Fugir a la ciutat dels Inques...(Dies 16 - 31)

(Un diari qualsevol als barris baixos)

Dia 16
El cop de puny a la cara d'en Samuel em va deixar inquiet uns dies. Qui podia haver-lo pagat? El seu oncle, un amic, un veí? Veia clar que no en treuria l'aigua clara. En Samuel estava al límit d'un precipici. L'entenia. Volia marxar del barri. Havia de marxar per sobreviure. Intentava posar-me a la seva pell. No era fàcil. Les úniques visions que podia veure el pobre noi des del precipici on es trobava eren visions més aviat fosques i tèrboles. Vaig intentar descriure el que podia passar pel cap d'aquest noi.
Com el podia ajudar? Ahir, abans que marxés, vaig intentar donar-li pasta. Evidentment me la va rebutjar, tot dient-me: ‘no vull la teva pasta! Fot-te-la on et càpiga!'
M'hauria d'haver estalviat aquell gest. El que necessitava era un altre tipus de cop de mà per marxar del barri.
Intentava descriure el que sentia i em venien aquestes paraules al cap…La calma és tensa i silenciosa en aquest penya-segat de superfícies abruptes i rocoses, de precipicis que desenvoquen en abismes i coves misterioses.
Així és la teva vida en el punt just de l'itinerari, on no pots mirar enrera ni pots fer balanços temeraris. Abocat a un precipici només vertigen, por. Abocat a un precipici, no hi ha temps ni esperes, has de prendre una decisió. Acorralat com una ovella apunt de ser degollada en un escorxador on no hi ha escrúpols ni rialles. Apallisat per la vida i les circumstàncies, has de seguir endavant en aquest estimball: agafa aire i fes el gran salt!
Des d'un precipici no veus àngels ni il·lusions; només suïcidis i malsons i una fosca atmosfera pròpia d'un film tenebrós i justament l'aire que respires és terror. L'aire és terror! Abocat a un precipici s'acaba el temps, s'acaben els segons. Saltaràs i potser trobaràs un altre sort. I potser després de la caiguda tornaran els colors.

Sí, en Samuel va fer el gran salt. Aquell dia em vaig trobar una nota a la porta que deia…"el meu cos, el meu esperit, la meva vida degeneren estrepitosament com l'estel fugaç sense direcció. Ara vull trencar la maledicció! Ara hi ha nous incentius que m'esperen! Ara hi ha engrunes d'esperança que em poden besar de nou! Ara vull trencar tots els murs i totes les cadenes i deixar-me enlluernar pels ratjos solars i trencar totes les parets dels barri i sentir que m'allibero i fugir ben lluny. Confutatis! Maledictis! Quan s'acabi el rèquiem m'hauré mort. Confutatis maledictis! I haurà nascut un home nou!"
Sí, era cert, en Samuel havia marxat del barri per sempre més, m'agraïa el meu interès i jo interiorment li desitjava sort.
Dia 17
Després de quinze dies al barri, la meva ment havia trencat en molts esquemes passats.
La feina era rutinària i faltava poc per obrir l'oficina. Aquest dia 17 va aparèixer furiosa la meva xicota, l'executiva, el nom del qual prefereixo oblidar. M'acusava d'haver-la abandonat. Deia que després de quinze dies en aquest barri, jo ja no era el mateix d'abans. I va sentenciar la seva fugaç visita fent-me saber que no volia saber-ne res més de mi. O tornava a ser el d'abans o res. I va marxar. I jo, francament no volia tornar a ser el d'abans. Volia donar un pas endavant i en aquest pas ella no entrava en la meva nova vida perquè ella no comprenia la meva nova vida. No havia canviat el xip.
Vaig pensar que m'era igual, que tot havia estat una farsa, que no m'havia estimat mai i que ara sobreviuria perfectament sense la seva presència.
I vaig pensar…Sobreviuré, ara que no hi ha herois ni princeses ni mites ni idees. Sobreviuré, ara que s'han esvaït els somnis i queden lluny les metes. Sobreviuré, ara que balles sola a la pista i tornes a sortir amb les amigues.
