Inquieta convalescència

Al meu amic Gerard,
per transmetre'm l'estímul d'anar més enllà


Mai havia pensat que el que en un principi semblava un molest mal de coll, que feia que no se'l podés entendre bé i que provocava que el seu fill es queixés dient-li que no l'entenia quan parlava acabés d'aquella manera que va estar a punt d'emportar-se'l a allà, el lloc eufemísticament anomenat "millor vida", molt abans que li toqués.

Sort va tenir que la metgessa que li va atendre quan va acudir al CAP es mostrés força desitjosa d'arribar fins el fons d'un mal de coll per al que no trobava cap explicació lògica. El resultat va ser que va sortir cap a l'hospital comarcal en una ambulància a tota velocitat, sense temps per tornar a casa i avisar la seva família, i que dies després la seva ex-parella es fes un tip de plorar en veure el resultat de la tomografia axial del seu cap, que apareixia força fosca, mostrant amb claredat les parts del cervell que havien mort mentre patia el infart del que no va ser conscient al moment de tenir-lo, encara que els seus resultats eren molt incòmodes, com els problemes de veu i la pèrdua progressiva de l'equilibri, cosa que va donar al se caminar un balanceig que en un principi li feia semblar gairebé un ànec que hagués perdut el seu camí. Sortosament ara es troba molt millor, ho pot explicar i fins i tot te ànims per fer-ne una petita reflexió sobre aquells moments inicials i els que van seguir configurant una rutina que va alterar de manera important la seva vida.

Temps abans, no s'havia plantejat el tema de la mort. Ni tan sols ho havia fet quan va morir el seu pare, després d'una llarga sèrie d'infarts de miocardi que al final van deixar el seu cos en estat lamentable, cosa que va fer impossible cap aprofitament de cap dels seus òrgans per a un transplantament que portés nova vida a un altre malalt. En realitat, mai havia sentit tan propera aquella sensació de deixar-se anar, ni havia tingut consciència de la seva llevetat. A què venia allò de "la insuportable levitat de l'ésser" que va escriure Milan Kundera, escriptor a qui no acabava d'entendre del tot, però que mirava de rellegir amb atenció?, s'atreví a plantejar temps després als seus coneixements, més com a exercici per tal d'evitar que el seu cervell s'anquilosés més del compte i a fi que comencés a posar-se de nou en marxa, tot havia de comptar a l'hora d'afrontar les dificultats, pensava per ell mateix sense necessitat que ningú li digués .

Mesos més tard, sentint-se millor i amb el cap mirant de treure's del damunt les teranyines borroses que l'oci obligat i la manca d'obligacions, fruit de la inactivitat forçosa a què s'havia vist abocat, li havien anat posant en ell, tal vegada perquè l'omplís de quelcom més que coneixements gairebé inútils i improductius, començà a intentar d'altres jocs mentals. A estones, com per exercitar la part del seu cervell que havia resultat amb danys per culpa del sobtat infart que havia sofert, fent-se la il·lusió -que sabia era mentida- de sentir que les parts irremissiblement mortes tornaven a revifar, s'esforçava a recordar els petits detalls dels dies que, massa lentament, havien anat passant pel seu llit de malalt, records unes vegades inusualment plàcids, inquiets de debò les altres, sense guardar cap patró ni motllo ni que es pugues esbrinar la causa del desconcert.

Poc a poc, a tot es fa l'home encara que no ho vulgui, va acostumar-se a fer setmanalment un petit viatge que al principi el deixava ben estomacat i amb poca capacitat de reacció, amb l'autobús i el tren a una petita localitat del Bages. Els primers dies li costava força esforç, més del que es pensava, però va voler continuar amb aquella rutina que el tonificava creient que si superava els moments de cansament i el sopor en què el sumia l'esforç era positiu per a ell al temps que el feia sentir una mica útil; en realitat, es confessava, no li agradava gens sentir-se com un malalt irremediablement inútil cada mes, al moment que rebia la notificació del seu banc, tant de bo fos seu, es deia amb sorna,, conforme li havien ingressat la petita prestació econòmica que li corresponia per estar oficialment "de baixa", com si fos un jubilat abans de temps, sempre la cantinela del temps voltant-li els vorans.

Moltes vegades, la realitat s'imposava amb la fredor de la seva presència. El pitjor havia estat adonar-se que en molts moments la medicació li feia difícil de tenir el adequat control d'esfínters, amb la qual cosa moltes vegades, sortint a fer la passejada habitual, havia de tornar a corre cuita al seu pis per tal de poder entrar al lavabo. Malgrat aquests inconvenients, va adquirir el coneixement del seu cos, és pot dir que exacte fins un punt insospitat, i les seves necessitats que el permetien arribar a tot arreu a temps.

Aquesta situació, la de la pèrdua del control d'esfínters, causada sense dubte per la medicació que li feien prendre, a ell que en tota la seva vida havia estat incapaç de prendre's ni una vulgar "aspirina", fou un dels desencadenants de la seva precipitació en demanar l'alta, alta que al dia següent va haver de ser revocada pel seu metge de capçalera, perquè malgrat veure que anava millorant i la seva recuperació estava sent més ràpida del pronosticat, va adonar-se que encara no estava en condicions de portar el ritme de vida anterior.

