Foc apocalíptic (Quaderns d'en Tim i la Rosa IV)

I/ Rosa
1
La Rosalia havia marxat del seu poble i ara es feia dir Rosa.
Havia conegut les penúries i grandeses d'una ciutat. Havia conegut gent nova, diferent, com en Tim Garcia. Des del primer moment s'havia sentit atreta per la feina d'en Tim, pels seus estudis psicològics, per les seves col·laboracions amb la policia i havia compartit amb ell totes les incerteses d'una aventura criminal. I ara ell, potser hauria de marxar lluny per conèixer un altre cas, analitzar un altre pacient…I ella temia el pitjor. Atreta pel seu univers, potser ara el perdria. Tenia clar que fer d'assistenta de la llar del Sr.Garcia havia sigut una manera com una altre de començar la seva nova vida a ciutat. I tenia clar que després de l'estiu s'hauria de buscar una altre feina i potser ja no el veuria més. Se sentia confosa i no sabia que fer.
2
L'estiu omplia les poques pàgines dels diaris amb noticies preocupants. La televisió informava:'un nou foc amenaça de cremar la reserva natural del Cap de Creus'.
El foc ho pot destruir tot. Amb un tres i no res. La Rosa pensava que la seva vida l'havia transformat en un tres i no res i potser el vent se li podia girar fàcilment en contra.
Va llegir les declaracions d'un ecologista en un diari. La Central nuclear d'Ascó havia causat un ensurt als seus veïns. En aparença les nuclears podien ser segures. Però també podien ser fràgils. Aparentment per fora se sentia forta, però per dins…
‘Conseqüències brutals', aquest era el titular de les declaracions de l'ecologista:
"Viure al costat d'una nuclear no és el millor que m'ha passat,
però ara que sóc popular, lluito contra una certa tecnologia
i contra aquells que ens utilitzen com a conillets d'índies,
sabent perfectament, que en qualsevol moment, que en qualsevol instant,
al minim error les conseqüències poden ser brutals."
Necessitava aire. Oblidar per un instant tot el coi de món i les seves notícies. I es va deixar perdre per Collserola. I va recordar un poema naïf. Com ella, quarentona i verge, confosa enmig d'una ciutat buida per vacances.


Poemes de la Rosa 1: El bosc
Branques creuades.
Sons que m'agraden.
Caminar a dins teu m'agrada.
Passejar a dins teu m'afalaga.
Arrels creuades,
bales de caçador.
Només et molesta l'espurna de foc,
d'aquell que vol destruir el bosc.

3
A la seva edat s'escoltava les notícies amb indiferència. Ja no confiava en ningú. Ni molt menys amb els mitjans de comunicació que atemorien els televidents amb tota una lletania de desgràcies: vagues dels pilots d'iberia, vagues de tren, accidents de trànsit, sequera, focs, atemptats, fuites nuclears, recessió econòmica, atur…Deien que el món s'estava degradant a poc a poc. Ja ho havia sentit anys enrera en boca de la seva àvia, al cel sigui, dels seus pares, al cel siguin i de l'impresentable del seu marit, a l'infern sigui.
Havia sentit veus que demanaven un món més constructiu i solidari. Deien que la societat es tenyia cada dia de gris. Però ella no sabia que coi era això de la societat. Quina? La del seu poble on s'havia sentit vigilada? La de la ciutat on vivia en el més pur anonimat? Sentia veus que deien que la societat es tenyia de gris, negre o fosc.
No hi ha lloc per l'esperança?, es preguntava la Rosa. Tenim por o recança de no voler pintar la nostra societat de colors clars? Claror! Pintem la societat de clar, abans no ens sigui impossible treure-la de la foscor.
Tot això és el que ella pensava de retorn a casa. Però no era fàcil pensar en positiu quan les televisions i les ràdios s'omplien de visionaris aprofitats de la vidència que inundaven els mitjans amb declaracions d'una possible fi al món a causa d'un possible meteòrit.
Quan ella era petita, la fi del món era simbolitzada amb una gran explosió nuclear. S'ho menjava tot. No deixava ni rastre. Els governants deien que calia estar alerta per si l'enemic premia el botó de la bomba. En alguns pobles, com el nordamericà havien fet simulacres i feien esclatar les seves bombes anticomunistes. Era l'absurda guerra freda.
Deien que la gent d'aquella època havia tingut malsons i s'imaginaven la fi del món amb la forma d'un monstre tipus King Kong que s'ho carregava tot.
Volia oblidar la incertesa de quedar-se sense feina i de no veure més el Sr.Garcia.