Sobreviuré, ara que em sento nàufrag rondant aquelles illes de cases, d'anònimes cares, d'anònimes vides. Sobreviuré d'aquest món laboral de places competitives, de feines mediocres, de vides grises. Sobreviuré d'aquest món decadent esperant que canviï l'any vinent. Sobreviuré esquivant els que em miren amb menyspreu i els que no s'adonen que l'esforç no té preu. Sobreviuré i escalaré i caminaré les muntanyes que contemplo sense l'amor teu. Sobreviuré i coronaré tots aquells turons i m'ompliré novament d'il·lusions. Sobreviuré i somiaré tocar el cel i contemplaré l'horitzó des d'un gratacels.
Aquesta és la meva cançó, la cançó d'un supervivent, la cançó d'aquell que lluita per no caure en abismes ni en inferns.
Dia 18
Els de l'empresa em varen pressionar perquè enllestís ràpid els preparatius per obrir la nova oficina. Segons ells, el meu rendiment havia baixat molt i si la cosa seguia d'aquesta manera s'estaven plantejant fer-me fora o no. Amb aquest panorama i sense els dolços retrets de la meva xicota, em sentia una mica abatut. La meva vida s'havia convertit en pocs dies en una autèntic festival d'espurnes i espines.
Espurnes de bon rotllo per tot allò positiu que havia descobert al barri com la solidaritat que es respirava en alguns llocs com el Casal i espines per la meva nova situació laboral-efectiva.
Em sentia com si m'haguessin clavat una pallisa. On ets?, em preguntava. A dalt un ring colpejat i ple de ferides. Com et sents?, em preguntava. Com un petit David lluitant contra un gran Goliat. Contra qui? Contra un món absurd i mesquí. De quin club ets?, em preguntava. Del club dels suïcides, d'aquells que lluiten i no sempre troben l a sortida. I potser la meva vinguda al barri havia sigut un suïcidi. Però ara, ja m'era igual.
Era massa tard per tornar enrere. A vegades em sento confús i cansat, ple d'espines i ferides. Sento que la nit és freda i que els problemes que m'esclavitzen m'han xuclat l'energia. I necessito descansar, fugir del ring i fer una cura intensiva, refer les idees per tornar-les a tenir clares i vives, plenes d'espurnes, plenes d'energia. A vegades la vida s'escriu amb la lletra omega. A vegades ensopego i em pregunto perquè estic de pega i em sento aprop d'un abisme, d'un precipici on és fàcil caure sene manies. I vull que la vida s'escrigui sempre amb la lletra alfa i que sempre hi hagi un inici i sempre es pugui continuar. Qui sóc?, em preguntava. Un lluitador que no vol perdre espurnes de vida i vol seguir lluitant. I a la meva xicota i a la gent els hi deia que si volien regalar-me alguna cosa que em regalessin bona energia, que si volien regalar-me alguna cosa, que em regalessin engrunes positives, espurnes de vida. I els hi deia: llenceu-me espurnes!
No em llenceu espines!
Dia 19
Francament aquest sotregada no me l'esperava. L'empresa on havia sigut un fidel servidor, ara em volien donar pel sac. Però tot i aquests entrebancs, a dins meu encara quedaven impulsos per seguir endavant, energia per seguir endavant, flamarades per seguir endavant. I aquests dies aquestes flamarades m'ajudaven a sobreviure. A vegades em moc a batzegades, com un cavall que arrossega un jou, una càrrega pesada de la que es vol despendre i no són precisament materials tous. A vegades em moc com una flamarada, un intens foc m'impulsa a seguir de nou i sense saber perquè la vida em regala nous incentius per lluitar de nou. A batzegades. Com flamarades. Pas a pas em moc. La lluita és lenta i desagradable. Segueixo tranquil la croada que vaig iniciar per mantenir un nom, un sou, una vida digna i plaent. (suposo que és el que busca tothom)
A vegades caic en paranys menyspreables. Pico a l'ham sense saber com. Vull curar totes les ferides, cosir les punyalades que em claven i que em queden impregnades al meu cos i al meu cor. A batzegades. Com flamarades. És com em moc.
