Cercador
Informe Mèdic
Un relat de: Miquel Ei Hola- Compartir:
Cada matí, la Marta es despertava una hora abans d’anar a l’institut i esmorzava. Ningú esmorza gaire al matí, però ella menjava prou com per aguantar fins al dinar. A més, així podia estar més concentrada a les primeres classes del dia, quan tothom es queixava de la gana que tenia. Després estava una llarga estona davant del mirall arreglant-se. Era una noia bonica, amb el cabell llarg i de color castany i uns ulls grossos i foscos a cada costat del seu nas petit. Tenia la pell blanca i era baixeta i prima.
Quan acabava de vestir-se i de ficar els llibres a la bossa i sortia al carrer, L’envaïa la inseguretat de cada dia. Sempre igual: per molt maca que s’acabés trobant davant del mirall, quan sortia de casa li semblava que no havia servit de res. Això li passava des de ben petita, a l’escola, ja que era una noia tímida i mai havia estat gaire popular. No és que fos estranya, ben mirat feia el mateix que feien tots els altres. La diferència era que la Marta ho feia sola, no veia la necessitat de tenir sempre algú al costat. Ben mirat, el fet de confiar en persones que l’únic que fan és fer-te la pilota i mentir perquè et sentis millor es pot evitar perfectament. Els companys es burlaven d’ella per no ser divertida com les altres noies i, al final, va acabar veient-se horrible i inferior. Potser ho era o potser no, però quan entrava a l’escola tot li feia veure que era així. En parlava amb la professora i ella li deia que miraria de solucionar-ho, però mai feia res per ajudar-la. Segurament ella també creia que la Marta no era “normal” i que tard o d’hora, per molt que algú s’esforcés per evitar-ho, acabaria sola. Els seus pares la van portar al psicòleg poc després que insultés a la seva tutora. Es pensaven que era una noia amb problemes mentals, però en el fons només necessitava que algú confiés en ella i li fes cas. El psicòleg no va aconseguir res ja que no va poder observar cap anomalia. Això, en part, va reconfortar la Marta i va ajudar a defensar el seu argument de que no era rara, senzillament era diferent.
Tot això ho pensava asseguda en un banc al parc que hi havia a dos carrers de casa seva. Mai ningú anava a aquell parc perquè hi havia uns gronxadors destrossats i un munt de males herbes al terra. Però la Marta trobava relaxant reflexionar sobre els seus problemes entre les moreres altes i grosses del passeig. Quan faltaven poc més de cinc minuts per començar les classes arribaven dues amigues seves i sempre anaven juntes cap a l’institut. Eren amigues des de primer d’ESO, quan es van conèixer per primera vegada. Al començament no es relacionaven gens per culpa del seu pensament individualista però gràcies als treballs que van haver de fer juntes van acabar veient que tenien moltes coses en comú. Suposo que totes devien tenir més o menys les mateixes dificultats socials i això les va unir encara més. Sempre passaven per un carrer estret i després travessaven un marge per acabar arribant a l’entrada del recinte. Podrien passar per la carretera normal, però es sentien més segures i lliures si ningú les veia.
A classe seien individualment, cosa que no desagradava a la Marta. Sabia que si hagués de compartir tantes hores amb algú que no la coneix bé acabaria burlant-se d’ella per no parlar, per no riure, o per qualsevol altra cosa. Era una bona estudiant, i això feia que a casa no es preocupessin gaire pel que feia a l’institut. L’hora del pati era el pitjor moment del dia, ja que es sentien desprotegides davant dels altres. No sabien perquè els havia tocat a elles o com havia passat però estaven soles a una cantonada del pati mentre tothom xerrava i es divertia.
Semblava que tots eren feliços menys elles però ja hi estaven acostumades. El que els feia més ràbia era que de tant en tant, algun noi que s’havia de fer el graciós davant dels seus amics seia al seu costat i feia veure que hi parlava seriosament, però només buscava la situació perfecte per burlar-se’n. Quan arribava la senyal que marcava el final de l’esbarjo sempre tornaven a estar soles, per sort o per desgràcia. La resta de classes passaven lentes i, al final del matí, tots marxaven a casa per dinar.
