Fora de mi

DIMECRES
Nooo…! Un altre cop igual, no…
Hòstia, Cèlia, calma’t i respira, que ja saps que no hi pots fer més.
Les altres vegades que t’hi has trobat, quan t’has adormit de l’esgotament per l’estrès, t’has despertat com si res i ja et podies moure. No et desesperis, avui.
Però és difícil no perdre els nervis en aquesta situació: estic desperta al llit, o sigui, no desperta del tot, perquè puc veure-hi, però el cos… no respon! Està adormit, encara, i no puc moure’l, no reacciona per molt que ho intenti. És molt angoixant notar el seu pes mort, inert, com si no fos el meu cos. Completament atrapada en un tros de carn morta que soc jo mateixa. No em puc escapar, no puc cridar, no puc… i ja ho sé.
És la tercera vegada que em passa en l’últim mes. La primera va ser un infern. No puc saber-ho amb precisió, però la sensació va ser d’estar hores i hores lluitant amb mi mateixa per poder-me aixecar, o, si més no, per poder cridar i que em sentís la mare. Vaig intentar-ho tot però no vaig aconseguir ni el més mínim moviment, només un lleuger i absurd remugueig que amb prou feines vaig percebre jo mateixa… És molt estrany plorar sense que el cos plori amb tu; sentir-te sola, aïllada, atrapada i plorar i cridar amb totes les teves forces, des de les entranyes, en absolut silenci i que qui hi ha estès al teu llit només sigui capaç de deixar anar una trista i pobra llàgrima i un grunyit feble. Una de sola…
En les dues primeres, després d’esgotar-me fins a l’avorriment vaig caure adormida, per sort. I quan em vaig despertar de nou tot havia tornat a la normalitat, com si no hagués passat res, com si allà no hi hagués hagut, moments abans, un pou de desesperació.
Al principi vaig arribar a creure que ho havia somniat, que havia sigut un malson horrorós sense sentit. Inclús vaig córrer a consultar algun dels llibres d’interpretació de somnis que tenim al prestatge del menjador, però tot el que hi vaig trobar parlava d’estar bloquejada en algun aspecte de la vida o sentir-se atrapada… No ho sé, és cert que hi ha coses que m’angoixen, ferides que m’acompanyen i records dolorosos, però no vaig acabar de trobar-hi el sentit, a tot allò…
Però quan em va tornar a passar, vaig veure claríssimament que no havia sigut un somni, ni de bon tros! Allò era completament real: un cos desactivat i una ànima presonera cridant, cosa que crec que em va espantar encara més. I es repetia.
Aquesta vegada ho he de fer diferent. Si ja sé que adormir-me és la solució, només m’he de relaxar, tancar els ulls i deixar-me endur per la ment i la son. El més difícil, però, és relaxar una ànima… perquè el meu cos ja està tranquil, no respira ràpid, no sua. He de calmar la ment, és l’única part que puc manegar.
Doncs va, Cèlia, visualitza llocs tranquils, imagina situacions agradables i tot acabarà ràpid.

Ja estic a punt d’agafar el son, aquella sensació d’anar-te’n no sé on, de sortir inclús de la ment en un torrent que se t’endú i, llavors, sense ni voler-ho, com un espasme, m’incorporo al llit i obro els ulls sentint una sensació poc habitual de lleugeresa. Observo l’habitació, que és la mateixa de sempre, però desprèn un to una miiica més lluminós tot i tenir la persiana completament cega. Giro el cap i… em veig a mi! Al llit, estirada i dormint!
Què collons està passant!!?? M’angoixo per moments i tinc la percepció d’estar-me veient cada cop de més amunt… Estic flotant per sobre meu! A dos pams del sostre i veient-me, a mi, al llit, com si res!
Caic! Caic molt ràpid al buit! I em desperto d’un bot… Ara ja sí, tota jo, amb un cos que respon i si m’aixeco ningú està ocupant el meu llit.
Què coi ha sigut, això? Era allà dalt, al sostre, i em veia dormir! I no tinc pas la sensació d’haver-ho somniat… No vull res de tot això, hòstia! Per què no puc, simplement, dormir i despertar-me com una noia normal, com tothom?! Començo a estar una mica farta de no ser normal en res i, ara, ni en el dormir…
—Cèlia, va, desperta que, si no, no aprofitaràs el matí, bonica.
La mare és aquí, a l’habitació, tan dolça i reconfortant com sempre. Per a mi, és la persona més amorosa, amable i sàvia de la Terra, i encara ho és més, si es pot, des que va morir el pare… Diria que em vol donar l’amor dels dos ella sola. I jo ho agraeixo, però alhora em fa recordar que ell no hi és i que no tornarà i que ho està patint, que ho estem patint.
Juraria que ell és per aquí, per casa, encara. Jo el noto. A vegades, sense adonar-me’n, li dic alguna cosa i, quan em veig parlant sola, ploro… I la mare crec que també el sent aquí. Ella hi parla molt, amb ell. La sento mentre fa les seves coses. Hi té converses llargues ben bé com si tots dos fossin allà, com abans. I també ploro…
Aviat farà un any que no hi és, però recordo aquella merda de dia com si fos ahir. La trucada, la mare pàl·lida i tremolosa, el telèfon caient a terra a càmera lenta i el seu crit sord, que gairebé només podies sentir amb l’ànima, perquè la veu era incapaç de sortir, ofegada de dolor.
No m’agrada recordar-ho, perquè llavors, quan penso en ell, se’m repeteix el coi d’escena en comptes de recordar els molts moments fantàstics que em feia viure. Era immens, el seu cor. I sempre m’explicava coses que a mi no m’interessaven, però m’agradava veure la mirada que se li posava i jo l’escoltava com si, en allò, m’hi anés la vida. Per ell. Estic feliç d’haver-lo tingut de pare. I alhora enfadada perquè no hi és. I trista per tot el que encara no havíem fet i volíem.
Molts dies em pregunto quin sentit pot tenir tot plegat, la vida en general. Potser no en té i no és més que un joc d’atzar on et van passant coses que no pots ni preveure ni controlar, potser som fulletes flotant en un oceà i res del que fem pot canviar la direcció de les onades. I un vent cabró juga amb tots nosaltres. Fulles absurdes sense importància.
Penso: «Què canvia, si no hi ets? Què canvia si hi ets? Això d’anar passant dies, plorant penes, lamentant pèrdues i, de tant en tant, viure coses boniques que també et recorden coses tristes… Per arribar a on? A què? No n’entenc les regles.»
I jo fa mesos que em sento perdedora d’aquest joc… Ha sigut morir el pare i sembla que ja no sàpiga fer res bé. Cada dia és un no parar de momentets on m’adono que m’he equivocat en això, que m’he oblidat allò, que trenco coses, que ensopego… I no milloro, no… Diàriament m’adono de totes les facetes de mi que pobregen. De més petita jo tenia unes expectatives sobre la vida que viuria quan anés creixent i ara que vaig creixent ni es compleixen, ni tampoc tinc esperances que es compleixin mai.
I apareix sempre la mare ajudant-me en cadascun dels momentets. Pacient i amorosa com un àngel. I encara em sap més greu no saber-ho fer millor, llavors, perquè la mare es mereix una filla tan lluminosa com ella i no això que soc. Espero que no es cansi mai de mi…


Avui fem matí creatiu. Estic intentant esculpir una roca que tenim a casa, a fora l’era. Li vull donar forma de llop, perquè em fascinen, els llops. Tan salvatges, tan misteriosos, tan sigil·losos i preciosos. Però un cosa és el que vull i una altra de molt diferent és què acabarà quedant… Havia de ser prou gran, però se’m va esmicolar tot el que duia treballat, després d’un mal cop. Va ser un drama i jo volia abandonar, però la mare em va convèncer de tornar-hi fent servir el que havia quedat de roca, explicant-me que l’art és a tot arreu, fins i tot a les restes, i que crear una cosa bonica d’on només s’hi veuen runes, donant-li nova vida i un nou valor, em farà gaudir més del resultat. Per tant, amb la roca que ha quedat intentaré no ser tan destralera.
Mentrestant, la mare està pintant un quadre amb olis. És un de nou que just vol començar avui i no em vol dir què hi sortirà. No me’l deixarà ni mirar fins que no el tingui acabat i ha insistit molt en això. «Sota cap circumstància», ha dit, i que per molt que ho intenti seré incapaç d’endevinar què serà… Quin misteri, tu.
Abans de posar-m’hi, però, vull provar de trobar a Internet respostes al que m’està passant a les nits, perquè em temo que tinc algun problema seriós, alguna malaltia al cervell que em fa al·lucinar, i vull esbrinar-ho una mica pel meu compte abans de parlar-ne (i espantar) la mare.


Paràlisi del son!!! Té nom, aquesta tortura! En diferents pàgines n’he trobat la definició. Pel que he llegit, hi ha una fase del son on el cos es desconnecta de la voluntat del cervell. Serveix per no moure’s mentre somnies i, així, evitar prendre mal. I el meu problema és que em desperto en aquesta fase i per això en soc conscient però els meus senyals no arriben a les extremitats. Es veu que és prou habitual i, en certa manera, fins i tot normal. Que l’estrès o l’angoixa ho poden accentuar i que quan hi sigui em relaxi molt i intenti adormir-me tranquil·lament fins que tot es sincronitzi de nou. I després la frase de sempre sobre que consultis al teu metge i bla, bla, bla. M’ha fet la impressió que ni els que saben què és en saben gaire cosa…
D’entrada no sembla greu i, el millor de tot: li passa a més gent! Per aquesta banda em quedo una mica més tranquil·la.
Però no només m’ha passat això, aquesta nit…
Trobo molts enllaços sobre sortides del cos, viatges astrals i desdoblament… Diria que una mica sí que és això el que em va passar. I hi ha moltíssima informació, massa per aprofundir-hi ara. Si es repeteix, faré una immersió a tot plegat.
En resum, no sembla greu, però tampoc n’he pogut treure gaires solucions per evitar-ho…
Tant és… la roca m’espera i la mare ja em reclama.


Avui tinc especialment ganes d’anar a l’entrenament de patinatge. Vull dir, ja m’agrada anar-hi sempre, per això m’hi he apuntat, però avui necessito notar el meu cos cansat i suat, la ment concentrada en els detalls de cada moviment i la calma envaint-me suaument a l’acabar, després d’estar provant una vegada rere l’altra el coi de salt axel, que no hi ha manera d’aterrar-lo a temps. Per unes hores, tota la resta desapareix. I, també, és clar, per explicar això d’aquesta nit a la Mila!
No és només una amiga, la Mila, és un tresor… Amb una sola mirada ens ho diem tot, compartim una infinitat de gustos i aficions, el temps vola al seu costat i, el que més m’agrada d’ella és que no em jutja ni m’atabala amb preguntes estúpides sobre l’escola a casa.
A la resta d’amistats (i als que tan sols són coneguts), els falta temps per fer-me preguntes sobre els temes que estan estudiant a l’institut amb la trista intenció (se’ls veu d’una hora lluny) de menysprear-me i ridiculitzar-me. «Ahh, no saps què és tal cosa??? És que si no vas a l’institut no aprendràs res i seràs tonta!» (posant moltes, però moltes ganes a cadascuna de les lletres de TONTA).
I jo ja ni intento explicar-los res, a aquesta colla d’imbècils. De més petita em sentia molt malament i no sabia què respondre. M’avergonyia de no saber coses i per moments odiava no anar a escola. Intentava explicar-los quines coses estava aprenent jo a casa i quina vida duia, però ni m’escoltaven. Havien pogut trobar aquella merda de pregunta que jo no podia respondre i ja es donaven per satisfets. Només els interessava deixar palès que ells sabien i aprenien i que jo no, encara que fossin coses absurdes que hauran oblidat en dues setmanes.
Amb el temps he anat entenent que si no fas les coses com les fa tothom acabes sent l’objectiu de les seves burles. Potser és el desconeixement que tenen sobre l’escola a casa, potser que senten parlar els seus pares d’aquesta manera sobre nosaltres i ells ho imiten, o potser és enveja d’una vida que en el fons molts d’ells escollirien si en tinguessin l’oportunitat.
Però fa mal, et queda una agulla clavadeta al cor i costa, llavors, ser tu mateixa, perquè ja fas i dius pendent de no donar indicis d’ignorància. Intentes parlar menys i passar desapercebuda per no ficar la pota i donar peu a més humiliacions. Una aprèn a fer-se invisible quan l’ambient és hostil. És que per què collons he d’estar sempre explicant i excusant la manera com vivim a casa?
Tant fa. En algun moment m’havien fet dubtar realment de si no anar a escola m’era bo, però llavors el pare i la mare es posaven a fer una llista de coses que jo sabia o havia après a fer. Era divertit, perquè feien veure que tenien un micròfon i anaven enumerant-ho tot, alternant-se i posant veus de presentadors de televisió. I deien coses ben boges com: «I sap què és una clau Allen!» o «I mai escup un xiclet a terra!» I jo em tronxava de les tonteries que arribaven a dir… Bé, el pare em clavava després un discurset dels seus que no acabava mai. Santa paciència… Feien molt bona parella i sabien fer-me sentir especial.
Ja no en dubto mai. I menys ara que els meus amics van a l’institut i a molts d’ells sembla que ja ni els conegui. Alguns s’han distanciat molt i, en comptes d’explicar-nos idees, plans divertits o coses de la seva vida personal, només parlen dels exàmens, dels professors i d’un munt de xafarderies sobre altres nens i nenes de la classe. Ara el seu dia a dia és tot institut.
Fins i tot han canviat la manera de parlar i utilitzen frases i bromes estranyes que no entenc i m’han d’explicar i, tot i així, no els trobo cap gràcia… Sembla que els hagin fet una reprogramació cerebral, a molts d’ells, amb el mateix programa que marca com han de vestir, què han de dir, com s’han de moure… Es difuminen entre ells i jo crec que ho fan per la por de ser diferents, per no ser la diana de les burles de ningú, perquè n’hi ha que poden ser realment cruels…
De fet, tenia una molt bona amiga a prop de casa, l’Aura. Ens vam anar coneixent trobant-nos al parc a les tardes de ben petites i compartíem un munt d’aficions. Es va apuntar, també, a patinatge amb mi durant un curs i llavors ens vèiem més. Anava sovint a casa seva i ella venia molt a casa meva. Llegíem alhora les mateixes novel·les i les comentàvem i les ploràvem juntes. Teníem plans de futur, de viure juntes al camp i tenir molts gossos i dos cavalls preciosos i que aniríem a tot arreu muntant-los. Això després d’haver viatjat un munt!
Amb el pas a l’institut ens vam anar veient menys. Ella va fer noves amigues i quan ens trobàvem ja només m’explicava xafarderies de la resta de la seva classe o històries avorrides de l’institut. Tot es resumia a parlar dels altres.
Llavors va començar a vestir-se com una adulta i es maquillava cada dia, inclús per anar a escola! I quan ens creuàvem pel poble només feia un trist gest de salutació i continuava amb la seva marxa. Setmana a setmana ja ni ens trobàvem. No, mentida. Una vegada la vaig veure de lluny i juraria que va canviar de direcció en veure’m…
Fa no gaire vaig topar amb ella en una cantonada. Va fer una ganyota estranya mentre em treia la llengua i va marxar. Ja no l’he vist més ni n’he sabut gaire més. Només coses que m’expliquen coneguts comuns que tenim.
Vaig arribar a casa plorant perquè no entenia per què em feia allò. Llavors vaig adonar-me que sí que havia canviat de direcció aquell dia. Per no veure’m. Potser s’avergonyeix de mi o de com vesteixo. És que no ho sé! De ser inseparables a ferir-me!
Ho duc molt endins, però la recordo sovint. I m’emprenyo; m’emprenyo amb ella per ser covarda i cruel i no explicar-me què coi li passa; i m’emprenyo amb mi per ser com soc i haver-la fet fugir de mi.
Però la Mila és una altra història… És lliure, és ella. I canvia, però segueix sent la Mila, la seva manera de caminar sempre és la mateixa. M’agrada com es mou quan camina. Em dona confiança.


