Hui, diumenge

Hi ha dies que semblen, tots ells, dissabte pel matí: optimistes, lluminosos, sorollosos, plens de tràfec, de moviment, de vida... i hi ha d'altres que semblen, més bé, un diumenge per la vesprada, dels laborables, dels que es treballa i, a sobre, amb ressaca: llargs, foscos i desal.lentadors. De desencant. Desencant amb mi mateixa i desencant amb altres que no sóc jo.

Desencant pel que han fet els altres, i desencant pel que jo mateixa he fet. Ni tu, ni els altres sou hui, Vanessa, res més que espantaocells porucs, amb passions i sentiments primaris, dels més bàsics i miserables. Hui no hi ha déu de les petites coses, ni sirenes amb cames, ni fades amb cicatrius a la cara i amnèsia, ni prínceps blaus, ni verds, ni negres, ni blancs...

No hi ha res bo que oferir. Tampoc res bo que rebre.

Hui no se sent el mar a dintre de les closques dels caragols, ni es veuen formes belles als caledoscopis, ni ens saben a poma amarga els gínjols, ni l'olor a pòlvora ens transporta enlloc...



No trina una put-put, només se sent el sorollam de milers de coloms lletjos, amb les plomes brutes de monòxid (impermeables), i els budells carregats de merda, blanc nuclear,a punt per disparar a muscles coberts de roba fosca, com més negra millor...



Són les 7 de la vesprada i, tanmateix, el dia ja ha acabat. Ja saps que no t'oferirà res rellevant. Ni una sorprenent i inesperada declaració d'amor, ni un bitllet de loteria premiat, ni tan sols un trist xafardeig interessant... tampoc un pobre orgasme onanista, perquè el dia ja t'ha tret, des del mateix moment que ha començat, les ganes de practicar l'únic plaer realment gratuït i individual que un dia (no importa quan primerencament ho descobrires) vas sentenciar amb el pensament de retret de: per què collons vaig ser tan imbècil de no haver-ho provat abans.



No hi ha màgia enlloc, hui. Res es mou. Res encisa.



Tot és desencant hui, diumenge.

Tarragona, 7/11/07