Vull seguir tranquil la croada. No em fa por de caure o equivocar-me o seguir pagant errors molt cars. Em fa por que un dia s'acabin les flamarades que m'ajuden a seguir endavant.
Vaig donar un cop de puny damunt la taula i vaig dir que de mi no se'n reia ningú.
Durant el dia va regnar la incertesa però no em vaig deixar vèncer per ella i vaig pensar en nous projectes. Deixaria aquest barri i aquesta ciutat. Marxaria lluny una temporada.
Potser marxaria a una ciutat on hi haguessin viscut segles enrere un miler d'Inques.
Sí, fugiria a la ciutat dels Inques!
Una ONG necessitava contractar nou personal i al Casal del barri em vaig presentar per apuntar-m'hi de seguida. Vaig trucar a l'empresa i els hi vaig comentar que no es preocupessin per la inaguració de la nova oficina que la setmana que ve ja s'inaguraria i també els hi vaig dir que no es prenguessin la molèstia de fotre'm fora, que qui tenia el gust de marxar era jo.
I certament, em vaig quedar molt a gust. I abans d'anar a dormir i sotmetre'm al repòs de la nit, vaig recuperar tot el trencaclosques del dia i tots els seus caòtics fragments. Vaig aclucar els ulls i vaig deixar que es perdessin per la meva ment.
Dia 20
Em vaig llevar tranquil. Mai havia tingut tant clar el que volia fer. Després de tants anys d'abnegada feina i de projectes comuns amb la meva ex - xicota, què hem quedava?
Què em quedava de tot plegat? Què em quedava després de plorar, riure, esperar, lluitar i sobreviure en aquesta jungla humana que ens ha tocat viure? Només em quedaven fragments, petits bocins mentals que es pedran en el més enllà de la nostra ment. Només em quedaran pensaments, records virtuals que reviuré en un àlbum d'imatges gastades de fa molt temps. I sempre tinc clara en la meva ment una màxima que resulta prudent: ‘vull deslliurar-me de la dictadura dels records i pensaments negatius i omplir-me de tots aquells anhels i projectes positius. Vull deslliurar-me de la tortura d'estar pendent de l'èxit o fracàs, d'estar pendent de cada pas, d'arrossegar aquell llistat d'assignatures que vares fer o que potser mai assoliràs'. Tot plegat són mots ben intencionats que m'ajuden a avançar i m'ajuden a créixer pensant sempre en el demà. I és així a base de fragments, records i sentiments que confeccionem les nostres vides i no ens adonem del pas del temps.
Fragments, pensaments, sentiments que es perden en la ment. A v
egades som esclaus dels seus elements. Som presoners de les seves paraules. Però, som també lliures de deixar-nos-hi portar. Som lliures d'escollir les nostres paraules.
Els pensaments flueixen per la ment com rius cabalosos que es precipiten vora el mar, corren enfurismats com cavalls desbocats en una platja encisadora. Ells són el riu. Nosaltres només som la terra on s'han de bellugar serenament, la terra on reposa calmat en temps de verema i s'excita enutjat en temps de tempesta. No sé si existeix el Nirvana, ni el Dharma ni l'estabilitat somiada. Busca l'equilibri en la balança! Lloa'l com la maragda més preuada! Els pensaments ens han de fer lliures i són el contingut de les nostres vides.
Dia 21
Per primer cop a la vida sentia com si m'hagués tret un gran pes de sobre. Sentia una veu a dins meu que em deia: ‘No vols vestir més amb els colors de la tenebra ni tenir el cor de pedra ni que se t'endureixen els sentiments. Vols que el teu interior es vesteixi de rosada i que les males històries passades siguin fotos antigues sense valor. T'has acostumat als cops de puny i a sentir constants fiblades i arrossegar carregues pesades i empassar-te l'orgull. Sovint la vida et penja d'un fil i vols oblidar les ombres i enterrar els fantasmes en tombes que l'oblit enviï ben lluny. I a partir d'ara si et vesteixes de tenebra serà per solidaritat amb els infeliços de la terra, amb els desgraciats que arrosseguen penes impregnades al fons del cor.