No sap perquè va encendre la televisió. I sortia un actor parodiant tot aquest rebombori que havia causat el meteòrit dels ous. L'actor cridava:
Ja s'acosta el gram moment.
És el moment de l'acció.
Cal estar preparat per la fi del món.
Ja s'acosta la tempesta!
Ja s'acosta l'huracà!
Tot està apunt d'explotar.
Ja s'acosta el gran cisme
S'acosta el cataclisme.
S'acosta el terratrèmol.
S'acosta el maretrèmol.
No passaràs.
Monstre pelut. Fastigós.
Monstre de la fi del món.
La Rosa va canviar de canal. I com un somnífer es va deixar seduir per una infumable pel·lícula francesa on hi sortia el jove actor Eric Lecont i va seguir amb atenció la història d'amor del film i va recordar que de petita s'emocionava amb les pel·lícules i que una companya de la fàbrica li deia que no s'emocionés tant, que tot allò era una estafa, eren somnis de paper, somnis que naixien en la seva ment i l'ajudaven a creure en un món una mica diferent.
El seu somni tenia un nom: Tim.
4
Va buscar en el seu manual d'autoajuda per saber que carai li passava. El manual ho deia molt clar: ella era una enamorada típica a primera vista que havia estat pertorbada per mil sagetes. Caram, quin cas! I no sap massa bé perquè va recordar un innocent poema que havia escrit d'adolescent i va pensar que havia de tocar de peus a terra.
Poemes de la Rosa 2: Mil sagetes
Em llença sagetes cada cop que em mira.
El meu cor accelera com una màquina de vapor.
Necessito una aspirina.
Estic apunt d'explotar d'amor.
Mil sagetes van cap a tu
sorgides del meu cor calent i també inquiet.
Mil sagetes només per tu,
que surten del meu cor impacient.


L'emissió de la pel·lícula de l'Eric Lecont va ser interrompuda per informar de la notícia del dia: ‘el foc que crema des d'ahir al Cap de Creus s'està estenent ràpidament' La Generalitat havia augmentat els seus efectius. El final del dia la seva ment s'omplia d'horrors d'un dia mediocre d'estiu de finals d'agost. I sense voler va recordar un altre poema abans d'anar a dormir i va desitjar un demà millor.
Poemes de la Rosa 3: Entorns
Veig muntanyes,
veig volcans,
veig un cel que ja no es blau,
veig en els teus somnis un palau.
Veig un riu contaminat,
un gos maltractat,
un gos abandonat,
els boscos cremats.
On anirem a parar?
On anirem a parar si es destrueix l'entorn quotidià?

Al final del dia també es desvetllaven tots els seus desitjos. El seu cor cremava.

Poemes de la Rosa 4: Cor de foc
El meu cor és com una flama que va a tota vela.
Una flama que en qualsevol moment es pot apagar.
És un vaixell que en qualsevol moment
es pot enfonsar.
El meu cor és de foc,
d'un foc que no s'apaga
i vol encendre el teu amor.
El meu cor és com el vent fort de la tormenta.
a vegades pot semblar dèbil i poc constant.
I quan et tinc al davant sé
que el meu cor és de foc,
d'un foc que no s'apaga
i vol encendre el teu amor.



5
La Rosa va entrar per últim cop al pis del Sr.Garcia. De seguida va veure una nota.Un crit de ràbia va sorgir de les seves entranyes. No s'ho esperava. Pensava que almenys hauria tingut la cortesia de trucar-la i comunicar-li la seva marxa. Per últim cop va rentar la roba, la va planxar, va fregar els plats i va treure la pols. Va obrir la televisió i es va asseure al sofà. L'incendi del Cap de Creus no s'havia extingit. Havia afectat a moltes famílies i a molts turistes.
Les declaracions d'un bomber deixaven clar que el perill encara no havia passat i va informar del possible origen de l'incendi:'en aquests idíl·lics paisatges algú va llençar una cigarreta. Només una cigarreta ha posat en perill tots aquests paisatges'
El pla alarma verda s'havia activat però el Sr.Garcia havia fet cas omís del tema i havia decidit travessar la frontera com si res.
La Rosa no hauria volgut abandonar aquell pis sense confessar el que sentia pel Tim, pel Sr.Garcia. Però el Sr.Garcia ja no hi era i ella necessitava seguir endavant. Per aquest motiu va passar-se de nou pel cartell d'anuncis del casal del barri per veure si hi havia algun anunci per alguna feina. Una noia la va cridar:
-Rosa! Rosa! Sóc jo, la Jessica!
-Jessica?
Jessica era el nom de la filla de la seva millor amiga. Què carai hi feia a la ciutat? El seu aspect
e era lamentable. Feia temps que havia marxat de casa seva. Segons ella volia córrer món. Volia conèixer gent diferent, homes diferents. Al poble era coneguda com l'adolescent nimfòmana. La Rosa va pensar:' Ai, nena, neneta…oi que has sortit amb mitja ciutat? Et creies tant elegant, et creies tant especial, tan important, tant i tant…que ara ets simplement ets la nena que ningú vol escoltar…' La Jessi es va posar a plorar i la Rosa va decidir acollir-la uns dies a casa seva. Ella sabia prou bé el que era estar sola i sense un duro. La Jessi li va explicar els seus desenganys. I la Rosa inevitablement va recordar-li quatre ratlles que havia escrit fa temps anomenades…
El príncep gripau
‘No cal que donguis petons a més granotes que no sorgiran prínceps blaus,
ni atletes corpolents que et convidaran al seu palau.
Només trobaràs gripaus llefiscosos que se't voldran menjar.
T'hauràs de comportar com una serp silenciosa i hauràs de saber-los esquivar'

