Història del coixet.

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Doncs, senyor, açò era un xiquet a qui deien Joanet. Resulta que era molt curiós,
sempre volia escodrinyar-ho tot, i de vegades es clavava en algun embolic que altre.
Joanet tenia un gosset, al qual li havia posat el nom de "Pekas", i sovint se n'anava
amb ell a explorar pels camps que hi havia als voltants del seu poble.
Un dia, desitjós de provar altres coses, decidí arribar un poc més lluny i endinsar-se
en el bosc que s'estenia cap al nord de la seua comarca.
Era un bosc molt frondós i els seus pares sempre li havien dit que no hi anara,
perquè era perillós. Però Joanet, a qui li encantava l'aventura i el risc, no va fer cas en
eixa ocasió. I va estar explorant per tots els indrets que se li antoixava, seguit pel seu
fidel amiguet, "Pekas", que l'acompanyava a tots els llocs amb prestesa.
Passades unes hores, quan Joanet es va adonar que "Pekas" ja duia durant una bona
estona la llengua fora, decidí parar durant uns moments per a deixar-lo reposar. I
aleshores fou quan descobrí que ell també estava bastant cansat.
Així que s'assegueren els dos damunt d'una gran pedra i, completament quiets i en
silenci, es dedicaren a observar detingudament la vida pròpia del bosc.
Quan ja havien restablert les seues forces, començaren a desfer el camí per a tornar
a casa i, ¡ai!, aleshores Joanet es donà compte que no hi havia camí. Havia estat vagant
pel bosc al seu aire i no s'havia apercebut que no tenia ni idea de per on estava anant.
Estigué deambulant una llarga estona, intentant reconèixer alguna cosa que li
resultara familiar, per a veure si així podia trobar el camí d'eixida. Però fou en va.
Estava totalment perdut.
Quan pensà en la possibilitat de passar una nit sol al mig del bosc, començà a
inquietar-se i a córrer d'un lloc a un altre amb desesperació.
Però seguia sense trobar l'eixida.
"Pekas" ignorava què passava. En veure córrer Joanet, el seguia alegrement, perquè
pensava que continuava jugant a explorar. Malgrat que estava preocupant-li que la seua
carrera cada vegada fos més frenètica. Però, com Joanet no deia res, aleshores no sabia
què pensar.
"Pekas" ja començava a tindre ganes de tornar a casa. De seguida ho hauria fet,
perquè se'n recordava perfectament del camí, però, per complaure al seu amic, li seguia
el corrent i l'acompanyava en la seua boja carrera per tot el bosc, sense saber què
pretenia. I això que ja havia hagut tres vegades en què havien estat a punt d'eixir del
bosc i "Pekas" havia sentit la temptació d'anar-se'n, però Joanet tornava a endinsar-se
en el boscatge, i el gosset es resignava a continuar darrere d'ell.
Cada vegada, la carrera de Joanet es feia més arravatada i descuidada. I hi hagué un
moment en què no s'adonà d'una falla en el sòl i caigué rodolant per una costera.
Quan es recobrà de la caiguda, mirà al seu voltant i descobrí que havia anat a parar
a un indret poblat per unes plantes estranyíssimes, que no havia vist mai. I, en allò que
fixà més l'atenció, també li va semblar veure uns animals (o comsevulga que es
definiren aquells sers) que eren molt rars, i que tampoc no coneixia. I això que li
agradaven molt les ciències de la Natura i s'havia llegit molts llibres d'eixos que tenien
unes precioses il·lustracions d'animals salvatges.
Joanet intentà aixecar-se per a explorar aquell paratge tant fantàstic i meravellós.
Però no pogué fer-ho, perquè no era capaç de doblar la cama esquerra. Aleshores, en
tocar-se-la, notà que li feia molt de mal. No podia moure's del lloc, ni tampoc podria
explorar el nou indret que havia descobert per casualitat, ni podria tornar a casa, i, a
més, hauria de passar-se tota la nit al bosc. Així que començà a plorar i a contar-li totes
les seues penes a "Pekas".
D'esta forma, "Pekas" per fi s'assabentà de què passava, i va eixir disparat a buscar
ajuda.
Al cap de dues hores, tornava amb els pares de Joanet i uns policies que els
acompanyaren en la recerca. I eixa nit va poder tornar a casa i dormir en el seu llit,
després de passar per l'hospital per a què li enguixaren la cama, ja que la tenia trencada.
La policia donà part del descobriment fet per Joanet de les estranyes plantes i
animals. De seguida uns equips de científics s'hi traslladaren al bosc per a estudiar-ho i,
després d'un llarguíssim període de deliberacions (on també clavaren el nas els polítics)
eixe bosc es declarà "Parc Natural Patrimoni de tota la Humanitat" (encara que no de
tota la Terra).
Joanet quedà un poc malament de la cama després de la caiguda, i ja no pogué
tornar a caminar d'una forma normal. Per això, la gent l'anomenava "El Coixet", però
no amb malícia (almenys no tots), sinó que li ho deien amb afecte i agraïment, perquè el
seu descobriment els feia guanyar molts diners, a causa de la gran quantitat de turistes
que acudia a visitar la zona, que albergava algunes de les espècies animals i vegetals
més insòlites que es coneixien.
A partir de l'accident de la cama, Joanet va aprendre a actuar amb més seny i a
tindre una major precaució en allò que feia. Però açò no va ser prou per a què se li
apagara la flama de la passió per la investigació. Quan creixé i es va fer major, es dedicà
a estudiar i a tindre cura del paratge que havia descobert, i també va recórrer el món, per
a buscar moltes més meravelles i després analitzar-les, amb tal d'intentar conéixer-les
millor, a elles i a tot l'entorn.
I, en veritat, sí va trobar algunes coses interessants més, encara que no tantes com
esperava.














Sueca, a 12 de desembre de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.


2


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225548 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).