I a partir d'ara si et vesteixes de tenebra serà per xiular la cançó d'en Brassens i demanar que el fosc, el gris i el negre siguin colors de protesta que ens serveixin no només pels laments sinó per reivindicar la fi dels mals de la terra.'
A partir d'ara havia de lluitar per iniciar un nou cicle.
Dia 22
La notícia a l'empresa va córrer com la pólvora. Però apart d'això no va passar res més.
Esperava que algú em truqués. Fins i tot que els vells companys em truquessin i quedessim algun dia per celebrar un sopar de comiat. Però no va passar res. Em vaig adonar que en aquell moment, potser, no podia creure en ningú. Creure? Costava tenir fe en determinades situacions i en aquesta ocasió em vaig sentir sol.
I per la meva ment passaren aquests pensaments…
Cada dia ens venen el paradís en forma d'espots sensuals que ens inciten a perdre els sentits. Cada dia ens mostren un món ple d'atzars i crims, de mil tragèdies idiotes que no tenen sentit. Cada dia ens venen mil somnis que tu i jo, podem aconseguir?
Cada dia veus com els nens juguen i com hi ha persones que no són nens que juguen a jocs mesquins. Cada dia escoltes de bon matí les paraules de mandataris que escupen promeses que volen complir.
Cada dia et topes amb gent que només viuen els seus problemes i només desitgen que la vida sigui una orgia plaent. Cada dia et topes amb gent que sempre et diu que sí mentre a l'esquena et claven punyals assassins. Cada dia hi ha menys gent que t'ofereixi ajuda i el seu horari i que no et vulguin cobrar ni cinc.
Cada dia hi ha més gent que es converteix en vampir, en trepa expedicionari que només es mira el seu melic. Cada dia analitzes els interessos cretins, l'absurda comèdia d'algunes persones que actuen amb molt estil. Cada dia deixes de creure més en la bona gent. Per què les serps viperines es reprodueixen i els àngels cauen als inferns?
Cada dia busques l'amor infinit, busques algú que et digui ‘t'estimo' i que després no et llenci als cocodrils. Cada dia busques un bon amic, algú que et comprengui i t'escolti i no et traeixi per quatre cèntims. Cada dia et mires al mirall; penses en tu i en la gent i molts cops la boca et torna gust a ceba i all.
Hi ha dies que el món se't cau a sobre i penses en el teu destí, en la vida que la construeixes cada matí. Hi ha dies que penses en tombes i en crits reprimits d'aquella amargor clandestina que molts hem sentit. Hi ha dies que se t'acudeixen mots lapidaris que potser mai s'escriuran en tombes ni en cementiris centenaris. Hi ha dies que escriuries mil poemes incendiaris, d'aquells poemes que desfoguen i maten els mals esperits.
Hi ha dies que no tenen sentit aquests poemes incendiaris i no saps en què creure i t'aferres fort a l'esperança que t'ajudi a seguir. Hi ha dies que penses en mots lapidaris, en epitafis revolucionaris que impactin al ser llegits. Hi ha dies que només se m'acudeix un lema lapidari. Hi ha dies que només cantaria una cançó amb un ritme rutinari. Hi ha dies que cantaria la cançó d'en Lennon ‘I just belive in me'. Per què, certament, hi ha dies en que tu només pots creure en tu; en que jo només puc creure en mi. Hi ha dies que cridaria ben fort: només crec en mi.
I certament, en aquell moment, només podia creure en mi i en el meu futur lluny d'aquest barri.
