FLOQUET DE NEU

Sembla mentida però la Sra. Enriqueta de sempre havia sigut una persona molt lleial i ferma sobretot alhora de fer complir el que deia, i com que només tenia dos nebodes alcahuetes més ràncies que'l roquefort, i un oncle carnal bisbe de no sé quina diocesi, que de segur ja tindria les arques plenes, era prou clar que tot el que posseïa acabaria en mans llunyanes dels familiars.
Encara recorde la primera volta que vam tindrer notícies de Suera, com cada matí desdejunàvem asseguts al capdavant de la platja del Sardinero, aixo sí com que era molt hipocondriaca i molt maniàtica, ni molt al sol ni molt a l'ombra perque ja es sap que el vent quan bufa ve fred.
Doncs bé, de forma rutinaria vaig baixar a recollir el diari que un noi molt amable ens deixava a primera hora al portal, la Sra. Enriqueta es va posar aquelles ulleres que tenia recargades de brillants, i que tantes voltes em solia dir: "Floquet, molt en compte amb les mues ulleres que em perdràs els swaroskis" , al principi no sabia ben bé que era això del swaroskis semblava més una beguda rusa, però a l'aniversari següent em va regalar un collar com les sues ulleres, ple de brillans que de molt lluny ja en veien tots, el dia que me'l posava els veïns quan passàvem pel costat d'ells cridaven: "Déu n'hi do Floquet! Mireu-lo si pareix la façana del Corte Inglés en ple Nadal", aleshores jo encara passava més tieso que un fus, és clar per semblar més alt i elegant.
Com anava dient, la Sra. Enriqueta fullejava el diari mentre prenia poc a poc glopets de la tassa, que mes que pendre una infusió semblava una mostra de l'Arc de Sant Martí, el fondo era de camomila, però després anava posant polsets de te negre per a combatre el cansament, te roig per aprimar, te blanc per a mantindre la pell jove, te verd amb propietats antioxidant, vitamina C, i uns quants ingredients més que no recordé prou bé, que després de eixir ella del bany era molt millor no entrat.



Arribant a l'última fulla va llegir amb veu alta:
"…edició de la Mostra Etnològica "Suera, un poble al carrer" Recordant usos, costums i tradicions… _ Saps Floquet que el meu marit tenia un amic de Suera? Era pescador i va venir al port a treballar com un negre per a enviar els diners a la dona i als cinc fills, a la fi al pobre se'l va tragar la mar."
I després d'açò, mai tornà a ser com fins ara, la nostra vida va donar un gir de 180º, només féiem que viatges a Suera, quasi tots els mesos per una cosa o per altra, que si ara festes a la Verge de l'Assumpció a l'Agost, després Festes al Crist de la Clemència a Octubre, Nadal, Reis, Sant Blai, Sant Antoni, tots i tots, no ens deixàvem cap festa, així doncs Floquet feia el fardell, i fardell cap amunt fardell cap avall.
I això no és tot perqué els viatges eran eterns, vinga kilometres i més kilometres, i quan el xofer ens deia "vinga Floquet espavil q ja estem" començava el autèntic viacrucis de les curves que més pareixa com "ja sabeu" per séquia que Floquet amb el collar dels swaroskis. I clar com que no parava de donar glopades la Sra. Enriqueta em mirava tota preocupada no sé si per la meua salut o per si boçava la gavardina de Coco Chanel que m'havia posat de bon matí, després em passava el dia damunt l'estoreta sense fer cap moviment. La Sra. Enriqueta aleshores deia orgullosa: "Veus Floquet l'aire de la Serra Espadà et senta sempre molt bé, et passes el dia ahi tirat dormint i relaxat" i és ben cert que realment em passava el dia, però no dormint sinó mort i marejat, fins passat una bona estona no tornava a tenir el cap al lloc i com que als tres o quatre dies viatge de tornada a Santander, doncs no em recuperava mai. Cada dia maleïa haver baixat a recollir el diari aquell mati!
La arribada al poble era com si arribes una estrella de Hollywood, quan doblaven la revolta ja estava ple de gom a gom i la gent que no eixia al carrer, s'asomaben pels balcons engalanats amb hortènsies i clavells, perqué no es volien perdre l'arribada de la Sra. Enriqueta, després pujàvem pel carrer General Mola no molt de pressa perqué dúiem xiquets correguent al darrere del cotxe fins arribar a la plaça, només ens faltava tocar el clàxon i que'ns llançaren paperets de colors.
