Fugir en dies de fam i tenebres (1ª versió)

FUGIR EN DIES DE FAM I TENEBRES (1ªVersió)



1er DIA


És un refugi de muntanya: una llar de foc bruta i vella, cadires de fusta i espart, tot el que hi ha connota un estat de deixadesa. Arriba Isidora, una artista jove d'uns trenta anys que ha fugit de la ciutat. Duu a sobre una maleta. Entra i deixa anar la maleta a terra.

Isidora: (cansada) Tanta estona caminant per arribar a aquest cau de merda. És estrany que no hi hagi ningú. Ah, ja ho entenc...o tothom ha marxat, o tothom s'ha amagat els sotanos de casa seva o tothom ha anat al gran refugi que hi ha a l'altre banda de la muntanya. (comença a inspeccionar-ho tot) Ostres, tu! Quants anys fa que aquí no hi ve ningu? Vés a saber! Potser ho van utilitzar quan va esclatar l'altre conflicte de merda. Qualsevol que em veiés parlant sola pensaria que estic boja...però ja no m'estranya res perquè amb aquesta guerra tothom s'està tornant boig. (Obra la maleta i comença a treure begudes i menjar) No em sap greu haver abandonat aquelles fleumes, bledes i estúpides de la companyia. Jo ja els hi vaig dir que era millor que marxessim, que no ens podíem estar ni un minut més a ciutat, que calia fotre el camp i deixar l'espectacle penjat. Elles em varen dir que era una pesada, una pessimista i una exagerada.
El que volien elles era estar al costat del director per llepar-li el cul. Això, sí, sí....llepar-li el cul per sortir de màxima protagonista en el pròxim espectacle. Pròxim espectacle? Però que dic, si ja no hi haurà pròxim espectacle...Sabia que tot acabaria malament. Era massa maco això de sortir al Royal Casinus de la ciutat. Massa. L'Antonio, abans d'escapar-se dels putos policies, ja m'ho va dir. Tenia el presentiment que alguna de grossa havia de passar i ha passat. (Treu de la maleta un parell de portaretrats amb unes fotografies.Se'ls mira. S'entristeix. Seu en una cadira. Se'ls torna a mirar) El pares...ves a saber on són. Potser han aconseguit escapar o potser no. O potser els han agafat i se'ls han endut en un d'aquells camps...Pobre papà! No volia que em dediqués a això de l'espectacle....segons ell era una feina poc digna. Em parlava com si totes les actrius i artistes fossim unes putes. Putes, sí,sí, sí...és el que sóc una puta desgraciada! En Leo i l'Elena van ser llestos de marxar lluny d'aquí abans que esclatés tot. Ells sí que m'apreciaven. Em venien a veure a cada espectacle i no com la tòtila de l'Andrea que des de que vaig decidir llençar-me a aquest món em mirava com si fos una estranya, una perduda, una frustrada que no sabés fer res més que pujar-se a dalt l'escenari i ensenyar les cuixes i els pits. I què?, li vaig dir.
Al menos jo ho puc fer, perquè els tinc macos i no com tu que no t'agrades ni en pintura. Hipòcrita! Com tots els polítics que ens varen prometre pau i benestar, pensions i una vida de reis. Vida de reis...tant debò vinguessin aquí i contemplessin aquest antro. Segur que les rates viuen millor. Al menos jo m'he pogut escapar dels escamots grisos.
Quina colla de cabrons! Vaig veure com disparavem al meu veí amb aquella pistola ultralàser. Qui ho hauria dit...la meva, una ciutat supermoderna i ara un munt de runes. Merda! No hi ha n'hi quatre troncs per treure'm aquest fred dels òssos.(surt correns i entra amb quatre branques; les posa a la llar de foc i les encén.Es treu l'abric i s'obseva que va vestida amb un vestit escotadet. Llença l'abric al terra.Es dirigeix cap a la maleta i treu un pot de pastilles. Se'n pren un parell seguides d'un bon glop d'aigua.S'estira a terra i diu en veu alta) Necessito dormir profundament i oblidar tot aquest malson. Apa, a descansar que m'ho mereixo, Isidora, m'ho mereixo. (i s'adorm)

Ja és la tarda. Molt a poc a poc entra al refugi un altre personatge. Es una dona d'uns quaranta anys. Porta un mocador al cap, unes ulleres i a més a més va carregada amb una maleta. Deixa anar la maleta. Contempla l'espai que la rodeja amb parsimònia. Isidora s'ha tapat tota ella amb un abric. Està molt adormida. L'altra dona, anomenada Marian, no se n'adona. S'apropa el foc i somriu)
Marian: (somrient i mirant el cel) Oh, gràcies Senyor! Has vetllat per mi tota l'estona i ara m'ofereixes aquesta casa amb la calor dels teus braços. Fins i tot has tingut el detall d'oferir-me aquest abric. (l'estira d'una revolada i llavors s'espanta i crida.) Déu meu! I si està inconscient, i si els escamots l'han morta. Morta! (s'apropa i li toca el pols) Encara respira! Oh, gràcies senyor per la teva bondat...
(Es fixa com va disminuint el foc) Maleït dimoni...hauré de sortir a buscar més llenya.(I marxa)
Entra correns la Sol. És una col.laboradora de les milícies de la Resistència a les tropes dels escamots grisos opresors. Vesteix molt masculina, amb pantalons, una caçadora texana, els cabells curts amagats sota una gorra i unes ulleres fosques. A més a més porta una petita motxil.la a l'esquena.Somriu de forma maliciosa)
Sol: Genial! Els col.laboradors d'aquesta zona han respost a la meva demanda. Fins i tot m'han preparat el foc, menjar i begudes.( es fixa detingudament amb el menjar i les begudes. Beu un glop ben llarg de l'ampolla. Es fixa amb les pastilles)



