Fissures

Dels dies, de l'angoixa de la mort penetrant en el teu alè amb les hores que passen,
que perds i tornes a desaparèixer. Nu i desprotegit i translúcid
als fars dels autobusos del dolor, de les absències.


Les tardes sota la llum dels fluorescents de la falsa nit. I en el mati,
sents una veu que crida el nom d'una noia en el carrer, i una noia es para
i busca algú que no hi es i que tu tampoc veus.
Fissures de la realitat. Passatges.


Anotes paraules que no construeixen frases. I et quedes en setmanes,
sol de tu mateix. No escrius,
emmudeixes en una boira que desfà la llum.


Al final de les escales hi ha obscuritats que travesses
embogit de por, quasi visionari de crims que en altres vides,
molt a prop, sagnen. I escoltes musica,
o mecàniques sexuals obsessives, o t'atures
fins sentir l'aire on ets mous i compartim i freguem.



No acabo d'allunyar-me de tu, de mi mateix. Llargues son les meves dependències.
Semblants al vidre de les finestres, dins hi ha la soledat i l'amor.
Si sóc en algun lloc, sóc allà: en el tacte dels meus dits petits en el vidres del balcó de la infància.