Gustau, el xofer, encara no feia parar aquella maquina anomenada rolls-royce més vella que l'antigor, i ja el senyor alcalde, el tio Quico tot entrajat i encorbatat, corria a obrir la porta per a rebrens, la Sra. Enriqueta encantada de que li feran tantes ofrenes, com que havia estat soprano al Liceu a Barcelona i diu ella que també a la Scala a Mila, quan la gent l'ensabonava tant i tant, es transforma en aquella xiqueta d'anys passats, sempre feia rogle contant i xarrant de les seues vivències done igual que fora a comprar el pa que a les seues reunions al Gran Casino, sempre tenia alguna cosa a dir, jo crec que la mitat de les voltes eren històries inventades per a impresionar, però al cap i a la fi, era la Sra. Enriqueta, i com sabien que tenia molts diners i pocs amics doncs això omplia molt.
A un costat de la plaça també esperava impacient el senyor rector amb la sotana ben planxada per a saludar-nos i preguntar pel viatge, Don Rogelio era un bon home de l'horta valenciana i com que parlava el castellà feia bona lliga amb la Sra. Enriqueta, de fet, solia visitar-nos per les vesprades, tambè era excel.lent orador i com que tenia estudis ell i la Sra. Enriqueta feien grans converses i debats sobre el mon, la religió i fins i tot, s'atrevien a parlar de política econòmica, mentre Don Rogelio intentava recordar-li lo necesitat de llimosnes i gent de bona fe que estava el temple.
La Sra. Enriqueta havia adquirit la casona de les Eres que com era vella van haver de rehabilitar-la per poder-la gaudir més, salvaguardant l'estructura inicial de les pilastres i la façana renovaren les sales, la teulada i sobretot l'instal.lació de l'aigua, perque encara que a Suera no hi ha molta calç ja era molt antiga, i l'aigua calenta mai arribava a la banyera, no oblidaré que el primer any no em vaig llevar el constipat en tot l'hivern, i la tremolor, perqué per la nit les canonades d'aigua regiscaven com a conills.
Sincerament això no fou l'unica cosa que feia una mica de por o mal estar, és ben cert que al poc d'ocupar la casona els veïns canviaven de costat per no haver de passar per davant la porta, la reixa trencada i oxidada deixava entre veure l'arboreda interior d'oliveres i garrofers, i al darrere de tanta vegetació, al fons, es presentava majestuosa i senyorial la façana, deteriorada i abandonada pel temps, llevat açò podia dir-se que a la fi era molt acullidora, gràcies a les obres realitzades i al bon caràcter de la Sra Enriqueta, al poc de temps tenia el jardÍ sempre ple de gent, per no dir la volta que vàrem convidar a tot el poble a sopar, era estiu no recorde si juliol, agost o setembre, però estiu, vàrem portar des de Santander kilos i kilos d'anvoxa, a mi no em fa molta gracia sóc més de carn, però l'anvoxa del Cantrabric doncs hi ha que dir que és la millor i com que volia donar alguna cosa representativa de la seua terra doncs amb l'anxova estava perfecte.
A partir d'aquest dia, per ordre del tio Quico, va quedar instaurada el dia de la Torraeta de Anxova, i després tots els anys a sopar Torraeta al jardí. Era una gran festa, el tio Pep ens duia el pa recient cuit, la Vicenta corria per tallar llesques grans i empastifar-les amb all i pebre, després posaven l'anxova al damunt i a les brases que s'anaven avivant. La Sra. Enriqueta només s'encarregava de seleccionar la música per a ballar que sonava en la gramola, era prou varieta encara que quan no te l'esperaves entre canço i canço sonava La Campanera. Jo, des de un racó baix d'una olivera els observava a tots com menjaven, reien i ballaven, aquelles hores semblaven feliços, sense problemes de salut ni de diners, sense marejar-se per la propia collita i el reg, feliços i prou.
Després quan la festa i l'aiguardent s'acabava tothom cap a casa i nosaltres quasi tots a dormir, dic quasi tots perque aquella nit jo no dormia mai a la mateixa cambra que la Sra. Enriqueta, m'instal.lava a l'habitació dels convidats mentre que ella seguia reient, ballant i fent no sé el qué, amb algú que altre del poble, que després amb molta cautela per no ser vist, eixia per la porta de la cuina que donava al carrer de baix, i a mi, com que no menjava Torraeta, sempre em descobrien a la cuina regirant el rebost.