—Tia! Això que t’ha passat és molt bèstia!!! —em deia la Mila després de l’entrenament—. Em recorda un documental que mirava mon germà l’altre dia sobre gent que havia mort i després es despertaven. També flotaven i es veien estirats al llit de l’hospital!
—Què vols dir? Que m’he mort i he tornat??? Au va!
—Nooo. Però m’ho recorda… Alguna cosa hi deu tenir a veure, si el que expliques tu i el que sortia al documental és el mateix, no?
Sembla que li faci il·lusió i tot. Ella sempre veu les coses positives a tot el que passa i creu que dec tenir poders estranys. O que puc viatjar al món dels morts… Està com un llum, la Mila, però m’alegra. M’ajuda a sentir que els meus problemes no són res greu i em deixa més calmada fent-me riure i traient ferro a tot; i ni que no tinguem gaire temps de xerrar, ja només la seva companyia em restaura. Entre les nostres converses i l’entrenament, els dimecres són els dies que més a gust arribo a casa.
Llàstima que no puc entrenar al cent per cent, perquè encara m’estic recuperant d’una lesió que em vaig fer fa un mes al turmell. Ja quasi no me’n sento, però en algun dels passos de les rutines he d’abaixar la intensitat perquè noto una mica de dolor i no vull recaure. No em vull perdre els meus dimecres amb ella i m’he promès dominar l’axel abans de l’estiu.


Cada cop em queda més bona la truita de patates amb ceba! Les patates lleugerament fregides i cruixents per fora, la ceba moooolt cuita i melosa i la truita al punt de crua per dins. Quan torni la mare de treballar se’n lleparà els dits!
Avui arribava tardet, tenia un client que només podia quedar ben entrat el vespre i, a ella, li costa dir que no. Però està bé, tornarà cansada però molt satisfeta de la feina feta, com sempre. Espero que gaudeixi de la truita, jo hi he posat molt d’amor. Aquests moments en què puc cuidar-la i fer coses més d’adult em fan sentir molt bé i em reconcilien una mica amb els meus nombrosos defectes.
És massatgista. El que més li agrada és el massatge tailandès (que és al·lucinant!), però es va adaptant al que el pacient necessita i també fa xiatsu o massatge relaxant amb olis. Té molta sensibilitat a les mans i quan et fa una sessió diries que només de tocar-te ja ho sap tot de tu… A mi m’agrada dir que és una mica bruixa i a ella li agrada que l’hi digui.
Avui no li explicaré res de les meves històries nocturnes. Necessitarà desconnectar i prefereixo no carregar-la amb cap preocupació afegida… Se’m fa complicat perquè sempre li explico tot, no tenim secrets entre nosaltres i tenir-ne un de tan gros ara em fa sentir culpable… Aquest cap de setmana quan siguem a la platja (que fa dies que hi volem anar) l’hi explicaré amb pèls i senyals. Quins nervis…

 
DIJOUS

No pot ser… Altre cop, al llit, atrapada…
Avui no em penso angoixar gens. Que aquest cos és un malparit i gaudeix dormint mentre jo em desperto? Doncs a respirar i poca cosa més. Ja es cansarà algun dia d’aquest joc macabre. O això espero. Tampoc sembla que estigui a les meves mans…
A adormir-me i demà serà un altre dia.
De sobte, un espasme i m’incorporo. Talment com la nit passada. I, sí, em veig dormint darrere meu; és emocionant i esgarrifós a parts iguals: i si no puc tornar al cos algun dia?
Intento moure’m per intentar entrar dins meu, però em descobreixo dreta a l’habitació observant-me dormint al llit.
És ben fosc però puc veure amb detall totes les coses que hi ha. Sento una esgarrifança agradable, com quan et passegen amb carícies les puntes dels dits per l’esquena i és tan plaent.
—Cèlia… —se sent un xiuxiueig.
No distingeixo ningú i no sabria dir si la veu és d’un home o una dona…
—Cèlia, soc aquí —diu una veu calma.
Noto el tacte d’una mà a l’espatlla i, girant la mirada, veig la figura d’una persona al meu costat. Sorprenentment, no tinc por. Aquella veu i aquell tacte em resulten molt agradables i em relaxen. L’observo i és un home o, més ben dit, un noi, no ho sabria dir. Potser d’uns vint o vint-i-cinc anys. Vesteix uns texans i una camisa blanca. Duu barba de quatre o cinc dies i sandàlies als peus. Em resulta familiar, però no l’he vist mai abans.
Em somriu emocionat, com si fes temps que esperés aquest moment.
—Estic somiant, oi? —A vegades, en els somnis, m’adono que somnio i llavors intento volar. Si no ho aconsegueixo, em desperto de cop, amb un sobresalt. Però si me’n surto soc la persona més feliç del món… Res supera aquella sensació.
—Podria ser que sí, però no és el cas, Cèlia. —Repeteix molt el meu nom… deu voler deixar clar que no li soc desconeguda per molt que jo no tingui ni idea de qui és.
—A veure, tinc moltes preguntes ara mateix… Si no és un somni, què està passant? Per què em veig dormint al llit? Per què em dius Cèlia? —M’espanto pensant que…— M’he mort?
—No, no t’has mort, no —i somriu… Quasi que m’hi enfado…—. Has sortit del teu cos. La teva ànima, la teva consciència ho han fet. És molt semblant a morir, però qui és al llit dormint encara respira vida i, facis el que facis, hi tornaràs. Ets en un punt intermedi. No et preocupis, no corres perill. Aviat despertaràs com cada dia, però una mica més cansada.
—I per què???
—Que per què estaràs cansada? —em respon amb un to irònic.
—No, tonto! No estic per bromes ara mateix!
—Sí, perdona… Hi ha molta gent que es «desdobla», com a vegades en diuen. Alguns en són conscients i ho fan a voluntat. D’altres s’ho troben. No és res extraordinari. Tu tens certa facilitat per aconseguir-ho encara que no en siguis conscient i, aquestes nits, jo t’hi he empès una mica. Perdona pels mals moments que has viscut, no era la intenció, però necessitava que passés.
La seva mirada desprèn tanta compassió i afecte que és impossible enfadar-s’hi. Diu que ell ha estat d’alguna manera jugant amb mi perquè surti del meu cos?
—Per què m’has fet això?
—Perquè hi ha algú que està preocupat per tu. Algú que t’estima molt. Que creu que potser necessites una companyia amiga aquests dies, però com que no pot estar físicament amb tu, m’ha enviat a mi.
—Estàs parlant del pare…?
—Sí, Cèlia. Ell ha preparat tot això.
—Llavors… això és el món dels morts? I per què no ve ell?!
—Intentaré explicar-t’ho, però no és senzill… No hi ha un «món dels morts». Hi ha plans, dimensions, moltes, que conviuen simultàniament. Tu vius a la dimensió física, el teu cos, la matèria i també el temps. I alhora vius en una dimensió mental, on penses, i una dimensió espiritual, on sents. I les vius alhora, normalment. Però ara mateix has deixat el pla físic i has entrat amb la ment i l’esperit a un pla oníric, on no existeix ni la matèria ni el temps ni les limitacions que comporten. O sigui, no peses, no hi ha gravetat i et pots moure on vulguis instantàniament, entre moltes altres coses que canvien. Seria, en certa manera, el mateix lloc on vas quan somnies, però, ara, amb plena consciència.
—I el pare? On és? —insistia jo.
—Ell va deixar el seu cos ferit i després d’un procés intens i dolorós per comprendre, va poder escollir el seu camí. Està fent, feliç, la feina que ha escollit. Algun dia, si continues venint aquí, potser l’hi trobaràs.
Si continuo venint, diu… Crec que no està a les meves mans, això. I el pare… és en algun lloc! Estic enfadada amb ell, ara mateix. No podia venir ell? Per què envia aquest estrany a la meva habitació en comptes de venir ell?
—Entenc la teva frustració, Cèlia. —«Com és que sap què penso?»— Sí, aquí els pensaments, per dir-ho d’alguna manera, floten i es poden palpar i sentir. En el món físic també passa, però si no es practica te n’oblides o, simplement, no hi pares atenció, perquè la matèria i els seus estímuls se us enduen. Ell té els seus motius per no ser aquí, que no et puc explicar, de moment. Tingues paciència.
No acabo d’entendre què faig aquí amb aquest individu… No entenc per què està passant això ni tampoc sé si vull que això estigui passant. Començo a sentir-me esgotada com si no hagués dormit en dos dies…
—Demà, més, Cèlia. Per avui és més que suficient. Intenta escriure al teu diari tot el que recordis del que ha passat aquí, si no, la ment és tan punyetera que començarà a barrejar records i és important que aprenguis a seguir el fil del que anirà succeint. Ens veiem demà.
Sense ni poder respondre, em desperto al llit. No hi ha ningú a l’habitació. Ningú que jo pugui veure, suposo… Estic molt cansada, però anotaré al diari el que ha passat, no sigui que després me’n penedeixi.
Ja tinc ganes de veure la reacció de la Mila quan l’hi expliqui…


Avui la mare em porta al poble del costat, al local social, on ens trobem uns quants. Tots de la meva edat, si fa no fa, i que també fan escola a casa. Som cinc: tres noies i dos nois. Em faig moltíssim amb tots ells, però especialment amb en Lluc; abans més que ara, però. És molt divertit i està fet una cabra boja. L’últim dia que ens vam trobar va aparèixer amb la cama enguixada i crosses. Ens va explicar que havia caigut de la bicicleta intentant fer un salt amb una rampa que s’havia construït amb quatre fustes. I ja quan ens acomiadàvem s’ho va treure tot i ens va explicar que era de broma! El tio! Quatre hores fingint com si res! I ens havia donat detalls de tot, de la caiguda, de l’hospital… inclús alguna anècdota que deia que li havia passat a l’autobús urbà… És tremendo i quan camina sembla una gasela: àgil, silenciós i quasi com si ballés clàssic. Seria un bon espia.
Em sento molt a gust en aquest grup… Fan una vida semblant a la meva i això fa que puguem ser tal com som sempre. No hi ha preguntes estúpides, no hi ha jocs de poder ni coses de les que sembla que «fa tothom». Simplement ens trobem, xerrem i si ens ve de gust fem alguna activitat o projecte. Junts, en grup, o sols. Depèn.
Sempre es queda amb nosaltres algun pare o mare i es van tornant. Al pare li hauria agradat aquest grup i segur que a tots ells també els hauria caigut molt bé el pare, però fa pocs mesos que ens trobem i, per tant, no l’han arribat a conèixer. Bé, en Lluc sí que el coneixia perquè viu vora casa nostra i ens coneixem de fa més temps i, és clar, ja havíem quedat moltes vegades abans.
Avui, com qui no vol la cosa, trauré el tema de sortir del cos… Tinc curiositat per saber si en saben alguna cosa o si també els passa el mateix. No explicaré res del que m’ha passat perquè encara ni ho entenc i no sabria massa què dir-los, però potser surt informació interessant…
—Doncs la meva mare m’explica llocs on va quan surt del cos a les nits —explica la Irene—. Diu que algunes vegades, si es relaxa molt i molt i s’imagina que flota sobre el llit, acaba veient-se a l’habitació i llavors surt volant a visitar llocs que no coneix perquè li agradaria viatjar sempre… Jo ho he intentat tal com m’ho explica, però només acabo adormida i no passa res de res… No ho sé, potser ho somnia i es pensa que és veritat.
La Irene no es creu mai a ningú d’entrada… És divertit i tot, perquè si no ho veu o ho fa ella, no hi ha manera de convèncer-la. I la seva manera de caminar ja és com si ni es cregués que el terra aguantarà el seu pes, sembla que camini per damunt d’un matalàs que sura en una piscina. Sempre que podem en fem conya, d’això, i s’emprenya.
Però és l’única que en sap alguna cosa i, per com ho explicava, jo sí que em crec la seva mare. Si més no, ha sigut interessant de parlar-ne, tot i que ha durat poquet perquè ens hem posat a fer una assemblea per organitzar temes que tenim a mitges. Qualsevol informació és més que benvinguda.
Estem recollint i el Lluc sembla estar molt pendent de mi. No em treu la mirada de sobre i això m’incomoda una mica. S’aproxima, em mira nerviós i em fa un petó a la galta… No ho havia fet mai, això. Em sento desconcertada i m’estic posant nerviosa i una curiosa esgarrifança em recorre l’esquena. Crec que ell també està nerviós perquè marxa corrents, el molt tonto. Talment com una gasela. No n’hi diré res, el pròxim dia; si en vol parlar o explicar-se, que comenci ell. Segons com, sento ganes de fugir d’ell…


La mare està de mal humor avui. Quan no té el dia està completament insuportable i jo m’ocupo en coses, per molt absurdes que siguin, per no creuar-li ni la mirada. A veure si li passa aviat, perquè em cau realment malament quan està així. Em fa venir ganes de marxar de casa i no tornar-hi en dies.
Salta per tot, de manera desproporcionada i només de ser vora seu, se’t gira a tu també el dia. Té aquest poder: convertir l’espai que ocupa en un lloc dolç i agradable o en un mar de despropòsits… Només depèn de com estigui ella. Sort que acostuma a estar bé, així en general.
I, a més, estic una mica nerviosa per aquesta nit. Una mica bastant… Tornarà a passar? Tornaré a trobar aquell noi? Aquesta incertesa em posa en alerta perquè no controlo gens la situació i, de retruc, la meva vida. Necessito parlar amb la Mila.


—I no et sona de res, el tio aquest amb qui vas parlar? —em pregunta la Mila.
—No… És agradable i alhora irritant perquè explica les coses al seu ritme, gota a gota, i em posa dels nervis, però per algun motiu no puc enfadar-m’hi gens.
—És molt fort, Cèlia… No sé gens què dir-te… Bé, sí… —Es queda en silenci i des de l’altra banda del telèfon quasi que puc veure la seva cara de murri, la seva mirada, aquella mirada que posa abans de tenir una idea boja. Quina por…
—Què trames, Mila?
—I si em convides a dormir avui a casa teva i em quedo de guàrdia? Potser juntes podem treure l’entrellat de tot plegat o, si més no, descobrir alguna cosa que potser sola no veus. No ho sé… em quedo desperta i si veig res estrany et gravo amb el telèfon… Com ho veus?
Buf… sembla una idea estúpida, però podria servir per a alguna cosa…
—D’acord, parlo amb ma mare i et dic alguna cosa. No té el dia, per tant, no et puc assegurar res.
—Súper! Va! Ves i digue’m alguna cosa ràpid! T’espero, no pengis.
Em fa una mica de por dir-li això ara a la mare, en dijous i ella de mal humor.
—Mama!
—Què vols, Cèlia? Que sigui ràpid que tinc gestions a fer urgentment.
—Si no vols, no passa res, però… —No em surten les paraules, per por a la reacció.
—Va, digues, si us plau.
—Pot venir la Mila a dormir, avui?
—Ostres… Demà té escola, ella… I jo no la podré dur… —No li fa gaire gràcia la proposta.
—Això no és problema, ella hi va sola sempre i no és lluny. —Es fa una pausa inquietant…
—D’acord, però jo no estaré gaire present, eh? Farem pizzes i li prepares tu el llit. Va bé?
—Gràcies, mama! Ni t’adonaràs que hi és! T’estimo!
—Jo també, bonica meva. —I per un moment, veient-me a mi feliç, ella torna a ser ella.
Corro a agafar el telèfon despenjat:
—Mila! Ja tardes! Ma mare diu que sí. Sopem pizza!
—Bo! Preparo la bossa i vinc pitant!
No ho ha ni preguntat als seus pares… Però, és clar, no li cal. Si no proposa res massa bèstia, diuen que sí a tot, perquè serà el que vulguis, la Mila, però és una tia legal sempre i en tot. I ho saben bé, i hi confien.