Què estrany....pastilles per dormir? No ho havia demanat pas. Es deuen haver confós amb algú altre. No em puc queixar. Saben que els hi sóc util i per això em cuiden bé. Si no hagués estat per mi, l'Ernesto no s'hauria assebentat que els escamots estaven apunt d'entrar al barri dels seus pares. L'Ernesto...això sí que és un home! No com d'altres mariques que van fotre el camp quan s'havia de defensar la ciutat. (es treu un cigarret i comença a fumar, després d'una llarga pipada exclama ben fort) Aquells cabrons no em trobaran! No em trobaran pas! (se senten uns trucs.
La Sol s'espanta. De la motxil.la treu una pistola. Segueixen trucant. La Marian crida ben fort)
Marian: Si us plau, qui sigui que hi hagi, deixi'm entrar!
Sol: (a dins el refugi pensa en veu alta) Qui carai ha descobert aquest lloc? Oh, no... per la veu sembla una civil. Estic perduda. Si ho sap un, ja ho saben tots. Només em faltaria això.
La missió ha fer punyetes!
Marian: (des de fora) Deixim entrar! Li prego que ho faci!
(la Sol es posa nerviosa. No respon)
Marian: (suplicant) Si us plau, no puc aguantar més, em trobo malament i vomitaré.
Sol: (nerviosa) No, no puc fer-ho.
(Se sent com Marian vomita i estossega. La Sol dona un cop de puny a la taula )
Sol: Merda! Sempre acabo igual...(i marxa a obrir la porta)
Entren Marian i Sol.
Sol: (freda) Qui ets? Com has sabut que existia aquest refugi?
Marian: La veu del Senyor m'ho digué.
Sol: (riure sarcastic) Ha, ha...si us plau, siguem seriosos. Com has arribat fins aquí?
Marian: Ja li he dit.
Sol: El Senyor, si, el Senyor...i creus que m'ho empassaré?
Marian: No ho sé. Només he dit la veritat.
Sol: (s'acosta a Marian i li posa la pistola a l'esquena) No em compliquis les coses...m'has sentit?
Marian: (tímida) Sí.
Sol: Molt bé. Ja pots llençar la llenya al foc. Em sembla que en faltara més.
Marian: Ja aniré a buscar-ne més.
Sol: No et preocupis maca. Et deixaré la porta oberta. Si et portes així estic segura que ens entendrem...
Marian torna a sortir. La Sol regira la motxil.la. No troba el que busca. Es posa furiosa i surt correns. Isidora es desperta. Fa un fort badall.
Isidora: (mig clapada) No sé que carai he somiat. Potser he somiat una discussió...o potser...ai, no sé. Sortiré a fora a veure si m'aclareixo. Potser el fred m'ajudarà. (i marxa)
Apareix Marian. Mira el terra. No veu a Isidora. Es posa nerviosa. Llavors s'adona que la Sol s'ha deixat la pistola al costat de la motxil.la. L'agafa amb por. Molta por. I marxa a fora. Apareix la Sol. Mira al costat de la motxil.la i s'adona que la pistola no hi és. Es posa de molt mal humor. Apareix Marian.
Sol: On és?
Marian: (fent-se la despistada) el què?
Sol: Vinga, maca, no et facis la tonta...
Marian: no sé de què em parles.
Sol: Ho saps perfectament.
Marian: Que he de saber perfectament? Només sé que Déu ens ajuda...
Sol: No em vinguis amb aquestes ara! (S'apropa i l'agafa pel coll) On cony és?
Marian: (amb por) Deixa'm, si us plau!
Sol: Ho faré si em dius on és...
Marian: Està a aquella maleta...(senyala la maleta d'Isidora)
La Sol es dirigeix a la maleta i l'obre. Marian es fixa bé amb el lloc on dormia Isidora i s'espanta.
Marian: On és ella?
Sol: (que no entenc de que parla) Ella?
Marian: Ella, sí, ella...
Sol: A veure, a veure...aquí no hi ha res.
Marian: On és la dona?
Sol: Quina dona?
Marian: La dona que fa un moment hi havia aqui, al terra, dormint sota l'abric.
Sol: El que em faltava! Només em falta que t'inventis mentides.
Marian: No són mentides! L'he vista! El Senyor sap que no dic mentides.
Sol: El Senyor aquí, el Senyor allà...Anem al gra d'una puta vegada! On és la pistola? La meva pistola! No m'ho vols dir...(es dirigeix a la maleta de Marian) Molt bé...obriré els teus tresors...
Marian:(s'interposa) No, no, no...ja et diré on és.
Sol: (encuriosida) Què em vols amagar alguna cosa?
Marian: Oh, no, no...
Sol:(dona una empenta a la Marian que cau al terra. I obre la maleta) Ara ho entenc...
Marian: (es toca la panxa) Quin mal, quin mal...