Els dimecres, la Marta i les seves amigues dinaven juntes a casa de la seva àvia. Era una dona tranquil•la i simpàtica i sempre les tractava tant bé que s’havien acabat fent molt amigues. Després de dinar, s’explicaven tot el que havien fet durant el dia i l’àvia els donava consells. A la tarda, després de fer els deures, cada noia marxava a casa seva i acabaven de passar el dia en família. Els pares de la Marta treballaven fins tard, però així ella podia estar tranquil•lament davant l’ordinador fins que arribessin. Així eren els dies de cada dia, encara que no fossin el somni de la majoria de persones de la seva edat.
Però la primera setmana de febrer va començar tot. Aquell dilluns no semblava sortir de la normalitat. La Marta va seguir el mateix procediment de cada dia fins que va estar a punt per anar a l’institut. Els seus pares havien hagut de marxar per portar l’avi al metge. Feia dies que el pobre home notava cremors a l’estómac i com que no disminuïen van decidir que l’havia de visitar un expert. L’àvia li deia que no era res, i que si es portava bé i no menjava “porqueries” li passaria el dolor en un tancar i obrir d’ulls. Però com que el pare ja sabia que quan s’arriba a una certa edat val més assegurar-se de que les malalties no són res greu el van portar al metge. Així doncs, la Marta estava sola a casa i ja estava a punt per marxar. Va tancar la porta amb clau i va seguir carrer avall per la vorera. Quan va mirar el rellotge va veure que era molt d’hora i va decidir fer una volta per l’altre banda del parc.
Portava uns cinc minuts caminant quan va arribar corrent un noi que anava al seu institut cridant. Es deia Enric i feia un curs menys que ella. Es pensava que venia a burlar-se’n però li va preguntar com es deia i no semblava mala persona. L’Enric li va explicar que feia menys de vint minuts un home que conduïa un cotxe blanc amb els vidres foscos s’havia emportat el seu germà. Li havia ensenyat una bossa de caramels i el noi havia pujat al cotxe sense dubtar-ho. La Marta li va dir que es calmés i que ho anirien a denunciar a la policia. Ell va fer que no amb el cap. Es va treure un paper blanc de la butxaca on hi havia un text escrit amb bolígraf:
“El teu germà estarà bé, durant un temps. Concretament cinc dies. És el temps que li dono a la teva família per pagar un rescat de cinquanta mil euros. Si no us decidiu a pagar posareu la vida del noi en perill. Dóna aquesta nota als teus pares. Els diners han d’estar al costat del cotxe groc que hi ha a sota del pont del bosc, al costat del polígon industrial. No aviseu a la policia o el període de cinc dies quedarà reduït al temps que tardi en decapitar al noi. Vosaltres decidiu.”
Es va quedar paralitzada. A les faccions de la cara se li notava una barreja d’horror i impotència i no sabia que havia de fer en aquell precís moment. Les seves mans tremoloses van abraçar l’Enric com van poder i un fil de veu trencat va dir-li, encara que no ho pensés, que tot sortiria bé.
Feia un parell d’anys, a l’institut, els havien fet fer un treball de recerca sobre la seva família llunyana. Va ser llavors quan la Marta va investigar sobre els seus avantpassats i va descobrir que un cosí llunyà seu havia estat segrestat i assassinat poc després perquè la seva família havia estat incapaç de pagar el rescat que li havien demanat. Així doncs, quan li va arribar la notícia de l’Enric li va venir al cap el pitjor.
La Marta li va dir que havien de dir-ho als pares de l’Enric. No portaven telèfon i els seus pares estaven treballant, així que van refer el camí cap a casa de la Marta per trucar des d’allà. Pel camí van trobar-se les amigues de la Marta, que feia estona que l’esperaven per anar a l’institut. Quan els van explicar el que havia passat van voler ajudar a l’instant. Era evident que no eren amigues de la Marta perquè sí, realment tenien el mateix pensament. Una d’elles portava el mòbil, i van trucar a la feina del pare de l’Enric. Aquest no hi era, i uns companys de feina els van dir que havia sortit a fer un encàrrec feia una hora. Llavors una de les noies va preguntar a l’Enric el número de telèfon de la seva mare, però havia mort feia dos anys en un accident de cotxe. Això els deixava sense poder fer res i sabien que cada moment que passava posava el germà de l’Enric més en perill.
