Formensencera*

Volia que arribés el moment de pujar a l’avió. Amb emoció, agafada a la seva ma i amb un somriure que s’escapava i anava més enllà, transformant-se en bogeria. M’agradava pensar que li feia la immensa mateixa il•lusió que em feia a mi.
Vam arribar a la petita pensió calorosa on passaríem aquelles nits, a mi em semblava la millor del món. Al matí agafàvem la moto emocionats per anar a menjar-nos les cales que ens esperaven.
Quan el veia banyar-se despullat, pensava que tenia molta sort de que m’estimés a mi, i tot seguit no podia seguir-lo mirant perquè em venien ganes boges de llançar-me a l’aigua, posar-me a sobre d’ell i refregar-me per la seva pell. Després tot era inevitable i ens trobàvem un altre cop fent l’amor animadament mentre nedadors passaven per la vora, i això encara em posava més calenta. M’encantava quan es corria dins de l’aigua i venien tots els peixets a menjar-se la lleterada i em deia – és proteïna pura! I rèiem més. Satisfets sortíem de l’aigua i ens estiràvem, on endormiscats ens agafava el sol.
A la nit, alguna cervesa prenent la fresca, un passeig, i aviat a la pensió on ens tornàvem a trobar traient-nos la roba i on m’agafava fort pel cabell mentre jo li deia que em follés més. Poc a poc el cor s’anava accelerant fins que sabia que aviat arribaria el moment, el moment en què em desfeia de plaer mentre el mirava a la cara, i acte seguit, plors, llàgrimes d’emoció, sentiments que em brotaven sense control que feien que de cop em posés a plorar sense parar, on ell m’abraçava fort, m’apartava el cabell i em feia un petó a l’orella i jo, jo no podia dir res... em sentia feliç, afortunada, gran.

I llavors, sabia que allò no podria canviar mai, que l’amor que sentia hi seria sempre, només em feia patir, que no es pogués tornar a repetir...

I ara, sé que això no podrà canviar mai, que l’amor que sento hi serà sempre, només em fa patir, que no es pugui tornar a repetir...