Sol: (treu una caputxa d'un vestit de monja i un vestit gris) Ets una...una...una...
Marian: Si, germana...sóc monja.(es descorda uns quants botons de la brusa i li ensenya una creu de fusta)
Sol: (està confosa, molt confosa.) Ho sento. No et volia fer pas mal. No et conec. No sé que fas aquí. No sé de qui t'amagues ni perquè. M'has semblat sospitosa i per això m'he comportat així. I ara, si us plau diguem on has amagat la pistola...
Marian: Oh, verge...et diré on l'he amagada si em promets que l'amagaràs davant meu.
Sol: Molt bé, sor no se que...t'ho prometo.
Marian: Esta amagada a dins la soca del primer arbre que hi ha davant la porta.
La Sol marxa.
Apareix Isidora.
Isidora: Qui carai ets tu?
Marian: I tu?

Isidora: Jo hi he vingut primer, per tant ja pots marxar.
Marian: Germana, hem de compartir el que tenim.
Isidora:( distant) Què tenim?
Marian: Tenim l'ajuda de Déu transformada en aquest sant refugi.
Isidora: Que jo sàpiga tot el que hi ha damunt la taula és meu. I es pot saber com has aparegut?
Marian: He vingut caminant. T'he trobat que dormies placidament com els àngels.
Isidora: Ah...això vol dir que les pastilles han fet afecte.
Marian: Pastilles? Es dolent prendre pastilles!
Isidora: Calla! No sé ni com et dius i no et consento que em diguis el que és dolent i el que no és dolent.
Marian: Vols saber el que és dolent?
Isidora: (incredula) Oh, sí, sí...ho vull saber! Vull saber on és el dimoni i l'infern!
Marian: No t'enriguis! El que és dolent, dolent i dolent és la dona que ha sortit fa un moment.
Isidora: (sorpresa) Una altre dona?
Marian: Si, una altre. Portava una pistola.
Isidora: Què?
Marian:Una pistola.
Isidora: Oh, no, estem perdudes! Segur que és una espia dels escamots grisos. Ens matarà, oh, sí, ens mataran...Oh, no...la meva carrera a fer punyetes per culpa d'un tros de sonada dels escamots. Oh, no...no pot ser!
Marian: Tranquil.litzat germana...tinc la impressió que no és dolenta.
Isidora: (sorpresa) Ah, no...
Marian: (segura) Estic segura que té punts dèbils.
Isidora: I com ho saps?
Marian: S'ha arrepentit de fer-me mal.
Isidora: Per què? Per què ets una dona?
Marian: No...
Apareix la Sol.
Sol: Per ser monja.
Isidora: Monja?
Marian: Sí, germanes, sí...sóc una serventa de Déu en un món que s'embogeix. Sóc un serventa de Crist en un món ple de dimonis.
Sol: (a Isidora) Ah, tu ets l'altre dona?
Isidora: Qui?
Sol: La monja m'ha dit que hi havia una altre dona.
Isidora: Ah...
Sol: Haurem de passar la nit juntes. Lo mínim que podríem fer és identificar-nos.
Marian: Sóc Sor Maria dels Àngels Remo. De l'orde de la Sacra Verge; però tothom em coneix com sor Marian.
Isidora: I jo sóc Isidora Duran. De la companyia de vedettes del Royal Casinus.
Sol: (amb ironia) Que interesant una monja i una artista del mundillo. Doncs jo sóc Consol Canovas; més coneguda com "Sol Naixent" de les milícies dels resistents de la ciutat que tenim aquí sota les muntanyes. Lluito per lliurar al poble de les mans opresores dels escamots grisos. Hem de ser fortes, camarades, fortes! (es col.loca damunt una cadira) En aquests dies de fam i tenebres hem de ser fortes! Fortes!