—Mira, Mila, he posat el meu llit tocant a la paret i el teu matalàs aquí a terra al costat. És just on vam estar xerrant amb el paio aquell, però no crec que et fem mal si passem per sobre… ha, ha, ha!
—Ha, ha, ha! Que burra… Tia, una mica de yuyu sí que fa, eh!
—Digue-m’ho a mi… Però, saps què? Em sento molt millor si tu ets aquí aquesta nit. Gràcies, bonica.
—Gràcies de res, tonta! En tot cas, gràcies a tu per deixar-m’hi ser!
—Va, tens el mòbil a mà?
—Sííí! I m’he posat una alarma silenciosa que s’activarà cada quinze minuts per si em clapo. Qualsevol cosa estranya que vegi, l’enregistraré. I no et despertaré sota cap circumstància perquè no sabem què pot passar si ho faig. Què? Com et quedes? —Ho tenia tot planificat al mil·límetre!!!
—Hòstia, tia! Quant de temps fa que estàs planejant això?
—Ni un parell d’hores, no necessito més, jo. —I em pica l’ullet.
—Ha, ha, ha! Com moles! Vinga, bona nit!
—Bona nit!
 
DIVENDRES

Obro els ulls. Comprovo el cos. Immòbil altre cop. M’incorporo i… fet! Ja torno a ser fora! Ostres, ara que sé com funciona i que no estic angoixada, li vaig trobant el punt divertit, a això.
La Mila dorm aquí al costat. M’hi apropo i intento despertar-la, però no la puc tocar, la mà es difon quan li apropo. Potser cridant-la pel nom:
—Mila!
—No et sentirà pas, Cèlia —Ell, somrient davant la porta. No l’havia ni vist.
—Tant fa, quan li soni l’alarma que s’ha posat, es despertarà.
—Recordes que ahir t’explicava que el «temps» era una de les característiques de la dimensió física i que aquí on som no existeix?
—Què vols dir amb això?
—Doncs, que pots tenir la sensació de ser aquí, fora de tu, durant una hora, i que al pla on vius no hagin passat ni trenta segons. Podria ser que no en passés ni un de sol.
—Ho entenc… Llavors, no ens haurà servit de res la planificació?
—Mai se sap… Les coses poden ser i no ser, sempre són a un instant del canvi. —I ho diu com si s’entengués clarament el que acaba de dir…
—Com et dius? Com t’he de dir? —Necessito un nom per a aquest individu!
—Em pots dir Ben. Però el nom és el de menys. He sigut molts noms al llarg de la meva existència.
—Doncs, Ben m’agrada. Entesos, Ben, què estem fent aquí concretament?
—D’entrada estàs aprenent a venir aquí, que pel que he vist, ja ho tens força per la mà, no? —I em pica l’ullet.
—Sí, tu! Avui ha sigut fàcil i inclús divertit —dic tota orgullosa—. I ara què toca?
—Sempre amb ganes d’aprendre, oi? M’agrada. —Un compliment? Ostres!— Ara hauries de saber-te moure per aquí a voluntat. De moment, només t’has mogut per l’habitació i hi ha no un món, no, sinó infinitat de mons i espais per descobrir. Comencem per una cosa senzilla: imagina’t que ets sobre casa teva, com a vista d’ocell.
Visualitzo casa meva des de dalt i de cop m’hi descobreixo: estic flotant damunt de la teulada! Com quan volo en els somnis! És tan gegant aquesta sensació!
—Ben!
—Soc aquí, tranquil·la, al teu costat.
—Que fort! O sigui que només imaginant on vols ser, ja hi ets?
—Més concretament, és la intenció de ser a un lloc o a un altre el que et desplaça. On la teva ment posa el focus és on, de cop, existeixes. I això no canvia gaire de quan ets al teu cos. On tens la ment, és on ets. Encara que el cos no canviï de lloc, la teva presència, la teva energia són allà on tens el pensament. Per tant, és important, tant aquí com allà, tenir el cervellet sota control, que no et porti on no vulguis anar.
Només de sentir «on no vulguis anar» he recordat el dia de l’accident del pare. En un instant, soc davant del que era el nostre cotxe, tot rebregat, intueixo que ell és dins i sento una esgarrifança per tota l’espinada. Està plovent, hi ha fum, oli vessat a l’asfalt i un camió bolcat. Crido amb totes les meves forces, desesperada: «Papaaa!!! Papaaa!!!»
—ON ÉS LA MILA? —diu el Ben, amb un to greu i penetrant, un to que em porta de cop a casa, a l’habitació, a costat d’ell.
—Ben! Què ha sigut això? Era… era l’accident del pare? Era real? —Estic histèrica, com pot ser que hagi estat en un lloc que no he vist mai?
—Sí, Cèlia, ho era. La teva ment ha connectat amb aquell dia i hi has anat. Com que el temps, aquí, no existeix, pots moure’t endavant o endarrere. A vegades, el que veuràs serà diferent de la realitat, serà una còpia que tu recrees, perquè la ment té els seus recursos per dibuixar les formes, però la sensació, les emocions i l’empremta que a tu et deixarà seran com si fos la realitat, perquè les formes són només formes que guarden informació, carcasses que contenen històries i emocions. Jo soc i seré aquí ajudant-te mentre no ho dominis del tot.
—Llavors, pensar en la Mila m’ha dut de tornada… Potser sí que ha sigut bona idea que fos aquí, no?
—Tot ajuda. —Somriu.— I l’amor que teniu entre vosaltres dues és prou fort per treure’t de l’infern si és el cas.
—Em sento molt cansada…
—És normal, moure’t com ho has fet consumeix molta energia, però a poc a poc t’aniràs adaptant al medi i cada vegada podràs viure més i més coses. Ara descansa i observa’t els pensaments durant el dia. On poses els teus pensaments, poses la teva energia, i això modifica la teva realitat. Aquí, de manera instantània, allà, molt a poc a poc, però inevitablement. Adeu, bonica.
De cop, sento una presència, giro l’atenció a la finestra i veig una ombra esfumant-se i tot seguit sento la vibració del telèfon de la Mila.
Em desperto, ella m’observa, no puc evitar posar-me a plorar pel pare i s’arrauleix al meu costat i m’abraça. És un amor. Necessitava aquesta abraçada com l’aire que respiro. Mentrestant, intento ordenar els records tènues del que he viscut.
—Gràcies, Mila.
—T’ha tornat a passar, oi?
—Sí… I ha sigut al·lucinant i alhora esgarrifós… El Ben, que m’ha dit que li puc dir Ben, m’ensenyava a desplaçar-me. Primer hem volat damunt la casa i ha sigut impressionant, però, de cop, he pensat en el meu pare i he aparegut al lloc de l’accident just quan acabava de passar. He vist el seu cotxe i crec que ell era dins encara, perquè no hi havia ni policia ni bombers.
—Cèlia, quin greu, tia…
—Llavors el Ben m’ha fet pensar en tu i he tornat aquí. Perquè vas a on penses quan ets fora del cos, per tant, he d’aprendre a controlar molt bé què deixo passar pel cap.
—Que fort… però una cosa és anar on penses i una de molt diferent és viatjar en el temps fins a l’accident, no?
—És que diu que no existeix el temps, allà, que pots moure’t al passat o al futur. Però això no és tot… Just abans que vibrés la teva alarma, m’ha semblat veure una ombra fora la finestra que ha fugit quan l’he vist. Com si algú o alguna cosa m’estigués observant.
—I no era el Ben?
—No… Ell era a l’habitació, vora la porta. Si tinguéssim un vídeo potser hi descobriríem alguna cosa…
—Doncs el tenim! —La mirada de murri altre cop…— Cada quinze minuts, si no veia res estrany, aturava la gravació, esborrava el vídeo i tornava a posar el mòbil a gravar, per tant, si hi surt res estrany, ho veurem! Per això et vaig demanar de deixar aquell llum petit encès. —I em fa l’ullet.
—No deixaràs mai de sorprendre’m, punyetera! —L’abraço fort altra vegada.
Posem ràpid el vídeo. No es veu res fora del normal i ja portem més de 10 minuts…
—Espera! —crida la Mila, i fa retrocedir la gravació—. Aquí tens un petit sobresalt, sembla que tremolis i la càmera es desenfoca un instant.
És breu, però sí, sembla que és el moment en què m’incorporo. Passen 10 segons més i ja vibra l’alarma i em desperto. No es veu cap ombra anormal a la finestra ni cap altre detall significant. Deu segons! Tal com explicava el Ben, el temps, allà, és molt i molt relatiu.
De totes maneres, no podem treure cap conclusió del que hem vist. Potser haurem d’idear una nova estratègia. O potser no val la pena…
—A dormir, que demà encara és divendres.
Em queda rondant pel cap l’última frase del Ben: «On poses els teus pensaments, poses la teva energia i això modifica la teva realitat.» És interessant, ja que la mare i el pare sempre m’han dit coses molt semblants. Sobretot quan em passava alguna desgràcia. M’ajudaven a anar recordant pensaments i frases que havia estat dient els dies abans del tipus: «És que no em surt res bé» o «Soc un desastre, sempre em passa tot a mi!», i insistien que cada vegada que deia i pensava així, estava programant una mala experiència cap al meu futur. Avui, però, fora de mi ha sigut instantani.


La Mila acaba de marxar. Ha insistit molt en tornar-ho a provar aquesta nit i deia no sé què d’uns picarols… No he entès de què m’estava parlant. Hem quedat a la plaça després de dinar i ja veuré quina una en porta de cap.
De seguida que acabi d’esmorzar ens posarem a fer mates amb la mama, que avui està més que estupenda… Envejo sanament aquesta capacitat que té de passar de tenir un dia de merda a desprendre aquesta llum tan dolça l’endemà. Per a mi, és bruixeria bona.
Segueixo rumiant en el que explicava el Ben ahir a la nit.
—Mama!
—Digues, bonica, ja he acabat d’enviar uns correus pendents i de seguida ens hi posem.
—No era sobre mates… Et volia preguntar una cosa.
—Ah! Va tot bé? T’ha passat res?
—Tot molt bé, mama. —És un dir, perquè «molt bé» tampoc seria una definició encertada.— És només que l’altre dia vaig llegir no sé on —mentideta piadosa— una frase sobre que allò que pensem crea la nostra realitat i em va fer recordar que tu i el papa també m’ho dèieu.
—Cert.
—Jo em pensava que m’ho dèieu perquè deixés de dir coses lletges sobre mi mateixa.
—També. —I somriu.
—Hosti, mama! «Cert», «també»… Què més en saps, d’això?
—Doncs que, així molt molt resumit, és més o menys veritat. Per ser més específics, no són els pensaments sols, sinó les creences que amaguen. El que tu creus, és el que vius en certa mesura. Perquè el que creus modela la teva manera de pensar i llavors dius coses que van en la línia de la creença.
—El que jo crec? Jo no creia que em lesionés patinant i em vaig lesionar!
—Perquè la teva ment creu que és possible que et lesionis, no?
—És clar! Quina tonteria!
—Sí, ho és, però si dins del teu cervellet no hi cabés la possibilitat de lesionar-se, no passaria.
—Però això és impossible!
—Així és com funciona… En algunes coses podem tenir una mica de control, en d’altres encara ens falten moltes generacions d’evolució humana. —I s’encongeix d’espatlles.
—Però és com dir, per exemple, que si no crec que puc perdre una cosa, no la perdré mai. —Soc un desastre perdent coses, no paro mai, si no són les claus, és la cartera o qualsevol altra cosa.
—Exacte…
—Però les coses es perden, perquè sí, perquè ens despistem o perquè cauen, jo què sé! Puc perdre un bitllet o se’l pot endur un cop d’aire, no? Quina tonteria és aquesta?
—A veure, tota la gent que t’envolta i tota la gent que ha viscut abans que tu, tots ells creuen i han cregut que les coses es poden perdre. És molt complicat que tu, que ets la continuïtat dels teus ancestres, no ho creguis, també. Ho duus gravat a les cèl·lules. Són creences que ja venen de sèrie.
—I jo soc una víctima de tots ells, doncs? Estic atrapada en ells?
—No si no vols. Tu pots anar reduint la força que aquesta creença té en la teva vida, per exemple, deixant de dir-te que ho perds tot, deixant de tenir por de perdre-ho tot, despistant el teu cervell quan et diu que ho perds tot. I així, mica en mica, viure menys aquesta idea.
—Però és que ho perdo tot, mama! Tu ho saps! La setmana passada vaig perdre el rellotge!
—Pots intentar una cosa. Quan et descobreixis pensant que ho perds tot, frena i digues alguna cosa que ho contraresti com, per exemple, «sé on és tot el que necessito» o el que tu vulguis dir-te i, així, vas pensant menys en una cosa i més en l’altra.
—No ho sé, mama… És molt normal perdre coses…
—Però no a tothom li passa, oi? —Sona el seu telèfon i em fa ràbia la raó que té en aquesta última pregunta…— He de respondre, Cèlia. Ves traient el quadern i de seguida estic amb tu.
—D’acord…
Poques ganes tinc, ara, de posar-me a aïllar incògnites… Que m’agrada, perquè és com ordenar objectes fins que tot és al seu lloc i això em dona, estranyament, molta pau. Però jo perdo coses. Dec ser més despistada que la resta, però ni de bon tros pot dependre del que dic o del que penso. Fora del cos ho veig clar, que és així, però aquí és evident que les coses són diferents.
És igual, ara a fer mates… És un quadern avorrit, però sempre m’han dit que si mai, pel que sigui, he d’entrar tant sí com no a una escola, és millor si em sé les coses que saben la resta i sí, tenen raó. I dic «tenen», com si els dos encara hi fossin…
Quan el pare vivia, vam rebre una carta de la Fiscalia de Menors perquè jo no anava a escola. Algú els devia alertar i van activar els seus protocols. Van ser uns dies de molts nervis i mal humor. Els citaven per explicar la situació i el resultat era molt incert.
Es van posar a recollir i escriure tot el que fèiem i havíem fet a casa: les fotografies, les manualitats, els escrits, les entrades als museus, l’historial de llibres de la biblioteca…, tot! Van demanar als monitors d’extraescolars a veure si podien escriure uns informes sobre mi, també. A mi, això últim, em va agradar. Deien moltes coses molt boniques de mi!
Llavors, un dia van anar a veure el senyor fiscal, tremolosos i morts de por per si m’obligaven a anar a una escola o, cosa que seria pitjor, que m’apartessin del seu costat. Jo també estava dels nervis perquè no hi volia anar per res del món; o sigui, no hi tinc res en contra, però per molt que m’expliquin les amigues què hi fan i tot el que hi passa, a mi no me’n fan venir pas ganes…
Li van ensenyar i explicar tot. Bé, tot no… A casa discutien quines coses podien o no explicar-li per no ficar la pota de mala manera i s’havien fet una llista de què sí i de què no se li podia dir a aquell senyor. I sembla que van fer bona feina, perquè els van dir que no hi havia cap problema en fer escola a casa, que se’m veia atesa perfectament i que el cas quedava arxivat! Quina alegria!
Tot i haver acabat bé, estic emprenyada. Amb qui va enviar-los l’avís (el pare sempre em deia que ho havien fet de bona fe, per desconeixement) i amb els fiscals. És més del mateix: t’has d’estar excusant i justificant per viure d’una manera que no fa mal a ningú. No els importa si ets feliç o si et falta de res. Et temen perquè no et poden ni etiquetar ni classificar. El seu sistema no ho preveu, i això ja és motiu suficient per fer-te passar una mala estona.