Dia 23
Em vaig aixecar més d'hora del que era habitual. El barri es mostrava més silenciós que de costum. Deien que la nit anterior, la policia havia organitzat una batuda per emportar-se ionquis, borratxos, meuques, camells, immigrants, ocupes i tota la fauna habitual de la zona. Fins i tot un artista compromès que s'havia manifestat en contra de la batuda va ser emmanillat. El soroll que dies enrere dominava a la meva vida havia desaperagut. Ara només hi havia silenci. I una llarga espera.
El silenci que acompanya molts cops aquells que esperen que el dia a dia sigui diferent. A dins seu pensen: "no diguis res. Ho sé molt bé. El dolor impregna la teva pell. El dolor impregna la teva vida.
A voltes vols millorar-la. A voltes vols destruir-la. A voltes les paraules no poden expressar els neguits que t'esclavitzen. Només un silenci t'acompanya sempre en aquesta penosa vida." Vaig mirar al carrer. Mirava a veure si havia l'home de l'ampolla fent tombs inútils per les cantonades. No hi era. Vaig pensar que molta gent viu immersa en un carreró fosc sense sortida, en un carrer de malson. I a dins seu deuen sentir una veu que els diu: "digue'm…¿que haig de fer per sortir d'aquest carrer que em tortura i em maltracta i em roba l'esperança? Fa temps que he perdut el nord i ningú em dóna conhort. Vull sortir del carrer del malson. Un crit d'horror s'apodera de mi. Mil sàtirs ballen amb mi i se'n riuen de la meva sort. Mil sàtirs ballen amb mi la dansa de la mort. Mil dimonis que vull matar i vull sortir del carrer del malson".

Dia 24
Per què tot continua igual?, em preguntava. Sentia una veu que em deia: ‘encara segueixes els mateixos recorreguts, vells recorreguts; sents les mateixes melodies impregnades al cervell que et faran tornar boig. Només vols una mar plana, un dia d'estiu i un somriure dolç ple de caliu'.

Dia 25
Tenia moltes ganes d'inagurar l'oficina i plegar de les meves obligacions. Tenia ganes de creure en nous anhels. En anhels diferents. Sentia que des del moment que havia trepitjat els carrers i les places d'aquell barri tot havia canviat. Però també sentia que havia de marxar i fugir de tot una colla d'anys mediocres a nivell personal. Volia fugir del petit infern mental d'estrés i buidor. Sentia a dins meu que…volia sortir de les flames dels inferns obscurs, infern de boires insanes, visions sense futur, de calaveres que ballen la dansa de la mort, la dansa dels maleïts, dels condemnats, dels malestrucs sense retorn. Volia sortir de les tenebres i seguir aquella escletxa de llum que m'havia de portar a tornar a creure en somnis que m'alliberessin de tots aquells perfums de malediccions i maleficis i fastigosos conjurs. Oh pàtria dels somnis que us mostreu de nit, invocava, feu-vos realitat en un migdia esclatant i bonic; allibereu-me de totes les penombres i de tot el que arrosseguen els seus camins.
En aquest món de penombres, llàgrimes i crims que ens ha tocat viure, mentre ens venen un preuat paradís; espero tastar la victòria, trobar en aquest món el paradís, i riure una bona estona com un gat mesquí. I quan m'alliberi de les tenebres, sorgirà de dins meu un orgasme repentí, un fugaç somriure de victòria, únic, inesborrable i emotiu.
Dia 26
Recordava el company de l'empresa que vaig trobar una tarda qualsevol lamentant-se borratxo en un miserable bar. Jo no volia acabar com ell. No volia sentir-me perdut i fracassat ni tampoc condemnat per una empresa que ja no confia més en mi. Pensava en la quantitat de persones que per un motiu o altre se senten condemnades i soles i pensava que totes aquestes persones es mereixen en el fons una sortida. Hi ha ànimes condemnades que esperen trobar el nord. Volen cicatritzar les ferides dels seu interior.
Volen començar una altre vida. Anhelen trobar el nord. La meva ànima condemnada i rebel anhela cercar l'esperança que sovint s'ha diluït a poc a poc provocant apocalipsis en el meu cor.
