Fou una juguesca!

Un relat de: Ferran de Montagut

Segona part de la novel·la UNA AVENTURERA. Una aventurera, o una juguesca, fou escrita el 21 d'Abril d'aquest mateix any i pel mateix autor en Ferran de Montagut, en la que avui intentaré imaginar-me com van anar els fets amb la seva protagonista la Beatriu, allà en el seu país de l'Uruguai desprès de partir cap a ell, des de Espanya.
*******************************

FOU UNA JUGUESCA!

Al arribar a l'Uruguai en el aeroport l'esperaven les seves dues millors amigues, la Sara i la Maria, sols de veure-les els i va dir: Ja he tornat d'aquest inútil viatge, ja estic de nou a casa d'on mai d'ella tenia que haver sortit. Arribar a allí, fou com traspassar la meva última frontera, no diré res de mal del meu amic Espanyol, perquè en la realitat no va passar res entre ell i jo, sols va passar el que jo li vaig deixar fer, la primera nit que vaig arribar a la seva casa de la muntanya allunyada de la capital Madrid, però sols em va tocar però no va penetrar tot va ser superficial, perquè realment jo no vaig voler, sols fou una juguesca, per la meva part mai hi va haver estimació, ni tant sols amor.
Ell es va portar com un veritable cavaller, com sabeu en va pagar el passatge, allà en la seva terra em va tractar molt be, em va comprar joies, roba em donar de menjar, cada dia anàvem a un restaurant diferent amb tota mena de luxes, en fi em va ensenyar el que era la seva terra, ja podeu pensar el que es pot veure tant sols en un mes just, jo veia tot sense mirar, el meu pensament estava sols en el meu país i en la meva família els meus nets i fills i del que mai hagués tingut de sortir.
Es van acomiadar i cadascuna va anar cap a la seva casa.
Un dies desprès es varen trobar de nou en un cafè de Maldonado una bonica ciutat no molt gran de la costa d'Uruguai, es van saludar i mentre feien el cafè la Beatriu va continuar explicant el que va quedar penjat en l'aeroport el dia que ella tornada des de Espanya.
Hi digué: Vosaltres sabeu que jo no volia anar-hi, sols hi vaig anar perquè tu Sara, em vas empènyer a aqueixa juguesca de sols trenta dies i desprès molts precs i de rebuscar mil maneres d'enganyar al meu pobre amic, jo os vaig acceptar la juguesca de viatjar llunys de tots amb les despeses pagades. Recordeu que primer em vaig apuntar en aquell lloc de Internet, en el que els homes i dones busquen parelles hi al poc de ser hi apuntada va resultar, va picar un l'ham, hi al que vaig convèncer en menys d'un mes, de moment amigues la juguesca ja estava en marxa, sols faltava ultimar detalls per tal de convences al pobre desgraciat que m'havia de pagar aquelles vacances apostades entre les tres. Amb poc temps i per l'ordinador primer el vaig anar convencent del meu enamorament, li deia que l'estimava per ser com era, suposo que això a ell li feia caure la baba, desprès jo li vaig donar el meu telèfon i ell cada dia no parava de trucar, de tant en tant jo també el trucava per fer mes real tot. Ell em va convèncer per a viatjar a Espanya i que en ella ens podríem casar,. jo li vaig dir que si, però que no tenia diners per pagar el vol, això no va ser cap mena d'impediment ell va acceptar enviar-me els diners perquè jo compres el passatge, vam ultimar detalls perquè ell mels envies en una casa de canvis, que jo vaig recollir mitjançant un numero que ell em va donar per telèfon i que amb el numero aquell jo vaig recollir per a comprar el passatge. Uns dies abans perquè ell tramites el nostre casament i per ser mes verídica l'historia li vaig enviar els meus papers de divorciada perquè mentrestant ell en l'Ajuntament del seu districte em pogués ja empadronar-me hi així fer tot mes real, la nostre unió matrimonial pel Jutjat.
Hi com ja sabeu vaig omplir unes maletes velles que vosaltres em veu donar amb robes velles i un regal per ell, hi un altre per un dels seus nets i vaig sortir del país amb el just per sols passar aquell mes acordat entre nosaltres tres.
