Futbol sota l'Ararat

Poc em podia pensar que, aquella trucada d'origen misteriós que havia rebut aquell matí de dijous, em faria reviure d'una manera tant intensa i viva, un dels viatges més emocionants, sorprenents i enriquidors de la meva vida. La trucada apareixia a la pantalla del telèfon amb un número completament desconegut per a mi. En contestar-la, vaig escoltar algunes paraules en un idioma que tot i no conèixer, m'era remotament familiar. Fins i tot, i amb un accent molt curiós i diferent, em va semblar entendre el meu nom. La mala recepció i les interferències, feren que la comunicació no fos fluïda i acabés de manera sobtada, sense haver entès qui havia trucat ni perquè...

...

Agost del dos mil, orient, terres desconegudes per descobrir, una aventura per viure... Les raons per les quals un tria un destí de viatge poden ser moltes i diverses: il·lusió, curiositat, econòmiques... o una barreja d'elles, com va ser el nostre cas. Viatjar a països o zones poc conegudes, pobres, oprimides i marginades no suposa una decisió fàcil, tot i que moltes vegades les dificultats que comporta es veuen correspostes amb escreix un cop s'hi és. I aquest va ser el nostre cas en el viatge que vam realitzar a Turquia. Un viatge que volia anar des de les fronteres més orientals amb l'Iran, fins a l'Istanbul sorprenent i màgic. Ens vam proposar anar fins al Mont Ararat, allà on es diu que hi ha la bíblica Arca de Noé, on acaba l'estat turc i comencen les ex-repúbliques soviètiques d'Armènia i Geòrgia, i on Iran és frontera durant més de 500km. Aquest era el nostre primer objectiu, a partir de llavors, i força sobre la marxa, aniríem confeccionant el viatge que més ens plagués. La nostra sorpresa fou, però, que el nostre viatge es convertí en dos: un al Kurdistan i l'altre a l'esmentada Turquia. Dos viatges diferents tot i que propers.

El nostre periple realment començà quan vam arribar a Erzurum, a l'est de l'estat turc. Allí vam llogar un cotxe, vam establir una mica la ruta que seguiríem els primers dies i ens vam fer a la carretera. Viatjar sense un destí massa establert ni definit pot tenir avantatges, però les sorpreses són freqüents, i a vegades no precisament agradables. En aquesta ruta per terres kurdes a l'interior de l'estat turc, però, tot van ser bons moments i fantàstiques coneixences que ens van acostar a l'Ítaca somniada...

Ens vam dirigir més cap a l'est, fins a trobar la frontera amb l'Iran i Armènia. Una regió a una altitud al voltant dels 2.000m., amb muntanyes de colors capritxosos que contrastaven amb els verds camps i els sovint blancs minarets que com a bolets emergien cercant el cel. És d'aquesta zona d'on conservo un dels millors records i una de les millors imatges d'aquell viatge: el Mont Ararat. La muntanya sagrada, amb neus perpètues al cim i sovint coberta de núvols, se'ns va aparèixer amb tota la seva solemnitat una vesprada, després d'una monumental i sobtada tempesta d'estiu. Un volcà de més de cinc mil metres on, encara avui, es creu que hi ha amagada la bíblica Arca de Noé, una muntanya amb una atracció i una bellesa especials que captiven al viatger. La nostra estada a Dogubayazit, nom del poble fronterer entre el Kurdistan turc i Iran on estàvem allotjats, estava prevista que no fos superior a un dia, però la màgica visió de la muntanya, i la fantàstica rebuda que vàrem tenir dels seus habitants, van fer que decidíssim quedar-nos-hi més temps.

Després d'aquella fantàstica tempesta, no només aparegué el Mont Ararat de darrera els núvols, sinó que també va fer sortir als carrers i als camps dels voltants, una munió de nens i joves buscant l'aire fresc i intentant aprofitar l'últim bri de sol del dia. Ràpidament es van muntar tot de partidets de futbol, intentant fer els darrers xuts al que semblava un manyoc de draps que feien passar per pilota. Degut a la meva futbolitis i les seves ganes de conèixer estrangers, no va ser difícil convèncer-los per a que em deixessin jugar amb ells. Em van demanar, com sempre, d'on era i a què em dedicava. Els vaig respondre que era català, de Barcelona, i evidentment, ells em van començar a parlar del Barça: em podien recitar l'alineació completa, en quina situació havia quedat la temporada que just havia acabat, qui era el màxim golejador de la Lliga, els futurs possibles fitxatges... de fet, alguns dels nous jugadors del Barça els vaig conèixer a través d'aquells nanos d'entre vuit i quinze anys. La pilota estava compactada i lligada de tal manera que fins i tot botava, la meva apreciació havia estat correcta, era de drap, però no únicament estava feta d'aquest material, de fet era un conjunt de restes que feien que s'assemblés força a les pilotes de cuir a les que estem acostumats a casa nostra. El partit en el que vaig participar era en el que hi havia els nois més grans, molts d'ells eren ja pre-adolescents. Vam estar ben bé tres quarts d'hora jugant, corrent com podíem per un camp que semblava més de patates que de futbol i cansant-me com mai ho havia fet jugant a futbol abans. Ho vaig atribuir a l'alçada a la que ens trobàvem i als meus ja trenta anys complerts.

