Harmonia

Estime a una xica.

La xica que estime no té els cabells daurats, no és ni massa baixeta, ni
massa alta (encara que ella sí voldria ser-ho) i no té els ulls de color verd
fascinant, no.

La xica que estime, per a mi és especial. El que destaca d'ella és que
no destaca res en concret, almenys exteriorment.

O, millor dit, destaca per la seua harmonia. El seu rostre és molt
bonic, no té res en especial, però les seues faccions guarden tal regularitat
que creen una bellesa sòbria, no exagerada.

I la seua figura continua amb eixa harmonia que la caracteritza a tota
ella, a la xica que estime.

¡Sí! M'agradaria dir-li Harmonia, però tem que es moleste, així que
continuaré dient-li... ¡Ah! La interessada ja sap el seu nom. ¿Veritat,
Fàtima?

Una cosa, eixa harmonia exterior és desbordada per la seua
personalitat, per la seua simpatia. En aquest aspecte sí que destaca molt.
Així que també podria dir-li Exuberància, però açò ja és altra història...

Sueca, a 24 d'octubre de 1994.
A Fàtima.