In memoriam

No, no són records sobre la mort de Franco, tot i que també. Els dictadors són tan maldestres, tan potiners, tan recargoladament dolents que, fins i tot fan malament a morir-se; és a dir, es moren quan no toca, només per fer la `punyeta. I això és el que va passar amb Franco.

Per què ho dic? Senzillament perquè la seva mort va deixar a l'estacada milers de persones que, encara avui dia, hi continuen. Sembla que aquest relat sigui una mica com les batalletes de l'avi, però no l'és. Aquest relat senzillamnet vol recordar que de l'Aaiun fins a Villa Cisneros, el que avui dia s'anomena Dakla, hi ha tot un poble que sofreix per culpa de les misèries humanes d'allò que en mala hora s'anomenava metròpoli.

Teòricament la metròpoli ha de vetllar per la salut i el benestar dels seus administrats, encara que aquests administrats es trobin a tres mil quilòmetres de disytància. I, a més, hi ha de vetllar perquè és la seva obligació -ningú no havia cridat els europeus a l'Àfrica i, si hi van anar, no va ser per comportar-se com a germanetes de la caritat.

Vaig passar deu mesos a l'Aaiun, des de gener de 1975 fins a mitjan novembre del mateix any, i allà vaig veure i vaig viure una sèrie de fets que a més d'un i a més de dos ens posa la pell de gallina. Vaig viure una intensíssima lluita entre els caps de la "yema'a" -el govern autòcton del Sahara- i el poble del Sàhara, vaig viure igualment l'encís i el desencís causat per la política erràtica del govern espanyol. I, mentrestant, la població del país anant d'una banda a l'altra i contemplant com els soldats obeïen ordres que no entenia ningú.

Recordo igualment la visita dle que aleshores era Príncep, Joan Carles -un tres de novembre- i la promesa que va fer a la residència d'oficials de l'Aaiun: "No us deixarem a l'estacada". I, efectivament l'honor es va salvar perquè la bandera se'n va anar corrent cap a les Canàries. I mentrestant la població sarahuí esperant, esperant. I nosaltres, els soldats que vonivíem amb la població assegurant-los que no els deixaríem. I ben cert, l'exèrcit va establir una mena de setge al barri saharuí, que si no recordo malament es deia "La Colomina", amb uns tancs enormes. Aquest setge es va acabar el dia que va arribar l'exèrcit marroquí a l'Aaiun, el qual va prendre el relleu a l'exèrcit espanyol. I l'exèrcit espanyol, cuita corrents, cames ajudeu-me evacuat cap a les Canàries.

Ara que, ben mirat, la mort de Franco ho va justificar tot. Tot menys el canvi de vida que va significar per a persones com Mohamed fadel, Hadiyet-u i tants i tants d'altres que, il·lusos, van confiar en un estat que l'únic en què estava interessat era en les mines de Fos Bucraa.

I, avui dia, després de trenta anys, la situació no ha canviat o, millor dit, ha canviat a pitjor. D'un sahara independent ja no se'n cant ni gall ni gallina. Marroc continua inalterable en el territori i ara vol "obsequiar" el territori, qua ha estat envaït a consciència pels marroquins, amb una autonomia de pa sucat amb oli.

Com es deia sarcàsticament aleshores, el Sàhara s'ha repartit de la manera següent: el nord al Marroc, el sud a Mauritània -estat que, per cert, ha abandonat el territori saharuí- i les cantonades a Núñez i navarro.