Però la verdadera festa començava de bon de mati, quan arribava l'Assumpció, era un remolí d'amor constant, a mi em tenia desbordat de tant aquissar-me i acariciar-me, tant que els meus rulls es ficaven firmes al sentir-la arribar. Ja venia canviada de casa, amb el davantal posat damunt d'una bata a quadrets blaus i verds, els maniguets a conjunt de la bata se'ls arromangava més de lo normal, i amb les espadenyetes planetes anava recorreguen tota la casa sense fer sorroll sinó fos per aquell cant, gens celestial que repetia una i mil voltes. A vegades estava mirant tranquil.lament per la finestra del saló quan de sobte sentia:
Ací en Suera hi han moltes fadrines
que a les roses fines s'han de comparar,
els diumenges quan van a la plaça
tenen molta gràcia quan van a ballar.
Els fadrins toquen les castanyetes
i a totes les festes son molt divertits.
Tots diuen viva sant Blai
de la gola el més sabut,
viva el Crist de la Clemència
que a tots ens done salut.

I sense ganes Floquet ficava la cua entre les cames i canviava d'habitació sinó volia tragar-me els seus cants. De vegades quan venien visites incomodes per a la senyora, ja s'encarregava la propia Assumpció de fer-les desaparèixer, obria totes les finestres de bat a bat i es posava a netejar con una locomotora eixugant i espolsant tot el que trobava al seu pas, després, traia un poal d'aigua i el raspall, i es posava a traure resplendor al marbre serpentí o simplement s'entretenia sacsejant els c
oixins, en el fons el que volia era escuadrinyar les converses de la Sra Enriqueta.
Però gràcies a ella i tambè al tio Marià, no haguérem de patir una desgràcia al poble, la cosa va ocorrer quan vàren vindre els hongaresos i volien endur-se a un pobre xiquet perque deien que era d'ells i de pas arramblar amb tot.
Com que nosaltres teníem alguns llibres de cultura general a casa, xiquets i xiquetes venien a fer deures i aprendre cant i piano, era al poc de temps de viure a Suera per això la Sra Enriqueta encara no es coneixia molt bé a tots ells, una vesprada van picar a la porta i un senyor ens va dir que venia a recollir al seu nebot per a tornar a casa, l'Assumpció no hi era a la sala per això, la senyora li va deixar agarrar al xiquet que volguera.
Però, al creuar la porta d'entrada, el tio Marià, que com cada dia s'encarregava del estany i del jardí, estava ajupit arrancar males herbes quan va alçar el cap i va veure que aquell xiquet anava amb un estrany, i com que no li va paréixer bona estampa, va fotre un crit més gran que ell que ja és dir, i l'hongarés es va quedar inmovilizat, però no per molt de temps, perqué de seguida començà a correr estirant al xiquet carrer amunt cap al Castellet, el tio Marià llança l'aixa sense pensar-lo dues voltes per tal de fer-lo aturar, però amb cap exit, del crit i sorroll eixque l'Assumpció, la senyora i tots els xiquets.
Prenguerem cami al darrere de l'hongarés, pareixia una cursa, ahi anaven tots depresa, tots menys jo, al davant l'hongarés que tenia agarrat al xiquet d'un braç i el duia a rastres mentre amb l'altre braç sotenia un sac ple de roba, menjar o ves tu a saber que hauria furtat, al darrere corria el tio Marià sense boina i amb els pantalons mig caiguts a tranques i barranques ja que aquelles espardenyes d'espart no eran per a correr, en canvi l'Assumpció anava més pita, feia passets curts però quasi adelantava al tio Marià carrer amunt, els xiquets s'havien desplegat pels altres carrers per tal de aturar-los, i tancant la cursa anava la senyora amb taconets i collar de dos voltes tossint i agarrant-se al costat de la panxa. En arribar a la plaça del Castellet es varen desviar passant per la porta del Calvari carrer avall, ací el tio Marià va ser adelantat per l'Assumpció, passaren pel carrero de l'ajuntament arribant a la palça de dalt on es van enganxar tot el sequit de xiquets i pares, seguirent pel carrer de l'Esglèsia en direcció al Portell i trencaren pel trinquet.
Com que anaven costera per avall i estava plena de pedres soltes l'hongarés comença a redolar i redolar sense soltar al xiquet i el sac. L'Assumpció que no va poder frenar a temps va parar gitada com una sardina damunt del pobre xiquet, i darrere tots els altres, xiquets i pares. A la fi, entre genollades, espentes i manotades l'hongarés va soltar el xiquet i tornà amb sa mare, els demés per tal de recuperar-se i llevar-se l'esglai de damunt, el tio Quico ens va convidar a tots a llimonada i sifó al Camarada.
A mi m'agradava passar pel davant del Camarada, l'amo tenia una gosseta color caneya molt pinturera que feia goig, era molt desperta, tenia les orelles tieses i la panxa preta, encara que quan pasavem pel davant i jo refrenava la Sra. Enriqueta m'estirava fort i no parava de refunfunyar fins a casa, em deia que no era del nostre llinatge, que anava molt bruta , feia olor i a mes sols menjava sobres i rosegons que li llançaven a terra. Jo no entenia res, també volia anar brut i menjar rosegons d'eixos per tal de estar jugant amb ella tots els dies, en canvi, la Sra. Enriqueta preferia una tal Cuca dels amics de Santader, blanqueta i sense puses com jo, s'enfadava tant que a voltes no em deixava eixir del jardí en una setmana, aleshores com que tampoc era jo molt de fer kilometres m'estirava a l'estoreta de la porta i em pasava el dia veien com el tio Marià anava fent pel jardí i netejant la bassa, jo mentrestant somiava com podia venjar la meua rabia contenguda cap a la senyora, no era just que em tinguera empresonat, si per mi fora … si jo poguera… de segur que no em tindria recultat entre reixes.
I com a cosa del desti, diguem-li capritx, infortuni, desgràcia o ves tu a saber que, la qüestió que un bon matí després de haver netejat l'Assumpció molt a fons les escales la Sra. Enriqueta, va posar malament el peu o potser va tropeçar amb mi, quan rodolà per elles, des de la primera fins la trentena, no s'en deixà cap, tingué una caiguda indescriptible, pobra senyora meua justament el dia que habien de vindre els amics amb Cuca. Al final de l'escala la Sra. Enriqueta estava estesa a terra, inmòbil boca a vall, un reguer de sang brotava del front i omplia l'entrada de casa, l'Assumpció va eixir correns cap a ella, era un mar de llàgrimes, parèixa la mare de Deu dels Dolors, i no parava de repetir una i mil voltes:
"Ai, ai, ai mare, quina desgràcia! Per culpa meua, és per culpa meua! Sinó haguera netejat les escales, ai, ai, ai mare, pobra senyora, en lo bona que era! A la presó, em tancaran a la preso per assesinat! Floquet, vine Floquet que ens em quedat orfens!"
Jo no somicava gaire, de fet lladrava fort per a dissimular i per a que no em besucara aquella bigotuda que punjava prou més que jo, només em vaig apropar una volta per fer veure alguna llàgrima de cocodril i sentir l'olor de la venjança. No sentia cap tristor, aquell dia em va eixir el sol i començaven les satisfaccions.
Va ser el dia més llarg de la meua vida, a casa no paraven d'entrar i eixir provessons de gent mostran condol i respecte a la Sra. Enriqueta, fins jo per a despedir-la em vaig petinar amb la ratlla al costat, ben llepat com a ella li agradava, i el Gustau va dur als seus familiars, les dos nebodes i l'oncle carnal bisbe que oficià la ceremònia. Després es varen quedar un temps a casa fins el dia que el senyor notari ens va llegir el testament.
Ara doncs viatgem molt menys, jo sóc molt féliç a Suera ja no visc a Santander sempre li deia a la senyora que era massa humit , tinc a l'Assumpció que es desviu per mi i a canvi li deixe endur-se els vestits, sabates, barrets i demés complements de la difunta, l'alcalde el tio Quico, segueix celebrant el dia de la Torraeta d'Anxoves al jardí, el tio Marià ens cuida la vegetació i que ningú desconegut ens entre per la porta, al rector, Don Rogelio, li van donar el piano per a les seus mises i un bon pellisquet per a fer reformes a l'esglèsia, i amb Gustau , el xofer, els diumenges a mig matí, arropleguem a la meua damisel.la i anem a la Font de Castro a passejar pel seu voltant, després pasem la vesprada al riu, al costat dels canyars, sentint cantar i parlar a les dones que baixen a llavar.
En fi, ja no patisc cap mareig ni em molesta dur collar de brillans, es més, ara duc barret de pana i escorta per on vaig. Tinc un mon de plaers que potser avanç ja tenia, però ara tinc un més important, llibertat.
Mai he dit que la Sra. Enriqueta fou dolenta, tot el contrari, jo sentia una gran admiració per ella i encara que tinguerem les nostres diferències, era la meua senyora i em va ser més lleial que jo amb ella, tot i que a la fi, sóc un gos!