Van asseure’s en un banc i van pensar què havien de fer. Llavors l’Enric va dir que havia apuntat la matrícula del cotxe en un paper. Se’ls va il•luminar la cara a tots perquè potser allò els seria de gran ajuda. Era una matrícula normal i corrent, i els va estranyar que l’hagués pogut memoritzar tan fàcilment. La Marta començava a estar nerviosa. Alguna cosa no anava bé i no sabia què era.
Deu minuts més tard va sonar el mòbil. Era el pare de l’Enric i els va preguntar perquè havien trucat abans. El seu fill li va explicar tot el que havia passat i després li va preguntar què havia de fer. El seu pare li va dir que no passava res i que quan tornés a casa a la tarda ja ho resoldrien. La Marta va marxar corrents. Tots es van preocupar però va tornar amb la seva bicicleta. Els va dir als altres que agafessin les seves tan ràpid com poguessin. Així doncs, al cap de només deu minuts estaven tots sobre els seus vehicles. La Marta li va dir a l’Enric que els guiés cap a l’empresa on treballava el seu pare.
Van haver de travessar molts parcs i carrers. Una vegada, quan estaven al mig de la carretera principal de la ciutat un cotxe quasi atropella a l’Enric. Per sort, tot va quedar en un ensurt. També van travessar un rierol i van quedar xops des dels genolls fins als peus. Tot i això, res els va impedir arribar davant de l’edifici que buscaven. Van deixar les bicicletes amagades a l’interior d’un arbust de l’avinguda on es trobaven i tot seguit van encaminar-se cap a l’entrada de l’empresa. Una amiga va fer un crit quan ja estaven a punt d’entrar perquè havia reconegut la matrícula del segrestador. El cotxe estava aparcat a l’aparcament municipal, just a la dreta del que era el seu objectiu. Van anar-hi corrent i van veure que a l’interior hi havia una manta negra que cobria tots els seients de darrera. Semblava que hi havia quelcom a sota, però no es movia. L’Enric va trencar el vidre amb una pedra sense dubtar-ho i van enretirar la manta. Era el seu germà, però estava pàl•lid i tens. Potser havia estat un accident, però al segrestador se li va escapar la situació de les mans.
No havien tingut temps ni de consolar l’Enric quan uns crits els van amenaçar des de lluny. Van fugir corrent carrer avall però una bala va travessar el pit d’una de les noies. Es van quedar immòbils perquè no sabien si marxar i abandonar-la o quedar-se per mirar d’ajudar-la. L’Enric va esclatar a plorar quan va reconèixer la cara del segrestador. Era el seu pare. Havia enfollit i tenia els ulls vermells i amenaçadors. No va trigar ni deu segons a recarregar la pistola i fer-li explotar l’encèfal al seu fill d’un tret net entre cella i cella. Després la Marta i la seva amiga van escapar-se tan ràpid com van poder. L’home no va mostrar el menor interès per el que acabava de matar i va seguir-les després de llançar l’arma a terra. Va enxampar l’amiga de la Marta pel braç i la va agafar ben fort. La Marta va tenir el temps just d’apartar-se dos metres i ficar-se els braços a davant de la cara per cobrir-se de la sang que va sortir, com si vingués d’un aspersor, del coll de la noia. Va poder contemplar com el fil del ganivet s'enfosava i penetrava dins el coll de la noia, com si el moment estigués passant a càmera lenta.
L’última que quedava era ella i estava a sobre d’un pont. Per sota hi passava el riu que havien hagut de travessar per arribar a la situació on es trobava ara. Va fer un pas enrere i va quedar amb l’esquena a tocar de la balla protectora. L’agressor va avançar sense dubtar i la va obligar a inclinar-se enrere. Més del que hauria volgut, ja que va caure i va impactar amb el cos pla a l’aigua, que no devia superar els deu centímetres de gruix. El pare de l’Enric va abandonar-la ja que va pensar que la caiguda de cinc metres l’hauria mort.
