porten els de la nostra nissaga.
Jan: (confós) Ah, bé…

Salomé: Tu no m'has reconegut, però jo sí. Ets en Jan Truffó, el noviet de la Clementina, la filla del General. Diuen que parles tant i tant bé. T'he reconegut , tinc el cotxe espatllat, vaig sense guardespatlles ni xofer i t'he vingut a demanar un cop de mà…
Jan: (sorprès) Jo? I per què jo? Però si jo no en tinc ni idea de cotxes!
Salomé: (s'apropa a ell) Va, vinga, ajuda'm! Sé que ets un bon noi!
Jan: (s'aparta) No entenc res. Què hi fa aquí? Què vol de mi? Vagi al gra d'una maleïda vegada…
Salomé: Molt bé. D'acord. No se m'ha espatllat el cotxe. Vinc sola. T'he seguit per demanar-te que aturis a en Pierre.
Jan: Jo? I per què? I per què ho hauria de fer?
Salomé: (solemne) L'imperi s'ensorra.
Jan: I que vol que faci! Eh! No el penso aturar! És prou gran per saber el que es fa.
Salomé: No vull permetre que aquest tal Pierre ens ensorri a tots.
Jan: Jo no puc fer-hi res!
Salomé: (gairebé suplicant) Si que pots! Ho has d'impedir! No vull guerres, ni revolucions, ni insurreccions, no vull problemes. Sé que tu tampoc ho vols, podries col·laborar amb mi…
Jan: I què? Què en treuria?
Salomé: Petoneja'm! Toca'm! Sóc com tu, sóc una persona normal i corrent…
Jan: (Se la treu de sobre) Es pot saber que fa? No la conec! No sé qui és ni què pretèn! Deixa'm mala bruixa!
Salomé: (amb menyspreu) Imbècil! Pagaràs cara aquesta insolència! (Salomé marxa)
Noi: (intrigat) I què va fer? Va pagar cara la insolència?
Jan: I tant…
Noi: Per què?
Jan: Coneixes els fets de la insurrecció del sud?
Noi: No gaire.
Jan: Aquell dia l'odi corria per les venes dels partidaris d'en Pierre. Cridaven:'Endorroquem el règim! Enderroquem-lo!' Pensaven que si no aprofitaven aquell dia, aquella oportunitat històrica no ho podríen fer mai més. En Pierre no tenia cap mena de por. Dies abans deia:'Si cal vessaré l'última gota de sang…'; i tant que la va vessar! No en va quedar ni un. (silenci. S'asseu)

Noi: I vostè que té a veure amb aquests fets? I que té a veure amb això de la insolència?
Jan: I tant que té a veure…aquell dia volia marxar de Mercadal. Les meves paraules no havien servit de res per aturar la còlera dels uns i dels altres. Per què en aquesta història tots tenien una part de culpa. I jo, vaig sentir trets en aquella plaça i vaig decidir anar-hi. No sé que em va passar. Va ser instintiu. Portava la ràbia per la mort del meu pare afussellat i per les paraules d'aquella mala pecòra i la ràbia de no saber com aturar tot allò que se'ns escapava de les mans i…
Noi: (intrigat) què va passar?
Jan: (S'ajup i agafa les dues fotografies que hi ha al terra) Veus aquesta foto? Primer no els hi donat cap importància però ara que me les miro…(se les mira) són com aquells cossos que vaig veure quan vaig anar a la plaça. (llença les fotos al terra. El noi les recull i se les mira) Aquella plaça era una muntanya de cadàvers pudents. Sabia que tot podia acabar malament. I jo no havia pogut fer res per aturar-ho. La còlera no ens va dur enlloc. L'odi tampoc. La violència tampoc. Amb la lluita pacífica hauríem arribat a algún lloc? No ho sé…En aquell moment semblava que res tenia sentit. Pensava que estàvem perduts. Pensava que ells, el vell règim havia guanyat. Llavors uns guàrdies em varen arrestar. Jo? Per què jo? Què tenia a veure amb tot allò? Acabava d'arribar!
Amb tants civils morts i tants militars morts calia buscar un cap de turc. No quedava ningú. Només quedava jo que havia mantigut un cert contacte amb el grup d'en Pierre.