Hi ha ànimes condemnades que s'emocionen amb el sol de mitjatarda després de superar mil batalles. La meva ànima combativa es tornarà a emocionar amb el sol de mitjatarda després de mil batalles, després de mil penombres, després que s'acabi un cicle i que s'obri una altre porta.

Dia 27
A vegades ens sentim atrets per algunes coses sense un motiu aparent. I jo em sentia atret pels nous projectes de la ONG. Cada dia que passava em sentia més atret per un món que desconeixia. Era un verí dolç i atractiu. I no em sabia gens de greu. Un verí que destruïa el meu passat i m'obria un nou futur. Un verí que matava una vida anterior i n'obria una de nova carregada de dubtes i il·lusions. Les persones, a vegades, ens sentim atretes per determinats verins. Som conscients que ens poden fer mal, que ens la juguem, que ens poden arruïnar la vida, que són perillosos, però ens atrauen i no hi poden fer res. Hi ha persones que senten una veu interior que els pregunta…quin estrany verí et deixa atrapat entremig d'aquells somnis? Quin estrany verí t'empeny a lluitar pels teus maleïts somnis que et duen a la destrucció. I després de la destrucció només hi ha silenci. Silenci i buidor. I el gust amarg de la derrota en el teu meravellós curriculum de batalles perdudes.


Has perdut tantes partides que
no t'importa perdre'n una altre i ballar amb el desastre; el desastre d'una vida mediocre i grisa com tantes patètiques vides que ballen soles al carrer mentre caminen cap a la feina que els hi assegura quatre cèntims que els permetrà beure de bon matí el cafè. I totes aquestes vides es passegen com ombres soles i tristes. I et preguntes si han enterrat els somnis, si han perdut l'energia, si encara creuen en utopies. Potser només són morts vivents. Persones normals i corrents que sobreviuen. Hi ha dies que també et sents com una ombra sola i trista que lluita per no perdre l'energia per sobreviure i seguir creient en somnis i en utopies. Hi ha vegades et preguntes si tot és una mentida, si això de la felicitat és només una mentida creada per tenir la gent preocupada pels seus somnis i les seves fantasies. Hi ha vegades quan no hi ha horitzó també et preguntes si això de Déu també és una mentida. I reses perquè algun sant faci realitat les teves fantasies i et resolgui els problemes del dia a dia i resolgui els problemes d'aquest món podrit que ens ha tocat viure i et preguntes si estàs fent el préssec i potser no hi ha sants ni santes ni herois ni princeses ni somnis ni fantasies. I et preguntes per què és tan difícil trobar l'estabilitat com aquell tresor perdut que els aventurers s'empenyen a cercar i es passen mitja vida cercant-lo i quan el troben es pregunten si ha valgut la pena l'esforç esmerçat.
I et preguntes per què és tan difícil tastar el somni petitburgès, la patètica felicitat petitburgesa de viure tranquil amb una feina estable, una dona agradable, i alguna que altre criatura i poder viure sense gaires amargures. I et preguntes si no hi ha paradís per a tu, si no hi ha amor per a tu, si només hi ha inferns obscurs, l'ombra d'un amor perdut i danses de dimonis que ballen nus.
I et preguntes…¿quin estrany verí et deixa atrapat en els somnis?
Dia 28
I finalment va arribar el dia D: la inaguració de la nova oficina de la meva fins ara empresa en una nova zona remodelada dels barris baixos. Jo havia dut la gestió perquè tot sortís bé; jo havia format els nous empleats i jo havia preparat a consciència la inaguració. Tot va sortir com m'esperava. Els grans caps no s'esperaven que l'acte sortís tant rodó i es mostraven amb mi aduladors i reconciliadors. Però jo tenia clar quin camí volia seguir. Per més que ho intentessin no aconseguirien que tornés. Fins i tot la molt falsa de la meva ex - xicota em va trucar. Volia refer la situació. Però no podia mirar enrere. Tot s'havia acabat. Els que fins aquell moment havien sigut els meus companys de feina em convidaren a sopar.