Va arribar el dia assenyalat i vaig sortir del nostre país amb destí al seu. El viatge va resultar mes o menys com ja m'imaginava, cansat, brut, vaig tenir de fer varis canvis en distints aeroports un viatge entre una cosa i l'altre de poc mes de vint hores, un suplici total, inclòs per el mes expert en aqueixes coses, per a m i fou quelcom mes que això, com sabeu mai fins a aquest moment no havia sortit tant lluny de casa.
A la fi vaig arribar a la capital d'Espanya Madrid, l'avió va arribar amb retràs, poc mes de deu hores de la seva hora d'arribada. El amic desconegut que va picar en el meu ham, es passejava nerviós per la terminal del aeroport a l'espera de la meva arribada, com que jo mes aviat soc petita d'alçada ell no em va veure o potser no em va reconèixer, vaig ser jo que esgotada me hi vaig llençar al seu coll em pensava que no hi arribaria dons ell en feia dos mes que jo, m'hi vaig poder agafar vent fort i ens vam donar uns petons i amb una carretó vam carregar les meves dues pesades maletes i en pujar al seu cotxe la meva sorpresa fou que Madrid no era el lloc del final del viatge, dons almenys des de l'aeroport fins casa seva encara quedaven com tres llargues hores de viatge mes, amigues meves ja os podeu imaginar el meu estat d'ànim, cansada del vol i al d'amunt unes altres tantes hores de cotxe. Cotxe que per cert va resultar ser molt còmode, era enorme hi es lliscava per aquells camins tortuosos i foscos com un trineu, una no sabia si estava viatjant o estaves parada, he de reconèixer que aquest amic era un bon conductor.
Del paisatge no vaig veure res era tot molt fosc es veien alguns llums llunyans del lloc on passàvem sols de tant en tant, jo la veritat es que tenia els meus ulls clucs degut al cansament i degut a que poc o res es veia, poc o res durant el llarg viatge el meu amic Ferran em va dirigir la paraula, potser perquè es pensava que jo dormia, i no em va voler molestar. A la fi el cotxe s'atura; era un lloc fosc i solitari hi una casa enorme d'aquelles cases de pel·lícules d'assassinats en el bell mig del bosc, jo en realitat estava molt i molt cansada i poc o gens veia hi per l'avançada hora de la matinada em va dir que eren les cinc de la matinada i que aviat es faria de dia. Vam entrar encara que el meu record aleshores no era massa clar crec que em va deixar escollir una de les moltes habitacions que hi havia i jo per a simular mes el meu enamorament, vaig escollir la d'ell, per no desfer cap maleta meva, ell va obrir un enorme armari de fusta de caoba hi em va donar un pijama quasi transparent, jo mel vaig posar i desprès vaig baixar al seu estudi en la seva busca i agafant la seva ma els dos vam pujar a l'habitació i en aquell enorme llit antic com era tota la casa, haig de reconèixer que l'habitació era molt bonica hi els únics testimonis eren les estrelles hi un raig de llum de lluna clara que entrava per una immens finestral sense porticons, al entrar ell em va aixecar al aire com si fos una ploma en descordar la jaqueta del pijama recordo vagament que em va llepar i petonejar els meus pits i jo endormiscada li vaig deixar fer, però a pesar de que ell o va intentar de penetrar-me no ho va aconseguir, desprès de tot ens vàrem quedar adormits els dos, jo vaig tenir un feliç i agradable son que jo vaig aprofitar per a gaudir; encara que en veritat em trobava en terra estranya i amb un ésser estrany per a mi amb un desconegut ficats els dos dins del mateix llit, però... La veritat es que vaig dormir molt i molt.
Al matí quant quasi be ja era migdia el Ferran em va portar el desdejuni al llit, dons sols de despertar en una taula de dins l'enorme habitació en ella estava i encara estava calent eren pastes i la llet i cafè en uns bols de porcellana hi una taca i plat amb varis tipus de sucre que jo no havia vist mai. Haig de reconèixer que era preparat amb un gust exquisit i també era deliciós.
