Cercador
Horabaixes d'estiu
Un relat de: Sal de mandarina- Compartir:
HORABAIXES D’ESTIU.
Encara record amb gran nostàlgia aquells calurosos capvespres d’estiu asseguda al
portal de ca la meva padrina.
Allà, ens reuníem quatre generacions, totes dones, cada una amb les seves
butxaques repletes de vivències, històries i coneixements diversos, cada una
d’aquestes, amb moltes ganes de ser compartides amb la resta de les persones que
formàvem el quadrat perfecte.
Sempre els he admirat d’una manera increïble, sobretot a la meva padrina i a la
meva besàvia. Dues dones amb gran energia, treballadores incansables,
coneixedores de grans secrets, les quals havien viscut moments tristos, moments
alegres, d’altres per oblidar... i també aquells mereixedors de ser compartits. La vida
no els ho havia posat fàcil del tot, vivències d’una guerra per enmig, la qual deixà
durant tres anys a la padrina sense la seva figura paterna, però què a poc a poc tot
es va poder reconduïr gràcies als llaços familiars i la fortalesa i estima de moltes
persones. Altres moments tendres i divertits que ajudaven a portar millor els records
grisos fent-los dissipar com la boira.
De dins la butxaca del davantal, la meva besàvia, en treia el cabdell de fil, el ganxet i
la randa que tenia començada en aquell moment i es posava a comptar pilarets i
cadenetes, això sí, sense deixar de parlar ni un sol instant, explicant coses de quan
era petita, del què feia... i el que més m’agradava i, ella ho sabia molt bé, era quan
em deia:
— “ N’Espardenyeta ja havia fet menjar els cagallons de ca al Senyor Rei o encara
no?” Fent referència a la rondalla de n’Espardenyeta, la nostra rondalla, aquella que
m’agradava tant i que després de la seva partida, no vaig ser capaç de tornar a
sentir o llegir fins fa ben poquet.
Ella l’anava explicant de memòria, sempre de manera idèntica, sense deixar cap
detall ni un, això sí, en cap moment aixecava la vista de la randa que teixia ni
tampoc aturava de comptar els punts que anava fent molt fluixet, sempre mesclats
entre la narració de la història.
Sabia que era el moment en què començaria a explicar la rondalla, com feia mil
vegades, encara que sabíem molt bé que mai ens cansàvem, ni una de contar ni
l’altra d’escoltar.
Era com un nexe d’unió que teníem entre les dues, una connexió tan especial que,
per exemple, veient una poma a la fruitera de la cuina les dues ens posàvem a riure
recordant com aquella velleta lletja i arrugada encara estaria esperant fermada a
dalt de la pomera a tornar jove i bonica, tal i com li havia fet creure n’Espardenyeta.
Mentrestant, la padrina treia del seu costurer la falda que havia d’acabar per aquella
senyora tan elegant i enjoiada que venia a mirar patrons i teles amb ella per tal
d’assegurar-se un bon fons d’armari abans de tornar a la gran ciutat.
Altres vegades, treia de la senalla un gran tambor per brodar i feia Punt Mallorquí
amb el ganxet, teixint aquelles flors tan característiques d’aquest tipus de brodat: en
feia tovalloles, llençols, estovalles i tot el que era necessari per a formar l’aixovar per
a núvies que esperaven amb gran il·lusió el seu dia. Altres vegades també brodava
els rebosillos blancs per a acabar de completar els vestits de pagesa que ella
mateixa confeccionava, per què les balladores es poguessin lluir a la ballada popular
que es feia sempre per les festes de La Patrona.
La padrina havia estudiat a la Ciutat, a una acadèmia de Confecció, va ser una de
les primeres dones de la seva generació que va estudiar fora per poder dedicar-se
al que més li agradava, ja des de ben petita les monges de l’escola li deien que seria
el seu futur, i així fou. Fins i tot es va treure un títol per ensenyar “corte” i va montar
un gran taller a casa seva. D’aquest taller en sortien vertaderes obres d’art, sobretot
elegants vestits de núvia que lluí en el seu temps, mig poble, mentre l’altre mig
portava els vestits de la primera comunió.
A la meva mare no li agradava gaire seure “a la fresca” i jo no ho podia entendre,
com podia ser que deixes perdre l’oportunitat de compartir aquells moments, aquells
llaços que ens unien, però a ella li agradava més fer altres coses. He de dir que
alguns dies sí que en gaudia, encara que ella no ho volgués admetre, se li veia al
seu somriure quan ens observava, sobretot a la meva besàvia i a mi riure de les
seves històries.