Fou un sopar certament de compromís.
Va ser com una mena de comiat. Un altre pas per oblidar el passat i començar un nou cicle que esperava amb candeletes.
Dia 29
Recordava el dia anterior. Recordava la trucada de la meva ex. El seu somriure maleït s'apareixia per tot arreu. Recordava els que a partir d'avui serien els meus ex - companys, una colla de fantasmes! Vaig sortir a donar un tomb. Un passeig matiner. Vaig pensar :‘avui no has d'anar a la feina. No és un dia feiner'.
El cap em bullia i em donava voltes. Encara sentia la gresca d'altres nits. Recordava riures mediocres abans d'anar a dormir. Recordava que el sopar d'anit, també va ser un sopar d'aniversari ja que feia anys una ex - companya. Era una vetllada de parelletes i solters. Vàrem anar a un local com un altre. Sonava música estrident. Primer tots duien la màscara. Tot eren somriures de compromís. Aquestes festes són un ball de màscares on cal actuar amb estil, les aparences sempre enganyen i cal actuar amb estil. Quan l'alcohol va córrer per les nostres venes, les màscares ja havien caigut; llavors va començar el ball de vampirs, a veure qui troba parella i xucla uns bons petons abans de caure el matí. Però també, recordo, altres nits d'aniversari, quan em trobo amb els amics, no cal ballar el ball de màscares ni el ball de vampirs.
Un tomb. Un passeig matiner. Vaig dinar a casa d'uns amics. El meu cap em donava voltes. Tenia un dia espès. Un dia propens a veure fantasmes. Un dia propens a recordar molts fets, molts records que em molesten i que recupero sense saber el perquè. Vaig recordar una melodia d'un rock dur. Em va semblar veure-la a l'autobús. D'una ràdio vaig sentir un ritme electrònic i cridaner. Em va semblar veure la meva ex voltant amb el seu cotxe pels carrers.
Tenia la sensació de veure vells fantasmes. Fantasmes que aparareixen de cop i no duen enlloc. Per què ella s'havia convertit en un fantasma del passat. Passaren unes hores i la seva imatge es va perdre per la ment i vaig continuar el meu passeig lentament.






Dia 30
Vaig pensar: quina és la manera de rebre de forma positiva un nou cicle?
La millor manera es veure néixer el sol de bon matí, de bona matinada. Un sol que m'il·lumina i em dóna l'energia suficient per seguir endavant. Vaig marxar a la platja i vaig veure com neixia el sol i vaig pensar…neix el sol i vull creure en la gent. Neix el sol i vull mantenir tranquil·la la ment. Neix el sol i vull trobar l'amor de veritat, mantenir els vells vincles i conservar els amics que no caduquen amb els anys.
Neix el sol i vull creure que val la pena lluitar. Neix el sol i vull eliminar adversitats, superar vells problemes i tastar l'estabilitat. Neix el sol i vull creure que existeixen moments de felicitat. Neix el sol i vull creure que existeixen somnis que es poden fer realitat per mi, per tu i per aquells que s'ho mereixen tant!
Necessitava obrir la ment a nous projectes, a noves idees, a nous amors. Hi havia una veu a dins meu que em deia: ‘cor endurit, cor de pedra, cor de ciment, cor de gebre. Només vull que m'enlluerni el sol, que la tardor es torni estiu, que trobi d'una vegada el caliu d'una mitja taronja que no caduca a finals d'abril. Brotarà. Sí! Ha de brotar…
Brotarà la primavera a dins meu i els instants de dolor seran instants de joliu. Cor que s'enforteix, cor que madura, cor que pateix i es podreix com la pruna. Només vull sentir que no s'apaga la llum, que no s'apaga l'esperança, que em sento viu i vull sentir que no mor mai el meu estiu. Brotarà. Sí! Ha de brotar…Brotarà la primavera a dins meu, m'ompliré d'aire positiu que arribarà ben a dins teu. S'apagaran els instants de dolor convertits en instants de joliu. Vet aquí que tenia ganes de viure de debò de nou.