2on DIA

Es fa de dia lentament. Canta un gall. Les tres dones han dormit tapades amb els seus abrics i alguna manta. La primera en despertar-se és la Marian. Es treu de sobre l'abric i es queda asseguda mirant el cel amb els ulls mig closos. Comença a resar avemaries en veu baixa. Es desperten l'Isidora i la Sol. Badallen i observen que fa Marian. Es miren entre elles i es diuen.
Sol: (a Isidora) Què fa?
Isidora: (seca) Deu resar.
Sol: Quina pèrdua de temps! (observa com Isidora s'aixeca i s'adresa a la seva maleta) Que fas? Que busques?
Isidora: Què t'importa! (treu un petit transistor i l'encén)
Sol: Carai! Si que dona l'ofici de vedette com per permetre't aquests luxes.
Isidora: Calla i deixa'm tranquil.la!
Sol: No et puc deixar tranquil.la! No puc suportar veure aquest transistor i pensar que hi ha un munt de gent que s'ho hagut de vendre tot per quatre engrunes de menjar.
Isidora: I que! N'estic farta de tanta ideologia barata de si tots hem de fer una pinya junts i hem de compartir-ho tot per salvar la ciutat. ( Marian ha deixat de resar i se les escolta. La Sol es comença a enfurismar. I Isidora intenta sintonitzar la ràdio mentre conversa amb la Sol) Vols saber una cosa?
Sol:(seca) Què?
Isidora: A mi no m'ha ajudat ningú, saps, ningú. En aquesta vida m'he hagut d'espavilar tota sola. N'estic farta de tanta solidaritat i de si has d'ajudar a aquest o aquest altre. Quan va començar el conflicte i tallaren el suministrament de l'aigua, jo i una altre noia de la companyia anàvem a la plaça de l'ajuntament a buscar-ne. Feiem cua, com tothom. I saps què? Hi havia gent que es colava. Hi havia gent que a base d'empentes i amenaces robava l'aigua dels demés. Solidaritat? Si us plau, no em facis riure.
Marian: (que s'afegeix al dialeg) Posa't a la nostra pell. No tenim res per menjar ni beure. Si tu no tinguessis res i hi hagués una persona que tingués un tros de pa i un glop d'aigua no li suplicaries que la compartis amb tu?
Isidora:(atabalada) Potser sí...Molt bé, molt bé...compartírem aquests quatre aliments i l'aigua. (sintonitza una emisora)
Veu en off: Interrompim l'emissió del programa musical per oferir-vos les notícies. Les tropes de la resistència i els escamots grisos s'han trobat fora de la ciutat per arribar a una treva. L'encontre ha sigut possible gracies a la col.laboració de les Nacions Unides.
Els escamots asseguren que aturaran els bombardetjos. Aquesta treva és el millor indici que en els propers dies tornara haver-hi pau en aquestes terres.
Isidora tanca la ràdio i es queda pensativa. Marian i Sol esclaten d'alegria.
Marian: Oh, Déu! Gràcies, gràcies...
Sol: Collonut! Genial! D'aquí pocs dies tot tornarà a la normalitat. Reconstruïrem la ciutat. I tot gràcies a nosaltres, a la Resistència.
Marian: (a Isidora) Que no celebres aquesta nova, germana?
Isidora: No em diguis germana!
Sol: Què et passa? No estàs contenta per la notícia?
Isidora: No m'atabaleu! Calleu! No veieu que tot és un muntatge. No hi haurà treva. Tot és un muntatge perquè tornem tots a Ciutat i així ens podran destruir en massa. No els hi serà massa difícil. Llençaran una bomba radioactiva i tot s'haurà acabat. Tants anys de sacrifici, tants anys d'esforçar-me per ser la millor vedette, la millor actriu...per res. I tot per culpa de quatre caps quadrats especialitzats en fer-nos la punyeta.
De lluny se senten trons. Totes es miren.
Marian: Potser plourà...serà una bona manera d'aturar els combats i començar la treva.
Sol: Oh, sí, sí...la pluja serà positiva.
Isidora: Positiva? Us heu tornat boges? No veieu que aquests sorolls són el preludi de les bombes?
Marian: Pe...però no has sentit la ràdio?
Sol: Té raó. Jo confia amb la meva gent i sé que si han signat una treva és una treva.
Els trons augmenten. Isidora es posa nerviosa. Les tres beuen aigua i mengen galletes.
Marian:( a Isidora) Què et passa, germana? No tens gana?
Sol: (a Isidora) Hauries d'estar contenta...tot tornarà a la seva normalitat i podràs tornar al Royal Casinus a treballar.
Isidora: Tornar? No em feu riure...no tinc ganes de tornar i molt menys al Royal Casinus.
Marian: Per què ets tan negativa, germana?
Sol: Té raó la monja... Hauria jurat que les actrius com tu sempre viviu els núvols i us moveu amb els millors ambients. Què passa? Per què no vols tornar al Royal Casinus?
Isidora: (no sap què dir, li tremola la ma) Deixeu-me en pau…
I marxa.



Es queden la Sol i la Marian soles. No saben que dir-se.
Sol: Escolta camarada monja...vull dir sor...i ho feu sovint aixo de resar cada matí?
Marian: (somriu) És clar...és la millor manera de començar el dia. Em comunico amb el Senyor.
Sol: Ah...ja.I es pot saber que hi fa una monja com tu en un refugi com aquest?
Marian: El mateix que tu, suposo.
Sol: El mateix que jo?
Marian: És clar...és el millor lloc que he trobat per descansar abans d'arribar al meu destí.
Sol: El teu destí?
Marian: Ai, ho sento, vaig a fora a prendre l'aire.
I marxa
Sol: Vaja, vaja...una monja amb un destí misteriós, una artista que ho veu tot negre...em sembla que la més normal en aquest tuguri sóc jo. Vaja parell de camarades m'he trobat! Encara sort que he pogut recuperar la pistola. I la carta tan se val. Era per l'Ernesto. El necessito tant, tant...si li passés alguna cosa no sé que faria, no ho sé...La Resistència sense ell es quedaria orfe. Espero veure'l aviat! Aviat!
Es fa de nit a poc a poc.