Vaig vestir-me senzillament amb els texans que duia en el viatge el vaig trobar a ell en el seu estudi fumant tranquil·lament una pipa i mirant-me en va dir saps Beatriu vull que coneixes les rodalies meves i les meves amistats i saps aqueixos dies primers de la teva estada aquí anirem a menjar en els restaurants del lloc. Vàrem sortir a peu per suposat prop de la seva mansió hi vivia un vell matrimoni els mes amics d'ell jo em vaig fer amiga d'ells, a baix del lloc on hi havia aquella enorme casa es veia un bonic petit poble, però a la vegada un poble vell i de gens velles tant com el poble. Jo d'avant d'ell i d'ells em vaig fer passar per una dona de casa, que no havia treballat mai, als pocs dies de ser hi el matrimoni vell veí nostre em va demanar que anéssim a donar un tom per les rodalies del poble; cosa que vaig fer, encara que no se vertaderament com va sortir, dons jo de català no en sabia ni gota, de tot els hi deia que si, per tal de poder vam passejar per arreu de les boniques muntanyes. Li vaig demanar al Ferran algunes coses i aquest em va comprar de tot el necessari dient que si a tot, vaig col·locar en el armari la vella roba que duia per no despertar sospites jo ja estava empadronada en l'Ajuntament, jo per dins em reia de tota aquella farsa: Era amb mi singular i amable i sols em tocava quant jo volia, però el just sense deixar-li passar massa mentre jo dient-li ara no que estic pensant amb els meus fills i nets.
Em va alimentar, em comprà roba, em va passejar per diferents llocs de la seva Comarca he de reconèixer que es molt bonic tot allò, en diuen la serra de Madrid. En quant a la casa jo mentre vaig estar allí, la netejava no tota, dons allò una dona sola es impossible que ho pugui fer, en una paraula ell em va intentar complaurem amb tot, també em deixava trucar als meus fills del Uruguai, les vegades que jo volia, mai em va dir que no de res, haig de reconèixer que era un home molt bona persona, apuntava en una llibreta totes les despeses que fèiem sens descuidar res, mai en la meva vida havia vist una cosa igu
al. Això jo crec que es per allò que es diu dels Catalans que son molt agarrats i content fins l'ultima pesseta, el meu amic el Ferran vivia a Madrid en la serra, però crec que els seus avant passats eren Catalans.
El Ferran era escriptor, es passava llargues hores d'avant l'ordinador, escrivint i escrivint; poc o gents em quedava a mi temps per a connectar-me; sols en els pocs moment que ell seia al sofà o llegia quelcom dels seus escrits. Hi mentre ell escrivia que normalment era per les tardes jo sortia a passejar, hi amb els vells amics d'ell sortim a caminar per la muntanya, tornava a casa del Ferran molt cansada, ells a pesar de ser molt vells caminaven i caminaven i no es notava que estaven cansats, suposo que era perquè ja hi estaven acostumats, dons sortien cada dia a caminar hores i hores aviat desprès de dinar crec que dinaven a les dotze hi ha la una ja sortien de la seva casa i no tornaven fins que ja el dia queia. Jo quant arribava a la casa del Ferran m'estirava en un dels còmodes sofàs de la sala d'estar i recordo que veia una pel·lícula, que no podia acabar dons quedava profundament adormida degut al cansament de la caminada.
El dies anaven passant i el Ferran arreglava els papers del casament i que ell ignorava que era sols ficció, però jo li animava a fer-ho, em preguntà un dia pel meu passatge i jo li vaig ensenyar un que no es llegia res que jo vaig rectificar una copia i que posava per a passar en Espanya sols quinze dies, fent veure que estava preocupada li vaig que m'havia ja caducat i que ja em veia ara em l'obligació de quedar-me, ell reia i creia les meves explicacions.