He de sortir ràpid, que faig tard a la cita amb la Mila. Ens hem enredat xerrant amb la mare sobre pensaments i creences. Això que m’explica és ben simple d’entrada, però quan hi rumies una estona, t’adones que és molt més enrevessat del que sembla. Em diu que jugui a canviar pensaments i a observar què penso i què dic; m’assegura que notaré canvis importants a la meva vida.
M’ha aconsellat de fer un exercici simple per anar-ho entenent: que cada cop que pensi en laments, crítiques o pors, respiri profundament i repeteixi moltes vegades «tot és perfecte», intentant sentir la pau de quan tot és perfecte. M’ha promès que en pocs dies hauria de notar com tot es va fent més fàcil i agradable. No hi perdo res.
Avui fa un dia genial: temperatura perfecta, un solet càlid i agradable i no fa vent. No suporto el vent. És molt desagradable i fa que la gent camini estressada i encongida i així no expliquen res de res.
Travesso el carrer en direcció a la plaça. Passo per davant de casa el Lluc. Ell és a fora. Se’l veu nerviós i juraria que m’està esperant. Em deu haver estat esperant allà, palplantat, fins que passés?
—Cèlia… —Està molt i molt nerviós, la veu li surt a batzegades.— Ja sé que el que he fet està molt malament, que no tinc excusa, que soc mala persona, però si us plau, deixa’m que t’ho expliqui.
Els seus ulls de cadell em deixen descol·locada. Millor treure ferro del coi de petó, tampoc ha sigut tan greu com això…
—Lluc, tranquil. És només un petó. Em vas agafar desprevinguda i no m’ho esperava gens, però d’aquí a ser mala persona, potser en fas un gra massa, no? —I somric per intentar fer-ho tot plegat menys violent.
—Ah!… —Ha quedat astorat i fora de lloc, com si no esperés aquesta resposta.— D’acord. Doncs, res, disculpa i oblida el que t’he dit, d’acord? —Ara té una rialla nerviosa molt estranya.
—D’acord. Però si ho necessites, en parlem…
—No, no… Res, de debò, no em facis cas. —Es grata el clatell i sembla que vulgui fugir corrents però els peus se li han petrificat.
—Entesos… Doncs marxo que faig tard, d’acord? Ens veiem dilluns.
—Adeu, adeu!
Se m’escapa alguna cosa del que acaba de passar aquí. No sé com interpretar-ho. Ni la seva exageració per un simple petó a la galta ni com després volia deixar estar el tema… Aquest noi sempre té un cantó misteriós una mica inquietant…
Però és clar, segons la mare, ha sigut el que jo crec, el que ha fet que això passi… No sé com agafar-ho tot plegat.
Tant és, ja veig la Mila. Quines ganes d’ella!
—Milaaa!!!
—Bonica!
Ens fonem en una abraçada intensa i jo ja em sento millor de tot…
—Tia… Que m’acabo de creuar amb el Lluc i estava molt estrany per allò del petó —li explico, perquè encara no entenc res.
—Sí o què? Potser estava mort de vergonya, no?
—No ho sé… Segurament, però em demanava perdó com si m’hagués fet una putada immensa, molt exagerat. I jo he tret ferro al tema i després ja no volia parlar-ne més… És molt estrany, aquest tio.
—Sí que ho és, sí… Jo perquè et conec a tu, si no, pensaria que els que no aneu a escola esteu tots ben tarats! —I esclata a riure.
—Tonta…
M’explica que ha comprat cordill i uns picarols i que els vol posar penjats: un del sostre i que em quedi a un pam de mi mentre dormo i un altre a la finestra. Diu que així, potser, quan alguna cosa els travessi sonaran i ella podrà sentir-los i estar al cas. O, si més no, tindrem una prova del que està passant.
Crec que mira massa sèries, però què coi, potser funciona…
Ens posem al dia de tot plegat. Bé, del que ha passat avui, perquè no fa ni vuit hores que estàvem juntes…
—Va, anem a casa a mirar una pel·li i a menjar porqueries? —li proposo.
—Sí, sí! N’hi ha una de viatges fora del cos que podríem veure! Així m’expliques si està ben feta o no. —I em treu la llengua i jo ric.
—Avui convido jo.
—Ah! Genial! Però si ho arribo a saber demano unes braves…
—Ara ja es tard. —I li trec jo la llengua.
—No pot ser… Juraria que tenia un bitllet de deu euros a la tapa del telèfon… Sempre guardo els diners aquí i avui he agafat deu euros i els he posat aquí, n’estic convençuda!
—Mila… Que he perdut els calers que duia, tia…
—No fotis! Just avui que parlaves de perdre coses amb ta mare, eh?!
—Calla, calla… Si sembla una broma de mal gust… Inclús li he posat l’exemple a ma mare de si perdo un bitllet! Estic al·lucinant, tia… Deuen tenir raó, el Ben i la mare?
—Podria ser pura casualitat, també.
—Jo què sé… Per si de cas, aniré amb compte amb què xerro… —I per dins em dic que «tot és perfecte».
—Vinga, que convido jo! Sort que no has demanat unes braves! —I em pica l’ullet. És un sol d’amiga.


Prou interessant, la pel·lícula. Molta fantasia però m’ha fet rumiar. Ha sigut més com un exercici de documentar-me que no pas gaudir de la sessió. Menjar porqueries sí que ha valgut la pena!
—I, escolta, a tu el Lluc et mola? —Però què xerra!?
—No, tia! Potser hi va haver, fa temps, alguna època on me’l mirava amb uns altres ulls; i el trobo guapo, però no ho sé, quan ell és a la vora sempre tinc una veueta a dins que em posa en alerta.
—En alerta? T’ha fet res mai? Que el rebento si et toca un pèl, eh?! —diu exaltada.
—No, no, mai. Per això no entenc massa aquesta sensació de voler fugir d’ell… Abans no la tenia, però fa uns mesos quan… —ara em fa vergonya continuar, encara que sigui la Mila.
—Quan què? Digues, va! A mi no em pots deixar així amb el misteri!
—Bé, és que em fa cosa parlar-ne…
—Amb mi??? Si a mi se’m pot dir tot, ja ho saps! Però també se’m pot no dir tot si vols, ho entendria… Però si a més d’haver pagat jo al bar, em deixes amb la incògnita potser surt a passejar el meu cantó fosc… —I somriu, dolça i punyetera alhora.
—Res, a vegades… —Agafo aire i crec que m’estic posant vermella.— Quan estic sola i avorrida i m’acaricio aquí a baix, entre les cames, perquè em fa sentir bé, m’agrada imaginar que la mà que m’acaricia és la d’algú altre. Penso en algú a qui trobi guapo i interessant i l’imagino mirant-me i tocant-me i llavors la sensació és encara millor…
—Ah! T’entenc… Jo també em masturbo pensant en altres. —Pam! Ella, directa i transparent… Que no té mai vergonya? —Però, Cèlia, què hi té a veure això amb el Lluc?
—Doncs que… —Em costa posar paraules a tanta intimitat.— Alguna vegada havia imaginat al Lluc aquí a baix i de cop m’agafava com por… Notava una fredor a l’espinada i necessitava tapar-me ràpid i em posava trista i amb ganes de plorar i de fugir…
—Ostres… A mi no m’ha passat mai, una cosa així… I mira que acostumo a estar sola i avorrida molt sovint! —Es posa a riure i jo amb ella.— Bromes a part, per què creus que et passa això amb ell?
—Si ho sabés… És una alarma interior que s’activa sola sense motiu aparent.
—Doncs, el Lluc, esborrat de la llista dels que et pots imaginar. Un dia et faré una llista de qui he deixat que em toqui a mi! Serà com compartir-te una playlist! —Esclatem a riure sense parar…


Abans d’anar a dormir posa els picarols, com m’havia dit. Un a dos pams del meu llit i un altre a la finestra. La meva finestra està molt enclotada, ja que la casa és vella i té unes parets amplíssimes, per tant, si fes aire amb prou feines arribaria amb força per fer sonar els picarols. Torna, també, a preparar el seu telèfon per gravar i programa les alarmes. Metòdica, intrèpida i fascinant.
Xerrem una estona i m’explica coses de l’Aura. Xafarderies de què fa i amb qui va. Diu que s’ha tornat molt pija i que va amb uns aires que pocs la suporten, tot i que té un munt de pretendents immadurs: els tios li riuen tot i competeixen entre ells per ser-hi a la vora i, alhora, molts d’altres la critiquen constantment. No deixa indiferent, aquesta mossa… Em poso trista per tot plegat. L’enyoro. I em torno a repetir que «tot és perfecte», encara que no ho cregui.
 
DISSABTE
Vinga, som-hi. Gest d’incorporar-me i… alehop!, fora de mi altre cop. Sembla mentida que fàcil que m’és ara fer aquesta acrobàcia que fa just dos dies m’aterrava!
Sento el so d’una campana a càmera lenta i m’adono que el meu picarol està basculant tímidament. La mare que va parir la Mila, tu! Tenia raó! El soroll, però, no la desperta. Tant és, podrem veure al vídeo el moment on surto del cos.
Observo per tota l’habitació i no hi veig el Ben… És «ben» estrany. Com m’agraden els jocs de paraules, encara que només em facin gràcia a mi… El pare hauria rigut, ara.
És igual, em sento plena d’energia (no tenir cos és molt gratificant…). Practicaré els desplaçaments.
Volo amunt i travesso el sostre de casa. Aparto de la meva ment els pensaments que no em ve de gust tenir. Més que apartar-los, els deixo marxar tal com arriben, i sembla que funciona. No marxo d’aquí. Observo casa meva sota meu i pujo més amunt per poder observar el poble sencer. És impressionant de veure. No hi ha ni una ànima al carrer (tret de la meva) i la llum tènue dels fanals dona molta pau.
Descendeixo i travesso els carrers a mitja alçada, a la mateixa que les copes dels arbres. M’agrada més la sensació de flotar a poca alçada que no pas anar molt amunt. Des de dalt de tot quasi no tens sensació de vol. Al llarg de la meva ruta descobreixo vida en una casa. Hi ha llum a la finestra i hi puc veure un senyor gran endormiscat al sofà amb la televisió encesa. L’escena és una mica trista perquè casa seva està plena de coses, plena de brutícia i restes de menjar. Sento llàstima per ell. Deu viure sol i sense alegries que li donin ganes de viure en condicions. El senyor fiscal es podria ocupar fent companyia a persones com aquest home, no?
La tristor del que veig em recorda la meva, amb l’Aura, suposo que perquè n’hem parlat abans de dormir. De sobte em veig topant amb ella en aquella cantonada el dia maleït. Ho veig des de fora, com d’espectadora, però en sento totes les emocions del moment: la sorpresa cautelosa de trobar-la i el punyal al cor després de la ganyota; la vergonya de no ser prou per ella i la ràbia d’estimar algú capaç de fer-me allò.
Al voltant meu, no de la Cèlia a la cantonada, sinó al voltant de la meva ànima flotant, apareixen fent rotllana els coneguts que sempre es burlen de mi per no anar a escola i van fent torns per insultar-me i menysprear-me. L’angoixa creix per moments i em vaig fent petita, literalment petita, com un cadellet envoltada de gegants hostils. Tan petita que m’agafen i em van llançant de mans en mans com si fos una pilota mentre riuen cada cop més fort i repeteixen «ton-ta!, ton-ta!». Ploro i crido, però no serveix de res, la situació m’atrapa en un bucle i perdo l’esperança de sortir d’aquí.
Unes mans càlides m’agafen i em cobreixen amorosament i, a l’acte, soc davant de casa abraçada al Ben.
—Gràcies, Ben! —li dic entre llàgrimes.
—Per poc que pugui, et guardaré dels teus perills, bonica.
—Gràcies… —M’intento tranquil·litzar per poder parlar i que se m’entengui.— Per uns moments havia aconseguit deixar marxar els mals pensaments, però sense adonar-me de com, m’he quedat atrapada allà, a la cantonada.
—Ho sé. Has estat esplèndida. T’he estat observant de prop.
—No tan esplèndida, si no, seguiria volant pels carrers.
—Tot el que et passa explica coses de tu, del teu «tu» més íntim. I cal deixar que passin per poder prendre consciència, per créixer i ser feliç. —A vegades sembla que em vulgui mal…
—Però és molt dolorós acabar sempre en un infern aquests viatges.
—Però ja tens pistes de què és el que et frena a la teva vida.
—La imbècil de l’Aura, vols dir?
—No pas. Ella no t’ha dut aquí, hi has vingut tu sola. És cert que no va ser justa amb tu, ni valenta. Però qui no ha deixat anar el problema ets tu. Duus la càrrega d’aquella trobada i de tota la vostra història sobre teu, com una motxilla que et pesa. Una motxilla que es va fent gran cada vegada que ho recordes i ho lamentes. I tot el que fas a la teva vida ho fas atrapada al seu pes, al d’aquesta motxilla i de moltíssimes altres més.
—Però és que la ferida és molt profunda, Ben. Em dol molt cada dia.
—Com has vist, allò que penses et porta a on vas. La tristesa d’aquell home solitari t’ha connectat amb la tristesa de la teva situació amb l’Aura. Totes les teves creences, positives o negatives, i totes les motxilles que no has descarregat són amb tu i qualsevol pensament que la teva ment processa ha de travessar-les i surt contaminat de tot plegat. I com a resultat, generes vivències semblants a les que carregues.
—Com quan un vidre brut et fa veure borrós el que hi ha darrere, no?
—Exactament igual. Vius a través de tota aquella boira.
—I com deixo anar les motxilles?
—Perdonant. El perdó és la clau de la llibertat. Cal fer l’esforç de perdonar, de demanar perdó i, el més difícil però alhora més important, perdonar-se un mateix. I perdonar implica comprendre que tots cometem errors, que és un acte natural. Que tant l’altra persona com tu mateixa, en aquell moment, no vau saber fer-ho millor i alliberar la culpa. Alliberar la ràbia. Lliurar-se de la por.
—No sé si soc capaç de fer tot això, Ben… Què passa amb el dolor de la ferida que m’ho recorda a cada moment?
—La ferida s’acaba curant sense la motxilla. Queda el record de la cicatriu, però el dolor s’esfuma. Perdona i perdona’t tantes vegades com necessitis i, alhora, agraeix tot el que tens, com la Mila, com la mare. —Que agraïda estic d’elles, sí…
—Ho intentaré… no vull més inferns.
—Ho aconseguiràs i ja no hi haurà inferns, però no només aquí, fora del cos, sinó també a la teva vida terrenal. Allà funciona igual només que a ritmes diferents. Però què t’he de dir, no? Avui crec que has perdut una coseta, oi?
—Sembla que et faci il·lusió i tot, tonto…
—Em fa il·lusió la Cèlia que sé que hi haurà més enllà de tot això.
—Me’n torno, m’he esgotat altre cop.
—Descansa i no oblidis tot això. No te n’havia advertit, però tan bon punt prens consciència del mecanisme de la ment, les creacions es van fent més ràpides i contundents. Hauràs d’anar prenent una sincera responsabilitat sobre què creus, què penses i què dius. I jo sé que en seràs capaç. —Em pica l’ullet i jo torno a la meva habitació.