Mentre elles dues anaven fent, jo no podia deixar de mirar el moviment rítmic
d’aquelles mans creant, teixint i a la vegada contant històries. Un moviment hipnòtic
el qual jo desitjava poder aprendre i formar part del gran teixit. Aquelles obres d’art
estaven impregnades de la seva essència, guardant també totes les converses i
moments que passàvem allà plegades.
I jo... com he dit abans, el que més m’agradava era escoltar el que explicaven però
també aprendre, aprendre molt d’elles. Per això, cada moment era diferent: a dies
em “tocava” aguantar la troca d’aquell fil beig tan prim amb els canells mentre la
meva besàvia en feia el cabdell, anant molt en compte que no s’embullés ni es
fessin nusos, altres dies era aguantar-li el fil i anar amollant a mesura que ella en
necessitava, d’altres moments aprenia a cosir botons d’allò més diversos a un retall
de tela. També vaig fer els meus primers punts de creveta seguint un patró a una
tela de quadrets blava i blanca, i també intentava fer les meves primeres cadenetes
amb el ganxet... tot això sota la tendra mirada dels meus pilars... La seva manera
assossegada d’explicar les coses: “si fas la primera puntada aquí, pensa que l’agulla
ha de recórrer fins al proper fil tret..” em deia la meva padrina amb una veu
pausada, amagant d’alguna manera aquell mig somriure al llavis, senyal que estava
fent un petit desastre a la tela, però que no passava res, era del tot normal, un
aprenentatge tranquil, relaxat i des de la més tendra pràctica d’unes mans
inexpertes, però amb moltes ganes de moure’s com les seves, amb seguretat i
passió pel que estaven fent.
Sé cert i segur que s’esforçaven perquè pogués aprendre de totes aquelles
experiències i vivències que elles ja havien passat i sobretot del que més em
fascinava, crear amb les pròpies mans vertaderes obres d’art.
La majoria de dies no només érem nosaltres, també venien les veïnes, cada una
amb la seva cadireta baixa, la senalla penjada del braç i el davantal mig creuat. Es
seien en cercle i també es posaven a teixir o cosir mentre es contaven les novetats
del dia. Aquestes converses acabaven sempre traguent records d’altres temps,
d’altres persones i alguna xafarderia que els hi havien explicat i elles compartien.
Aquells moments es convertien en una xarxa de saviesa, tendresa i un pou sense
fons d’històries que amagaven grans secrets, secrets que a poc a poc s’anirien
descobrint.
El anys han passat a una velocitat vertiginosa, algunes d’aquelles dones que
formaven el meu referent ja no hi son, aquells moments d’estiu de “prendre la
fresca” també s’han esvaït per complet, només en queden els records, els records
d’uns temps que em fan sentir enyorança, molta enyorança.
Aquells temps de seure a la fresca s’han vist substituits per altres activitats, un ritme
de vida completament diferent, que potser es podria definir com a frenètic. Ara tot
són presses, la gent no té temps de seure al portal de casa i simplement deixar
passar l’estona parlant amb les veïnes, sempre hi ha mil coses per fer. A part...
tampoc es valora ja tota aquella feina artesanal que feien elles, ara és molt més
pràctic comprar una simple falda a una gran superfície, que esperar què algú amb
tot el seu amor en faci una d’exclusiva per a nosaltres. La “cultura” de la
immediatesa a poc a poc ens ha invadit per deixar de valorar tot l’esforç per
aconseguir el que abans teníem.
Fa uns dies, una conversa amb la meva padrina va desembocar precisament en
aquest punt, la nostàlgia de les petites coses que s’estan perdent. Ella em deia que
havia viscut entre dos segles, que d’alguna manera havia vist tota una sèrie de
canvis, en tots els sentits, encara que el que ella podia veure més era el que havien
experimentat les persones.
Enyorava d’alguna manera l’actitud que abans tenia la gent davant els fets, les
adversitats i la manera d’establir contactes i xarxa entre elles. És a dir, la manera en
què abans la gent s’ajudava unes a altres per el simple fet de sentir satisfacció i
compartir el poc que tenien però que els feia ben feliços.
Aquella conversa amb la meva padrina em va fer reflexionar i pensar que al fons, tot
és un moviment cíclic i que realment no hi ha temps que no torn, per la qual cosa
era el moment de posa fil a l’agulla i... mai més ben dit!
