Futur, o què?

El diumenge passat, ahir va fer vuit dies, vaig anar a dinar amb la meva germana a Sant Andreu:

Viu sola. Les amigues se l'hi han anat morint i ara s'enyora i em telefona cada dos dies per preguntar_me si demà hi aniré.

Jo em sentia valent, no em feia mal l'esquena i les cames semblava que volien guerra i no hi vaig anar en taxi: vaig agafar el 64 fins la Gran Via i allà vaig continuar viatge amb la línia 1 del Metro, que em va deixar a la plaça Orfila.

Vàrem dinar bé, vaig fer una mica de migdiada i vaig iniciar el camí de retorn, també en el Metro.

A les cinc de la tarda hi havia poca gent, però em va cridar l'atenció el nombre de parelles joves, amb les noies molt efusives, el que em va fer pensar que aquella tarda tenien preparada festa íntima.

El pensament següent era lògic: en aquest país no es correspon el nombre de jocs sexuals finalistes amb el nombre de dones embarassades que abans veiem cada dia i a cada carrer.

Conseqüència d'això, afegit a la immigració que hi ha i que sembla que anirà augmentant, és que cada dia hi haurà més gent a Catalunya, però menys catalans.

I penso que els nostres néts i besnéts que encara conservin el sentit de pertinència a la seva terra, enyoraran els temps dels seus avis i besavis que encara havien tingut el valor de presentar Estatuts de Catalunya al govern de Madrid, mai aprovats, però sempre, al menys, discutits.

I ells estaran esperant a veure si Espanya els concedeix Reserves, com va fer Amèrica amb els indis, per poder recordar el poble que havien estat, guanyant-se la vida venent productes autòctons. Espardenyes de betes, esclops i figuretes de pessebre, amb l'inevitable caganer que, sense voler, potser seria el símbol de tot el nostre passat.

SANTANDREU3