Intent de fer un home nou

Un relat de: Ferran de Montagut

Per Ferran de Montagut, escriptor i poeta, ubicat als Pirineus de (Girona)

Diu axis: Fogueres quasi apagades retorçant-se en las nits de difunts, corrent fums i pols invisible i llards negres endormiscades d'arrera les muntanyes fosques, la tristor del ésser home estirada entre les braçades dels somnis, dorm debatut a les ultimes fogueres però la barca es allí varada llesta per a salpar abans del alba.
Arbre vell, canelobre d'espelmes velles, el meu cor està trist, sols una estrella immòbil en aquell Cel, radiant els seus destells pel d'arrera les muntanyes entre la fosca nit taca groga son rostre obre pas en l'ombra de les muntanyes, mentre estes al terra del prat sols jo visc. Estes d'amunt el prat mon cor esta trist, la lluna poc a poc puja la muntanya hi amb sa llum inunda mes tard aquell prat amb els seus últims ratjos, per deixar pas al crepuscle encenen les flors esteses sobre las pastures de pins blanc i roig i movent sa passió recull una papallona mullada com un penjoi, ¡oh! Matolls in el son avança. ¡Oh! Muntanya de terra on de peu ploro. ¡Oh! Nits sens claus. ¡Oh! Nit meva? ¡En mon hora dolenta! Això m'aixeca com una ona i alça mon cor desventurat, quant rodejas els somnis d'aquest ésser humà, nit d'Elies negres lligada al Cel amb estrelles de pluja, embarcat jo en aqueix viatge nocturn, nit dels temps que em tens lligat entre tes mans.
¿Que desitges ara? ¡Estic sol! On trenca las onades de la mar de mon país buscanlo, com endormiscat apunt de despertar, quant les campanes sonin. ¡Oh! Soledat vull cantar, soledat de tenebres difícils mon ànima plena de fam de llum d'allà a dalt; de sobta et trobes amb un ser sens records, esgarrapo l'escorxa, destrosso els troncs dels arbres de les herbes, i les nits eternes aquelles nits que com vi entren en els túnels. Salvatge vent que ve dels Cels, mon ànima desesperada hi al mateix temps amb al-legria, es qui colpeja front a l'inaccessible, per a mi passa una presència sens límits, espero que em senyalis els camins com les creus dels morts. T'assembles al arbre derrotat i ha l'aigua que l'estrella, on desprès el segueix el seu fidel fred.
De prompta ma porta s'obrí, al costat de mi mateix, com ebri d'una cançó sens títol, ¡oh! Tristesa meva, mon somriure s'extent com una papallona en mon rostre.
Jo soc el que desfulla noms i altas constel·lacions de rosada, en la intensa nit de parets blaves altas sens fi. Es la nit rodant entre creus de plata, ¿que va ser del primer bes? Per recordar-lo, tu et vares posar estesa davant del silenci , terra meva llunyana, els ocells et protegeixen, mentre et faig un petó en ta boca mullada amb crepuscles, del mes enllà, molt alt, per recordar-te faria néixer una espiga, cor distret, malmès per una llaga.
Era quant la nit ballava entre les seves rets, quant l'home nou va despertar plorant, jo no conto, jo no dic paraules sens to ni só, d'arrera els vidres la llum, era per a mirar cap el Cel, mentre queia la pluja en pètals de cristall. Aquí vaig seguir el camí de la tempesta, aïllant les pedres dures del camí, que mes volies, ¿es que volies que moris altre volta? Totes les coses pujant en un gran silenci, hi ell es desperta inclinat sobre el ventre miraculós, com sostenint una flor dolorida, entre pètals giraven els seus començats dies, flors de pètals caiguts, sortir de dins de l'ombra, del claustre matern per segona volta.
Aqueix instant de ser un home nou, volies cantar, volies cantar assegut en aquella habitació, en el dia de la teva nova renaixença, però el aire era fred, fred i calent al mateix temps el teu cor, com una campana bategant, un cordill delirant, des del ventre de ta mare anava lligat a tu, amb aquesta estranya postura vaig parlar amb ella, cantant-li mon ànima em pertanyia ja de nou, el Cel era com una goteta d'aigua que al caure al terra feia un tic tac, dins de ma soledat.
Veig una estranya abella revolotejant, no existeix cap abella ara, es una mosca, amb potes rares, mentre colpeja cada volta amb el seu estrany vol, jo declino el meu cap, altre volta la meva porta es tornà a obrir, Hi veié al costat meu ma mare nova somrient enamorada, qui si no havia de ser, ¡oh! Trista vida meva que tot just comença de nou, miro: i aquell somriure s'extent com una papallona en el seu rostre de mare.
Fou un mes calorós de Juny, s'extengué de prompta en el temps amb serietat i exactitud, com un cavall com un llampec vaig creuà des de dins d'aquell ventre de ma nova mare, vaig sentir la fresa del vent nou, era un mon nou i molt gran, era altre volta aquell mon que jo ja havia conegut, aquell mon de guerres, de fams, de penes, amb colors de cementiris, cases i vaixells destruïts, el mateix mon de tristeses damunt les fulles dels verds prats, heus aquí el renaixement d'un home nou. Aquell també nou mon seguia sent el mateix.

Autor: Ferran de Montagut, escrita avui dia 8 de setembre / 03, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.

Notes: Qualsevol semblança amb altre narració, conta, novel-la o escrit no es possible, ja que aquest sols ha sortit de la meva ment. L'Autor: FMN
E-Mails; ferran_de_montagut@hotmail.com drac_del_mon_i_cos@hotmail.com nou_mon@hotmail.com el_primer_creador_de_somnis@msn.com aveura_si_truqueu@hotmail.com barondemontagut@terra.es aneu_a_la_merda@yahoo.es el_solitari_dels_meus_prats@msn.com os_bru_pirineus_girona@msn.com mas_el_sol_solet@hispavista.com


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885493 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)