Els records d’aquells moments han estat molt arrelats a dins mi, sempre han format
part de la meva vida i de la meva manera de ser i fer. Suposo que per això, sempre
he anhelat d’alguna manera seguir les seves passes. Utilitzar les mans per a crear
històries i moments màgics, però sobretot fer que la gent que es troba al meu voltant
en pugui gaudir tal i com ho vaig fer jo, que tot allò que jo vaig viure, envoltada
d’altres moments, edats i punts de vista no es perdi mai.
Havia arribat el moment perfecte, el meu major desig sempre ha estat ser com elles:
decidides, independents, fortes i amb gran poder de resolució. Creadores de
moments únics, màgics i especials.
Per això, ara que ho veia tot, amb els mateixos ulls però des d’una altra perspectiva,
amb nous aprenentatges, consells i maduresa vaig decidir que havia de començar a
fer el que més m’apassiona de tot.
Si volia portar el meu somni endavant havia d’abandonar aquelles pors, inseguretats
i temors que m’envoltaven, havia d’estar més segura de mi que mai per encetar el
nou camí que sempre havia desitjat.
Aquella conversa amb la meva padrina me va fer acabar de decidir, havia d’arriscar
tot el que fos per tal de portar a terme el que més il·lusió em feia. A part era una
molt bona manera de fer un homenatge a totes aquelles dones que, potser sense
saber-ho havien estat un referent per a mi i per a moltes persones com jo.
La meva vida va fer un gir radical, sense gairebé adonar-me em vaig trobar a mi
mateixa dins un taller de costura, envoltada de fils, agulles, teles i patrons, amb mil
projectes per a portar endavant i sobretot amb la gran evidència que era el camí que
havia de seguir, el meu camí perfecte per tal de poder plasmar, a través de les
meves mans tot allò que jo havia pogut absorbir de petita. Per fi podia ser com elles,
els meus referents i pilars de la meva vida.
Ara és el meu fill qui m’escolta tot entusiasmat contar les històries de les padrines
mentre sec a la màquina de cosir i mira embadalit el moviment de les meves mans
mentre em diu:
— Quan sigui gran vull ser policia però.... també m’agradarà cosir com a
tu....
Sal de mandarina
Encara record amb gran nostàlgia aquells calurosos capvespres d’estiu asseguda al
portal de ca la meva padrina.
Allà, ens reuníem quatre generacions, totes dones, cada una amb les seves
butxaques repletes de vivències, històries i coneixements diversos, cada una
d’aquestes, amb moltes ganes de ser compartides amb la resta de les persones que
formàvem el quadrat perfecte.
Sempre els he admirat d’una manera increïble, sobretot a la meva padrina i a la
meva besàvia. Dues dones amb gran energia, treballadores incansables,
coneixedores de grans secrets, les quals havien viscut moments tristos, moments
alegres, d’altres per oblidar... i també aquells mereixedors de ser compartits. La vida
no els ho havia posat fàcil del tot, vivències d’una guerra per enmig, la qual deixà
durant tres anys a la padrina sense la seva figura paterna, però què a poc a poc tot
es va poder reconduïr gràcies als llaços familiars i la fortalesa i estima de moltes
persones. Altres moments tendres i divertits que ajudaven a portar millor els records
grisos fent-los dissipar com la boira.
De dins la butxaca del davantal, la meva besàvia, en treia el cabdell de fil, el ganxet i
la randa que tenia començada en aquell moment i es posava a comptar pilarets i
cadenetes, això sí, sense deixar de parlar ni un sol instant, explicant coses de quan
era petita, del què feia... i el que més m’agradava i, ella ho sabia molt bé, era quan
em deia:
— “ N’Espardenyeta ja havia fet menjar els cagallons de ca al Senyor Rei o encara
no?” Fent referència a la rondalla de n’Espardenyeta, la nostra rondalla, aquella que
m’agradava tant i que després de la seva partida, no vaig ser capaç de tornar a
sentir o llegir fins fa ben poquet.
Ella l’anava explicant de memòria, sempre de manera idèntica, sense deixar cap
detall ni un, això sí, en cap moment aixecava la vista de la randa que teixia ni
tampoc aturava de comptar els punts que anava fent molt fluixet, sempre mesclats
entre la narració de la història.