Ha sigut molt intens i necessito descansar i rumiar-hi. Sento altre cop la campana a càmera lenta, però no és la del meu llit, deu ser l’altre picarol… Giro l’atenció cap a la finestra i veig una silueta que crec que puc identificar.
—Què collons fots aquí!!? —Abans no acabo de dir-ho s’esfuma.
—Estic massa esgotada per seguir-lo i, sincerament, em fa por. Necessito tornar al cos i descansar…


Em desperto amb la vibració del telèfon sobresaltada.
—Lluc! —crido instintivament vocalitzant ben poc.
—Què passa, Cèlia? Què dius? —em pregunta ben endormiscada.
—El Lluc, tia! L’ombra de la finestra era el Lluc!
—Però què dius!? Com pot ser?
—No ho sé… Quan l’he vist s’ha tornat a esfumar ràpid i jo no tenia prou energia per seguir-lo… Començo a entendre la conversa que vam tenir ahir: ell es pensava que l’havia reconegut la nit passada i estava avergonyit.
—Però quin sentit té que fos el Lluc? Què hi ve a fer aquí? T’espia de nit? Sap sortir del cos, també? —Està tan trasbalsada com jo, pobra…
—No sé cap de les respostes, però sembla que sí que sap sortir del cos… Hauré d’anar a parlar amb ell. —Em fa pànic pensar en parlar-hi, però això no pot quedar així…
—Que fort… Jo t’hi acompanyo, que ja no em refio d’aquest capullo.
Ens fonem en una abraçada càlida i reconfortant.
Repassem el vídeo expectants i veiem clarament quan el meu cos tremola lleugerament i després el meu picarol es mou molt suaument. Al cap de sis minuts, és el de la finestra el que belluga, també subtilment i, un minut més tard, es mou més fort. Pocs segons després vibra el telèfon i em desperto cridant el nom d’aquell estúpid. Tenim una prova que, si bé no confirma res, dona credibilitat al que estic vivint, almenys sembla que està passant alguna cosa. És que per molt real que em sembli quan surto, no em trec de sobre el dubte.
—Aquest vídeo ho petaria a YouTube! —diu ella rient.
—Sí! Ho petaria fort, però no ho farà, oi, Mila? —Per un moment em fa por que ho esbombi…
—Cèlia, collons, que no em coneixes?! Passo de likes i seguidors, jo! Per res del món faria públic res sense el teu permís… Ni se t’acudeixi dubtar-ho. —Ostres, està dolguda i amb raó, quin greu…
—Perdona, tia… No sé ni com m’ha passat pel cap… Estic massa regirada, segurament. No dubto per res de tu, de fet, només puc donar-te les gràcies per existir i ser a prop meu, i ho agrairé cada dia, perquè no em puc ni imaginar una vida sense tu.
Ens tornem a abraçar i ens adormim juntes donant-nos caliu.


Esmorzem molt en silenci. Totes dues estem pensant sobre el mateix, però la mare és per casa i ens ho guardem endins. Mentrestant, se senten sirenes de policia i ambulàncies al carrer. On vivim no és habitual aquest escàndol, no passa mai res. Ja ens assabentarem de què ha passat tard o d’hora; en un poble això és inevitable…
Jo rumio com encarar la conversa amb el Lluc. Em venen dubtes sobre la credibilitat que pot tenir el que he viscut. I si és tot fruit de la meva imaginació? En el fons, de nit vaig a un món oníric, potser tot són somnis molt vívids però que no tenen res a veure amb la realitat.
—Però els picarols han sonat… No pot ser pas casualitat, oi?
Des de la meva cadira puc notar el nerviosisme de la Mila. No per res que faci ni digui, no; percebo com unes onades intermitents que venen d’ella que no es veuen però les sento, carregades de preocupació.
Ja em passa, a vegades, que noto com se sent la gent al meu voltant. De més petita m’afectava molt i m’alterava; suposo que em creia meva aquella sensació i se’m replicava dins. Em passava sobretot quan entrava a un espai amb molta gent; als pocs segons em sentia enfurismada o enrabiada o trista o culpable i perdia el control de mala manera, embogia. I la mare m’agafava i abraçant-me fort se m’enduia uns minuts a un lloc tranquil. Remugava coses que no entenia i poc a poc jo tornava a ser jo. Deia que em passava una aspiradora màgica.
Ella em va anar ajudant a adonar-me que aquelles emocions que em desbordaven em venien de fora, eren d’altres persones o, simplement, energies que s’havien quedat per allà flotant. Que en una petita part també eren meves i per això les atreia, però que podia evitar-ho: sentir-les sense endur-me-les. No sé ben bé com, però mica en mica vaig anar entreveient la diferència entre les meves i les que m’arribaven de fora. I ara m’és molt útil quan estic amb gent.
No ho controlo del tot, però juraria que aquests últims dies s’està tornant més habitual i intensa, i també més nítida, la percepció. N’he de parlar amb el Ben; crec que les aventures nocturnes hi tenen alguna cosa a veure.
Sigui com sigui, aquestes sortides m’estan canviant profundament. I això m’espanta una mica perquè em moc en un terreny molt desconegut, on sembla que l’antiga Cèlia vagi deixant d’existir.
Ja ho ha dit el Ben, que, ara que sé com crea la ment, el procés s’anirà fent cada cop més ràpid i hauré de fer-me responsable sobre què genero. Si en poques hores s’esfuma un bitllet, em fa por pensar què puc provocar que acabi passant… No sé si estic preparada per a una tasca com aquesta.
Sona el telèfon i la mare hi parla:
—L’Ernest? Ohhh… Si justament vaig enraonar amb ell ahir… Quina llàstima…
No semblen bones notícies…
—Què passa, mama? —li pregunto quan ja ha penjat.
—Doncs que l’Ernest, un cosí llunyà de l’avi Ton, ha mort aquesta nit… L’ha trobat l’assistenta aquest matí quan ha anat a veure’l. Era al sofà davant del televisor, com si dormís. D’això devien ser les sirenes que hem sentit abans.
—Al sofà, com si mirés la tele, has dit? On vivia l’Ernest? —Ja sé on vivia, l’he vist aquesta nit per la finestra…
—Doncs a dues cantonades d’aquí en una caseta vella, per què? —Exacte…
—Res… curiositat suposo… —He d’acabar aquesta conversa immediatament.
Estic en xoc. Per l’hora del vídeo, jo he vist l’Ernest a quarts de quatre d’aquesta nit. Allà al seu sofà, envoltat de trastos i restes de menjar. El més segur és que a aquella hora ja fos mort…
Em trasbalsa la idea de si jo hagués pogut fer res per ajudar-lo. Puc des d’allà ajudar algú d’aquí? Podria haver evitat el que ha passat? I com ho hauria pogut fer? Tinc tantes preguntes que em costa ser present aquí i ara. Necessito trobar les respostes. Necessito parlar amb el Ben. Però també necessito parlar amb el Lluc; i més ara que acabo de tenir una prova irrefutable de la certesa del que visc a les nits.


Marxem, la Mila i jo, a trobar el Lluc. Estic molt neguitosa. Sembla que ell té un bon control de les sortides del cos i en canvi, jo, tot just començo a entendre com funciona. Tan fàcil que seria poder-ne xerrar amb ell i aprendre’n. De segur que em podria ensenyar aspectes que desconec i resoldre dubtes i ves a saber què més! Però ve a la meva habitació de nit (no sé ben bé a què fer) i només de pensar-hi se’m posen els pèls de punta. Si no vingués a fer res dolent ni fugiria ni m’ho amagaria.
Caminem en silenci cap a casa seva. Quan som a la vora en veiem sortir la seva mare, que ens saluda i ens diu que el Lluc és a casa, per si volem fer-li una visita. Oh, i tant, que volem fer-li una visita, no ho sap prou, ella.
Truquem al timbre i ell mateix obre la porta:
—Cèlia… —diu entre sorpresa i impotència.
—Què fas de nit a la seva habitació, imbècil!? —salta la Mila molt emprenyada… No sé si l’havia vist mai tan agressiva.
—Deixa’m parlar a mi, Mila. —El miro als ulls.— Tot el que em deies ahir era perquè creies que t’havia reconegut, oi?
—Sí… Em sap molt de greu…
—I uns collons! —l’interrompo—. Saber greu és explicar-te bé, ser sincer i, sobretot, no tornar-ho a fer. I tu avui has tornat a venir i jo ja no sé quant de temps fa que fas aquesta marranada, ni què coi hi vens a fer. I ara ja tot el que em puguis dir tindrà l’ombra del dubte a sobre perquè, per a mi, ja no ets de fiar. I l’instint fa temps que m’ho diu, que no ets aigua clara. Així que deixaré que t’expliquis per última vegada i, després, ni te m’acostis, queda entès? —La Mila em mira amb ulls d’aprovació a cada paraula que dic, He estat preparant el discurs tot el matí…
—Cèlia… Jo… Fa anys que estic enamorat de tu.. Però et sento tan immensa, tan inabastable que quan intento obrir-me em bloquejo i tremolo i perdo el nord i no m’atreveixo…
—I des de quan això pot ser una excusa per assetjar-me? —li llanço.
—Fa uns mesos vaig començar a sortir del cos sense saber com i després de moltes nits agafant pràctica i havent llegit un munt de coses sobre el tema, se’m va ocórrer venir-te a veure. Només per poder-te mirar dormint, tan dolça com dorms.
Em puja una esgarrifança per l’esquena de l’angúnia d’imaginar-me’l allà, palplantat, observant-me sense permís.
—I ja està —continua—. Res més. Només t’observo i imagino que tinc valor per acostar-me a tu…
—Això és tot el que m’has de dir?
—Sí. I tu també surts del cos! Podríem aprendre’n junts i viatjar i jugar. —I posa ulls de cadellet, però ja no serveixen de res.
—No tinc res a aprendre al teu costat, Lluc. Ja tinc qui m’ensenya i em cuida, allà.
—No et refiïs d’aquell que t’ajuda, Cèlia. No és el que sembla. —Què vol dir amb això?
—Què coi has de saber tu! Ara ja sí que faré cas del meu instint i et vull lluny de mi, i tingues per segur que si et torno a veure rondant-me, trobaré la manera de fer-t’ho pagar.
Girem cua i marxem decidides deixant-lo allà, com un estaquirot. Noto la Mila molt tensa.
—Jo li hauria fotut un cop de peu als ous directament —diu ella enrabiada—. I ni deixar-lo parlar. Què s’ha cregut aquest imbècil?!
—Tranquil·la, Mila, ja està, hem aclarit la situació i l’hi hem deixat ben clar. No crec que s’atreveixi a tornar. —Tinc els meus dubtes d’això que dic; sento la certesa que no es rendirà tan fàcilment… Avui tinc moltes preguntes per al Ben.
—No puc estar tranquil·la de cap manera… Li rebentaria el cap, a aquell capullo!
—Va, et convido a la plaça, que t’ho dec. I agafem una mica d’aire. —I l’abraço fort i, per dins, segueixo donant gràcies per tenir-la a la vida.


En Lluc coneix l’existència del Ben… I diu que no me’n refiï. Aniria ara mateix a preguntar-li per què diu una cosa així d’ell, però no és bona persona i qualsevol cosa que em digui podria no ser veritat. Per què ha de ser tot tan difícil? Per què ha llançat per la borda l’amistat que teníem quan hauríem pogut experimentar un munt de coses junts, allà, fora de tot? Per què la gent no intenta fer les coses fàcils i agradables?
I no puc sostenir la pressió de controlar allò que penso. No així, amb aquest neguit que em fa passar per la ment les mil possibilitats de vivències amargues que poden ocórrer; i sento por d’allò que potser estic atraient a la meva vida amb els refotuts pensaments; por i culpa per no saber-ho gestionar millor. I tinc una sensació estranya, com d’alguna cosa molt dolenta que ve cap a mi, imprevisible i alhora implacable. I potser l’estic fent venir jo amb tanta por com sento, amb tanta por amb què penso… I jo no he demanat res de tot això, hòstia!
Ens acabem d’asseure a la terrassa de la plaça amb la Mila i el meu neguit va en augment. Començo a notar una pressió forta al pit i els meus batecs s’acceleren i els noto a tot el cos. Suor freda i em costa respirar i m’espanto i això ho empitjora. Sento que m’ofego, que això s’acaba.
De manera progressiva i subtil vaig deixant de sentir el soroll que hi ha a la plaça i, al meu voltant, com si es tractés d’un miratge, començo a apreciar una llum violeta que m’envolta i va guanyant intensitat fins que no veig res més que aquest color i tota jo em difumino en la llum. Estic paralitzada, com si el temps s’hagués aturat. Sento la presència del Ben, però no el veig per enlloc.
—Tots perdem el nord, a vegades, Cèlia. —La veu del Ben em ressona dins.— És humà tenir por i angoixar-se i, en molts moments, és molt útil. Però quan se’ns escapa de les mans cal actuar al respecte, pel nostre propi bé.
Jo no puc respondre, segueixo immòbil i el meu cos és una llosa que no em pertany, però l’angoixa es va esfumant poc a poc. Què m’està fent?
—Aquesta nit —continua la seva veu dins meu—, has aconseguit, durant molta estona, que els pensaments que t’arribaven sortissin tan bon punt entraven. Ara cal fer el mateix. I aquesta llum violeta que veus és una eina molt poderosa per desfer l’efecte dels teus pensaments, desfà qualsevol creació teva que et pugui perjudicar. Embolica’t en aquesta flama violeta sempre que ho creguis oportú. Imagina-la intensa i tu dins d’aquesta gran foguera i respira i, poc a poc, en notaràs els efectes. Qualsevol responsabilitat afegida ve sempre acompanyada de noves eines que t’ajuden a afrontar-la. Fins després bonica, no estàs sola.


—Cèlia! Cèlia! Que no hi ets, tia? —Sento la Mila davant meu mentre vaig recuperant el meu cos.— Estàs absent. I t’estic parlant i no reacciones!
—Ostres… Perdona… M’acaba de passar una cosa molt estranya…
—Ho he vist, noia, semblaves un zombi! —I esclata a riure.
—Quanta estona he estat així?
—Un parell de minuts suposo… On eres? Has sortit del cos o què?
—Doncs no ho sé… Estava molt angoixada per tot plegat, em costava respirar i s’ha aturat el temps. Una llum violeta m’envoltava i em recobria i el Ben em parlava dins del cap explicant-me coses i l’angoixa ha anat minvant fins a desaparèixer del tot.
—Doncs des de fora no es veia tan místic, eh!? Més aviat feies una mica de por i tot, amb la mirada perduda i glaçada com una estàtua! —Somriu una mica desquadrada.
—Doncs m’ha ensenyat una tècnica per calmar-me… I ha funcionat! No pot ser mala persona el Ben. Maleït Lluc… Havia aconseguit que dubtés d’ell…
—Això mai! No deixis que aquell fastigós influeixi en res. Amb ell, creu i ratlla. Liquidat. Bon vent i barca nova! —Ho té claríssim, ella, i sí, té raó.
—S’ha acabat el Lluc —li dic, però sé que no s’ha acabat pas—. Va, fem unes braves? Mira —li dic ensenyant-li la coberta del meu telèfon—, avui porto pèmpins!


