Insomni Permanent

Un relat de: Laiac

L'última llum del passadís entra a l'habitació, fosca i quieta, il·luminant l'ombra de la porta. A terra, arrepenjada a l'armari i aprofitant la llum, l'Esther explica un conte, el darrer del dia; la resta ja dormen. Només queda aquesta. La seva veu entona cada paraula, cada síl·laba, per crear tot l'interès i tota l'emoció possible i, sobretot, que dormin. Segurament ja tots ho fan, però no es vol arriscar, no fos cas que tanqui el llibre i una veueta li reclami que segueixi, que encara hi ha algú despert.
Continua uns minuts més, disminuïnt progressivament el to de veu. Res, cap sorollet sospitós. Perfecte, acabarà el paràgraf i marxarà silenciosament.
-"(...) i com que tothom el maltracta, l'aneguet lleig decideix volar per damunt de la tanca i fugir."
S'aixeca lleugerament, com una ploma, sense acabar d'incorporar-se, com si, a quatre grapes, assegurés el silenci i la tranquil·litat fins l'endemà, a tot estirar.
-Espera!
-Xxxxt! Que els despertaràs a tots! -. La idea de tornar a recòrrer les habitacions li augmenta la migranya.
-Déjame ver los dibujos.
-Ja els veuràs demà; au!
-No! Sólo un momento, déjame ver...
-Cinc segons i a dormir!
Va agafar el llibre i va buscar ràpidament el conte. Mirava tots els dibuixos, sense deixar-se res, cap detall, absorvint, absorvint-ho tot. De cop, ja hi tornava a ser. Aquelles punxades, aquella cosa que se li clavava al pit, forta i exigent. Què era? Aquell aneguet... quin mal de cap, llamps de paraules i d'imatges repetitives li punxaven al cap contínuament; "tens un posat tan lleig que fins i tot és divertit". No podia més... va tancar els ulls i, lentament, el llibre va anar caient sobre la cara adormida, acomodant-s'hi tranquilament.
Els moviments espesmàtics dels seus braços, de les seves cames, de tot ell, deixaven clar que, bo i dormint, els llamps seguien, atacaven, la tensió i la por es dibuixaven a la seva cara, greu i tibant. Ara, les gotes de suor fan la seva presència lliscant front avall i l'angoixa augmenta incontroladament. Festa completa. El llibre li rellisca... Sí, flaixos d'imatges, fotos mentals... hi surt ell! Allà...al parc, volent escapar-se; i a l'escola... al passadís, i no havia fet res...però és clar...ah, i a casa... i vinga cops i crits i més crits i més cops!. Però era més, més del que s'imaginava el seu amic aneguet, segur que l'animal no ho aguantaria. Però ell sí. A vegades volent i a vegades quan ell ja s'havia autoabandonat; per bé o per mal.

Mira, l'ànec em segueix, caminant caminet amunt, tots dos, sols. Sembla com si l'ànec també sués. Sí, unes gotes rodones com pilotes de ping-pong rodolen avall fins que cauen al fang, que aviat serà un toll, espetegant i esquitxant cada cop més. Ara les gotetes filles de la gota mare l'han mullat a ell. És increïble! Té tota la cara plena d'aigua, tot per culpa d'aquella bola plena de suor. Estusega nerviosament. Les cames li tremolen, aviat no l'aguantaran dret; ha de seguir endavant perquè l'aneguet sí que ja no pot més: entre les seves mans, allà, com una piloteta desinflada. Ha de resistir. Si l'aneguet veu que està esgotat...! Ell tan menut i indefens, què faria? Segur que voldria quedar-se a qualsevol roca vora el rierol que passa pels afores del poble, per no fer nosa. És que... ni pensar-ho! És ell que pot córrer món, nedant pels rierols, per rius i llacs, coneixent peixos i altres ànecs com ell, que el rebrien amb tots els honors dignes d'un heroi, quan els hi expliqués l'aventura, l'aventura de la seva vida. Ja se l'imagina vivint en llacs d'aigües transparents, de tots els tons inimaginables, blavosos i verds, fins i tot envermellits pels raigs del sol. Fantàstic!. Seria el líder de les basses dels voltants.
Nooo! Rodolen pedres i pedrotes, avall; el peu li falla i ara tot ell és una croqueta rebel enfarinada de terra i fulles. Hi ha pedrotes enormes que se li claven a tot el cos: les cames, als braços i...al cap!. Ja no rodola. Parat s'ha quedat i no sap què l'ha frenat i l'ha agafat perquè deixés d'estimbar-se camí avall. Nota punxades a la cara, la poca roba que porta li protegeix la resta del cos. Pessigades a l'orella. L'aneguet el mossega per despertar-lo! Però ell no veu res, tot és fosc. Nota els esbarzers que el retenen. Està agraït a unes plantes que li han salvat la vida. A poc a poc intenta moure's, pimer les mans, els peus, per tot seguit aixecar-se tot fent equilibris. Segueix sense veure-hi. Està agafat a un petit arbre, pot mantenir-se dret. Els peus li segueixen ballant, insegurs com un equilibrista sense experiència fent un parell de passes endavant, prova de trobar un terreny més ferm i no sap com avançar: si primer amb els peus o millor amb les mans. Cec! Ja no li pot passar res més! El seu company de viatge resta immòvil sobre l'espatlla esquerra, amb les ungles ben aferrades a la pobra samarreta, clavent-se a la pell, però no protesta: malgrat el dolor, vol seguir sentint-lo, així sap que no esta del tot sol.
L'aneguet torna a deixar anar un sorollet estrident, dèbil, sembla que ja no li queda força per més. Pel noi és un avís, un senyal del qui té ulls, per guiar-lo, per avisar-lo dels perills que se li acosten o per recordar-li que encara hi és, i per felicitar-lo, per la seva valentia i coratge, per no haver-lo abandonat encara. Sí, segueix amb ell i per a ell. Continua provant, tastant a on pot anar, amunt o avall. A cada xiscle de l'animal, canvia de direcció i, marejat, ja no sap on és. Tanta estona sense veure-hi l'hi ha fet perdre la poca orientació que té. Però segueix fent passes, vol arribar a on sigui i sentir-se segur, sense por a equivocar-se.
On és? a la vora d'un riu? d'un riu glaçat? No entén com pot sentir aquesta fredor, potser sí està estirat i s'arrossega per terra però...no, només els seus peus toquen l'aspra terra, al voltant del cos només té aire. Alguna cosa el reté. Aquest fred s'escampa per tot el cos, sobretot darrera el clatell i baixant per l'espinada. No sent el seu amic, intenta moure's però no nota res, potser sí: ha caigut al riu i està congelat, com ell si no s'espavila.