Sabia que era el moment en què començaria a explicar la rondalla, com feia mil
vegades, encara que sabíem molt bé que mai ens cansàvem, ni una de contar ni
l’altra d’escoltar.
Era com un nexe d’unió que teníem entre les dues, una connexió tan especial que,
per exemple, veient una poma a la fruitera de la cuina les dues ens posàvem a riure
recordant com aquella velleta lletja i arrugada encara estaria esperant fermada a
dalt de la pomera a tornar jove i bonica, tal i com li havia fet creure n’Espardenyeta.
Mentrestant, la padrina treia del seu costurer la falda que havia d’acabar per aquella
senyora tan elegant i enjoiada que venia a mirar patrons i teles amb ella per tal
d’assegurar-se un bon fons d’armari abans de tornar a la gran ciutat.
Altres vegades, treia de la senalla un gran tambor per brodar i feia Punt Mallorquí
amb el ganxet, teixint aquelles flors tan característiques d’aquest tipus de brodat: en
feia tovalloles, llençols, estovalles i tot el que era necessari per a formar l’aixovar per
a núvies que esperaven amb gran il·lusió el seu dia. Altres vegades també brodava
els rebosillos blancs per a acabar de completar els vestits de pagesa que ella
mateixa confeccionava, per què les balladores es poguessin lluir a la ballada popular
que es feia sempre per les festes de La Patrona.
La padrina havia estudiat a la Ciutat, a una acadèmia de Confecció, va ser una de
les primeres dones de la seva generació que va estudiar fora per poder dedicar-se
al que més li agradava, ja des de ben petita les monges de l’escola li deien que seria
el seu futur, i així fou. Fins i tot es va treure un títol per ensenyar “corte” i va montar
un gran taller a casa seva. D’aquest taller en sortien vertaderes obres d’art, sobretot
elegants vestits de núvia que lluí en el seu temps, mig poble, mentre l’altre mig
portava els vestits de la primera comunió.
A la meva mare no li agradava gaire seure “a la fresca” i jo no ho podia entendre,
com podia ser que deixes perdre l’oportunitat de compartir aquells moments, aquells
llaços que ens unien, però a ella li agradava més fer altres coses. He de dir que
alguns dies sí que en gaudia, encara que ella no ho volgués admetre, se li veia al
seu somriure quan ens observava, sobretot a la meva besàvia i a mi riure de les
seves històries.
Mentre elles dues anaven fent, jo no podia deixar de mirar el moviment rítmic
d’aquelles mans creant, teixint i a la vegada contant històries. Un moviment hipnòtic
el qual jo desitjava poder aprendre i formar part del gran teixit. Aquelles obres d’art
estaven impregnades de la seva essència, guardant també totes les converses i
moments que passàvem allà plegades.
I jo... com he dit abans, el que més m’agradava era escoltar el que explicaven però
també aprendre, aprendre molt d’elles. Per això, cada moment era diferent: a dies
em “tocava” aguantar la troca d’aquell fil beig tan prim amb els canells mentre la
meva besàvia en feia el cabdell, anant molt en compte que no s’embullés ni es
fessin nusos, altres dies era aguantar-li el fil i anar amollant a mesura que ella en
necessitava, d’altres moments aprenia a cosir botons d’allò més diversos a un retall
de tela. També vaig fer els meus primers punts de creveta seguint un patró a una
tela de quadrets blava i blanca, i també intentava fer les meves primeres cadenetes
amb el ganxet... tot això sota la tendra mirada dels meus pilars... La seva manera
assossegada d’explicar les coses: “si fas la primera puntada aquí, pensa que l’agulla
ha de recórrer fins al proper fil tret..” em deia la meva padrina amb una veu
pausada, amagant d’alguna manera aquell mig somriure al llavis, senyal que estava
fent un petit desastre a la tela, però que no passava res, era del tot normal, un
aprenentatge tranquil, relaxat i des de la més tendra pràctica d’unes mans
inexpertes, però amb moltes ganes de moure’s com les seves, amb seguretat i
passió pel que estaven fent.
Sé cert i segur que s’esforçaven perquè pogués aprendre de totes aquelles
experiències i vivències que elles ja havien passat i sobretot del que més em
fascinava, crear amb les pròpies mans vertaderes obres d’art.
La majoria de dies no només érem nosaltres, també venien les veïnes, cada una
amb la seva cadireta baixa, la senalla penjada del braç i el davantal mig creuat. Es
seien en cercle i també es posaven a teixir o cosir mentre es contaven les novetats
del dia. Aquestes converses acabaven sempre traguent records d’altres temps,
d’altres persones i alguna xafarderia que els hi havien explicat i elles compartien.
