Homenatge a Barcelona

Quan hom comença a fer avinent els seus records, sempre arriba a un punt remot on les imatges desapareixen en la foscor de l'oblit. Aquell punt, en el meu cas, té un nom : Barcelona, una boira de fotografies preses pels ulls d'un minyó de dos anys...
...Era a l'estiu, el meu pare no hi era; jo, segut a la terrassa de casa meva, esguardava el cel fosc d'una nit madrilenya. Hi havia un avió que volava alt, molt alt, per damunt dels núvols difusos. Amb un dit, el vaig assenyalar Allí va papà a Barcelona, deia. La meva mare va assentir amb un somriure; era una mena de joc. El pare havia marxat a Catalunya per motius de treball, jo sabia que hi havia anat en avió; així doncs, al meu raonament de nen li semblava que ell hauria d'ésser dins cada avió que solcava l'espai. Barcelona. Quina significació tenia aquesta paraula? Barcelona era un lloc inabastable, un país de ficció com ara són les Mines del Rei Salomó o l' Atlàntida. Era, en definitiva, la idea idealitzada que tot nen té d'un pare absent.

El segon record de la meva vida m'acosta a un somni. Jo no havia viatjat mai abans. No em recordo pas de la nit que varem fer les maletes, ni de l'espera a l'estació de trens, ni quan la meva àvia, el meu germà, la meva mare i jo mateix varem pujar al cotxe, ni res de tot això. Suposo que els detalls se'ls ha enduts el temps. Només me'n remembro d'una paraula: coche-cama. Un mot que tenia un so màgic; un tren amb llit! Un vehicle que corria per camins inconeguts mentre nosaltres dormíem. On ens portaria? Segurament al centre dels nostres desitjos, a un lloc sortit del somni. Així, varem arribar-hi. La paraula esdevinguda realitat, les lletres que prenen forma de ciutat. Barcelona. El meu pare corrent darrere del nostre vagó per l'estació de Sants.

D'aleshores recordo el moble enorme, ple de calaixos i prestatges, que presidia el rebedor de casa nostra; l' habitació buida de colors on dormia amb el meu germà; les Rambles plenes de flors, el sol i la llum de la Mediterrània. La platja, la mar; foren les dues primeres coses dignes d'ésser recordades que jo vaig trobar en la vida. La mar blava, tan blava que semblava d'un color impossible; l'aigua, no aigua d'aixeta ni d'ampolla, sinó aigua salvatge, aigua salada. Líquid que es ficava pels ulls i feia plorar i omplia de vida que feia mal per ésser massa intensa. Recordo un cop que vaig agafar uns peixos negres prou estranys. Uns nois que es banyaven a prop em van dir que aquells peixos eren verinosos i, llavors, els vaig llançar lluny, tot esgaiat. Durant els dies següents vaig sentir una por terrible a morir enverinat, em rentava les mans a cada estona i les mirava per veure si hi descobria qualsevol cosa sospitosa. És clar que no em va arribar tal desgràcia. Malauradament, ara penso que en veritat aquell pobre peix si era verinós, però portava un verí més subtil. Potser que a la vora del mar la mà verge d' un minyó de dos anys va tocar, per primera vegada, la sorra que tants pobles havien trepitjat abans. Grecs, romans, moros, catalans; Aquil·les, Escipió, Abderramam, Roger de Flor. Quina llibertat no sentir encara el pes d' una història tan llarga! Quina inconsciència a l'ignora-la...
El meu pare sempre m'explica una anècdota d'aquell temps. Segons ell, un dia varem anar al Parc Güell. Crec que també tinc un record de aquell matí; una imatge selvàtica plena de plantes i de verd, amb un rei rèptil. Un llangardaix de porcellana estirat en mig d' una font, posat al solell. Pocs dies després, mos pares van acompanyar la meva àvia a la Sagrada Família per a escoltar la missa. Jo plorava, suposo que ja llavors l' Església no m' agradava gens; així dons el meu pare va sortir amb mi per donar una passejada i jo, al veure les torres que va fer en Gaudí, li vaig dir: ¡Papa! On és el cocodril? Aquesta suposada demostració de precoç refinament estètic me l'han repetida tantes vegades que a hores d'ara tinc prou dubtes de la seva autenticitat.

¿Què més recordo d'aleshores? Recordo que un dia varem anar a dinar a un restaurant xinés on hi havia una peixera plena de peixos de colors (jo pensava que hi serien també els peixos negres verinosos de la platja). Recordo la lluna la pruna vestida de doll. Recordo els noms dels productes del supermercat posats en català, una renglera de formigues marxant jardí endavant i el sabor del pollastre a l'ast. Records petits, infantils, sense importància. Quant de temps vaig passar a Barcelona? Potser que fossin anys o només un dia; amb un minut és prou per que la bellesa de la ciutat mediterrània es fiqui dins de l'ànima. Finalment varem tornar, primer nosaltres, ma mare, mon germà, l'àvia i jo; després el meu pare. No tinc cap record de l'últim esguard que vaig endur-me'n; però la mare diu que jo plorava el dia de la partida perquè no volia tornar. M'havia lleixat oblidada la empremta llunyana de la meva mà, quatre dits petitets i vermells, dibuixada damunt la sorra groga.

Els anys van passar aquí sense pertorbacions barcelonines. Les úniques notícies que m'arribaven d'aquella ciutat, per a mi ja perduda, van ser les dels Jocs Olímpics del '92. Però el verí, la recança ja treballaven silenciosos per donar llurs fruits; van créixer al meu costat, a poc a poc. Qui té més dret a una identitat? Qui ja ha nascut amb ella o qui ha lluitat per atènyer-la? Jo vaig aprendre, cada dia, a estimar aquesta llengua com a mitjà d'una altra expressió, com a metzina contra el Pensament Únic, com a tresor que dóna identitat i raó d'existir a un poble que la història li ha fet perdre la seva història.
De res no m'hauria valgut néixer si no t' hagués conegut, si mai hagués dit el teu nom; Barcelona. Perquè no hauria començat mai a ser jo. Tot això que us explico és, en certa mesura, una exageració -una hipèrbole- com hom pot deduir. I és així que s'han de fer els homenatges.