6
Calia prendre una desició. O ara o mai. Per molt que passessin les hores, cada tic-tac del rellotge que passava li servia per adonar-se que necessitava confessar els sentiments que havien brotat a dins seu. Potser era amor? Era pura atracció? Era comprensió? Era tendresa? O potser simplement era una bogeria.
Un dilema cremava en la seva consciència. Va pensar que la vida n'està plena de dilemes: ‘La vida és un tic-tac emprenyador, un camí sense retorn ple de dilemes que t'aturen; poc o molt, alguns sempre duren: estimar o no estimar…'
No sabia per què carai havia deixat que l'acompanyés aquella noia tan desemparada de la mà de Déu. Però varen decidir travessar la frontera a la recerca d'en Tim.
7
El foc que havia cremat mig Empordà estava gairebé extingit. Quan la Rosa i la Jessi varen voler creuar la frontera, el foc es va revifar. Varen tallar les línies de tren i les carreteres. El temps no estava ajudant massa a millorar la situació. Havien arribat fins a Figueres amb tren i autobús. Però calia anar un pèl més amunt. Amb les línies de transport aturades per culpa de l'incendi només podien travessar per alguna altre via i fent autostop. Una bogeria! Una bogeria, sí! Però segons la Rosa valia la pena. Enmig de la carretera el vent transportava les cendres. La Rosa va recordar unes paraules de la seva àvia que deien que s'havia d'anar amb compte amb el temps.

Paraules de l'àvia de la Rosa: L'oratge
Et creus tan fort, et creus tan valent
que quan t'enfades t'agrada molestar la gent.
En el moment menys prevís,
quan tot sembla agradable i bonic,
quan estem estem estirats a la platja
un vell crida: compte amb l'oratge!
Per què l'oratge és ferotge quan el cel és roig, gris, negre o fosc.
Per què l'oratge pot ser dolç i obedient i fins i tot pot satisfer la gent

Varen decidir esperar a dins d'una estació de servei unes quantes hores. Tingueren la sort de conèixer un camioner. Li demanaren si les podia dur cap a França. I el camioner els hi va preguntar:
-A França? I què hi aneu a buscar a França?
-L'amor! - exclamaren.
-Ha, ha, ha! Quina xorrada!- rigué el camioner.

Elles varen escoltar les seves històries d'autopistes i de milers i milers de quilòmetres.
El pobre home estava apunt de jubilar-se. I el pobre home les va dur a Narbona ja que allí s'hi trobava el Chateu Lecont; la residència del Doctor Lecont on en Tim Garcia hi havia anat per intentar diagnosticar alguna cosa davant la inestebilitat emocional del fill del Doctor, el jove actor Eric Lecont.
Abans d'acomiadar-se del camioner, la Rosa va decidir dedicar-li unes ratlles com a agraïment…

Camioner, camioner, vell camioner…
tu que has fet quilòmetres durant molt de temps;
has vist pons, rius i muntanyes,
platges, ciutats i has donat canya
a l'accelerador i al fre;
quan ho deixis: no t'agradaria tornar a aquest viure intens?

La Rosa va pensar que potser tot plegat era una estúpida aventura i potser no serviria de res. Potser quan trobés en Tim tot s'hauria acabat com un amor d'estiu, d'aquells que s'acaben sense cap més remei que una foto de record i un petó tendre a la galta. Segons el seu manual d'autoajuda, allò podia ser una cas d'enamorats típics d'estiu…

Pluja d'estiu, es fon el caliu
que hi havia entre tu i jo.
Semblava que tot anava tan bé,
que tot era tan genial,
que res podia trencar el nostre amor.
Arribaren les primeres pluges d'estiu
i els primers dies de tardor
i ens diguerem adéu amb un petó.
Em recordaràs en la teva ciutat.
Recordaràs el nostre petit amor sobtat
i com la pluja d'estiu va fondre el caliu que havíem format.

Ella, viuda, quarentona i verge a la recerca d'un quarentón viudu perdut en un castell aprop de Narbona. Estava boja?