Temps després es va trobar amb cor, i amb ànims, per assistir-hi a les sessions de logopèdia assenyalades pels neuròlegs. Al principi es va posar content, ja què va notar milloria creixent en el seu parlar, la veu ja sabia li havia quedat molt malmesa, malgrat que no acabava de veure el servei de molts dels exercicis manats per la logopeda. Uns mesos més tard, va sentir-se millor en parlar i segur de la seva veu, encara que era conscient que mai arribaria al to i la velocitat anteriors, i va optar per deixar d'anar-hi; total es vanagloriava no sense raó per fer-ho, els seus estudis que va descobrir mica en mica anava recuperant com si una petita llum dins seu s'anés encenent, deixaven molt enrere els limitats coneixements d'articulació i fonètica que tenien els seus companys de "recuperació", que a dures penes entenien els requeriments que feia la logopeda amb tota la bona voluntat del món.

Quan va prendre la decisió d'abandonar les sessions col·lectives, es sorprenia passejant pel carrer i articulant en veu alta aquells grups de sons que, ho analitzava curosament, més li costava articular, de forma que partint d'aquestes repeticions es va sorprendre un bon dia podent parlar gairebé com ho feia abans del seu "accident cerebro-vascular", com s'havia posat de moda anomenar al que li havia succeït, les campanyes emeses per la televisió hi posaven molt d'èmfasi, la qual cosa avançava que en veritat allò seu havia estat greu de debò, molt més del que en principi semblava.

Descobrí, malgrat que el seu estat el tornà una mica silenciós i com captiu d'una espècie de melangia passiva i unes empipades fora de lloc per l'actitud i els comportaments aliens, situacions per a ell de tot punt desaconsellables, segons li havien recomanat els metges, que li havien marcat molt seriosament la necessitat de portar una vida més tranquil·la, sense cap tipus d'estrès, fet que no li va permetre veure per televisió el partit en que Espanya es va proclamar campiona del món de bàsquet fins que va arribar el moment que tot estava acabat i beneit, i allunyada de les pressions viscerals, amb la qual cosa semblava que el seu caràcter canviava i era més propici a mantenir la seva reserva i traçar una espècie de terreny propi al qual ningú podia irrompre.

Amb el temps, conforme els mesos es desgranaven al calendari, va agafar-li cert gust a aquella situació, els seus horaris es van fer més lògics i es deixà emportar per la nova rutina que arribava a la seva vida. Descobrir l'autonomia de què era capaç va dotar-li d'una nova confiança en ell mateix. Al temps, va començar a descobrir en ell activitats que abans desconeixia, podia sentir els moviments interns del seu cos, i olorava coses que temps abans es perdien en l'horitzó del no-res i sentia sorolls provinents de tot arreu, cosa que feia que li molestessin moltíssim les persones que tenien l'hàbit de parlar en veu alta, sense aturar-se a comprovar les molèsties que causaven als altres. Però aquells dies van portar-li coses positives. Va poder adonar-se que hi havia molta gent que li apreciava.

Va poder sentir l'afecte sense límits ni exclusions de la gent de la seva família... va poder millorar la capacitat del seus francès i anglès per escrit i, per sobre de tot, va tenir el plaer de trobar un nou amic, un company a qui li agradaven moltes de les coses que era capaç d'escriure. Això d'escriure va ser una de les primeres coses que va tenir necessitat de fer, fins el punt que va ser capaç d'acabar un parell de llibres de poemes i una col·lecció de relats amb el tren com a protagonista i fil conductor. Setmanalment es trobava amb en Gerard, aquest era el nom del nou amic, i junts parlaven de llengua i literatura, al temps que es confessaven els desitjos de fer de la creació literària quelcom més que una manera constructiva i atractiva de passar el temps d'una manera diferent que els aportés una certa sensació de creixement més enllà d'aspectes materials o crematístics..

Es passaven textos mitjançant el correu electrònic, es comentaven les fites assolides, comentaven molts temes i s'incitaven mutuament a cercar nous camins que els obliguessin a un nou esforç, manera d'afrontar nous reptes que omplien de més grans atractius al seu possible futur. Així va ser com va atrevir-se a escriure en català, una llengua que no li era desconeguda però que pensava no dominar amb la facilitat escaient., o al menys no amb la profunditat amb què el feia amb el castellà.

A classe, a ell sempre li agradava parlar dient que segons la seva experiència, sempre havia tingut la sort de treballar en escoles estrangeres, hi havia llengües
maternes i llengües afectives. De petit havia començat a parlar en català, la seva família vivia en un poblet a prop dels Pirineus amb la qual cosa aquest aprenentatge era necessari i vital, però com la mare era de Lleó a casa, molt aviat, començaren a fer servir el castellà per a tot, cosa que es va reforça en anar a escola, de fet no va ser fins a més gran, quan va començar a treballar, que es va retrobar el català, va ser un dels seus germans, que exercia com a professor universitari d'economia, educat dins dels nous programes educatius que feien del català un instrument habitual, qui li va dir, en preguntar-li, que s'aprenia a escriure en català escrivint-ho i no tenint por a fer errades.

Va ser d'aquesta manera que, portat d'una constància que abans només havia emprat per als seus estudis universitaris en filologia hispànica, finalment acabats amb millors resultats del que pensava, que va assolir un nivell raonable en català, encara que seguia sentint-se més segur emprant el castellà, i el català del qual es sentia orgullós va millorant, de manera que el seu nou amic no es cansava d'elogiar els esforços i els resultats. El temps passava, i el que havia de ser simplement un temps de tranquil·litat i recuperació personal es va convertir en un temps de creixement personal del qual, insospitadament, desfruitava amb escreix.

Ara és el moment de concloure que aquell temps s'acabà, que feliçment la seva recuperació és un fet notable de la qual s'enorgulleix i que la vida segueix. Mai no podrà oblidar aquell temps. Sempre haurà de concloure que aquella inquieta convalescència va ser una de les claus importants per tornar a la normalitat.