Inoblidables records

De moltes formes, tots nosaltres guardem dins nostre cor, algun record agraït de quelcom, o d'algú que serà per sempre mes inoblidable en el llarg de nostre vida.

Ni han que, per desgràcia, guarden un trist record emocional que, els segueix turmentant, amb un tòxic suau que desfà son ànima i viuen aquietats del passat, d'un passat incert, viuen lligat a ell, al que no han sabut perdonar, certes coses, que no oblidaran mai i aqueixa es una manera trista de conviure.

Ni ha d'altres, que atresoren records màgics que en algun jorn els hi varen passar hi ells no permeten que aqueixos bons records morin, dons ells saben que si oblidessin, ells també moririen una mica.

Ningú pot evitar de tenir una barreja de records bons i dolents, el que senzillament ens fa entendre que la nostre vida es així: Trocets d'or en el bell mig d'un camí espinós. No viure turmentats per uns i gaudir el haver experimentat els altres, es el que dona sentit a nostre vida. Es entendre que les roses també tenen espines i que si això no fos, no serien capaços de distingir la felicitat de la no felicitat.

Per què qui no recorda aquells dies feliços de la seva infantesa i les carícies inoblidables dels estimats pares o germans i oncles o avis? Qui podrà esborrar del nostre cor aquella abrasada i la tendresa d'aquells que amb la seva tendresa ens varen ensenyar a estimar? Es possible oblidar al primer amic? Al primer company de nostres jocs? A la mestra que un jorn va ser la dona estimada jove dels nostres somnis? La primera volta que vàrem veure el mar, el cel, el vent, la pluja, els arbres, els llamps seguits d'aquells trons, va ser una experiència nata. Hi l'esperança vivificant d'aquelles nostres sempre esperades vacances del col·legi.

Podrem alguna vegada oblidar quant aquell amor primer, va arremetre nostre ànima i la va portar al cel; i aquell amor que ens va portar en aquells anys d'adolescent, les mans dels nostres pares guiant nostre vacil·lant pas... El claustre matern que va alimentar nostre sortida a la vida, les alegres sortides amb els amics, aquell entranyable Nadal, el inoblidable abrasada dels nostres avis i aquelles dolces fantasies en les que... Tantes vegades vàrem deixar en la busca de la felicitat!

No es oblit la primera volta que vàrem tocar a Déu en el dia mes gran de nostre vida, aquella primera comunió, rodejat d'amics i de familiars estimats i que avui ja no son entre nosaltres molts d'ells.
El saber-nos estimats, el saber que podíem ser estimats i a la vegada estimar, la benedicció de la paraula senzilla, bàlsam per a nostres orelles, aquell consell en un moment oportú, el tebi consols de la ma que va tocar nostre aleshores fràgil cor, aquella flaire del diàleg amb les persones tant entranyables i tant propans, aquells dies de camp amb els fills i aqueixa infinitat de petits tresors que mai la mort ens podrà prendre!

Ens perdem tant en oblidar, el que un jorn ens va ferir que deixem en un costat, el que un jorn ens va meravellar; fem ho inoblidable, encara que ens sia dolorós, allò que en el passat va fer mal a nostre esperit, i que renunciem al mateix temps a tot allò que va omplir nostres ganes de ser quelcom i ens va convertir en l'horitzó d'algú que va voler fer-nos feliços. Es cert que ja no podrem oblidar ja mai mes, allò que ens va fer mal un jorn, però si que podem fer un esforç per privilegiar de la mateixa manera el que va fer al nostre cor mes gran, mes fort, i mes comprensiu!

Tal vegada en la llista de danys i beneficis que tenim inscrits en nostra ment, els deutes siguin molt mes que el beneficis, però la vida sempre es així; sols qüestió de saldo en nostre final, estat de pèrdues i de beneficis.
Veure que aqueixos saldos siguin mes positius que negatius es un treball en la que tots devem posar-hi quelcom de nosaltres, si volem obtenir la manera de viure amb plenitud durant nostra ràpida existència terrenal.

Però, per sort, sempre hi haurà espais en nostre ànima per el que no s'oblida: L'aconteixement aquell? La data que impacients esperem? L'amor recent descobert? El fill que va arribar? La perfecta companya? Aquella llum generosa que va aclarir nostres tenebres, aquella suau carícia de nostre ànima bessona, la plenitud total en el fi, que moltes vegades sens voler, farà niu com esperança incansable dins del cor humà.

Un poeta va escriure que la millor manera de fer a algú immortal es estimar-lo de tal manera que no l'oblidarem mai. Es sempre a traves del goig del record per el qual ens donem compte de que no es un espai perdut, mes aviat es una autentica recuperació. Confessar que vivim, estimem i gaudim amb algú el jo! Hi el ara de la vida, es admetre la certesa de que un jorn serem per aquest algú, per aqueixes persones inoblidables, i així entendrem com finalment el record del amor, que un jorn vàrem donar i ens varen correspondre, serà molt mes fort que la nostra pròpia mort!

Fi
Autor: En Ferran de Montagut es Ferran Mujal i Naspleda, narració escrita avui dia 20-de Gener del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" el que es envoltat d'un bonic "JARDÍ VERD" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: mas_el_sol_solet@hispavista.com el_primer_creador_de_somnis@msn.com demontagut@todobaja.com aneu_a_la_merda@yahoo.es etc