8
Encara no sap com va arribar al maleït Chateu, el Chateu Lecont. Just en aquell moment el Doctor s'acomiadava del Sr.Garcia. Sentiren uns crits. Algú recitava uns textos. Era el jove Eric Lecont recitant els textos del seu nou i transgressor espectacle. La Jessi es va sentir captivada per aquells crits. No podia parar de mirar-lo. No era aquell el gran Eric Lecont?
En Tim va compendre que si la Rosa havia fet tot aquell viatge, era perquè alguna cosa forta sentia. La Deesa Fortuna que mou la seva roda i ens fa caure en l'infortuni, els havia reunit en el gran saló del Chateu. Compartíren les últimes estrelles d'una nit d'estiu. La Jessi es va deixar portar per aquell ídil·lic univers i va caure fàcilment als encants del jove actor. Aquella nit, el jove actor es va deixar captivar per la mirada dòcil i ingenúa de la noia. Es comportava com un animal en zel, un noi calent, un deprededor apunt de devorar la seva pressa. I li deia: ‘He tingut una idea brillant! Portar-te a un racó inhòspit i poc il·luminat. Un lloc on ningú ens senti i et pugui fer la pregunta…nena, vols fer-ho, ara?'
La passió corria el risc de convertir-se en una obsessió. Com si declamés un gran poema clàssic, el jove actor seduïa la noia amb aquests ridículs mots:

M'he sentit cridat per Venus i per Dionís.
T'he buscat per tot arreu i no t'he vist.
Necessito treure'm de la ment,
una obsessió que em persegueix i em posa calent:
fer-ho a tota velocitat!

Era la seva primera nit boja de dos amants apassionats. La Rosa pensava…

‘Nits boges en aquella habitació. Es varen deixar dur per la passió, per dos cossos desesperats, per dos cossos que busquen el goig més sobtat. Guaita com s'estimen! Guaita com comparteixen la passió, guaita com frueixen de plaers plens de dolçor!'

En Tim i la Rosa abandonaren aquell carai de castell. Ara que notaven que hi havia alguna cosa de debò entre ells, els hi hauria agradat poder disfrutar de més hores junts.
Però en Tim sabia que després dels casos del turista psicòpta i del jove actor trastocat, un nou cas l'esperava, i podria disfrutar poc d'aquells instants. El món anava molt depressa i la seva era una història estranya. Potser sí que la seva història era simplement una història d'estiu. Potser sí que no hi havia temps per flirtetjos. El temps dels trobadors que exalten l'amor ja havia passat i veien que no tindrien gaire temps per romanços…
Una veu els deia: ‘ja no hi ha melodies, ni poemes, ni trobadors que exaltin les criatures d'aquest món. Oh, criatures diverses que trepitgem aquest món, de diverses mides, races i colors! Oh, tu que escoltes aquests versos de goig, a la vida, als éssers i a l'amor!'
Poc temps havien tingut l'un per l'altre i en Tim no va poder agrair prou la bogeria de la Rosa. Li hauria agradat recitar-li algun vers amable…com…

Oh, Rosa dels meus somnis. Vols caure pel meu precipici?
Ja sé que no és un bon inici. Ja sé que tens insomni.

Ell no en sabia de poemes. Mai n'havia sabut. No tenia cap mena de gràcia. Ara sabia que la Rosa ja no tenia cap dubte. En un altre moment li hauria dit…

Oh, Rosa que et mostres dubtosa!
Oh, Rosa vertiginosa!
No punxis les meves ferides.
Oblida el vertigen durant la fosca.

Els hi hauria agradat haver-se conegut abans. Però el temps no perdona. Tenien la sensació d'haver retrobat una sensació perduda fa molts anys. Com si haguessin viatjat amb el temps i haguessin recordat aquell primer petó d'adolescent. Varen pensar…

Un objecte escapçat t'ho ha recordat.
Un esmorzar deliciós t'ho ha recalcat.
T'ha recordat aquell record perdut en el temps.
Igual que Proust amb la Magdelena
clara, grossa i morena.
el que no has fet en un any, ho has fet en un moment:
un viatge en el temps.

En Tim sabia que un cop arribés al seu despatx de Barcelona s'hauria de posar en marxa amb un altre cas. La Rosa sense feina, però amb la sensació d'haver retrobat quelcom perdut, hauria fet qualsevol cosa per marxar amb ell. Viatjar on fos i com fos.
Talment com aquests versos…

‘Com una serp de l'Orient, quan sentis la seva veu com un flabiol,
t'alçaràs, ballaràs i fugiràs amb ell.'


Potser perquè sabien que tenien poc temps, de tornada a la gra
n ciutat, es varen aturar a sopar a un poblet de la Costa Brava. Hi cantaven havaneres i es deixaren seduir per aquelles notes…

Escoltant aprop del mar les paraules de l'avi;
escoltant cada nit, les paraules que em deia a mi:
històries fosques de passions que em deixaven la cara amarga.
Ell em deia a mi…ara és la teva hora bon fadrí,
ara et toca a tu com un bon pelegrí
viure històries d'amor i de gresca.
Un nou crit d'amor, un nou crit de gresca
és el que haig de fer a partir d'aquell vespre.
Escoltant aprop del mar les paraules de l'avi,
Mentre nedaven les sirenes i la lluna ens contemplava.
Ell era un vell llop de mar i les seves històries em fascinaven.
Les seves històries em deixaven la cara amarga.
Ara et toca a tu com un bon pelegrí
viure les teves històries d'amor i de gresca.
un nou crit d'amor, un nou crit de gresca
éss el que haig de fer a partir d'aquell vespre.