Després de xerrar i fer bromes i riure (riure molt) sense anomenar aquell impresentable ni res del que ha passat, se’ns fa migdia i decidim preparar uns entrepans i dinar plegades al turó.
És un lloc especial i màgic des d’on es veu tot el poble i on anem sempre que necessitem allunyar-nos de la gent. En el seu punt més alt hi ha unes roques a la vora d’un prat que per la forma i el tacte fi que tenen són ideals per ajaure’s a mirar el cel amb el so dels grills i els ocells de fons. I llavors, juguem a imaginar figures als núvols, d’animals o persones, i fem les veus que tindrien i diem tonteries i riem moltíssim. I precisament això és el que necessitem ara mateix: despistar qui som amb bajanades.
Anem a casa seva a preparar-nos la teca perquè després de dues nits a casa meva, la Mila creu que seria bo aparèixer ni que sigui una micona per la seva, per no estirar massa la corda…
—Ostres, Mila! Ets viva, doncs? —pregunta irònicament la seva mare quan ens veu arribar.
—És clar, mama! Estava amb la meva superamiga fent cosetes de bruixes —respon ella fent veure que ho diu en broma mentre em fa l’ullet.
—Doncs espero que no hàgiu deixat cap malefici a mitges perquè avui hauries de venir a sopar. Venen els teus tiets i seria bo que hi fóssim tots.
—Mama… volíem tornar a dormir juntes, avui… Tenim la granota a la marmita i se’ns courà massa. —Quins acudits que té…
—Doncs se l’haurà de cruspir sola la teva superamiga. Avui, tant sí com no, seràs aquí. —Li fa un petó a la galta i marxa amb el cubell de roba molla als braços.
Evidentment, la Mila és molt lliure amb tot el que fa i deixa de fer, però quan sa mare sentencia alguna cosa, poc més s’hi pot fer… Per tant, avui no tindré camp base quan surti. Em sap greu, especialment, per la tranquil·litat que em dona que sigui amb mi i saber que si penso en ella puc sortir de qualsevol infern on m’hagi posat amb les meves neures. Malauradament, però, en algun moment o altre hauré de sortir sense la seva companyia; no puc dependre d’ella ni fer-la sentir malament si no pot ser-hi.
—No et preocupis, estaré bé i de seguida que em llevi et trucaré i t’explicaré amb detall el que hagi passat —li dic perquè no s’enfadi amb sa mare.
—Quina merda, tia… Just avui que tot està tan interessant i emocionant…
—Va, et prometo que et faré una visita mentre dormis! —Potser això l’anima.
—Ah no! L’últim a qui vas visitar el van recollir amb ambulància dins d’un sac!
Mira que és bèstia! Té un humor negre força agut i, aquí, ha estat brillant… Ens retorcem de riure molta estona i quan ens refem, enllestim els entrepans.


Ja és quasi mitja tarda i la Mila vol tornar a casa perquè els tiets acostumen a arribar d’hora i no vol fer enrabiar sa mare; diu que si no en té queixa, podrà seguir venint altres nits. Convé trobar la justa mesura.
Ha sigut un dinar fantàstic. Jo, almenys, em sento renovada de tant riure i xerrar. Talment com necessitàvem les dues. I aquest punt del turó té un «no sé què» que et refà de la vida… Ara sí que em dic convençuda que «tot és perfecte».
Ens fem una abraçada llarga i tendra i ens diem adeu. Ella torna per una drecera que va directa al seu carrer i jo pel camí que em deixa més a prop de casa meva, i quedem de xerrar demà al matí tan bon punt ens llevem, que segur que hi haurà molt per explicar. És divertit que durant els primers minuts de la caminada de tornada, com que ens anem veient de lluny, ens cridem coses boniques fins que ja ens perdem de vista. Aprofitant fins l’últim instant.


Ja soc a casa. Mentre caminava he anat recopilant mentalment totes les coses que necessito parlar amb el Ben. I en són un fotimer! He d’aconseguir de totes totes fer més llargues les meves sortides. Vull tenir-hi energia suficient per aprendre tot el que em falta saber abans d’esgotar-me. I intueixo que si no m’enredo amb records dolorosos, serà tot més profitós.
—Et perdono, Aura, profundament —em dic a mi mateixa en veu alta davant del mirall amb una forta convicció—. Et perdono perquè, de la mateixa manera que no sé el motiu del que ha passat, no sé tampoc què has viscut i com ho has viscut, i alguna raó deus tenir. No puc jutjar-te perquè no conec els teus detalls i tu tampoc coneixies els meus. I, a més, jo hauria pogut ser més valenta i haver-ne parlat amb tu en comptes d’amagar-me i per això mateix també em perdono a mi. Ja no som les que érem llavors i ni tu ni jo necessitem carregar cap culpa. Per tant, Aura i Cèlia, jo deixo a terra aquesta motxilla ara i aquí i dono les gràcies per tots els moments que hem viscut i per la companyia i per les rialles i pels plans improvisats i per l’amor que ens donàvem i pel que he après amb tot plegat. Perquè «tot és perfecte». Gràcies.
I tanco els ulls i l’abraço fort i m’abraço fort i sento un alliberament molt gran. Noto que ja no em pesa; només sento amor per ella, un amor que no busca ser correspost, simplement és.
I m’adono que per fer-me un favor a mi, ha calgut fer un favor a l’Aura, també. Perquè sé, n’estic segura, que això també li haurà tret pes a la seva vida.
Ostres… No em pensava gens que fer una cosa així em fes sentir com em sento ara: tranquil·la, en pau, quasi feliç.
Crec que faré una migdiada. La necessito i segurament m’anirà genial de cara a aquesta nit per poder anar més enllà, més estona.


Com pot ser? He sortit del cos en plena migdiada? Això és nou… i estrany… hi ha molta llum. Que diferent que és de quan és de nit. Si ho hagués sabut abans hauria fet migdiades cada dia! De fet no era difícil de deduir, Cèlia: dormir és dormir sigui de dia o de nit, tòtila!
—Em fas molta gràcia amb les coses que et dius…
—Ben! Que fas torn de matí avui? —I riem junts.
—Això tu! Jo sempre hi soc. —I em fa l’ullet.
—Tinc una llista mental molt llarga de coses que necessito parlar amb tu.
—Ho sé, ho sé. Algunes de les coses les puc respondre, d’altres, ja en coneixes la resposta encara que facis veure que no i hi ha algun punt de la llista que va molt més enllà del que ara et puc dir.
—Doncs posem-nos-hi! El Lluc.
—Quina sorpresa, oi, que també surti? —diu com si no fos greu el que ha passat…
—Ben… que em venia a espiar no sé ben bé amb quina intenció!
—Aquest és un del temes que aniràs descobrint tu mateixa, en part. I en una altra part ja saps les respostes.
—Que em va dir que no em refiés de tu! Sap qui ets!
—Sí, l’he vist en alguna ocasió rondant-te…
—I no el vas aturar? No me’n vas dir res!
—Sé que és difícil de comprendre segons com, però no puc intercedir en excés a la teva vida. No més enllà de la tasca que ara estem fent. El pla físic té una funció molt clara i precisa: materialitzar possibilitats. I les possibilitats són vivències, són aprenentatges, són emocions. Si des d’aquí evitem que les viviu, us estem traint. Estem traint el vostre propòsit de vida.
—Com? Propòsit de vida? Com una missió?
—No ben bé. No és UNA missió, són camins i cruïlles que cadascú ha escollit i decidit viure físicament abans de baixar aquí.
—Abans de baixar? M’estàs parlant de reencarnació?
—Podria ser… Jo ho veig més com partides que decideixes venir a jugar. —Somriu.
—I per què em va parlar de tu? Em va fer dubtar, Ben!
—Dubtar és natural, no te’n facis mala sang. Ell porta molt de temps sortint i coneix coses i tècniques que tu també aniràs aprenent, però no ho sap tot i ha confós alguna de les seves vivències. També ha decidit utilitzar aquest lloc per intentar aconseguir amb males arts coses al seu pla físic.
—Com? Això es pot fer?
—Ell ha intentat influenciar-te en somnis. Que el tinguessis present. Ha volgut anar-se fent un lloc en tu per aconseguir tenir-te allà baix.
—Serà cabró! És un fill de puta! No es mereix res de bo! —Em sento assetjada i això m’enerva!
—Ell ÉS. I el que ha escollit fer no li és bo per a ell i no seria bo per a tu si hagués aconseguit res. Tu ets més forta del que et penses i els seus intents de manipulació no arribaven enlloc. Però ell s’ha fet molt mal fent això i se’n seguirà fent. Tu ara ja el coneixes i sabràs en cada moment què convé més. Però queda’t amb la idea que des d’aquí pots canviar coses allà.
—Però com?
—Tots els plans manifesten el mateix. Alhora. De la manera que cada dimensió permet. Si aquí fas un «treball», l’estàs fent també als altres plans. Fixa’t que el teu turmell no ha tornat a fer-te mal des que vens —ostres, és veritat!—, i això és perquè com que aquí el teu cos és àgil, lleuger i no fa mal, ho integres i quan tornes el teu cos esdevé més àgil, lleuger i no et fa mal; has començat a creure que és així. Com també ha passat amb la teva percepció de l’entorn, que ara s’ha anat afinant i el teu instint s’ha aguditzat.
—Però, Ben! Això per què no m’ho havies explicat abans? Quin munt de possibilitats que s’obren!
—Cada cosa al seu moment, Cèlia. I ara era el moment d’aprendre això. Els aprenentatges fora de lloc poden no servir per a res o poden fer mal…
—Com li està passant al Lluc, vols dir, oi?
—Sí… Ha après les tècniques abans d’entendre’n el funcionament i les conseqüències. Cuida’t d’ell, però tingue’n compassió.
—Vull parlar de moltes més coses, Ben, però tinc la sensació que t’estàs acomiadant…
—Perquè t’està sonant el telèfon…