3er DIA
Isidora i Sol passegen neguitoses a dins el refugi. L'Isidora revisa el menjar i s'adona que ja no queda res. La Sol es mira el rellotge. Es miren, i la Sol li pregunta:
Sol: (neguitosa) On és la monja? L'has vista?
Isidora: (seca) No ho sé. M'he aixecat aquest matí i no hi era.
Sol: No posis aquesta cara, camarada Isidora...tard o d'hora el menjar s'hauria acabat.
Isidora: Potser sí. Però veig que si seguim així acabarem malament.
Apareix Marian, entra mig marejada, entra balancejant-se i apunt de vomitar:
Marian: Doneu-me aigua, per l'amor de Déu, aigua!
Isidora: No ens quedarà, ni aigua ni menjar!
Sol: (a Isidora) Dona-li!
Isidora s'apropa a Marian per donar-li l'aigua. Marian es gira contra la paret i vomita. S'aixeca com pot i beu l'última aigua que els hi queda…
Sol: No podem seguir d'aquesta manera.


Isidora: I què vols fer-hi?
Sol: Haurem d'anar a buscar ajuda.
Isidora: Vols dir...hauràs d'anar a buscar ajuda, oi?
Sol: La monja...vull dir sor Marian no està bé i no la podem tenir més temps aquí.
Isidora: Molt bé, Consol o Sol com et diguis vés-hi tu, jo em quedaré amb ella.
Sol agafa la motxil.la i marxa.
Marian: Feu massa per mi. Espero que Déu us ho pagui.
Tornen a sentir-se trons. Isidora es posa nerviosa.
Isidora: No hauria d'haver marxat la Sol.
Marian: Per què?
Isidora: Perquè aquest cop va de debò.
Marian: Oh, no, no pot ser...
El soroll s'intensifica. Cada cop puja més la intensitat…
Isidora: Les bombes! Oh, no! Ho sabia!
Marian: Oh, Déu! Ajuda'ns!
S'apropen.Estan una al costat de l'altre. S'agafan les mans.El bombardeig para de cop. Les dues dones es miren i s'abracen.
Marian: Pateixo...
Isidora: Per qui? Per ella? No hauries de patir per aquella donota. Després de la manera com et va tractar.
Marian: S'ha d'oblidar el rancor. Ella ha marxat per mi. Ha anat buscar ajuda per mi.
Isidora: No li haurà passat res. És massa llesta perquè li passi alguna cosa.
Truquen a la porta. Isid
ora va obrir. Entra amb la Sol. Està ferida. L'han disparat al peu. Coixeja.Marian s'espanta.
Marian: Oh, no...oh, Déu meu!
Isidora: (que entra amb la Sol ajudant-la) Ajuda'm, Marian! Ajuda'm!
Sol: (respirant rapidament. Cansada) Ho sento, camarades! No us volia fer mal!
Marian: La culpa és meva. Si no em ves trobat malament no hauries marxat.
Sol: Ho havia de fer. No només per tu, Marian, sinó per mi. Necessitava baixar a ciutat i tenir notícies certes del que està passant.




Isidora: I què passa?
Sol: Han trencat totes les negociacions de pau. La treva també. Els escamots han començat el seu atac. M'he pogut refugiar enmig de la ciutat. He anat al centre de correus i allí un camarada m'ha donat una carta per mi. M'ha preguntat amb qui estava i li he dit els vostres noms. Llavors m'ha donat una carta per tu, Isidora.
Marian: No, parlis més germana,no parlis mes...(agafa el mocador que portava al cap el primer dia i li posa a la ferida)
Sol: Gràcies.
Marian: Espero que així, aturara la hemorragia.
La Sol reposa. La Marian posa més llenya al foc. La Isidora llegeix la carta.
Isidora: (acaba de llegir-la i es posa a crida com una histèrica) No,no, no pot ser...el meu Antonio, no...Per què? Per què a mi? Per què? Per què han hagut de matar l'Antonio? Tot s'ha destruït. Els meus somnis d'actriu i el meu Antonio.
Marian: Calma't, germana, calma't!
Isidora: No puc calmar-me! No puc!
Marian: Tot s'arreglarà...ja ho veuràs.
Isidora: Res s'arreglarà! La meva vida està feta miques.
Marian: Per l'amor de Déu! Calma't!
Isidora: Ningú em pot calmar! Ni el teu Déu ni ningú! Ha fet alguna cosa Déu per resoldre el problema? Cap! No ha fet res! Ha deixat que es morís molta gent, ha permès que destruïssin la ciutat, ha permès que destruïssin el Royal Casinus, ha permès que tots els somnis de la gent es tornessin malsons...El teu Déu no hi és! Em sents? No hi és!
Marian: (que no sap que fer, es troba impotent) T'ho prego, Isidora, tranquil.litzat! Tranquil.la! Tranquil.la!
Isidora: No puc, no puc estar tranquil.la...(Agafa una cadira i la llença al foc.Agafa la carta i l'estripa en mil bocins que els llença al foc.)
Sol: Escolta'm, Isidora...no ets l'única víctima, no ho ets!
Agafa una altre cadira. Marian s'interposa. Isidora li dona una empenta. Marian plora.
Sol: Vols parar! Et demano que paris!
L'Isidora comença a llençar les restes de pots de menjar contra la paret.
Sol:(impotent) Vols parar! T'ordeno que paris! (Com pot es dirigeix a la seva motxil.la i agafa la pistola) Para, collons! (I dispara a l'aire)


