Gràcies

Estimat record,
Et miro i no sé qui ets, de fet tampoc sé qui sóc jo ara mateix. Tinc por. Fa molt temps que només miro endavant però avui és un dia trist i he girat la vista enrere. Aquella impotència que feia temps que no sentia em turmenta altra vegada.
Hi ha una part de mi que es va perdre fa més de deu anys, i ara aquesta mancança condiciona la meva manera d'actuar. Sóc dèbil, ho reconec. Miro de superar-me , estar activa i no pensar, però avui em sento mancada d'alguna cosa que no s'atreveix a mostrar-se.
No vaig triar ser tal com sóc, les circumstàncies em van portar a angoixar-me per poca cosa, a no saber estimar, a vegades ni tan sols a mi mateixa. Em sento buida, amb ganes de parlar i que algú m'escolti, però estic sola...
Sé que mai llegiràs això i que et veuré vegades comptades, sempre envoltats de converses inversemblants i somriures forçats. Haig de reconèixer que m'importes més del que pensava, però estic cansada de l'eterna història, fa molt de temps que és massa tard per parlar-ne. Ja he fet la meva vida sense tu, he passat definitivament l'última pàgina, no t'obriré mai més la porta, no fingiré més els somriures. Era llavors quan realment et necessitava, i et comportaves d'aquella manera que ara encara no he pogut entendre.
Vull que sàpigues que has influenciat en el meu caràcter, has marcat la meva vida i que per tot això et vull donar les gràcies.
Gràcies per destruir la meva infància, per convertir els caps de setmana en una eterna agonia, per mostrar la teva ràbia sota la mirada d'una nena, amb la teva violenta manera de comportar-te.
Gràcies per cada cop, que m'ha ensenyat a ser una mica més forta, a prop teu no vaig poder aprendre a estimar, digues, m'estimaves?
Gràcies per voler fer-me dèbil i vulnerable als teus xantatges emocionals, hi tenies molta traça.
També gràcies per les nits d'angoixa en què marxaves irat de casa i deies que et suïcidaves, per les trucades que feien que em morís de pànic mentre sentia el soroll del tren i deies que t'hi tiraves, jo no ho entenia, tan sols era una nena. Mai podré oblidar aquella trucada, mai oblidaré la teva ràbia.
Gràcies, d'aquesta manera he après a no estimar-te i a vegades fins i tot he pogut arribar a odiar-te.
El temps ho cura tot, se sol dir, no sé si l'expressió és gaire encertada; hi ha ferides que, per anys que passin, no quedaran del tot tancades.
No et guardo rancúnia, però no oblidaré el que vas fer i mai t'estimaré com s'estima a un pare.
Sí, a un pare.