Flueixo

Vaig en bicicleta. No, no vaig en bici, flueixo pels carrers de Ciutat Vella, absorbeixo imatges, algunes en càmera lenta, d’altres accelerades. Hi ha cares que m’observen, jo miro algunes cares, distingeixo olors coneguts, en descobreixo de nous. A sentiments, a núvols baixos, a dies de felicitat. Respiro, visc, intento no pensar. Estic fusionada en aquest formiguer de persones, però alhora l’observo desde la distància. Els hi extrec bocins de bondat, mentre rebutjo tota la càrrega de negativitat de la que intenten desprendre’s. Somric a un noi, el noi em somriu. Se que no m‘estima, jo l’he estimat durant cinc segons. Intensament. Baixo de la bici, necessito contactar directament amb el terra de la ciutat. La nit m’engoleix, les llums que neixen atzarosament pel Born em rescaten. Els llençols estesos dibuixen formes increïbles quan la brisa els acarona. Santa Maria del Mar em diu hola i em guia pel laberint de carrers fins a casa. El noi del locutori em saluda a través de la finestra. No em puc quedar de braços creuats, no puc compartir aquesta hipocresia. L’estiu vinent aniré a l’índia, qui sap si mai en tornaré. Desprès de banyar-me pujaré al terrat, amb una copa de vi blanc, i pintaré. M’agradaria fer l’amor, però aquesta nit vull sentir-me sola, només acompanyada pels pinzells i el skyline de Barcelona. L’estiu s’acabarà i no sento pena, aquest cop seré amiga de la tardor. Algú ha llençat un antic balancí a la brossa, el restauraré i faré que guardi noves històries amb mi. Obro la porta de l’escala, la senyora Roseta està fent caldo i potser demà me’n pujarà una tassa. Sóc com la filla que mai va tenir. La bombeta del tercer comença a fallar, però s’esforça en donar-me la claror justa. A l’altra banda sento riure a les meves companyes de pis. La porta grinyola com fa sempre, potser el Sr. Ramiro m’observa per l’espiell de la porta. No m’importa i dibuixo un somriure per si em veu. Tanco la porta i ja formo part del pis, entro al menjador...Hòstia puta! però qui collons ha mogut el Buda de lloc? eh? quina part de ‘aquesta figura no es pot moure mai d’aquí’ no heu entès? Merda! Només feu que mirar merda a la tele i una cosa que feu la cagueu. I a sobre me’l deixeu mirant cap a una paret; és acollonant! Sou unes egoistes de merda, no teniu sensibilitat. Sempre feu coses per desestabilitzar-me. S’ha acabat, demà marxo d’aquesta cova, no us puc aguantar més. I ara em tanco a l’habitació i ni se us ocorri venir a demanar-me perdó. No us suporto!

- uuuuu....cada cop li dura menys l’efecte quan va a aquella història a la que es va apuntar. Que era, constel•lacions familiars?
- no, això va ser el mes passat. Ara els dimecres fa un curs de regressió i autoestima, o algo així. Diu que és gratis i que donen pastetes per berenar, o sigui que deu ser una secta segur.
- I que és aquesta merda de cadira feta caldo que ha portat? No tindrà també el síndrome de diògenes? collons, està insuportable nena!
- Pensa que fa 6 mesos que no mulla, des que el perla aquell que es feia passar per psicoterapeuta argentí va desaparèixer.
- I el cabró era d’Arbúcies...ahahahahhaha
- hahahahhahha, va ser fortíssim, ahahah
- ah, per cert, demà deixa-li vint euros a la calaixera de l’entrada que aquesta setmana li toca a ella comprar fruita i verdura.