(Isidora para. Marian plora i es toca la panxa. I la Sol s'ha emprenyat de valent)
Sol: Què voleu? eh! Voleu que tornem com el primer dia? Sou unes criatures estúpides! No veieu com estic? o què! (a Isidora) Fes el favor de recollir-ho tot, desgraciada! I tu sor no sé què ajuda'm a aixecar-me!(Es crea un silenci angoixant.) Voleu saber una cosa? Jo també estic trista i no faig les bestieses que fas tu, Isidora. No en tinc cap culpa si ets una fracassada. No ens ho facis pagar. M'entens? o què!
Isidora: No em fas cap por amb la pistoleta! Et creus molt valenta perquè duus una pistola, oi? Et creus tota una heroïna de guerra, oi? Ningú t'havia demanat que hi anessis a Ciutat. Ningú! Ningú t'agraïra els esforços de patriota que fas. Ningú! M'entens? Ningú!
(Marian surt. Les altres dues es queden sorpreses)
Sol: On vas, camarada monja, on vas? Torna! (a Isidora) Molt bé, deixaré la pistola. (la guarda a la motxil.la) Saps una cosa, Isidora? Potser tens rao. Sí tens raó. No seré cap heroïna i ningú m'agraïrà els esforços que faig per ajudar als altres patriotes de Ciutat però almenys estic orgullosa del que faig, cosa que tu no sé si ho estàs gaire.
Isidora: Calla! No et fotis on no et demanen!
Sol: Tinc raó o no tinc raó?
(Entra Marian amb una ampolla d'aigua. Es dirigeix a la Sol i li cura les ferides. )
Sol: Gràcies, Marian. Estem en paus.
Es fa de nit. Les tres dones jeuen a la vora del foc. Silenci.
Sol: (trenca el gel) Ara que ja portem uns dies juntes...volia saber com es que coneixíeu aquest refugi?
Marian: Les meves germanes del convent m'ho havien comentat molts cops.
Isidora: A mi m'ho havia dit el director de la companyia. Es veu que quan hi va haver l'altre conflicte, ja fa alguns anys, ell va venir a refugiar-se a aquí juntament amb altres intelectuals.
Sol: Doncs jo ho sabia perquè els companys de la Resistència m'ho havien comentat molts cops.
(Silenci)
Isidora:(a Marian) Fa dies que et contemplo i em dona la impressió que no és normal tants mals de panxa.
Marian: (fent-se la despistada) Què vols dir?
Isidora: Vull dir que no és normal...
Sol: No t'ha d'estranyar res, Isidora...en l'època que vivim res és normal.
Isidora: No ens amagues, res, Marian?
Marian: Què vols dir?
Isidora: Tu ja saps que vull dir...
Marian: No.
Isidora: No et facis la tonta...al Royal Casinus vaig veure més d'un cop dones de la teva edat en el mateix estat que tu.
Sol: (que no entén res) Estat? Que vols dir que està prenyada?
No pot ser! És una monja! I apart...els convents són un dels llocs més segurs.
Marian: No és cert. No són tant segurs.
Sol: A no?
Isidora: Va, vinga...explica't!
Marian: Tant és...no parlem de coses tristes!
Isidora: Avui en dia tot és trist!
Sol: Què ens amagues, Marian? De què tens por?
Isidora: (Marian es posa a plorar) Deixa-la, Sol, deixa-la!
Sol: No la vull deixar pas! Després d'haver-me sacrificat per ella per anar a Ciutat en ple bombardeig; vull saber la veritat!
Marian: Tens rao, Sol, tens raó...et mereixes saber-la. Els convents no són els llocs més segurs. Quan va esclatar el conflicte un banda dels escamots va entrar al convent i ho va destruir tot. Algunes de nosaltres varen caure mortes i d'altres com jo forem dutes a una habitació. Allí ens varen fer entrar una per una i...
Sol: I què? Va, vinga...
Marian: I ens començaren a tocar i grapejar amb les seves mans. Ens aixecaren la faldilla i...
Sol: I què?
Isidora: Deixa-la!
Sol: Has de ser valenta!
Isidora: No veus que no pot!
Marian: Per l'amor de Déu, no puc!
Sol: Explica'm-ho!
Marian:...I m'arrecaren la roba i em taparen la cara perque no els hi pogués veure la seva i es baixaren els pantalons i començaren a fer-ho. S'apropà un que feia pudor a suat i em va fer l'amor. Va ser horrorós!
Sol: Fer l'amor, no, fer l'amor,no...
Isidora: Et va follar! Et va violar!
Sol: Això vol dir que estàs prenyada, oi?
Marian: Sí, ho estic...i no el vull, no el vull, no, no, no, no,no....
Isidora: Va, tranquil.la dona...
Sol: Són uns cabrons, uns malparits...Sabeu què? L'Ernesto, el meu germà, un dels caps de la resistència, ha caigut a les seves mans. M'havia de reunir amb ell. Havia de descansar en aquest refugi. Portava una carta amb la documentació necessària perquè pogués fugir d'aquesta zona i marxar lluny d'aquí per buscar ajuda internacional. No ho va aconseguir perquè jo vaig perdre la carta. Sóc una inútil. El varen agafar quan m'esperava a mi i de tant esperar el varen veure. Al seu territori varen conversar llargament sobre una possible treva. Per fer-ho creïble varen segrestar un agent internacional de la O.N.U. I les converses foren un fracàs.
I després per culpa meva el bombardeig. El tenen agafat i el mataran. I després vindran per mi. Quan he tornat de Ciutat uns espies dels escamots m'han descobert i m'han perseguit.
M'han disparat una bona estona i ja ho veieu...
Isidora: Jo fugia del Casinus perquè sabia que els escamots grisos ens segrestarien per follar amb tots els alts carrecs del seu exèrcit. Ningú em va fer cas. Ningú em va escoltar quan els vaig dir que havíem de suspendre l'espectacle i marxar. Tothom em prenia per boja. Ara sé que estan sota les urpes de l'enemic. El meu Antonio, una promesa de l'Art d'aquesta ciutat, ja feia temps que li anaven al darrera. I ja ho veieu...
Marian: Jo vaig fugir de les urpes d'aquells dimonis com vaig poder. Sabia que existia aquest lloc i no m'ho vaig pensar dos cops. Em dirigeixo al refugi que hi ha a l'altre banda de la frontera. Allí faré d'infermera. M'he hagut de disfressar de civil per poder-me escapar i ja ho veieu...
Isidora: Estem perdudes. No ens podem estar més aquí.
Sol: Per aquesta nit sí. Demà ja ho veurem més clar. Bona nit!
Marian i Isidora: Bona Nit!