El foc de l'Empordà s'havia apagat. El seu s'havia encès definitivament.

El foc apocalíptic s'havia extingit. Una trucada en el despatx del Sr.Tim Garcia: l'alfabet perdut.
Naixia un altre cop un dubte a l'horitzó. El dubte de si retrobar aquell sentiment perdut tenia futur o no. En Tim va marxar de nou. Ni a França ni en aquest nou cas l'havia pogut acompanyar. Era massa lluny. Però la Rosa volia compartir el perill i les pors d'en Tim i va pensar…

El dia que vegis apocalíptiques llums, avisa'm…
que vull estar amb tu per veure el seu fum.
El dia que vegis apocalíptiques llums, crida'm…
i ens farem costat observant-les tots junts.


II/ TIM
1
En Tim estava de sort. Havia cobrat una bona comissió de l ‘últim cas. I el seu nom havia començat a sonar a l'estranger. Precisament, li havien encarregat un cas a l'estranger. Bé, no gaire lluny. El dia que el varen trucar no s'ho podia creure. Una veu en francès li comentava que el Doctor Lecont necessitava els seus seveis. Lecont? De què carai li sonava?
Aleshores, de seguida va pensar en la Rosa i en el fet que potser, durant uns dies, hauria de prescindir dels seus serveis. Què cabró havia sigut en Cupidell!, pensava. Justament en el moment professsional més bo de la seva vida havia hagut d'enamorar-se de nou.
I de fet no era res dolent. Però la seva trajectòria amb les dones no havia sigut fins ara gaire exitosa. I tenia por d'equivocar-se, de patir, de fer-li mal. Per què estimar suposava patir?, es preguntava.
2
Abans, tot havia sigut molt fàcil. Se n'enamorava de la primera que passava. Segons el seu llibre d'autoajuda havia sigut un enamorat a primera vista que es posa en erupció amb la primera que passava. De fet, era un dels pocs plaers visuals que tenia després de passar-se dies sencers dibuixant i analitzant el rostre de criminals.
Ho recordava així:' al passar la cantonada una noia m'ha saludat, m'ha mirat. Sempre que ho fa em poso a to, sempre que ho fa em poso en erupció. Ella és joveneta, divertida i bufona. Ella és joveneta, extrovertida: un tros de dona! Quan em mira, el meu cor accelera. Quan em mira em poso nerviós. Quan em mira em poso en erupció'
3
En pocs dies tot havia canviat molt. Volia conèixer millor la Rosa però s'adonava que des del dia que li va comentar que potser hauria d'estar unes setmanes fora, es comportava de forma més distant i més freda. Com si volgués, el volgués fer sentir culpable que la feina l'obligués anar munt i avall. Segons el seu manual d'autoajuda ell era un enamorat preocupat que vol introduïr-se en el seu univers paticular:
‘Què haig de fer nena per poder entrar en el teu univers particular? Què haig de fer perquè m'apreciïs i em deixis entrar en la teva llar? Només vull conèixer el teu fons.
Saber perquè fas aquestes reaccions. No dius tu que les aparences no duen enlloc?
Què n'és de difícil poder entrar en el teu univers particular. M'agradaria pilotar una nau i poder viatjar cap a la teva galàxia particular. Tant de bo un dia trenquis el gel i t'adonis que no et vull fer mal.'
4
Què li havia proposat el Doctor Lecont? L'hi havia proposat que fes una exploració psiquiàtrica del seu fill. Vaja! Però si ell no era psiquiatre, i feia anys que havia deixat de col·laborar en una consulta mèdica de psicòlegs. Ell feia temps que havia oblidat que és el tracte metge-pacient, el diagnòstic metge-pacient. N'havia diagnosticat poques de malalties mentals al llarg de la seva trajectòria professional. No era un detectiu qualsevol, ni un investigador privat, ni un espia, ni un agent de la policia, ni un psicòleg ni un psiquiatre tal com la gent els entèn. Ell simplement s'havia dedicat a dibuixar i descriure els trets habituals d'assassins, criminals, violadors, cleptòmans, piròmans i psicòpates. De fet, gairebé es podia considerar un policia més. Ell era la persona que impartia les classes d'aquest tipus de psicologia pels futurs homes de l'ordre, pels futurs perseguidors de delinqüents i assassins en sèrie. I ara, un doctor especialitzat en arqueologia, més ben dit, un conegut historiador francès el reclamava. De fet, no s'hi podia negar. I del que en tragués serviria per vendre's el pis fosc i humit i comprar-se un àtic assolellat i cèntric. Era molt temptador i no va poder evitar la temptació de dir que sí, que vindria uns dies a explorar la ment passada de voltes del seu fill. No volia fer mal a la Rosa i per això li va deixar una nota sobre la taula.
5