M'acusaven d'estar al darrera de tot allò. Jo? Jo només predicava un canvi. Un canvi pacífic. Vaig ser un cap de turc perfec
te. Sentia com Salomé reia i reia…Estava pagant la seva insolència? (s'aixeca) Sóc innocent!, vaig cridar. Els soldats varen respondre:
‘nosaltres només obeïm les ordres dels nostres superiors.' Ah, és clar…
Noi: (deixa les fotos) És evident. Ells només eren robocops com els que hi ha allà fora.
Jan: Clementina em va ajudar.
Noi: Qui? La filla aquesta del general…No és aquella famosa advocada?
Jan: Exacte. Llavors no ho era. Però em va ajudar. Va demostrar que no tenia res a veure amb el que m'imputaven. Mai l'hi he sabut agraïr prou…
Noi: M'ha semblat veure-la avui. Resulta que és la lletrada que va portar el cas dels ecologistes contra les maniobres aquestes del tren. Si la veu encara la podria saludar…
Jan: No ho sé. Han passat tants anys…
Noi: (se'l queda mirant fixament) Vostè l'he vist al costat del monarca i de la resta de líders. Truffó? Jan Truffó? Vostè no és…
Jan: Sí, exacte, exacte…no posi aquesta cara!
Noi: (alucinat) Ostres! No, no pot ser! No l'havia conegut…M'havien parlat de vostè.
Jan: Van parlar bé o malament? (irònic) Espero que bé…
Noi: (més alucinat) Ara ja sé qui és! Vostè va ser la persona que va liderar el canvi polític, la transició, el president interí. Vostè és un ex…
Jan: Sí, ja ho sé. Sóc un ex de moltes coses.
Noi: I els guardespatlles i els seus companys i…
Jan: Els he dit que marxava al labavo. (rient) Encara em deuen estar buscant…Aniré a donar un cop d'ull a veure si els veig. Sembla que ja no se sent tant soroll…(marxa)
(El noi s'ajup. Agafa les fotos i se les torna a mirar. Jan torna correns)
Jan: Noi, has de marxar! (tornen a sentir-se sirenes) No les sents?
Noi: (deixa les fotos) No m'ha dit abans que em portaria a casa?
Jan: Jo?
Noi: (s'aparta amb menyspreu) Si, vostè! Sí, ara ho veig. Ets com tots els altres!
Promeses i després res.
Jan: No, no és això. Però m'estan esperant.
Noi: Vaja, quina casualitat! (agafa la foto) Veu aquesta foto? Vostè és com ells!
( Li llença)
Jan: Noi, no et posis així! Jo no hi puc fer res…
Noi: Vostè és com tots els altres…paraules i només paraules. Sí, ara ja sé qui és. La tal Clementina era la seva ombra. La dona del president. La primera dama potser? No m'ha comentat que va passar entre ella i vostè, oi? Potser el va deixar perquè va adonar-se que vostè ja no era aquell Jan que havia conegut. Aquell Jan de la història que m'acaba d'explicar.
(Segueixen sentint-se sirenes. En Jan s'asseu cansat i fora de combat)
Noi: No sent les sirenes? Ja veig que no em vol donar un cop de mà…
Jan: No, no, no és això.
Noi: Què li passa? Li agrada això que veu a l'estació? És just que m'hagin fotut una hòstia? On és la seva política? On és? No fos cas que denunciant el que no ha de denunciar engegués a norris la seva brillant carrera política!
Jan: (s'aixeca. Camina dubtós. Agafa la resta d'una cigarreta del terra) Tens raó.
Sóc com aquesta cigarreta. Estic acabat. (Llença la cigarreta de nou al terra)
Noi: Vaja, m'encanta la seva retòrica! I en el seu dia volien que la gent el votés…meravellós!
Jan: Tens raó. T'haig de portar a l'hospital o casa teva o algún lloc… Sí, tens raó, potser haig de canviar. Va, vinga, va…anem!
Noi: Un moment! La foto! M'agradaria agafar la foto!
Jan: Deixa-la! Els records, de què ens serveixen? Oblida-la! Potser tens raó, potser encara puc tornar a canviar. Potser en una estació qualsevol tot pot canviar.
(I marxen. Fosc)