4t DIA ( l'ultim dia)

Es fa de dia poc a poc. L'Isidora està desperta. Està mirant a l'infinit.
Isidora: Què sóc? La Sol té raó. No sóc ningú. Ningú de profit. Què he fet de profit, de que em puc enorgullir? De res. Sóc una desgraciada. Al Royal Casinus no hauria durat massa temps. Les nenetes si que els interesen, però jo que ja no sóc una nena, aviat m'haurien fotut fora.
Es desperta Marian. S'apropa pel darrera a l'Isidora
Marian: Amb qui parles? Que parles sola? O també reses com jo?
Isidora: Pensava.

Marian: Que pensaves?
Isidora: Que no sóc res, que no valc per res.
Marian: No pensis això! Has de mirar al cel i pensar que potser tot canviarà...
Isidora: Hi ha coses que no canvien.
Marian: És mentida.
Isidora: No puc tornar enrera. No vull tornar enrera. No puc mirar endavant perquè no hi veig res.
Marian: Si mires endavant sempre veuràs la llum de Déu que t'ajudarà...
Isidora: Si, si, si...tot el que dius és molt bonic. Però tu penses que t'ajudarà algú de la manera que estàs? Penses que pots tornar enrera i tornar a ser una dona verge i pura?
Marian: No, no puc. El dimoni ha sacsejat les meves entranyes. No puc fer-hi res. Tens raó. Jo tambe sóc una desgraciada. Porto a dins meu una llavor que naixerà desgraciada. No tindrà pare ni família, ni ningú. No, no el puc tenir. Quina vergonya!
Es desperta la Sol.
Sol: N'estic farta de les vostres filosofades! Per culpa de les vostres reflexions m'heu despertat. I saps que penso...voleu saber que penso...que teniu por a lluitar!
Marian i Isidora: Mentida! No, no és cert!
Sol: Sí, és cert! Tu, Isidora no ets cap desgraciada. H
as lluitat per ser el que volies ser i encara ets jove per fugir del país i redreçar la teva carrera profesional. Tu, Marian, no has de tenir por de tenir la criatura. No tindrà pare! I què! Però et tindra a tu. Tu l'estimaràs i l'ensenyaràs el que de debò és estimar, oi? (Miren el terra. No contesten. Estan avergonyides.S'adonen que la Sol té raó.) Va, vinga...i ara ajudeu-me a aixecar-me!
(Les dues dones l'intenten aixecar)
Isidora: No puc! Fes un esforç, Sol...
Marian: Ai, Déu meu! Aixeca't!
Sol: No puc! No puc! No em sento les cames...no me les sento!
(cridant histèricament) No puc acabar així! No vull acabar així! Hi ha gent que em necessita! L'Ernesto em necessita!
(Se senten helicòpters. Primer és un soroll llunyà, però després cada cop és més intens)
Isidora: Que són aquests sorolls? Són helicòpters? No, no, no pot ser...
Sol: Sí, camarada Isidora...això és el final!
Isidora: No, no...hem de marxar com sigui!
Sol: Marxeu vosaltres.
Isidora: No, camarada Sol, això no pot acabar així!

