Història d'un final

Era un dia avorrit per na Marta, no tenía res que fer, així doncs va decidir connectar-se a un xat que havia de gent jove per Internet. A ella personalment no li agradaven molt aquestes coses, ja que hi ha molt de mentider, però va pensar que no tots son mentiders. Així doncs va conèixer a en Preston. Varen començar a xerrar xerrar, al principi cap dels dos confiava gens, ja que tot podia ser una mentira, però ja després d'una estona xerrant, varen descobrir que tant l'un com l'altre, havien nascut per conèixer-se. En Preston era tot un poeta, el seu somni era entrar a la universitat d'Oxford, però era molts de doblers i no s'ho podia permitir, així que vivia treballant a un restaurant de cambrer. Poc a poc, passaren i passaren els dies i s'enamoraren mútuament, però per por de rompre la màgia d'aquesta amistat, no volien dir res. En Preston tot lo dia li deia poemes a na Marta la qual es penjava més i més per ell. Na Marta li contava que volia formar la seva família, triomfar per el món de la moda i ser més feliç que mai. Un dia en Preston no es va connectar i na Marta es va estranyar molt, però no li va donar importància, així fins un mes sencer. Quan es va tornar a connectar, va contar-li que la seva fadrina tenia uns problemes d'un accident i havia tingut que ser ingressada urgentment a l' UCI durant un mes, però aquest imprevist no li va llevar la intriga de no revelar la seva identitat, havia tornat més romàntic que mai. Quan pareixia que l'amor començava a revelar-se, quan tot pareixia anar tan bé, na Marta havia desaparegut. No es connectava, no enviava missatges, i un 24 de Desembre, que feia ja un any que s'havien conegut, en Preston va rebre un missatge de na Marta, que deia així:
Estimat... t'estranyaré molt. Si estàs llegint això es una mala senyal. La meva salut no és eterna, i tots morim mes prest o més tard, amí m'ha tocat ara, amb la il·lusió de formar una família, amb la il·lusió de que tu, amb els teus braços, aconseguesquis que la meva pell s'escalfi amb el tacte de la teva pell. El meu càncer ha pogut més que jo, però jo sé que tu podràs més que ningú, lluita per la teva beca a Oxford, lluita per la teva felicitat i no més t' en record que t' enrecordis sempre que t'estim com a ningú.