Vaig imaginar-me tots aquells nens i joves jugant al Camp Nou, aquell mateix partit però en un terreny en condicions. Vaig veure amb claretat com, molts d'aquells nois, i especialment dos d'ells, no desentonarien gens en qualsevol equip filial d'un equip de la lliga espanyola. Casualment, i després de trenar un parell de jugades precioses que van acabar amb els gols corresponents, un d'aquests nois, no més gran de quinze anys, amb els que m'havia fixat que jugava especialment bé, es va interessar especialment per Barcelona i Catalunya. Amb un anglès rudimentari però suficient per entendre's, entre jugada i jugada, i les difícils respiracions, li vaig intentar explicar tot el que m'anava demanant: com era la ciutat, quanta gent hi vivia, la blavor i immensitat del desconegut, per ell, mar, la bellesa de les noies...

Després del partit, acabat pràcticament a les fosques, en Memet, nom del noi del qui ens vam fer amics, ens va convidar, a mi i a la meva companya, a sopar a casa seva. Inicialment no vam acceptar la proposta, però la insistència i els precs amb els que ens ho va demanar, va fer que acceptéssim la invitació. La casa d'en Memet es tractava d'una edificació d'una sola planta amb dues divisions a l'interior, una que feia les funcions de cuina, sala d'estar i de dormitori pels germans (en total quatre) i una altra que s'utilitzava com a dormitori dels pares i on també s'hi acumulaven estris de molt diversa índole. Només veure'ns arribar, els pares ens van rebre amb un somriure, i després d'intercanviar quatre paraules amb en Memet per entendre la situació, ens van fer passar a la seva humil però acollidora casa. La interrupció causada per la nostra arribada, va semblar que no alterava massa el normal funcionament de la casa, la dona, va acabar de preparar el sopar i el seu marit es va asseure amb nosaltres tot oferint-nos un te. Això era sinònim d'encetar una conversa. En Memet, juntament amb els seus germans més petits, es va asseure entre nosaltres tot fent atenció a les consultes del seu pare i intentant traduir tant bonament com podia les seves preguntes en kurd, en un anglès mínimament intel·ligible. El pare ens va explicar que es dedicava principalment a conrear les terres que havia heretat del seu pare, i que a les estones lliures ajudava al seu cunyat en el taller de cotxes que tenia a la localitat.

Era curiós apreciar com pràcticament sempre les primeres preguntes que ens feien eren el lloc de procedència i la professió, després el nom i posteriorment informació més general sobre el nostre país de procedència, els motius del viatge i la nostra relació. El fet de no estar casats, la meva parella i jo, no va suposar cap problema, però sí que va demanar, en alguns moments, unes explicacions addicionals. En aquest sopar a casa de la família Arik, cognom del pare, ens van explicar la història del Kurdistan i quines eren les seves aspiracions polítiques i nacionals. Ens va sorprendre aprendre que era una nació sense estat repartida en quatre països diferents: Turquia, Irak, Síria i Iran que en total sumen uns 28 milions de persones, la majoria dels quals es troben a l'estat turc. Els kurds no són d'origen àrab, tot i que sí van ser islamitzats, i avui la gran majoria d'ells són musulmans. La llengua és també d'origen indoeuropeu, pertany a la branca de l'iranià i no s'ha perdut gràcies a l'esforç dels kurds a que això no passés, en cap dels estats on existeix la llengua kurda, aquesta és oficial. Això no treu, però, que sigui la principal eina de reivindicació i d'unió entre els kurds distribuïts en els diferents estats. El que va començar sent una vetllada on la bateria de preguntes anava en direcció nostra, va acabar en un intercanvi d'històries, coneixement i cultures que ens va enriquir enormement a les dues parts. En Memet, encara jove, somiava un dia en poder abandonar aquesta remota, pobre i petita vila fronterera amb Iran, i poder assolir el somiat destí d'Europa, l'Europa de la televisió via satèl·lit, l'Europa dels equips de futbol com el Barça, el Manchester o el Milan, l'Europa de la fugida de la lluita diària per la supervivència que en aquell moment portava...

Aquella vetllada es va acabar als voltants de mitja nit amb una última ronda de te i la promesa a en Memet de que l'endemà faríem l'últim partit de futbol abans de continuar el nostre viatge per les restants terres del Kurdistan. Els vam explicar que Van, Hasankeyf, Diyarbakir i altres indrets de la seva geografia ens estaven esperant.

