Girar la truita

Mai ningú no li va explicar com es pensava. Ella tancava els ulls i es concentrava, premia els llavis i feia que sí amb el cap. Imitava el seu germà gran, els seus pares, tota aquella gent que presumia de conèixer el secret. Fixava la vista en un angle de la paret, rosegava un llapis, recolzava la barbeta al palmell de la mà i posava boca de pinyonet; però no hi havia manera, no passava res. Res de res. No sabia pensar.
Durant molt de temps va preguntar i repreguntar sense sort com es pensava. Les respostes eren terriblement descoratjadores, si és que n´hi havia. A casa, el resultat va ser un rebuf del germà, un somriure compassiu de la mare i una frase més que insuficient del cap de família: "Pensar? Ningú no ensenya a pensar. De pensar, se'n sap de sempre".
Va preguntar-ho als amics que se'n van riure i van començar a anomenar-la "la Cap buit".
Va preguntar-ho a la mestra i aquesta la va sorprendre aixecant una cella per damunt de les ulleres i assegurant que no suportava que es burlessin d'ella. "Tothom sap pensar!", va escopir.
Durant tot un any es va dedicar a apuntar cada resposta en una llibreteta blava que rellegia i memoritzava, però no aconseguia desvelar cap misteri revelador.
De bon matí es llevava i, caparruda, ho reintentava. Feia cas d'una frase del seu avi: "Amb el temps se n'aprèn", li havia dit. No funcionava. A ella, el temps no l'ajudava; el temps no li servia.
Estona lliure que tenia, estona que invertia en arrugar el front i rascar-se el clatell o remenar el cap i mossegar-se el llavi o fer picar els dits a la taula i encongir els ulls. Feia colzes i menjava sopes. S'entrenava per pensar... i el resultat? Cap.
Potser sí que era veritat, com afirmaven els companys, que tenia la closca buida, però se li feia estrany que no ressonés quan es tustava, fluixet per no fer-se mal, amb els nusos dels dits. No, allà hi tenia alguna cosa. Havia d'haver-hi pensaments. Els seus pensaments!
Un dia va decidir-se a canviar la pregunta, en realitat, el veritable problema era que no sabia quina mena de cosa era pensar. Clar com l'aigua, el que ella necessitava era descobrir el significat d'allò que es proposava.
¿Què és pensar? Va preguntar abans d'un rebuf del germà.
¿Què és pensar? Va preguntar abans d'un somriure compassiu de la mare.
¿Què és pensar? Va preguntar abans d'una resposta insuficient del pare.
Va aprendre a fer les coses sense saber. ¿Què és pensar? era un martelleig impossible a la testa.
Un vespre un somriure es va dibuixar als seus llavis. Recollia la taula quan, de sobte, li van caure a terra tots els gots de vidre que duia a la cuina. El terrabastall va ser increïble i, d'una revolada, el pare la va engrapar del braç i va espetegar: "Però... en què redimonis pensaves?" Extraordinari... sense tenir ni la més remota idea, el seu pare acabava de suggerir que en llençar coses es pensava. Així que durant el mes següent no va fer altra cosa. Tirava tots els objectes que es posaven al seu abast. La seva habitació es va convertir en un camp de batalla i la guerra es va declarar a casa. L'enemic: l'ordre. Aquesta èpica creuada va tenir fi, evidentment, quan es va esgotar l'última gota de paciència de la família. S'acabaren el llençament lliure d'objectes i les postres. Es borraren els somriures i començaren les preguntes una altra vegada.
"¿Per què t'interessa tant saber què és pensar Cap buit?"
"Tothom sap què és pensar!" va escopir una cella per damunt de les ulleres.
Ella tenia ganes de clavar-se cops contra la paret, però havia de conservar el cap clar si volia descobrir saber o aconseguir pensar o què sabia ella!
Va passar més temps, perquè el temps sempre passa per tal que no s'apilin les coses unes damunt de les altres, perquè hi hagi espai per a totes, i un dia al carrer va topar amb una dona esparracada que donava de menjar als coloms. Va parar a la seva vora, perquè estava avorrida de caminar sense saber, i li va preguntar, també per avorriment, si ella sabia què era pensar. "Pensar... deixa'm pensar...", va dir tota distreta, " Pensar es fer voltes a les coses".
¡Fer voltes a les coses! ¿Tan fàcil com això? La cara se li va il·luminar de cop i volta i es va posar a córrer, perquè sempre volem córrer quan tenim pressa per saber. Va córrer fins a tot allò que es podia girar!
Va girar a mà dreta i va arribar a casa seva, va girar la clau al pany i va entrar, va girar el penjarobes i van caure el abrics, va girar la taula i va trobar quatre potes, va girar la tele i va descobrir el món al revés, va girar una cullera i va riure davant del seu nas desmesurat, va girar un got d'aigua i es va mullar els peus, va girar una catifa i va destapar una moneda, va girar un gerro i va trobar el seu preu, va girar un rellotge i van retrocedir sis hores, va girar la roba que duia i va pensar que plouria... Va pensar! El seu cor també va fer un tomb, va ser un gir de cent vuitanta graus.