He fet tard...

No sé com penses, ni com sents dintre teu, tan sols conec el tacte dels teus dits. L’altre dia, després de molts anys pensant-m’ho, vaig decidir-me a buscar-te. Ara ja sé que no ets aquí, i no sé si tornaràs. Compartim una història de minuts, un frec de mans, un altre potser dintre d’una vida que ja n’acumula molts.
Aquella nit que ens vam torbar, vam viure un amor d’aquells casts i purs, que avui en dia tan sols rememoren els llibres escrits a la llum de les espelmes. Un joc de mans d’adolescents acompanyat de mirades furtives que deien més del que callaven. Després d’això tu em vas buscar i jo no em vaig deixar trobar, i sovint coincidíem pels carrers, i ho fèiem com aquells que saben que guarden un secret. Mai ens vam dir res, i quan et mirava passar dintre meu un tros de mi es desfeia. Si tingues l’oportunitat d’explicar-te, et diria que en aquell moment poca cosa t’hagués pogut donar. Que el meu cor vivia separat del meu cos, esperant algú que mai va tornar, que la meva por i timidesa eren tan grans, que sempre feien acte de presencia quan ens creuàvem pels carrers sense nom del nostre poble. Potser pensaries que és una excusa o potser tu tampoc volies ni esperaves tant de mi, no ho se. Amb tu m’agradaria tenir una màquina del temps, i viatjar al moment on ens vam trobar, i poder compartir amb tu, encara que hagués estat tan sols un cafè, i com a mínim, avui tindria un dubte menys. Si pogués trobar-te t’ho explicaria tot, i et faria aquell peto que em vas intentar robar. Però ni la vida, ni el temps hi entenen de sentiments i oportunitats perdudes, i jo un cop mes faig tard…