Cercador
¿I EL LLIBRE D’INSTRUCCIONS?
Un relat de: flower power- Compartir:
Que feliços ens sentim el dia en que el “predictor” don positiu , tot u veiem de color de rosa........
No hi ha res que ens prepari per la adolescència dels nostres fills, que fàcil seria tot si els poguéssim mantenir sempre entre el 3-5 anys.
Es molt difícil veure que la teva filla amb 13 any s’autolesiona, sentir que li estàs fallant, que no tens una vareta màgica per treure-li les preocupacions del cap.....I arribats en aquest punt penses ¿però quines preocupacions pot tenir una nena de 13 any per arribà a fer això?
L’hi preguntes i preguntes, però sempre et respon que no sap perquè ho fa; però tu hi veus als seus ulls que no es feliç, que hi ha alguna cosa que la amoïna i aparta dels seus amics i de la seva família.
Demanes ajuda a tothom, professor, psicòlegs, etc...........i ells amb mes o menys encert t’aconsellen; però abans d’arribar a la part dels consells, amb les seves preguntes i mirades, hauran aconseguit que et sentis la pitjor mare del mon.
Aquí comences a mirar i remirar el teu comportament amb la teva filla, que es el mateix que tens amb el teu fill, el qual no ha tingut mai cap mena de problema. Ja no sap si castigar-la o no, penses que potser ets massa dura amb ella i es pot pensar que no l’estimes; però per altra part saps que tampoc li pots consentir tot, que això no seria bo per ella.
I per fi et donen un veredicte “depressió”, la teva estimada filla te una depressió, i aquí si que et sen ven perdut ¿que saps tu de la depressió? Sincerament fins aquell moment m’havia semblat la malaltia dels que no volen treballar.
Des d'aquest moments comença un tractament tant de fàrmacs com de visites a psicòleg, el qual sap quan comença però ja t’avisen que no se sap quan s’acabarà.
I tota la família, pares, germans, avis i tiets comencem a viure segons els estat d’ànims de la nena; si ella fa bona cara el demes també, si fa mala cara el demes ens amoïnem.
Poc a poc veus que torna a queda amb les amigues, que torna a surti de passeig amb elles; que es capaç de solucionar el problemes sense fer-se mal, que son mes dies el que somriu que no els que esta trist.
Però tu no acabes de esta tranqui-la, tens por de fer un pas endavant y dos enrere; ames arribat aquets punt la que esta destrossada emocionalment et tu, però has de seguir sen forta per ella, per la teva família.
Únicament quan veus que el temps passa i ella segueix ve, es quan tu comences a tranquil•litzar-te una mica, quan comences a veure la llum al final del túnel.
Es per això que penso que tot ens seria mes fàcil si els fills vinguessin amb un llibre d’instruccions.............
No hi ha res que ens prepari per la adolescència dels nostres fills, que fàcil seria tot si els poguéssim mantenir sempre entre el 3-5 anys.
Es molt difícil veure que la teva filla amb 13 any s’autolesiona, sentir que li estàs fallant, que no tens una vareta màgica per treure-li les preocupacions del cap.....I arribats en aquest punt penses ¿però quines preocupacions pot tenir una nena de 13 any per arribà a fer això?
L’hi preguntes i preguntes, però sempre et respon que no sap perquè ho fa; però tu hi veus als seus ulls que no es feliç, que hi ha alguna cosa que la amoïna i aparta dels seus amics i de la seva família.
Demanes ajuda a tothom, professor, psicòlegs, etc...........i ells amb mes o menys encert t’aconsellen; però abans d’arribar a la part dels consells, amb les seves preguntes i mirades, hauran aconseguit que et sentis la pitjor mare del mon.
Aquí comences a mirar i remirar el teu comportament amb la teva filla, que es el mateix que tens amb el teu fill, el qual no ha tingut mai cap mena de problema. Ja no sap si castigar-la o no, penses que potser ets massa dura amb ella i es pot pensar que no l’estimes; però per altra part saps que tampoc li pots consentir tot, que això no seria bo per ella.
I per fi et donen un veredicte “depressió”, la teva estimada filla te una depressió, i aquí si que et sen ven perdut ¿que saps tu de la depressió? Sincerament fins aquell moment m’havia semblat la malaltia dels que no volen treballar.
Des d'aquest moments comença un tractament tant de fàrmacs com de visites a psicòleg, el qual sap quan comença però ja t’avisen que no se sap quan s’acabarà.
I tota la família, pares, germans, avis i tiets comencem a viure segons els estat d’ànims de la nena; si ella fa bona cara el demes també, si fa mala cara el demes ens amoïnem.
Poc a poc veus que torna a queda amb les amigues, que torna a surti de passeig amb elles; que es capaç de solucionar el problemes sense fer-se mal, que son mes dies el que somriu que no els que esta trist.
Però tu no acabes de esta tranqui-la, tens por de fer un pas endavant y dos enrere; ames arribat aquets punt la que esta destrossada emocionalment et tu, però has de seguir sen forta per ella, per la teva família.
Únicament quan veus que el temps passa i ella segueix ve, es quan tu comences a tranquil•litzar-te una mica, quan comences a veure la llum al final del túnel.
Es per això que penso que tot ens seria mes fàcil si els fills vinguessin amb un llibre d’instruccions.............