L'endemà pel matí, diumenge, quan el sol tot just despuntava, vam tornar a tenir una altra visió espectacular del Mont Ararat, amb la llum de l'alba i uns núvols que l'abraçaven a mitja alçada. Ens vam prometre que el proper cop que el veiéssim, seria des de dalt, és a dir, després d'haver-lo ascendit.

Havent
esmorzat, vam trobar en Memet, i tal com li havia promès, vam tornar a jugar a futbol, aquest cop, però, seríem només ell i jo. Tenia ganes d'ensenyar-me algunes jugades que havia après de veure els partits de la Champions League per televisió. Va ser una estona d'intercanvi de manera d'entendre el futbol i la vida, la seva despreocupació pel demà, la seva necessitat per sobreviure el dia a dia, es traslladava amb una sorprenent imaginació i creativitat amb la pilota. Aquells últims tocs amb el peu a una pilota feta de restes de mil materials diferents, sota d'una muntanya com l'Ararat, un diumenge radiant del mes d'agost, són d'aquells records que no s'obliden fàcilment.

Un cop vam haver repassat i practicat les nostres jugades preferides, va arribar l'hora de dir-nos adéu. Un adéu sentit que va fer que quan ja abandonàvem el poble, en Memet, la seva família al complert i alguns dels seus amics més propers ens vinguessin a acomiadar. Ens vam intercanviar les corresponents direccions postals i també els números de telèfon, on ens podríem trobar en cas de que mai es fes realitat el somni d'en Memet d'anar a Europa o quan nosaltres tornéssim a trepitjar aquelles terres per escalar els nevats cims de l'Ararat. Just quan el cotxe es començava a moure, en Memet, de manera sobtada em va llençar un últim petó amb la mà i em va allargar la seva pilota... m'estava regalant el seu bé més estimat, vaig voler entendre que m'estava regalant la seva amistat eterna. Jo, entre llàgrimes, no sabia expressar l'agraïment pel que aquell noiet prim, alt, encara descompensat per l'adolescència i de mirada penetrant i somriure contagiós m'havia donat en aquells dos dies d'intensa relació. Aquella pilota, que encara avui conservo, és un dels objectes de casa més estimats.

La ruta que vam agafar ens allunyà de l'Ararat per tal de continuar el nostre camí per un seguit de pobles, ciutats, muntanyes i rius que ens sorprendrien i enriquirien. Uns pobles, unes ciutats, muntanyes i rius, poblades per una gent orgullosa de ser el que era, sense ganes d'imposar res a ningú, treballadora i reivindicativa dels seus drets, una gent hospitalària i agraïda, una gent que ens van robar quelcom més que el cor. Vam arribar al que era el nostre següent destí, la ciutat de Van, costera al llac que porta el mateix nom, i ja llavors, tots els nens que ens trobàvem em semblaven en Memet, de fet buscava un nou Memet. Cap, però, va aconseguir captivar-me com el seu somriure havia fet el primer cop que li vaig passar la pilota, en un màgic partit sota del Mont Ararat després d'una fantàstica tempesta d'estiu.

...

A Barcelona, aquell dijous del mes de juliol, apart de l'estranya trucada del matí, va transcórrer amb tranquil·litat, molta feina per les editorials que em demanaven els esborranys promesos per abans de l'agost, i una calor que em recordaven que les merescudes vacances s'acostaven. Durant tot el dia vaig estar pensant en la trucada, vaig intentar retornar-la, però una música de connexió fallida apareixia després dels tons de trucada al mòbil.

Era ja l'hora de sopar quan, tot mirant el Telenotícies, vaig tornar a rebre una trucada, el número, tot i que tornava a ser desconegut, aquest cop era de Barcelona. En contestar vaig tornar a escoltar la veu que m'havia parlat a primera hora del matí, aquesta vegada, però, barrejades amb l'idioma rar però familiar, apareixien algunes frases en anglès i també el meu nom. Jo seguia sense entendre res, i entre les ganes de veure els esports a les notícies de la televisió i la poca entesa que tenia amb el meu interlocutor, vaig decidir penjar el telèfon. Just en aquell moment, per la televisió sense volum de la sala d'estar de casa, apareixia un noi jove, al voltant dels vint anys, que acabava de fitxar pel Barça. Enfundat en una samarreta blau-grana i embolcallat amb una bandera a franges horitzontals vermella, blanca i verda i amb un sol al bell mig, apareixia un jove de mirada penetrant i somriure encisador. Una cara i una bandera remotament conegudes. Encara sense aconseguir associar ambdues coses, va aparèixer per la pantalla el subtítol de la notícia, el nom de Memet Arik, el nou fitxatge kurd del F.C. Barcelona per la temporada 2005-2006...


Roger Marcos
Novembre 2005