Però no va ser així. La Marta es troba en un internat per a gent amb trastorns de la conducta. Va quedar traumatitzada i no pot caminar per culpa d’una ruptura de la medul•la espinal. Tot això m’ho ha anat explicant els últims mesos, quan els seus pares ja no l’han vinguda a visitar més. Crec que aquest és tot l’informe que puc fer en aquests moments de la pacient.
Quan acabava de vestir-se i de ficar els llibres a la bossa i sortia al carrer, L’envaïa la inseguretat de cada dia. Sempre igual: per molt maca que s’acabés trobant davant del mirall, quan sortia de casa li semblava que no havia servit de res. Això li passava des de ben petita, a l’escola, ja que era una noia tímida i mai havia estat gaire popular. No és que fos estranya, ben mirat feia el mateix que feien tots els altres. La diferència era que la Marta ho feia sola, no veia la necessitat de tenir sempre algú al costat. Ben mirat, el fet de confiar en persones que l’únic que fan és fer-te la pilota i mentir perquè et sentis millor es pot evitar perfectament. Els companys es burlaven d’ella per no ser divertida com les altres noies i, al final, va acabar veient-se horrible i inferior. Potser ho era o potser no, però quan entrava a l’escola tot li feia veure que era així. En parlava amb la professora i ella li deia que miraria de solucionar-ho, però mai feia res per ajudar-la. Segurament ella també creia que la Marta no era “normal” i que tard o d’hora, per molt que algú s’esforcés per evitar-ho, acabaria sola. Els seus pares la van portar al psicòleg poc després que insultés a la seva tutora. Es pensaven que era una noia amb problemes mentals, però en el fons només necessitava que algú confiés en ella i li fes cas. El psicòleg no va aconseguir res ja que no va poder observar cap anomalia. Això, en part, va reconfortar la Marta i va ajudar a defensar el seu argument de que no era rara, senzillament era diferent.
Tot això ho pensava asseguda en un banc al parc que hi havia a dos carrers de casa seva. Mai ningú anava a aquell parc perquè hi havia uns gronxadors destrossats i un munt de males herbes al terra. Però la Marta trobava relaxant reflexionar sobre els seus problemes entre les moreres altes i grosses del passeig. Quan faltaven poc més de cinc minuts per començar les classes arribaven dues amigues seves i sempre anaven juntes cap a l’institut. Eren amigues des de primer d’ESO, quan es van conèixer per primera vegada. Al començament no es relacionaven gens per culpa del seu pensament individualista però gràcies als treballs que van haver de fer juntes van acabar veient que tenien moltes coses en comú. Suposo que totes devien tenir més o menys les mateixes dificultats socials i això les va unir encara més. Sempre passaven per un carrer estret i després travessaven un marge per acabar arribant a l’entrada del recinte. Podrien passar per la carretera normal, però es sentien més segures i lliures si ningú les veia.
A classe seien individualment, cosa que no desagradava a la Marta. Sabia que si hagués de compartir tantes hores amb algú que no la coneix bé acabaria burlant-se d’ella per no parlar, per no riure, o per qualsevol altra cosa. Era una bona estudiant, i això feia que a casa no es preocupessin gaire pel que feia a l’institut. L’hora del pati era el pitjor moment del dia, ja que es sentien desprotegides davant dels altres. No sabien perquè els havia tocat a elles o com havia passat però estaven soles a una cantonada del pati mentre tothom xerrava i es divertia.
Semblava que tots eren feliços menys elles però ja hi estaven acostumades. El que els feia més ràbia era que de tant en tant, algun noi que s’havia de fer el graciós davant dels seus amics seia al seu costat i feia veure que hi parlava seriosament, però només buscava la situació perfecte per burlar-se’n. Quan arribava la senyal que marcava el final de l’esbarjo sempre tornaven a estar soles, per sort o per desgràcia. La resta de classes passaven lentes i, al final del matí, tots marxaven a casa per dinar.
Els dimecres, la Marta i les seves amigues dinaven juntes a casa de la seva àvia. Era una dona tranquil•la i simpàtica i sempre les tractava tant bé que s’havien acabat fent molt amigues. Després de dinar, s’explicaven tot el que havien fet durant el dia i l’àvia els donava consells. A la tarda, després de fer els deures, cada noia marxava a casa seva i acabaven de passar el dia en família. Els pares de la Marta treballaven fins tard, però així ella podia estar tranquil•lament davant l’ordinador fins que arribessin. Així eren els dies de cada dia, encara que no fossin el somni de la majoria de persones de la seva edat.