Abans de marxar va obrir la televisió. Volia saber com estaven les carreteres i com continuaven els incendis. Malament. Estaven força malament. Segurament tallarien les carreteres. Llavors en un programa de xafarderies de la tarda va sortir un herbolari-vident- visionari que es dirigia a tots els fills de l'univers i els hi deia:' fills de l'univers, de la terra i del món, dubtem d'on venim, però sabem on som. Som en un planeta que cada dia és menys blau, on hi ha quatre dèspotes que l'han convertit en un esclau. Fills de l'univers, de la terra i del món, Dubtarem d'on venim i potser ja no sabem on som'
6
Va tancar la televisió i no va poder parar de pensar en les paraules de l'herbolari. El món ja feia anys que havia perdut una mica el nord. En Tim sabia prou bé que vivim en un món dominat per l'ego de les persones. Ser altruïsta és difícil, ser egoïsta és molt fàcil.
Nosaltres som els únics protagonistes de la nostra pel·lícula, de la nostra història, de la nostra vida. Va agafar la maleta i va sortir de casa. Sentia sorolls i crits de vianants i veïns. Discutien entre ells per un xoc en sèrie de vehicles. Va pensar: ‘he sentit veus a fora al carrer i no ho he pogut evitar. He baixat correns a veure que estava passant: picabaralles, crits i empentes entre veïns i vianants, per culpa de cotxes mal aparcats i per no respectar les normes ciutadanes més bàsiques. M'he imaginat que eren un grup de porcs que s'estaven barallant, animats pel dimoni, agitador del pecat. M'he imaginat que aquests porcs grunyien sense parar. He pensat que aquests grunys sorgien del pecat.'
7
Què passaria quan la Rosa veiés la nota i s'adonés que en Tim no l'havia avisat de la seva marxa? Pensava que especular sobre el futur, per alguns, era fàcil. Fer-ho amb solidesa no ho era tant. I creure-s'ho tampoc.
Tot això venia per les últimes paraules que havia sentit a la televisió abans de marxar. Un incrèdul deixava anar les seves pròpies paraules com si fossin profecies:'Ja no hi ha profecies, ni profetes, ni malediccions que ens ajudin a estar alerta davant la nostra pròpia destrucció; que ens ajudin a condemnar l'èsser pervers i a protegir l'hàbitat de totes les criatures de l'univers. Ja que som fills de l'univers, de la terra i del món. A vegades dubtem d'on venim i potser ja no sabrem d'on som'
8
I per què pensava en tot això abans de marxar? Potser per què el seu cap era un embolic, potser per què enmig d'aquesta gent que profetitzava la destrucció, a dins seu, una veu li deia que si marxava estava perdent una oportunitat per declarar el que realment sentia per la Rosa i que estava apunt de destruir el nou amor en el qual creia. El seu cap era un bola de pensaments confosos. Tenia maldecap: el soroll de les màquines que feien obres al carrer, el veïns discutint-se amb els vianants, l'aglomeració de turistes a la Sagrada Família en ple agost, el prestigi de l'últim cas, el desprestigi que li podia portar aquest nou cas si no se'n sortia bé, l'atracció cap a la Rosa i un munt de sentiments barrejats que només feien que provocar-li maldecap. Va pensar que potser estant uns dies fora, podria posar ordre a tot allò que hi havia en la seva ment. Una ment violenta, apunt d'explotar.
Una bola violenta com la profetitzaven els vidents a finals de l'estiu: ‘bola violenta, no reventa. Hi ha gent que la vol salvar. La vol conservar. Està molt cansada, bruta i contaminada i un dia d'aquests explotarà. Bola violenta i no reventa. Aguanta carrers i ciutats: és el planeta que estem trepitjant.
Està deprimida i humiliada pels humans que tan l'hem explotada. I un dia d'aquests explotarà. I un dia d'aquests reventarà. I la salvació arribarà massa tard.'
I sense pensar-s'ho més va decidir marxar carretera amunt fins a França, direcció Narbona i a casa del senyor Lecont: un bonic chateua d'època.
9
De camí a França no va poder evitar pensar en la Rosa. No feia ni un mes que la coneixia, i no deixava de pensar-hi. Tenia la impressió que hagués passat molt més d'un mes. Tenia la impressió com si es coneguessin de tota la vida. Pensava en les seves cames i en la seva forma de caminar. Segons el seu mediocre manual d'autoajud
a, ell era un típic enamorat a primera vista que es fixa massa en la forma de caminar de les dones: ‘és la teva forma de caminar la que em fa excitar, la que em fa perdre les estructures i m'ajuda a oblidar les amargures de la meva ment. És la teva forma de caminar la que em va fer enamorar del teu cos i figura, del teu caràcter i estructura tan original i pervers. I és que per mi és una tortura no tenir-te al meu costat. Camines amb elegància i la teva fragància fa quedar perplex a qui estar davant teu. És la teva forma de caminar la que fa moure totes les estructures i canvia les meves postures del meu cos i de la meva ment. I és que és la teva forma de caminar la que fa que sorgeixi en mi un enamorament fort, roig, intens que no puc aturar.'