Passaven els dies i sortíem amb el seu cotxe a passejar i de pas jo li deia que aprofitaria per a buscar quelcom de treball, era sols una excusa; quant ell parava en algun poble jo li deia vaig a donar un tom a veure si trobo quelcom, esperem aquí no esta be que tu m'acompanyis en aqueixos llocs, ell es quedava en el cotxe i jo amb mes tranquil·litat aprofitava per veure mes be aquells bonics paisatges.
Reconec que en realitat era una bona persona, potser quelcom massa, el mes estava a punt d'acabar i jo tenia de donar qualsevol cosa per poder tornar cap a l'Uruguai, ja que el passatge original que ell mai va veure acabava ja dins de pocs dies, jo com que trucava a casa a diari li vaig dir que un fill meu estava ingressat en l'hospital en estat greu, i que tenia de marxar a casa per poder estar prop d'ell. El Ferran va creure la meva historia al igual que els veïns d'ell els dos vells que sortíem cada tarda a caminar, tots van creure en mi! Clar com que es pensaven que ja tenia caducat el passatge el Ferran en va donar l'import íntegre hi els dos amics no van voler ser menys i em varen donar unes pessetes que jo vaig acceptar gustosa hi ha tots els hi vaig dir que tornaria així que el meu fill estigués fora de perill, vaig sortir del poble amb direcció al aeroport en un taxi dons el Ferran no em va voler o no va pogué fer-ho, em digué compra el passatge en el mateix aeroport Beatriu.
Com deia vaig sortir d'aquell petit poble de muntanya deixant enrera tot allò, la roba vella que duia a las maldats en arribar, ara les duia plenes de nou amb la roba nova que ell m'havia comprat, tornava a casa amb tot pagat hi al d'amunt roba nova i diners de mes que no havia portat, mon cor bategava accelerat al igual que l'auto que em duia de tornada al aeroport, en arribar tal com ell em va dir no vaig comprar res vaig facturar les maletes en varen segellar el meu passatge i despès d'esperar en la sala d'embarg, quant varen anunciar el meu vol vaig pujar el bus que et du fins al costat del avió en al qual vaig embarcar, i emprenent el vol amb destí al meus país, sense escales quant vaig arribar a casa el desfer las maletes em vaig adonar que dins d'una d'elles hi havia el seu mòbil, era un d'aqueixos cars que aquí no ens podem permetre el luxe de comprar-los, però de que em podia servir? Ja que quant es va acabar la bateria no el vaig ni poder carregar ni tampoc engegar dons tampoc sabia la clau, el vaig intentar vendre a vaig preu quant encara funcionava però no es va pogué, al final a les escombraries va anar, os diré la veritat ell es portà molt i molt be amb mi, els seus amics veïns també; jo unes molt bones vacances vaig passar tornant a casa amb mes del que vaig sortir i ara que sabeu tot el que em va passar haureu entès amigues meves que jo la juguesca que vam fer amb vosaltres dues l'ha guanyat, ara us toca a vosaltres dues Sara i Maria, amigues meves las de pagar la vostra part. Ells allà en Espanya encara esperen la meva trucada, que mai tindran i la meva tornada que ja mai mes em veuran.

Fi.

L'Autor, d'aquesta novel·la es en Ferran de Montagut, començada el 8 d'Octubre del 2004, i acabada avui dia 10 Maig del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.


Notes: Aquesta novel·la te coses reals i coses de ficció, s'han canviat els noms dels protagonistes i els llocs on van passar els fets. Un consell del autor que va viure de bastant prop aqueixos fets, aneu amb conta alguns homes solters, divorciats o viudos, que d'aquest tipus de dones el mon es ple, i molt mes aneu amb compta amb les que os poden fer promeses a traves de la ret d'Internet, vigileu i que no os passi com en el protagonista de la meva historia. L'autor en
Ferran


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885493 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)