Marian: Ai, Deu meu, no ens abandonis!
Veu de l'exterior del refugi: Sabem que aquí dins hi ha la Camarada Sol Naixent. Sortiu a poc a poc i no passarà res. Repetim no passarà res.
Isidora: No surtis, Sol, et mataran...
Sol: Ara m'és igual. Tard o d'hora hauria passat. Tard o d'hora m'haurien trobat. He fracassat. Reconec que he fracassat.
Isidora: Per què et volen?
Sol: Em volen perquè sé on són molts dels altres menbres de la Resistència.
Isidora: No surtis!
Sol: Ara t'entenc...ha,ha, ha...tens por. Tens por que et matin a tu també, oi? És clar...si entren aquí us trobaran a vosaltres dues i tot s'haurà acabat.
Marian: No, no, no s'haurà acabat. Déu ens ajudarà a fugir! Déu ens ha d'ajudar! No ens pot deixar aqui soles i perdudes.
Haig de marxar i arribar a l'altre refugi. Em necessiten!
Isidora: (a Sol) Vine amb nosaltres...fugim juntes!
Sol: No!
Isidora: Tenies rao. He sigut una desgraciada. Però encara tinc una oportunitat. La frontera és aprop. Encara ens queda una oportunitat!
Sol:No i no!
Marian: Germana Isidora, va marxem...estic segura que Déu ajudarà a passar aquest mal tràngol a la germana Sol.
Isidora: No t'entenc sor Marian! No t'entenc! Molta solidaritat i altruïsme però ara que es tracta d'ajudar a la camarada Sol et fots enrera!
Marian: No em faig enrera! Només contemplo el miracle de Déu que ha obrat en tu. Eres una noia frustrada, egoïsta i materialista. Ara ha renascut l'esperança en tu i t'has compadit de la germana Sol. Això és un miracle!
Sol: Ja no queden miracles! Si seguiu aquí baixareu a l'infern amb mi. I no ho puc consentir. Encara teniu tota una vida per davant, i tu Marian tens en el teu ventre l'esperança que el futur sigui diferent. Vull que el teu fill neixi en un país en pau i aprengui a estimar la pau i la convivència. Vull, Marian, que el tinguis! Vull que el tinguis i que siguis valenta i que expliquis a tothom el que et van fer. No vull més odi! M'has entès bé?


Veu exterior refugi: Ja no podem esperar més minuts! D'aquí uns segons executarem l'acció per entrar en aquest terreny d'aquest refugi i el destruïrem! La traïdora Consol Canovas, entrega't immediatament, Consol Canovas, entrega't d'una vegada!
Isidora: Per què? Per què tot ha d'acabar malament?
Marian: (a l'Isidora) Deixa-la! Ha d'acomplir el seu destí. Déu ens imposa un destí i ella l'acabarà complint com tu i com jo.
Isidora: A la merda el destí! Sortiré a fora i diré que sóc la Sol. Així ella podrà escapar-se i buscar l'ajuda internacional per la nostra ciutat.
Sol: No et maltractis més, Isidora! No em puc moure! No puc! Segurament no aniria gaire més lluny d'aquí i m'acabarien trobant. La Marian té raó. Haig de ser jo tota sola, jo tota sola qui s'ha d'enfrontar amb la realitat. Tota sola em vaig embolicar amb la Resistència i tota sola acabaré morint per la Resistència. M'agafaran i voldran que ho confessi tot. I com que no diré res, em mataran. Estic segur que ja s'han carregat l'Ernesto i amb mi faran igual.
Isidora: Pero...
Sol: Però res. No hi han peròs possibles. La Marian té raó. Has retrobat les ganes de viure. Viu, viu i viu! Marxa d'aquí i comença a viure de debò! I oblidar tot el que ha passat.
Marian: No ens queda més temps. L'àngel de la guarda ens ajudarà a fugir.
Isidora: Però, per on sortírem?
Sol: Aquí al costat de la llar de foc hi ha una porta. Poca gent l'ha feta servir.
Isidora: Però si està tancada.
Sol: No us preocupeu...(agafa, de la motxil.la, la pistola i dispara contra el pany de la porta)
La Marian i l'Isidora obren la porta i es disposen a marxar.
Sol: Ep! Un moment germanes...abans de marxar deixeu-me que us digui adéu.
(La Marian, L'Isidora i la Sol s'abracen i s'acomiaden. La Marian i l'Isidora marxen. Es fa de nit. S'escolten uns trets de metralladora.Sol es deixa anar pensant en una dolça melodia.)