Aquells moments es convertien en una xarxa de saviesa, tendresa i un pou sense
fons d’històries que amagaven grans secrets, secrets que a poc a poc s’anirien
descobrint.
El anys han passat a una velocitat vertiginosa, algunes d’aquelles dones que
formaven el meu referent ja no hi son, aquells moments d’estiu de “prendre la
fresca” també s’han esvaït per complet, només en queden els records, els records
d’uns temps que em fan sentir enyorança, molta enyorança.
Aquells temps de seure a la fresca s’han vist substituits per altres activitats, un ritme
de vida completament diferent, que potser es podria definir com a frenètic. Ara tot
són presses, la gent no té temps de seure al portal de casa i simplement deixar
passar l’estona parlant amb les veïnes, sempre hi ha mil coses per fer. A part...
tampoc es valora ja tota aquella feina artesanal que feien elles, ara és molt més
pràctic comprar una simple falda a una gran superfície, que esperar què algú amb
tot el seu amor en faci una d’exclusiva per a nosaltres. La “cultura” de la
immediatesa a poc a poc ens ha invadit per deixar de valorar tot l’esforç per
aconseguir el que abans teníem.
Fa uns dies, una conversa amb la meva padrina va desembocar precisament en
aquest punt, la nostàlgia de les petites coses que s’estan perdent. Ella em deia que
havia viscut entre dos segles, que d’alguna manera havia vist tota una sèrie de
canvis, en tots els sentits, encara que el que ella podia veure més era el que havien
experimentat les persones.
Enyorava d’alguna manera l’actitud que abans tenia la gent davant els fets, les
adversitats i la manera d’establir contactes i xarxa entre elles. És a dir, la manera en
què abans la gent s’ajudava unes a altres per el simple fet de sentir satisfacció i
compartir el poc que tenien però que els feia ben feliços.
Aquella conversa amb la meva padrina em va fer reflexionar i pensar que al fons, tot
és un moviment cíclic i que realment no hi ha temps que no torn, per la qual cosa
era el moment de posa fil a l’agulla i... mai més ben dit!
Els records d’aquells moments han estat molt arrelats a dins mi, sempre han format
part de la meva vida i de la meva manera de ser i fer. Suposo que per això, sempre
he anhelat d’alguna manera seguir les seves passes. Utilitzar les mans per a crear
històries i moments màgics, però sobretot fer que la gent que es troba al meu voltant
en pugui gaudir tal i com ho vaig fer jo, que tot allò que jo vaig viure, envoltada
d’altres moments, edats i punts de vista no es perdi mai.
Havia arribat el moment perfecte, el meu major desig sempre ha estat ser com elles:
decidides, independents, fortes i amb gran poder de resolució. Creadores de
moments únics, màgics i especials.
Per això, ara que ho veia tot, amb els mateixos ulls però des d’una altra perspectiva,
amb nous aprenentatges, consells i maduresa vaig decidir que havia de començar a
fer el que més m’apassiona de tot.
Si volia portar el meu somni endavant havia d’abandonar aquelles pors, inseguretats
i temors que m’envoltaven, havia d’estar més segura de mi que mai per encetar el
nou camí que sempre havia desitjat.
Aquella conversa amb la meva padrina me va fer acabar de decidir, havia d’arriscar
tot el que fos per tal de portar a terme el que més il·lusió em feia. A part era una
molt bona manera de fer un homenatge a totes aquelles dones que, potser sense
saber-ho havien estat un referent per a mi i per a moltes persones com jo.
La meva vida va fer un gir radical, sense gairebé adonar-me em vaig trobar a mi
mateixa dins un taller de costura, envoltada de fils, agulles, teles i patrons, amb mil
projectes per a portar endavant i sobretot amb la gran evidència que era el camí que
havia de seguir, el meu camí perfecte per tal de poder plasmar, a través de les
meves mans tot allò que jo havia pogut absorbir de petita. Per fi podia ser com elles,
els meus referents i pilars de la meva vida.
Ara és el meu fill qui m’escolta tot entusiasmat contar les històries de les padrines
mentre sec a la màquina de cosir i mira embadalit el moviment de les meves mans
mentre em diu:
— Quan sigui gran vull ser policia però.... també m’agradarà cosir com a
tu....
Sal de mandarina