Dia 31
Marxaria lluny d'aquest barri i d'aquesta ciutat. Però abans volia donar un tomb per indrets on encara em sentia a gust. Vaig anar-me'n a Collserola i vaig contemplar als meus peus, la ciutat. Feia fred. Tot just s'acabava el primer mes de l'any i a més a més havia nevat. Vaig pensar…'La neu sorprén els últims dies de gener. Em sento com un nen bocabadat que observa per primer cop paisatges pintats de blanc i voldria que algú disfrutés amb mi aquest instant i voldria creure que mentre tot mor pot seguir creixent l'esperança en el meu cor com les flors primerenques d'aquell ametller que entremig de l'hivern somriuen i no tenen fred i no tenen por de les adversitats del gebre, la neu i el gel.



I la vida, a vegades, es disfressa d'un trist vernís que s'anomena rutina i d'un vernís de duresa que anem adquirint mentre lluitem pels nostres somnis i adquirim petits graus de maduresa i lluitem per seguir endavant cada dia i per pujar el feixuc gener i per no perdre l'humor cada dia. Estampes patètiques del mes de gener. Paraules patètiques del mes de gener. I postals agradables com les flors d'aquell ametller.'
Vaig tornar al barri. I estava content ja que havia fet un bon pas per deixar moltes coses enrere. Pensava que el barri també necessitava una bona dosi d'esperança en la gent i que no n'hi havia prou amb noves infraestructures i nous comerços. Calia un bon raig de llum, una llum d'esperança. I em vingueren aquestes paraules al cap pensant en aquests carrers i en la seva gent i en mi mateix…
"confoses tenebres vols deixar enrere. Han caigut moltes pluges. Ja no ets qui eres. L'alba queda lluny. L'alba de l'adolescència. Un confós perfum impregna les teves venes dominades per un món clarobscur. Tanta gent perduda pel món! Tanta gent que no vol mirar el món! Tanta gent que busca un nou horitzó. Tu ets un d'ells i vols caminar de nou. Impregnat pel regne de les tenebres, impregnat pel regne de la foscor, crides ben fort…que vingui la llum, la llum beneïda, que il·lumini el camí de la meva vida. L'alba queda lluny. Una alba que vas deixar enrere. El passat s'ha omplert d'un espès fum. Fum i cendres. Un confós perfum impregna les teves metes. Busques respostes. Ja no ets qui eres. Et manquen les forces. No pots mirar enrere. Només pots mirar endavant…una nova lluita t'espera. Impregnat de penombres, una nova llum esperes. Una nova llum molta gent espera. Que vingui la llum, la llum beneïda, i que l'esperança del matí impregni la teva vida. Impregni moltes vides maleïdes que busquen noves energies. Esperançadores llums que ens ajudaran a viure."
I vaig finalitzar un mes i entusiasmat en vaig començar un altre a dins de l'ONG. Durant dos mesos vaig restar a la ciutat formant-me i preparant-me pel viatge. I després de dos mesos vaig agafar la maleta i vaig dir adéu al barri i a la ciutat. Sabia que deixava moltes coses enrere però també sabia que m'esperaven moltes coses interessant molt més enllà.



I finalitzà l'hivern i em vingueren aquestes paraules al cap…
Flors podrides que tornaran a florir.
Antigues ombres que ens acompanyaran.
Noves ombres que s'afegiran.
Vells somnis que tornarem a somiar.
Oceans que voldrem traspassar.
Noves metes que voldrem assaborir.
Mentre tot torna a néixer
res sembla que pugui morir.
Aquestes podrien ser les paraules d'una cançó
qualsevol de finals d'hivern
i principis d'abril.

I amb aquests mots vaig tancar un
vell cicle del passat i uns dies en un barri que em varen transformar i vaig iniciar una nova aventura carregat d'energia i d'il·lusions, de dubtes i pors, en definitiva, de vida i d'esperança.