Es planta davant al mirall, fatigat pel real malson, massa real. Intenta obrir els ulls, més, tant com li és possible, per veure-hi bé, per veure aquest maleït aneguet, aquest estúpid aneguet. Sí, explicarà tot el que li passa, no vol veure mai més aquest animaló tossut que el persegueix infatigablement, a tot arreu, dia i nit, sempre i des de sempre. Es renta dos, tres i quatre vegades la cara, intensament, per oblidar-ho, per esborrar-ho tot. Nota la cara calenta, cremant per molta aigua gelada que ragi. No el suporta, l'odia. Si el tingués aquí davant, li claveria un parell de mastegots ben donats. No tornaria a aixecar el cap aquella cosa amb potes! Si pogués... si pogués s'arrencaria la pell a tires, no li faria més mal del que ja li han fet, per ell seria una carícia, una manera de demostrar la seva existència. Si pogués...
- Ja està? Molt bé, ara tapa't, vosaltres també. Molt bona nit, petit cigne!.

Comentaris

  • FELICITATS[Ofensiu]
    gacc | 15-11-2005 | Valoració: 10

    LAIAC m'agraden els contes que com aquest et fan reflexionar, el teu es un relat entre el psicològic, la historia de por i la critica social sobre una relació malmesa : la societat actual i els infants, aquest relats un cop els llegeixes d'alguna manera passen a formar part d'un mateix,
    repeteixo felicitats

  • com que ja hi era[Ofensiu]
    peres | 14-11-2005 | Valoració: 10

    i he vist que només tenies aquest altre relat, he decidit fer-hi un cop d'ull, en aquesta matinada de dilluns plujós, abans de posar-me a treballar...

    I també és molt bo, tu, felicitats de nou!

    Quina bona descripció d'un malson.

    Jo també he sentit a explicar malsons produïts arran de contes més gore, com la caputxeta vermella o els tres porquets, però de l'aneguet lleig encara no n'havia sentit a parlar. És molt important ensenyar els nens que siguin sincers, per evitar aquestes coses... És clar que perquè els nens siguin sincers cal que els adults respectin molt el que puguin explicar en les seves confidències. Perquè, és clar, si un nen diu "És que em fa por..." i l'endemà el o la rondallaire explica: "Avui no llegirem el conte de Tal perquè al Pauet o a la Marteta li fa por", llavors, és clar, l'adult s'ha carregat la possibilitat de confidències per sempre més en aquell nen o aquella nena. I molts nens, malauradament, han tingut experiències, desencisos, traumes d'aquesta mena, i han decidit començar a dissimular i a empassar-se la por la de ben menuts... Una altra cosa és que l'adult, per raons pedagògiques i psicològiques, si coneix bé aquell nen o nena, l'ajudi a superar aquella por i l'ajudi a ser fort o forta... Però no se'n pot riure mai, ni fer-li creure que no val la pena tenir confiança amb els adults.

    Quants disgustos de l'adolescència s'estalviarien els pares i mestres si tinguessin en compte aquestes idees bàsiques...

    Bé, perdona el rotllo, m'ha vingut tot de cop.

    "moviments espesmàtics" o "espasmòdics"? Si ho has fet expressament està bé: has creat un neologisme ben gràfic.

l´Autor

Laiac

2 Relats

4 Comentaris

2724 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor