Flors i llavors

És quan caic al pou,

que sento que estic més viu.

És quan caic a l’abisme,

que torno a néixer de nou.

És quan resto a l’espera

que sento un bri de llum.

És quan ensopego i caic a quatre grapes

que em sento lliure de nou.



I és que en l’error està la certesa de viure,

viure al límit, sempre.

I és que en l’encert està l’apatia de viure,

viure cec i amb poc amor.



Entenen les meves imperfeccions

és quan volo.

Esquivant les antenes de la submissió,

submissió que genera desídia, angoixa i poca revolució.

Comprenent les meves derrotes

és quan guanyo a poc a poc.

Deslliurant-me dels meus dimonis,

per muntar amb ells una orgia al saló.



Que jo no tinc ni deu ni amo, només una raó:

Que la llibertat trenqui condemnes,

i que la comunitat organitzada i violenta,

faci canviar el món.

Que la gent lluiti contra els opressors,

que tenen el cor de llautó.

Que siguin ells que pateixin,

i es quedi el món ple de flors i llavors.



És quan caic que soc més fort

i poder seré llavor,

i amb les meves germanes de lluita,

farem florir el formigó.

És quan caic que soc més conscient

que la pau està en la meva gent,

que són arrels que floreixen,

generant-me ales per governar els cels.

Com una papallona

que vola,

i no vol saber res.