Em desperta el telèfon de sobte. Estic molt desorientada i veig, a la pantalla, que fa quasi quatre hores que estic dormint! S’està fent fosc ja i qui em truca és la mare de la Mila… Què deu estar passant?
—Sí? —contesto intentant no semblar adormida.
—Cèlia —diu amb un to molt contundent—, passa’m la Mila, si us plau.
—La Mila? Però si no és aquí… Ja fa unes hores que ha marxat a casa. No és amb tu?
—No, Cèlia, si fos amb mi no t’estaria trucant! No em respon ni les trucades ni els missatges des de fa una bona estona i he pensat que encara estàveu juntes. Quan i on l’has vist per últim cop? —M’estic espantant. Això no és habitual en ella…
—Doncs hem dinat dalt el turó, a les pedres, i a mitja tarda ha volgut tornar per estar amb els tiets. Ella ha anat per la drecera que dona al vostre carrer i jo pel camí. I ja no en sé res més.
—Es fa un silenci incòmode mentre processem aquesta informació.
—Ai no em diguis això, Cèlia. —El seu to ara és afligit.— Ja no sé si estar emprenyada o amoïnada… Vaig a refer el camí fins al turó per si veig alguna cosa estranya… Qualsevol cosa que en sàpigues, si us plau, truca’m de seguida, d’acord?
—Sí, sí, per descomptat. Miro també a veure si en puc esbrinar res. I si apareix, si us plau, avisa’m.
«Què ha degut passar? Què coi puc fer jo, ara? Ostres Cèlia, calma’t i rumia. Com pots saber més? Qui pot tenir informació? Alguna cosa he de poder-hi fer, hòstia!»
—Sona el picarol que va penjar la Mila. La finestra és oberta i ha entrat aire, però sembla talment com si em volgués fer pensar en ella… i amb en Lluc. I no entenc quina relació hi pot haver, però és un pensament que crida molt i molt fort dins meu. És com una inèrcia que m’empeny a fer alguna cosa i que em va repetint: «Lluc i Mila, lliga caps!»
Podria anar a buscar el Lluc i preguntar-li si en sap res, però qualsevol cosa que pugui dir ell tindrà la incertesa de l’engany planant damunt.
—Cèlia, fa molta estona que ets a l’habitació. —La mare ha entrat per la porta i deu veure la desesperació en el meu rostre.— Estàs bé?
—Mama… La Mila no ha tornat a casa… M’ha trucat la seva mare perquè no en sabia res i ara estic molt preocupada per ella i vull fer alguna cosa, però no sé què!
Em salten les llàgrimes de la impotència i la mare corre a abraçar-me. Em sosté mentre em buido.
—I tu què sents, Cèlia? —Fa una pausa.— Sents perill real?
Aquesta pregunta em sorprèn, no sé on vol anar a parar i per algun motiu la seva veu m’ha ressonat per tot el cos. Em mira fixament als ulls, com buscant en la seva profunditat. Jo observo amb deteniment les sensacions que em recorren.
—Sí, mama… Sento el perill arribant com una enorme tempesta… i tinc por.
—Doncs, primer de tot, respira profundament. —Està parlant molt seriosament.— Jo sortiré de l’habitació i, sola i relaxada, sabràs què fer. Tens totes les respostes en tu. Estira’t i respira.
Em fa un petó tremolosa, m’acaricia la galta i li puc veure els ulls humits desprenent compassió. Vol quedar-se amb mi, però alguna cosa la fa sortir, lenta però decidida, de l’habitació. Tanca la porta i jo no entenc res del que m’ha volgut dir, però m’estiro al llit i em poso a respirar profundament fent-li cas. Allargo les respiracions per encalmar la ment i el cos, si no, no pensaré correctament.
Compto les respiracions lentes i així la ment surt del pànic. Quatre… Cinc… Sis… Set…
Un espasme. He sortit del cos? He sortit del cos! Sense dormir! Només respirant!
I, ara, ja sé què he de fer.
Em concentro a recordar el moment en què ens dèiem adéu dalt del turó. En vaig sentint els detalls de l’aire càlid a la pell, els núvols amb formes, el so llunyà dels cotxes i la sensació al cul d’haver estat assegudes a la pedra. N’evoco tots els records.
Ja hi soc! Ens veig abraçades acomiadant-nos. Les imatges s’alternen entre lentes i ràpides, a estones hi ha salts. Em recorda als vídeos que mirava el pare. Els havia gravat amb la seva càmera de jove que funcionava amb unes cintes magnètiques enrotllades en uns rodets i que a trossos es veien malament.
Segueixo la Mila com encamina la drecera. Em fa alguna broma cridant durant els primers metres. Una mica més enllà, quan ja no ens veiem en la distància s’atura i mira enrere. Directa a mi.
—Qui hi ha!? —crida ella travessant-me amb la mirada—. Em percep?
—Soc jo, Mila. —Sento la veu del Lluc darrere meu. Em giro ràpid i el veig sortint d’entre uns matolls. Encara no és fosc, però a ell sí que se’l veu fosc.
—Què fots aquí, imbècil? —li replica la Mila molt nerviosa.
—Ei, tranquil·la noia! —parla amb un to que no li havia vist mai. Denota superioritat i arrogància inclús amb el moviment. Quina angúnia!— Només et volia proposar un tracte. De fet, renovar el nostre tracte. Perquè les coses han canviat una mica, oi?
—Tu i jo ja no tenim cap tracte.
—Li has explicat res a la Cèlia? —«Res de què?»
—No encara, però demà ho faré. S’ha acabat amagar-me. S’ha acabat amagar-te. Has anat massa enllà. —«Mila…què m’amagues..? No ho entenc…»
—I li explicaràs tot, tot?
—Tot, Lluc, es mereix saber tota la veritat. S’ha acabat el teu xantatge.
—Mila… —Ell l’agafa pels canells retenint-la.— Pensa-t’ho dues vegades això que dius. Et convé més seguir com fins ara i ajudar-me a que torni a confiar en mi.
—Ni en somnis, desgraciat!
—La Mila es mou amb força per desempallegar-se de les mans del Lluc. Però ell no afluixa gens ni mica.
—Que em deixis!
—Però, Mila, m’has d’ajudar! Si no, la perdràs per sempre! La perdrem els dos! I serà per culpa teva! —crida ell.
—Si l’he de perdre per allunyar-la de tu, ja haurà valgut la pena!
S’estiren endavant i endarrere. Ell continua agafant-la i està molt enrabiat. La Mila intenta amb totes les seves forces apartar-se’n, però cada cop li costa més. El Lluc és fort i la Mila no pot sobreposar-s’hi. I jo d’espectadora sense opcions de fer res.
En un mal gest ella trepitja un tronc que la fa ensopegar i es precipita per un marge que hi ha a la vora. Mentre rodola avall el seu cap colpeja amb una roca i quan ja arriba a baix ha perdut la consciència i es comença a formar un bassal de sang a la terra del seu voltant. Mila!
El Lluc se la mira des de dalt. Està espantat i, alhora, orgullós. En cap moment li passa pel cap d’ajudar-la i, fent mitja rialla, marxa com una gasela que fuig, miserable.
Maleït desgraciat! Baixo ràpid amb la Mila. Està molt mal ferida, però no puc treure-la d’allà ni cridar a ningú. Tampoc tindria temps de tornar al cos i avisar algú; ara jo estic al passat, per tant ja fa hores d’això. Si torno potser ja haurem fet tard i haurà mort. He d’aconseguir mantenir-la en vida fins que arribi la seva mare. No sé si puc canviar el passat, no sé si ja està tot escrit, però, almenys, ho he d’intentar.
M’omplo de convicció, de fe, que puc ajudar-la. M’hi abraço i visualitzo la mateixa flama violeta que em va ensenyar el Ben. Puc veure el seu foc, el puc sentir, el puc controlar. En sento el poder.
L’envolto tota amb les flames i les intensifico. Recordo espontàniament un dia que la mare em parlava dels colors i m’explicava que cadascun d’ells ens influencia en algun aspecte. I deia que el verd era el color de la salut i de l’esperança.
Torno verda la flama i li concentro a la ferida i al cor. La seva respiració és molt dèbil, igual que els batecs, i per més potència que hi apliqui no sembla millorar. He de poder fer alguna cosa més, però de debò que no ho sé gens…
Presa de la desesperació demano ajuda amb totes les meves forces, a qui sigui. Clamo a totes les dimensions que algú la socorri i quan me n’adono estic envoltada d’unes figures que semblen humanes. Duen túniques blanques i fan un cercle al nostre voltant agafant-se de les mans. Jo no les puc veure clarament perquè desprenen molta llum i m’enceguen. Vindran a endur-se la Mila? S’està morint?
Però la por inicial al veure’ls s’esfuma a l’acte; hi ha tant d’amor en aquestes entitats que el meu neguit esdevé goig i felicitat. Venen a ajudar, però el Ben em va dir que des d’aquí ells no poden intercedir… Deu ser que si no els demanes ajuda explícitament només poden fer d’observadors?
La seves llums es fusionen al centre del cercle, just on jau ella, i adquireix una intensitat que no deixa percebre res del voltant. Jo poso la meva flama en aquesta immensa foguera i m’envaeix una determinació poderosa. Visualitzo amb detall la ferida al seu cap i com va cicatritzant, lentament però ferma. Tota jo vibro i sento un flux d’energia incommensurable, poderós.
Allà al seu costat, treballant en la ferida puc percebre, sense mirar, tot l’entorn. Soc conscient de cada detall d’aquest espai i puc sentir l’ànima de tots els éssers que hi habiten, des dels insectes més minúsculs fins a l’arbre més ancià o les mateixes roques i, tots ells, sense excepció, concentren les seves intencions en la Mila, que va deixant de perdre sang i guanyant vitalitat.
—Mila! Milaaa! —És la veu de la seva mare; ja ha arribat a l’alçada del marge.
Des del camí no la veurà pas. Hem d’aconseguir que s’acosti d’alguna manera.
Jo i l’entorn, juntament amb les ànimes de llum, som UN ara i faig venir tots els ocells de la vora que es posen a volar en cercles damunt nostre en un espectacle inaudit que inevitablement aconsegueix cridar l’atenció de la seva mare. S’aproxima estranyada i encuriosida al marge i hi descobreix la seva filla mal ferida sobrevolada per desenes d’aus cridant.
Baixa ràpidament i sense moure-la comprova si respira i si té pols. Les llàgrimes al descobrir-hi vida rellisquen galtes avall i s’afanya a trucar a emergències, que la mantenen en línia donant-li consells i instruccions fins que arriben al lloc.
Immobilitzada en una llitera de rescat la duen fins a l’ambulància medicalitzada que la portarà a l’hospital. Els sanitaris que l’han atès li expliquen a la seva mare que no es preocupi, que està estable i sembla que es recuperarà, que té una contusió al cap, però que, per sort, la ferida havia cicatritzat molt ràpid i no havia perdut massa sang. La posaran en observació, diuen, fins a assegurar-se que tot està bé.
Jo agraeixo als ocells, a les plantes, als arbres, a les roques i als insectes i, per damunt de tot, a aquelles ànimes bondadoses que havien assistit al meu crit, tota l’ajuda rebuda.
Assentint amb els caps es difuminen fins a desaparèixer. Tots menys un. I quan s’atenua la llum que l’envolta el reconec: és el Ben!
—Ben! Ets tu! —M’hi abraço d’alegria i també per la necessitat d’alliberar tanta tensió.
—Sí, bonica, soc jo. I soc aquí, hem estat aquí, perquè tu ho has demanat. Quan un no demana ajuda està demanant no ser ajudat. Avui has après intensament.
—I he sortit del cos sense dormir!
—Ja tens el mecanisme assimilat i ja comences a descobrir tot allò que pots fer aquí.
—Però… ha sigut real? Vull dir, tot això ha sigut al passat; si la feina que hem fet ha salvat a la Mila, significa que es pot alterar el passat? Era morta quan jo he sortit del cos?
—Passat i present aquí, com ja saps, no existeix. Tot succeeix alhora i quan tu has sortit del cos la Mila ja tenia ocells sobrevolant-la per alertar la seva mare, perquè tu estaves responent al teu propòsit. Però si no haguessis seguit els teus instints, aquesta crida interna, no hi hauria hagut ocells. Totes les possibilitats existeixen en tot moment fins que s’escull una opció. I les opcions no escollides poden esdevenir en altres plans, però no en el teu.
—Ho entenc… Torno, Ben, vull anar a l’hospital a fer-li costat.
—Òbviament. Enhorabona per la feina, Cèlia, estem orgullosos de tu. —Ha dit estem?
Em desperto i comença a sonar el telèfon. La mare seu al meu costat acariciant-me els cabells i em mira somrient amb els ulls humits d’haver plorat.
—T’està trucant la mare de la Mila. Contesta —em diu calmosa.
—Però, mama… —«Què hi fa aquí? Perquè plorava?»
Agafo el telèfon abans no es pengi i la seva mare m’explica que la Cèlia està bé, a l’hospital però estable i sense gravetat. Que la puc venir a veure quan vulgui. M’explica que l’ha trobat en un marge, mal ferida, gràcies a un gran rebombori d’ocells que volaven just damunt d’on jeia ella inconscient. Que no s’ho explica, però que era com si tots ells li estiguessin marcant el lloc.
—La teva filla és tan especial que inclús els ocells l’ajuden —intento dir serena, però l’emoció em fa trontollar la veu—. Vinc de seguida i mil gràcies per avisar.
—Penjo i miro la mare al ulls, que em somriu i li cau una llàgrima.
—Com és que ets aquí al meu costat, mama?
—Tant és ara, això. Només et feia companyia mentrestant. Ara va, correm a l’hospital.
—A l’hospital —diu… «Com ho sap ella, que és a l’hospital? Per què tinc la intuïció que la mare sap més del que sembla que hauria de saber?»
—Però com... —l’hi vull preguntar però m’interromp.
—Però res, bonica. Va. Enllesteix que et duc a l’hospital. Ja parlarem en una altra ocasió.
M’abraça molt sentidament i marxa de l’habitació mirant-me somrient i plorosa just abans de tancar la porta.


El trajecte té un to misteriós. Vull fer-li mil preguntes, però llavors li hauria d’explicar mil coses i l’hospital només és a deu minuts. Mal moment per obrir converses importants. De totes maneres ella ara no vol parlar de res, ho noto. Només m’agafa fort de la mà mentre condueix i de tant en tant sospira.
Arribem a l’hospital. Per sort no són ni les deu de la nit i encara poden rebre visites (ens ha anat d’un pèl…). Pugem al primer pis, a l’habitació 124. Entrem sense fer soroll per si dorm. La seva mare somriu al veure’ns i mentre m’hi abraço la Mila es desperta.
—Cèlia…? —diu ella amb un fil de veu.
—Sí, Mila, soc aquí. —L’agafo de la mà i l’acaricio amb compte per no fer-li mal.
—Sí… hi has estat tota l’estona, des del principi. —Prem fort la seva mà i els ulls se li omplen de llàgrimes.
—Des del principi, sí. —Plorem abraçades de tanta intensitat, de tanta emoció desbordant.
La seva mare sembla no entendre gaire la conversa que acaba de presenciar, mentre que la meva plora orgullosa i jo ja no sé què sap qui. La Mila sap que hi era? Sembla que sí… I la mare… És com si ho sabés tot, com si fos dins meu i conegués tots els secrets en detall. I em sento malament de tenir-hi secrets tan grossos. Això no havia passat mai. Sempre li he explicat tot. I li vull explicar tot.
—Mama, el Lluc. Ell m’ha fet caure allà —diu la Mila a la seva mare amb els ulls rabiosos.
—Com? No has caigut sola? Però per què?
—Ara no t’ho puc explicar, però ha sigut el Lluc.
Sa mare, descol·locada i vulnerable ens mira a tots i no veu sorpresa als nostres rostres. Noto que se sent desplaçada perquè és evident que no té informació important que la resta sí que tenim. Em sap greu per ella… no és just, però ha ant així.
La mare s’hi acosta tendrament i l’abraça com només ella sap fer-ho i puc sentir com el seu neguit s’esvaeix poc a poc. No és una abraçada normal, no. Crec que la mare guarda secrets sobre coses que és capaç de fer i que jo ni havia arribat a imaginar. L’estic redescobrint i començo a entendre aquesta tendresa extrema que sempre ha desprès i que, passi el que passi, fa que et sentis bé altre cop. Qui és? Hem de xerrar molt totes dues…
—Doncs truco ara mateix a la policia. N’estàs segura, eh Mila? No podem fer una acusació així si no recordes perfectament que ha sigut així. Ho entens, oi?
—Sí, mama. Truca, si us plau. I, mentrestant, ens podeu deixar a soles amb la Cèlia? Necessito parlar amb ella. És important.
—Entesos, sortim al passadís a trucar. Quan arribi la policia, entrarem, d’acord?
—Està perfecte. Gràcies, mama. —Li fa un petó i surten.
M’assec vora seu al llit i l’agafo de la mà.
—T’he vist, saps? —em diu ella somrient.
—On m’has vist?
—Jo era allà, veient-ho tot des de dalt, des que m’he donat el cop al cap. He vist el Lluc fugir i a tu, amb mi, fent els impossibles. —Se li humitegen els ulls.— He vist molta llum sobre el meu cos, però també damunt d’on era jo. I me n’hi estava anant, m’allunyava de tot, però alguna cosa m’ha frenat i m’atreia com un imant cap a mi fins que de sobte he tornat i ja m’he despertat aquí.
—Ostres… Hi eres… Doncs no t’he vist jo. Quan la teva mare m’ha dit que no havies tornat he sortit del cos sense voler i he anat ràpid al turó, enrere en el temps, fins al moment que ens acomiadàvem. T’he seguit i he vist tota la conversa amb el Lluc. Llavors has caigut i hem intentat ajudar-te. Érem molts allà, cuidant-te i curant-te. Ha sigut estrany i màgic.
—Gràcies, perquè jo de debò que ja marxava… —Ens abracem.— I dius que has sentit tota la conversa amb en Lluc? —Té por de parlar d’això.
—Sí… I no sé de què anava allò d’aquell tracte, o xantatge, però sé que estaves decidida a protegir-me. —Li acaricio la galta.
—Cèlia… Em sap greu… És que t’he amagat una cosa, per por, per covarda…
—Si vols en parlem en un altre moment…
—No, no. Necessito fer net i dir-t’ho abans d’explicar-ho a la policia… Fa unes setmanes vaig voler sorprendre el Lluc per darrere ja que era en un banc al passeig. Just abans de dir-li res, per casualitat, vaig veure que estava dibuixant en una llibreta el teu nom amb tot de cors al voltant.
Jo vaig flipar i li vaig preguntar si estava colat per tu… I ell es va enfadar molt, feia por. I igual com ha fet avui, em va agafar d’un canell, molt fort, i mirant-me als ulls em va dir que pobra de mi si t’explicava res, que a partir de llavors jo l’ajudaria a tenir informació i a aconseguir que tu el veiessis amb bons ulls o si no…
—Si no què? —Amb què carai podria amenaçar-la?
—Si no, t’explicaria que estic enamorada de tu. —Gira la mirada, avergonyida.
—Mila… Ostres… —Li poso una mà a la galta perquè em miri als ulls.
—Cèlia… Jo no sabia com ell ho havia descobert, era impossible que ho sabés, no ho sap ningú. Mai n’he parlat, mai ho he escrit… I quan vam descobrir que sortia del cos per espiar-te, vaig saber que també m’havia espiat a mi. Que d’alguna manera, arran de les seves sortides, se n’havia assabentat.
—Ara entenc per què estaves tan i tan furiosa amb ell… També t’assetjava a tu.
—Ho sento, Cèlia, em sap molt de greu haver posat les coses fàcils al fill de puta del Lluc… Em sap greu haver-te enganyat i, de debò, entendria que volguessis apartar-te de mi, m’ho mereixo.
—Mila, preferies perdre’m si això em protegia del Lluc. Ho vaig sentir. I quasi que t’hi quedes per fer-ho. No hi ha res a perdonar i per res del món et voldria lluny de mi… Jo t’estimo com a ningú… Diria que no és enamorament, i sé que això pot complicar-ho una mica tot, però no t’allunyis de mi, si et plau.
—No m’allunyaré, bonica… Però veus, m’has vingut a veure fora del cos i he acabat en una ambulància! Que no torni a passar! —Coi d’humor negre…
Ens abracem tendrament amb les llàgrimes cobrint-ho tot. Estimant-nos. I s’obre la porta i entra la seva mare acompanyada d’una policia uniformada.
La Cèlia em demana que em quedi mentre li prenen declaració i ho explica tot mentre m’agafa de la mà. Bé, tot no… El tema de sortir del cos se’l salta, òbviament… Poca cosa entendria la senyora policia i no fa falta dir-ho.
La dona li explica que a continuació aniran a casa seva i se l’enduran a dependències policials, o sigui, a comissaria, amb els seus pares per prendre-li declaració. A partir d’aquí, dependrà de què expliqui ell i de què decideixi el jutge, però que, al ser menor, quedarà en llibertat amb una citació per anar al jutjat. Una lleu esgarrifança em posa en alerta i miro a la finestra de l’habitació, però aquí no hi ha picarols.
De l’hospital ens demanen que marxem, que l’horari de visites ja s’ha acabat i necessita descansar. Diuen que es quedarà a l’hospital fins dilluns en observació per si apareix algun símptoma derivat de la contusió al cap. Que tot sembla correcte, però volen estar-ne segurs.
M’acomiado de la Mila i de la seva mare i li prometo trucar-li demà i, si puc, tornar de nit, mentre li faig l’ullet. Ella somriu, ma mare també i la seva ens mira com si fos una broma nostra que no entén.
De camí a casa li recordo a la mare que havíem dit d’anar diumenge a la platja i que en tinc moltes ganes. Tenim moltes cosetes per parlar i necessito una bona estona de pau al seu costat. Així doncs, demà, per fi, tindrem un oasi de sinceritat juntes i no vull tornar a tenir-hi secrets mai més, em fa sentir sola i desagraïda.
Soc molt afortunada. De tenir el cercle que tinc, de les experiències que estic vivint i de totes les sensacions i intuïcions noves que vaig adquirint. I tot i els mals tràngols d’aquests dies només puc donar gràcies per tot plegat. M’hauria agradat, però, compartir tot això amb el pare, també; malgrat que el Ben m’ha dit que ell està al cas, seria fantàstic veure’l una vegada més.
 