10
En el moment que en Tim va arribar al ‘Chateau Lecont' i va poder observar d'aprop la conducta desequilibrada de l'Eric, es va arrepentir d'haver acceptat aquell compromís. L'Eric Lecont era el típic fill malcriat que havia crescut enmig d'una família desestructurada ja que els seus pares es varen separar molt aviat. A més a més, mancat d'afecte pels pares- ja que el Doctor- tot el dia estava viatjant, havia estat criat per uns avis refinats que el varen acostumar a la bona vida. Va entrar a l'Star System d'una forma molt fàcil: explotant el seu cos, trepitjant a qui li venia en gana i demostrant la seva mediocritat actoral amb unes interpretacions sobreactuades i falsejades. Lluny de les tribulacions barcelonines, en Tim havia trobat la tranquil·litat necessària per ordenar les seves idees.


11
Les tardes d'un estiu que s'acabava a poc a poc, les aprofitava per fer llargues xerrrades amb l'excèntric Doctor Lecont. L'anàl·lisi del món i de la psicologia humana eren temes presents en les seves converses.
-Vivim en un món dominat per l'agressivitat, la destrucció i la violència. Som violents per naturalesa? No sabem viure sense violència?
En Tim va fer una pausa per pensar una possible resposta que s'adaptés al to de la conversa:
-Freud, en la seva teoria psicoanal·lítica del subconscient humà ja va definir que en el subconscient de les persones hi ha un component on s'amaga el costat fosc, agressiu i violent de l'home. Aquest component el va batejar com a Thanathos, en honor del Déu antic de la guerra.
-És cert el que diuen algunes persones que molts mals de la Terra provenen d'aquest component? - preguntà el Doctor.
-L'home, a vegades, no sap reprimir el seu costat imprudent, impulsiu i fosc.
Reprimir no és fàcil. Dominar-lo no és fàcil. Oposar-s'hi no és fàcil.
Llavors, sentíren uns crits a fora el pati. En Tim va preguntar:
-Què són aquests crits?
-No es preocupi. És el meu fill. S'està preparant pel seu pròxim espectacle…un muntatge sobre els astres i els Déus antics.
-I sempre ho fa cridant?
-Ell és així.
El seu pacient recitava això: ‘Oh, Thanathos! Déu de la guerra i de la mort! Tu que governes la nostra part fosca; digue'm com es domina la violència? Com es reprimeix la violència? Com es destrueix el teu regne? Com puc dominar-la? Vull deixar-la anar en casos extrems. Com puc dominar aquest món que tu agites? Com podem foragitar-lo de les nostres vides?'
I el Doctor i ell seguíren xerrant com si no sentissin res. I parlàren dels astres…
-Vostè creu, Doctor, en els astres?
-I crec bastant. Des de diverses disciplines s'ha intentat estudia la conducta humana. L'astrologia és una disciplina molt vulgaritzada que ha intentat estudiar la conducta humana a partir de la influència dels astres, dels planetes, dels estrelles, del sol, de la lluna, de les constel·lacions…

