I una soledat

I una soledat m'il·lumina el cap
aquesta nit que la mar
sembla sagnar el dolor del meu cant,
tan amarg, tan estrany...

El vent aturat a les mans del soldat
que no pot avançar, que han abatut,
que no creu en l'amor i la llum
que s'enfonsa dins el seu cor...

Vas fer que la lluna semblés
una engruna de pols,
un inútil reflex,
del desig del teu cos...

Sentiment incert, ara et veig
tan lluny, tan a prop,
t'atanso, sense el desig,
de tornar a estimar,
de tornar a plorar.

Que no crec en l'amor,
que no crec en el futur
i les espurnes dels ulls
s'amaguen en la foscor.

Salpo a ultramar sense dir-t'ho,
que no m'agrada el joc,
de jugar a estimar
sense ser conseqüent.

Que m'agradava el joc,
el de temps ençà,
d'estimar sense pensar
de guanyar sense apostar.

Altre cop et vas escapar,
i no em vaig adonar,
que seguiria abandonant
el feréstec adéu del demà
a la sort dels teus daus.