DIUMENGE

És tard ja, passades les dotze. Hem comprat alguna cosa per sopar de camí i així poder anar ràpid cap al llit, que tot plegat ha sigut esgotador. Com s’han accelerat les coses en poques hores…
Tot i el cansament, provaré altre cop la sortida sense adormir-me, així vaig agafant pràctica. M’ha sigut molt i molt útil avui i vull estar a l’alçada per a quan calgui.
M’estiro al llit i respiro profundament i lenta. Un… Dos… Tres… Quatre…
Espasme i fora! M’encanta que sigui tan fàcil!
Primer de tot, aniré a l’hospital a veure-la.
Dorm plàcidament, com si res. Sé que tot ha acabat bé, però m’hauria agradat evitar-li tot això, haver trobat alguna manera o haver fet cas molt abans de les meves intuïcions envers el Lluc. Em sap greu haver anat tard.
Sa mare ja no hi és i son pare intenta dormir en aquella cadira ortopèdica que no sembla gens còmode. L’observo i li poso una mica de llum verda a la ferida. Tota ajuda serà poca.
—Hauràs de mesurar les teves accions, Cèlia. —El Ben, als peus del llit.
—Què vols dir? —Què he fet malament, ara?
—Que, com et vaig dir i com has vist avui, no podem incidir en els altres des d’aquí si no se’ns demana ajuda. Podríem alterar com esdevenen les coses, i les coses van com han d’anar.
—Però jo avui ho he fet, he anat al passat i he canviat les coses. Quin mal hi ha en fer-ho ara?
—Allà, al turó, has seguit els teus instints, el teu camí de vida. Hi havia un impuls net i sincer que t’empenyia. Ara mateix és el teu ego el que vol condicionar les coses, les teves ganes de poder. Hi ha una línia molt fina que separa les dues situacions, però segur que ho entens. Allò que et mou ara a curar la ferida no és el mateix que et movia llavors.
—Ostres, sí… Entenc la diferència…
—No et sentis culpable, és natural confondre-ho i és una fita al llarg de l’existència respondre com cal a cada moment. Esbrina, sempre, des d’on ve la iniciativa de fer. Si descobreixes què et mou, aprendràs de tu i prendràs decisions conscients. Ara vine, et vull ensenyar una cosa.
M’agafa de la mà i apareixem a casa. Som a l’estudi, on fem coses amb la mare.
—Què m’has d’ensenyar a casa meva que jo no sàpiga?
—Hi ha una cosa que és a casa teva i que tu encara no has vist. —M’assenyala el quadre que pintava la mare.
—Com? Ja l’ha acabat? Em va demanar que no el mirés fins que no estigués acabat… – No vull, després de tants secrets, faltar a una promesa a la mare…
—Precisament, ja l’ha acabat. Avui. I està d’acord que el miris. —Com que hi està d’acord?
Vaig ràpid cap al quadre. Em quedo glaçada, sense paraules. Què significa, això?
Hi veig un cel cobert d’ocells volant en cercles i, a baix, un punt de llum molt intens que deixa entreveure un cos a terra. A banda i banda del cos, dues siluetes que leviten; i m’hi reconec perfectament! Soc jo i l’altra silueta és el Ben! Però com pot ser!? La mare ens ha pintat a mi i al Ben amb la llum que cura damunt la Mila i els ocells volant! Però si va començar el quadre ja fa uns dies! Estic atònita i em venen mil preguntes al cap… Mama, qui ets?
De cop, recordo altres quadres que té la mare guardats a casa. Tots ells són escenes de situacions que han succeït en realitat… Però ara tinc el dubte de si els va dibuixar abans o després que passés allò que hi surt plasmat. Estic descobrint la mare i és immensament més misteriosa i màgica del que jo creia!
—Però, Ben…
La frase es queda a mitges perquè alguna cosa li està passant al Ben… Està tornant-se lluminós com les siluetes que m’han vingut a ajudar abans. La llum es torna espectacularment intensa i llavors comença a afluixar lentament. A mesura que puc tornar a veure’l m’adono que no és el Ben. M’espanto i em concentro a definir-ne la forma… La llum va desapareixent i ja puc veure’n el rostre…
—Papa!! Papaa!! Ets tu?! De debò?!
—Sí, Cèlia. —Somriu i m’abraça contundentment com quan era viu. M’acaricia i jo ploro damunt el seu pit.
—No ho entenc, on ha anat el Ben?
—El Ben és aquí. Soc jo, ho he sigut tots aquests dies. Vaig adoptar una altra forma. De fet, la va escollir la teva mare… Es veu que és un antic nòvio seu… va pensar que segur que et cauria bé. Coses seves… —I s’arronsa d’espatlles.
—Has sigut tu totes aquestes nits? Per què no m’ho deies? Quin sentit té això?
—Calia fer una feina i calia algú neutre per fer-la. No podia ser tal com era jo. No hauria funcionat perquè m’hauries vist com el teu pare i s’hi haurien barrejat massa coses. No m’ha sigut fàcil, però has estat molt per sobre de les meves expectatives. I el Lluc, pel que es veu, sap detectar quan algú adopta una forma que no és la seva. Per això et va dir que no et refiessis de mi. Quina peça, aquest nano…
—I la mare? Què hi té a veure amb tot això?
—Ella… —Somriu tan enamorat com sempre.— La seva capacitat és immensa. A poc a poc l’aniràs descobrint. Ho ha coordinat tot ella, però aquesta ja és una altra història que coneixeràs al seu moment.
—Ja tornes a tenir to d’acomiadament… Papa. —Anava a dir-li Ben…
—Sí, Cèlia. Ens tornarem a veure, però ja no tan sovint. Comences una nova etapa que et durà a coses meravelloses. I jo també. Créixer sembla no tenir límit!
—No, papa… M’hauria agradat passar més estona amb tu… Que ja sé que l’hem passada, però jo no sabia que eres tu. Encara no me n’he fet a la idea.
—Ja ho sé. I a mi també m’agradaria. Trobarem el nostre espai, no et preocupis. No m’ha sigut fàcil no fer de pare, però era molt necessari. Cuida’t molt, escolta el teu cos i els teus instints. Ens tornarem a trobar i, mentrestant, creix i aprèn. Tens un potencial enorme i un propòsit de vida a l’alçada.
—Papa…
Plorem abraçats i ell s’esvaeix entre els meus braços. Ha estat amb mi tot aquest temps i la mare, que semblava aliena a tot plegat, estava seguint-ne tots els passos. Tota la meva vida amb ells i fins ara no començo a conèixer qui són realment. És una mica frustrant la idea de tants anys d’engany…
Em centro altre cop, davant d’aquell quadre, d’aquella mostra de clarividència de la mare. Està realment molt ben pintat i m’agrada poder tenir un record d’allò.
I ara què? Quin hauria de ser el següent pas? Depèn de mi o seguirà fora del meu control?
Com que no ho sé i el dia ja ha sigut prou extraordinari, tornaré al cos i descansaré. Demà la mare i jo tenim una cita. I serà molt i molt interessant. I necessària.


He dormit com un soc… Feia dies que no descansava tant! Sento com una buidor a dins, d’una etapa que s’acaba de la qual no puc preveure què vindrà després. I penso en el Lluc. On deu ser ara? Què en deuen haver fet d’ell? Si me’l creuo pel carrer no sé com respondré i, encara pitjor, no només me’l puc creuar a la vida real… I desconec quines tècniques domina allà fora, per tant, hauré d’aprendre molt. Potser la mare pot orientar-me cap a on continuar. Potser no, segur! El que sí que sé és que no puc convertir-lo en una motxilla més. No es mereix que el carregui a les espatlles.
Abans i tot de sortir del llit truco ja a la Mila, a veure com es troba. Veig, abans de trucar, que tinc una perduda seva de fa un minuts. Genial, està desperta.
—Cèlia! —diu feliç.
—Mila! Com estàs?
—Em fa mal de cap… No, me’n feia. Ara vaig drogada de medicaments i no me’n sento, però estic molt tirada…
—I com portes l’ensurt? —Em preocupa que arrossegui massa l’angoixa del mal moment.
—Doncs prou bé, crec… Ara, si me’l trobo enlloc no sé com puc reaccionar… Potser li esclafo el cap o potser em petrifico.
—És normal, tia, que el que t’ha passat necessitarà uns dies… Saps, t’he fet una visita avui.
—Sí o què??? És clar, com que ja soc a l’hospital no hi ha perill, oi? —Riem.
—I t’he d’explicar coses importants que han passat. Molt importants… Però haurà de ser demà. Avui anem a la platja amb la mare, que hem de parlar molt. No sé com, però juraria que ho sap absolutament tot. Des del principi.
—No fotis! Ta mare? Però com?
—Avui hi parlo i demà t’ho explico tot. Passo per casa teva de seguida que et donin l’alta, d’acord?
—Sí, si us plau! Jo aprofitaré ara per dormir, que la medicació em fa agafar son. —Fa un badall que se m’encomana.
—Va, bonica, cuida’t i descansa que demà xerrem. Adeu!
—Adeu!!!


Veig que la mare ha deixat el quadre nou a la meva habitació. L’observo detingudament. M’agrada molt, em duu directament a aquella fusió que vaig sentir, a aquell instant que jo era UN amb TOT, amb els ocells i amb les pedres. Quant de poder, quanta potència! Si vaig fer tot allò, què puc arribar a fer més?
La vaig a trobar al menjador i li dono les gràcies i ens abracem fort. Ja té la bossa preparada amb tot el que necessitem per al nostre dia i jo friso per parlar i entendre-ho tot, per fi.
Pugem al cotxe i avui sí que ja vol explicar coses.
—Petitona, avui ja ets una altra persona, ho saps? —em diu, nostàlgica.
—Apa, mama! Tant com una altra persona… no sé jo…
—Ahir vas superar una prova molt important sense perdre el nord, sense bloquejar-te, amb decisió i convicció. A més, et va ajudar la Lluna, que era plena i ja aprendràs que saber com tens la Lluna t’ajudarà en moltes coses.
—A veure, mama, em pots explicar com és que saps els detalls de tot plegat amb aquesta naturalitat? Em trencava per dins d’amagar-te secrets…
—Tothom té dons. Capacitats que et connecten amb TOT i descobrir-los i treballar-los és una responsabilitat important. Jo, a vegades, sé amb detall coses que passaran i, amb el temps, he après que allò que se’m revela no té aturador i que l’únic que m’està permès és obrar perquè així esdevingui. I això és així perquè són situacions vitals en les vides dels altres. Si t’hagués dit alguna paraula sobre tot plegat, el final hauria sigut imprevisible i, molt probablement, nefast.
—I quant de temps fa que sabies això d’ahir? —Em pica la curiositat.
—Fa poc més d’un any. —Se li humitegen els ulls i agafa aire.— Per tant, sí, en certa manera jo sabia que ton pare ja no seria físicament aquí, quan això passés.
Em quedo en silenci assimilant el que acaba de dir… Llavors, ella estava fent la seva vida sabent que d’un moment a l’altre el pare moriria… I no només això. Entenc que sabia quin tipus de persona és el Lluc, sabia que feia xantatge a la Mila i que li faria mal quasi fins a matar-la! M’enrabio molt amb ella. A les seves mans hi havia la possibilitat d’evitar el perill a la Mila i no va fer res… I em va seguir portant al poble del costat sabent que el Lluc hi seria sense alertar-me’n. Com pot haver actuat d’aquesta manera? Com puc confiar en ella com ho he fet sempre? Quina classe de persona pot amagar els perills a qui estima?
—Com podies fer vida normal sabent-ho, mama? Com és que no has fet res per evitar tant de sofriment? —li etzibo enfadada i decebuda, desitjant fer-li mal amb les paraules.
—Entenc que estiguis emprenyada, Cèlia. No ets la primera persona a qui decepciono i, desgraciadament, no seràs l’última. Sé que no és fàcil de comprendre, però, creu-me, no tinc més opció que ocultar el que sé.
—Com ho pots saber? Potser t’equivoques!
—Això em passa des de ben petita. He sabut moltes coses abans que passessin i quan no en sabia el motiu vaig intentar de totes les maneres evitar sofriment, evitar desgràcies. I ràpidament vaig aprendre que cada acció que prengués per evitar el que fos, multiplicava el patiment als del meu voltant. Vaig entendre que estava atrapada. En possessió d’una informació que jo no volia.
—Com pots estar-ne tan segura? —Alguna opció hi ha d’haver!
—Perquè he provocat molt de dolor intentant ajudar. —Fa una pausa on conté les llàgrimes. —I perquè finalment, un bon dia, em van explicar el motiu de tot plegat. En un somni vívid, semblant als teus, un grup d’ànimes me’n va donar els detalls, les normes: allò que se’m revelava era un mapa en detall d’experiències que altres ànimes havien vingut a viure en aquest pla, i jo havia de procurar que tot sortís tal com estava pactat. —Sospira.— Vaig demanar no formar part d’una cosa així, però em van fer adonar que aquest havia sigut el propòsit de vida que jo mateixa havia escollit.


Ens quedem en silenci i procuro posar-me al seu lloc. La percebo vulnerable, avergonyida i trista. Intento imaginar la duresa d’haver d’ocultar informació per protegir a qui estimes. Per contradictori que sembli. Quanta solitud que deu haver de suportar. I quanta pressió.
—Però això és injust, mama. Quantes vegades has estat sofrint sense poder-ne parlar? —Li vull transmetre compassió. No es mereix que m’hi enfadi i lamento haver-ho fet.
—He après a no patir-ho en excés. Sabia que ton pare moriria, però també sabia que no deixaria de tenir-hi relació. Podria veure’l i parlar-hi perquè tinc altres habilitats més enllà d’aquestes visions. —Somriu amb tristesa.— I confiava en la teva capacitat i potencial. Sabia que te’n sortiries. Sabia que no hauríem de lamentar res més gros. Només calia gestionar-ho com tocava, com se m’havia encomanat.
—Per tant, si ara n’estem parlant, significa que el moment que tu havies de cuidar ja ha passat?
—En part, només… —Em mira amb cara de circumstàncies.
—Explica’t, si us plau.
—Ara les coses entraran en una altra fase una mica diferent. Només en sé algun detall i, la resta, és cosa nostra.
—Nostra? Què vols dir?
—Només sé que ahir la policia no va localitzar el Lluc. Els seus pares tampoc en saben res. Sé que era a l’habitació de l’hospital, fora del seu cos, al mateix moment que nosaltres i que està al corrent de tot el que ha passat. —L’esgarrifança que vaig notar quan hi érem…
—M’he de preocupar, mama? —Tinc por.
—Ens hem de preocupar de preparar-nos bé. T’he d’ensenyar tot allò que sé perquè, ara, el Lluc rep l’ajuda d’entitats fosques i poderoses que l’han dut a un altre nivell en les seves habilitats i ens caldrà estar a l’alçada. I per a això anem avui a la platja. Comença el teu entrenament. Queda molt per fer, encara, fora de tu.


FI.