Fora del cos

Un relat de: Passat de moda
Fa uns anys en la meva habitació a les fosques, vaig estirar-me al matalàs per fer una migdiada, i mentre m'estava acomodant mirant la llum que entrava per dues escletxes de la persiana, vaig notar que m'acostava a elles poc a poc, fins arribar a la mateixa escletxa que estava a uns 2,5 m. del terra, jo em vaig estranyar perquè mesuro 1,78 m. i per tant no podia arribar amb els ulls al mateix nivell d'alçada que les escletxes de la persiana.

Primer em vaig estranyar molt, perquè tampoc m'havia aixecat, no havia fet cap esforç, ni m'havia mogut del matalàs, aleshores vaig voler tocar la finestra però les mans no em responien, em vaig espantar, vaig voler demanar auxili, però no em sortia la veu, vaig voler fer un crit però no vaig poder agafar aire... vaig adonar-me que no tenia boca, ni mans, ni pulmons, ni cara, ni ulls, ni res... estava fora del cos, FORA DEL COS!!! quin terror vaig sentir. Però cóm puc veure si no tinc ulls?, cóm puc pensar sense el cap?, cóm...? mil preguntes em van venir de cop sense resposta.

Conservava les inèrcies dels meus costums:
Volia respirar com sempre ho he fet automàticament des de que vaig néixer, però no podia ni tenia cóm fer-ho, potser tampoc ho necessitava...
Volia utilitzar les mans per tocar i agafar, però no les tenia, volia cridar però no tenia la boca, ni els pulmons.
Volia demanar ajuda als familiars que hi havia per casa però tampoc podia, ni tant sols podrien veure'm, perquè el cos ja no era jo. No tenia el meu estimat cos de tota la vida...

Surava cap amunt com una bombolla d'aire, veia les escletxes de llum de la persiana de l'habitació on havia deixat el cos, m'atreia la llum com un imant fins arribar a pocs centímetres de l'escletxa que formaven les làmines de la persiana, travessant el vidre i arribant al mateix punt d'entrada de la llum.

Per inèrcia vaig pensar que em deixava les claus de casa i la cartera, un costum que realitzo automàticament sempre que surto de casa igual que el de respirar, però la llum que em raptava no respectava els meus costums.
Tampoc vaig poder acomiadar-me de ningú, una altra bona costum que tinc sempre que surto de casa, no tenia ni un simple segon per poder donar el darrer petó a la meva dona o als fills.

El desemparament, el terror, la desesperació van ser infinits, no tinc paraules per descriure el que vaig sentir.
No sé que es la mort, potser es semblant a això, no ho puc saber, conec la mort exterior d'altres per imatges dels cossos immòbils a terra, i pensava que això es la mort i res mes, però no m'imaginava que es podia deixar el cos i seguir vivint sense ell. No ho se, és un misteri.

Deixar de cop tot el que conec, tot el que estimo començant pel meu cos, la meva família, els amics, les meves coses, la roba, el pis, el cotxe, la feina, les meves ideologies, la meva terra, també deixar angúnies com la hipoteca, els problemes laborals i de salut, etc. Sense el cos, ja no tenia res de res, ja no tenia cap sentit res del món que he trepitjant tants anys.

Per sort, al arribar al límit de la persiana a punt de sortir volant cap al carrer o ves a saber cap a on, vaig tornar a baixar cap el cos i a connectar-me suaument a ell misteriosament, sense que jo hagués fet res més que desitjar desesperadament unir-me de nou al meu pobre cos. Vaig sentir la connexió instantània a cada cèl·lula del meu cos, com la carícia d'una ploma que et fa pessigolles, i en pocs segons tornava a sentir les mans, a tornar veure amb els meus ulls de carn, podia tornar a cridar amb la meva boca i els meus pulmons, tornava a tenir el meu estimat cos de tota la vida, i amb ell, a tornar a disposar d'aquest món i a seguir en contacte amb els meus éssers estimats.
Amb quin plaer vaig tocar-me la cara i els ulls, aixecar-me a buscar els meus familiars per la casa i explicar-los el que m'havia acabat de passar.

Què em va passar?, no ho sé, és un gran misteri per a mi. Des de aleshores no he parat de fer-me preguntes i preguntar, al metge, al psiquiatra, al mossèn, però ningú m'ha dit res convincent, pensen que com que estava estirat al matalàs potser va ser un mal son, però jo se que no estava dormit, no havia ni aclucat els ulls, ni estava begut, tot el contrari, mai he estat tant despert.
La religió explica el misteri de l'ànima, sols es pot creure per la fe i no comprovar per la raó diuen, sols qui ho experimenta en la pròpia persona pot creure-s'ho, per això la ciència no pot estudiar aquest tema tant important per a tothom. Potser el jo està a l'ànima i el cos és com un vehicle o una presó que atrapa a l'ànima.
Potser per això veia sense els ulls, però quan els vaig tornar a recuperar sols puc veure a través de ells, també podia pensar sense les neurones del meu cervell, però quan vaig tornar a tenir el cap, aleshores sols amb elles puc pensar.

El que si que sé puc dir és que aquest ha estat l'ensurt més gran de la meva vida, que quan hi penso tinc por i que mai ho podré oblidar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Passat de moda

3 Relats

3 Comentaris

246 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Un pagès perdut a la Gran Babilònia