Però la primera setmana de febrer va començar tot. Aquell dilluns no semblava sortir de la normalitat. La Marta va seguir el mateix procediment de cada dia fins que va estar a punt per anar a l’institut. Els seus pares havien hagut de marxar per portar l’avi al metge. Feia dies que el pobre home notava cremors a l’estómac i com que no disminuïen van decidir que l’havia de visitar un expert. L’àvia li deia que no era res, i que si es portava bé i no menjava “porqueries” li passaria el dolor en un tancar i obrir d’ulls. Però com que el pare ja sabia que quan s’arriba a una certa edat val més assegurar-se de que les malalties no són res greu el van portar al metge. Així doncs, la Marta estava sola a casa i ja estava a punt per marxar. Va tancar la porta amb clau i va seguir carrer avall per la vorera. Quan va mirar el rellotge va veure que era molt d’hora i va decidir fer una volta per l’altre banda del parc.
Portava uns cinc minuts caminant quan va arribar corrent un noi que anava al seu institut cridant. Es deia Enric i feia un curs menys que ella. Es pensava que venia a burlar-se’n però li va preguntar com es deia i no semblava mala persona. L’Enric li va explicar que feia menys de vint minuts un home que conduïa un cotxe blanc amb els vidres foscos s’havia emportat el seu germà. Li havia ensenyat una bossa de caramels i el noi havia pujat al cotxe sense dubtar-ho. La Marta li va dir que es calmés i que ho anirien a denunciar a la policia. Ell va fer que no amb el cap. Es va treure un paper blanc de la butxaca on hi havia un text escrit amb bolígraf:
“El teu germà estarà bé, durant un temps. Concretament cinc dies. És el temps que li dono a la teva família per pagar un rescat de cinquanta mil euros. Si no us decidiu a pagar posareu la vida del noi en perill. Dóna aquesta nota als teus pares. Els diners han d’estar al costat del cotxe groc que hi ha a sota del pont del bosc, al costat del polígon industrial. No aviseu a la policia o el període de cinc dies quedarà reduït al temps que tardi en decapitar al noi. Vosaltres decidiu.”
Es va quedar paralitzada. A les faccions de la cara se li notava una barreja d’horror i impotència i no sabia que havia de fer en aquell precís moment. Les seves mans tremoloses van abraçar l’Enric com van poder i un fil de veu trencat va dir-li, encara que no ho pensés, que tot sortiria bé.
Feia un parell d’anys, a l’institut, els havien fet fer un treball de recerca sobre la seva família llunyana. Va ser llavors quan la Marta va investigar sobre els seus avantpassats i va descobrir que un cosí llunyà seu havia estat segrestat i assassinat poc després perquè la seva família havia estat incapaç de pagar el rescat que li havien demanat. Així doncs, quan li va arribar la notícia de l’Enric li va venir al cap el pitjor.
La Marta li va dir que havien de dir-ho als pares de l’Enric. No portaven telèfon i els seus pares estaven treballant, així que van refer el camí cap a casa de la Marta per trucar des d’allà. Pel camí van trobar-se les amigues de la Marta, que feia estona que l’esperaven per anar a l’institut. Quan els van explicar el que havia passat van voler ajudar a l’instant. Era evident que no eren amigues de la Marta perquè sí, realment tenien el mateix pensament. Una d’elles portava el mòbil, i van trucar a la feina del pare de l’Enric. Aquest no hi era, i uns companys de feina els van dir que havia sortit a fer un encàrrec feia una hora. Llavors una de les noies va preguntar a l’Enric el número de telèfon de la seva mare, però havia mort feia dos anys en un accident de cotxe. Això els deixava sense poder fer res i sabien que cada moment que passava posava el germà de l’Enric més en perill.