Llavors, l'Eric es va posar a recitar una altre part de l'espectacle anomenada el teorema dels astres: ‘Diuen que els astres ens dominen. Ens persegueixen. Ens observen. Ens contemplen quan fem l'amor, quan vivim als núvols, quan venim de l'hort, quan somiem en muses, en muses que s'esfumen quan trepitgem el món. Diuen que ens amaguen el nostre destí. A vegades tràgic, com una creu que arrossega l'odi, que arrossega el rancor, que amb els anys es refreda, es refreda el dolor; el mateix dolor, la mateixa fiblada, el mateix calfred, l'etern ensurt d'un mirall trencat. L'eterna espina. L'etern malson. Els astres són cicles que es mouen com les marees. Els seus cicles són simples tormentes? Els seus cicles són una trista horabaixa? O potser és un estel fugaç?'
I finalment, anàrem a para al tema estrella de totes les tardes: la història. La història i la seva manipulació. I la memòria dels pobles.
-La manipulació de la història i de la memòria de molts pobles ha sigut el plat del dia de moltes nacions i de moltes ideologies trepitjades sense cap mena d'escrúpol.
-Bé, potser sí, però no sempre és així.- respongué el doctor.
- S'hauria de lluitar contra el món en el que vivim, un món ben decadent.
-Sí, potser sí. Tens raó. Hi ha hagut certs personatges que han sigut claus en l'evolució de la història. Personatges molts cops anònims.
-I tant! Repassem la història. Plena de baralles. Fem memòria. La causa dels pacífics no ha sorgit amb ràbia fins fa pocs decennis. La causa dels pacífics no ha brotat amb força, fins fa poc temps. Han passat moltes dècades per adonar-nos que la pau i la solidaritat és cosa de tots. Davant l ‘oblit, només podem fer memòria i recuperar certs personatges de la història que com vostè i jo s'han oposat a aquest món decadent i han lluitat per crear un món diferent.
-Està molt bé això que diu…però, vostè ha treballat per la policia?
-Sí, i tant! I què té a veure això?
-Mon dieau! La policia no s'ha caracteritzat mai per ser un prototip de la no-violència, oi?
I en Tim va pensar que més valia deixar-ho estar abans d'entrar en terrenys perillosos. I passaren alguns dies. I en una d'aquelles converses, el Doctor va confessar-li que ell somiava en convertir-se en un personatge de la història i estava obsessionat en l'origen de les coses. Es preguntava: ‘qui som? D'on venim? A on anem?' Vet aquí les gran preguntes de la Humanitat. Les grans obsessions de la Humanitat?
-Vol escoltar unes ratlles que vaig escriure fa temps, estimat Garcia?
En Tim va fer que sí amb el cap.
-És una composició titulada Gènesi i diu així:' Aquells mots sagrats ens diuen que l'espècie humana sorgí de l'esforç de les mans divines després d'haver creat el mapamundi. Aquells mots sagrats ens expliquen que del fang l'home sorgí i que abans de set dies ja havia fet el món, la nit i el matí. Els mots científics afirmen que l'home de l'evolució del mico sorgí i que les plantes i els animals també de l'evolució sorgiren i d'aquesta manera l'home va ser l'últim en veure la llum del matí. I ara, que desvariejo, més ben igual la nostra gènesi o el nostre origen, el que m'importa més és que hi hagin flors i matins que cada dia neixin'
I després d'escoltar la discutible qualitat literària de tal text, el Doctor li va comentar:
-Li haig de fer saber que demà mateix marxo.
-A on? Per què?- preguntà sorprès en Tim.
-Me'n vaig a l'Orient. He d'investigar l'origen d'un alfabet perdut que pot ser l'indici d'una gran revolució històrica.
En Tim va pensar que el tal Doctor no hi tocava gaire i que el seu fill recitant un munt de textos cridant, encara menys. Volia marxar d'aquella casa de bojos, d'aquell castell francès que li inspirava patètics poemes d'amor per la seva enyorada Rosa.
12
Quin era el problema del Doctor i el seu fill actoret? La manca de diàleg, de comprensió, de comunicació. L'Eric era un depressiu que necessitava alguna persona que l'estimés i li dongués afecte de debò. Potser com en Tim, que tota la vida havia buscat l'afecte d'unes mans tendres que l'acaronés. I aquell afecte l'havia trobat amb la Rosa. I es preguntava què carai hi feia en aquell castell de bojos?
S'adonava que mai hauria d'haver marxat de Barcelona, que s'hauria d'haver quedat i hauria d'haver intentat demostrar els seus sentiments a la Rosa. Què difícil és a vegades demostrar els propis sentiments!, pensava en Tim.
Ell no volia veure's, d'aquí uns mesos, com dos amants indecisos que no saben resoldre mai el seu destí, que es passen el dia fugint dels seus sentiments amb converses d'aquest tipus: ‘me'n vaig! Te'n vas! Sempre estàvem igual. La indecisió i la incomunicació varen ser els motius que s'interposaren entre tu i jo. Me'n vaig! Te'n vas! Era la frase cabdal, que ens avisava que arribaria el final. Ens feia por donar el gran pas. No volíem trencar el compromís d'aquell infernal relació i volíem un futur millor.'


13
La Rosa va creuar aquell foc apocalíptic per anar-lo a cercar en aquell castell maleït.
El Doctor ja havia marxat. L'acompanyava una noieta que de seguida es va enamorar del actoret dels ous, vull dir, de l'Eric. La Rosa i en Tim abandonaren el castell i també deixaren a la Jessi, nom de la noia, amb l'Eric. La Jessi era una coneguda de la Rosa i es va apuntar a l'aventura de travessar la frontera tot i el perill que suposaven aquells incendis. Amb aquell gest, la Rosa, va voler demostrar al Tim tot el que sentia per ell.
El camí de tornada a Barcelona va servir per deixar constància que realment s'atreien de veritat. En Tim no va saber reconèixer aquell gest de la Rosa.
El Doctor Lecont havia desaperagut. Els menbres de l'Acadèmia de la Història de França contractaren els serveis d'en Tim. Havia de cercar el maleït Doctor, rescatar-lo d'aquells països aràbics i tornar-lo a França. Li havien promès molts diners i en Tim es va deixar temptar pels maleïts diners.
Ni el cas del turista criminal ni el cas del desequilibrat fill del Doctor Lecont li havien donat l'oportunitat per demostrar el que realment sentia per ella. Després d'aquests dos casos, un tercer cas el reclamava. S'acomiadà de nou de Rosa amb l'espe
rança de tornar a Barcelona, oblidar aquestes feines, refer la seva relació i fer una vida normal i estable.