Van asseure’s en un banc i van pensar què havien de fer. Llavors l’Enric va dir que havia apuntat la matrícula del cotxe en un paper. Se’ls va il•luminar la cara a tots perquè potser allò els seria de gran ajuda. Era una matrícula normal i corrent, i els va estranyar que l’hagués pogut memoritzar tan fàcilment. La Marta començava a estar nerviosa. Alguna cosa no anava bé i no sabia què era.
Deu minuts més tard va sonar el mòbil. Era el pare de l’Enric i els va preguntar perquè havien trucat abans. El seu fill li va explicar tot el que havia passat i després li va preguntar què havia de fer. El seu pare li va dir que no passava res i que quan tornés a casa a la tarda ja ho resoldrien. La Marta va marxar corrents. Tots es van preocupar però va tornar amb la seva bicicleta. Els va dir als altres que agafessin les seves tan ràpid com poguessin. Així doncs, al cap de només deu minuts estaven tots sobre els seus vehicles. La Marta li va dir a l’Enric que els guiés cap a l’empresa on treballava el seu pare.
Van haver de travessar molts parcs i carrers. Una vegada, quan estaven al mig de la carretera principal de la ciutat un cotxe quasi atropella a l’Enric. Per sort, tot va quedar en un ensurt. També van travessar un rierol i van quedar xops des dels genolls fins als peus. Tot i això, res els va impedir arribar davant de l’edifici que buscaven. Van deixar les bicicletes amagades a l’interior d’un arbust de l’avinguda on es trobaven i tot seguit van encaminar-se cap a l’entrada de l’empresa. Una amiga va fer un crit quan ja estaven a punt d’entrar perquè havia reconegut la matrícula del segrestador. El cotxe estava aparcat a l’aparcament municipal, just a la dreta del que era el seu objectiu. Van anar-hi corrent i van veure que a l’interior hi havia una manta negra que cobria tots els seients de darrera. Semblava que hi havia quelcom a sota, però no es movia. L’Enric va trencar el vidre amb una pedra sense dubtar-ho i van enretirar la manta. Era el seu germà, però estava pàl•lid i tens. Potser havia estat un accident, però al segrestador se li va escapar la situació de les mans.
No havien tingut temps ni de consolar l’Enric quan uns crits els van amenaçar des de lluny. Van fugir corrent carrer avall però una bala va travessar el pit d’una de les noies. Es van quedar immòbils perquè no sabien si marxar i abandonar-la o quedar-se per mirar d’ajudar-la. L’Enric va esclatar a plorar quan va reconèixer la cara del segrestador. Era el seu pare. Havia enfollit i tenia els ulls vermells i amenaçadors. No va trigar ni deu segons a recarregar la pistola i fer-li explotar l’encèfal al seu fill d’un tret net entre cella i cella. Després la Marta i la seva amiga van escapar-se tan ràpid com van poder. L’home no va mostrar el menor interès per el que acabava de matar i va seguir-les després de llançar l’arma a terra. Va enxampar l’amiga de la Marta pel braç i la va agafar ben fort. La Marta va tenir el temps just d’apartar-se dos metres i ficar-se els braços a davant de la cara per cobrir-se de la sang que va sortir, com si vingués d’un aspersor, del coll de la noia. Va poder contemplar com el fil del ganivet s'enfosava i penetrava dins el coll de la noia, com si el moment estigués passant a càmera lenta.
L’última que quedava era ella i estava a sobre d’un pont. Per sota hi passava el riu que havien hagut de travessar per arribar a la situació on es trobava ara. Va fer un pas enrere i va quedar amb l’esquena a tocar de la balla protectora. L’agressor va avançar sense dubtar i la va obligar a inclinar-se enrere. Més del que hauria volgut, ja que va caure i va impactar amb el cos pla a l’aigua, que no devia superar els deu centímetres de gruix. El pare de l’Enric va abandonar-la ja que va pensar que la caiguda de cinc metres l’hauria mort.
Però no va ser així. La Marta es troba en un internat per a gent amb trastorns de la conducta. Va quedar traumatitzada i no pot caminar per culpa d’una ruptura de la medul•la espinal. Tot això m’ho ha anat explicant els últims mesos, quan els seus pares ja no l’han vinguda a visitar més. Crec que aquest és tot l’informe que puc fer en aquests moments de la pacient.