Festes

Un relat de: sofia

Era el meu aniversari: feia vint-i set anys i acabava de canviar-me de pis. Havia preparat una festa per celebrar els dos esdeveniments i encara faltava una bona estona perquè arribessin les meves convidades. Vaig decidir anar a veure el meu veí de replà per tornar-li la caixa d'eines que m'havia deixat per penjar uns quadres a casa.
Aquell veí em tenia trastocada: havíem coincidit en alguna reunió de veïns, al súper del costat de casa, al carrer, tot passejant el gos… Però teníem més tracte arran de les equivocacions de les meves amigues, que no s'aprenen el meu pis i cada cop que em venen a veure truquen a casa seva, i jo li he de demanar disculpes.
Ell està casat i té un fill de nou anys, però estava sol a casa en aquells moments. Parlàvem de coses banals. Em va dir que el nen estava a punt d'arribar i li vaig dir que no el volia destorbar, però em va convidar a quedar-me una estona. Sabia que jo li agradava i devia ser evident que ell m'agradava perquè va tantejar el terreny i es va llençar quan va estar segur de la resposta. Em va assetjar fins que em vaig quedar encaixonada a la cantonada de la nevera i ell em barrava el pas amb el seu cos. M'agradava aquella mena de joc que havíem començat, però alguna cosa em frenava. Jo lluitava contra una incòmoda alarma que em repetia incessantment que allò no podia ser, mentre les seves mans semblaven multiplicar-se per tot el meu cos. Alguna cosa dins meu es despertava i maldava per sortir i apoderar-se de la voluntat que la meva part més racional s'entossudia a mantenir lluitant en aquella batalla ja perduda. A ell li agradava veure debatre'm en la meva indecisió: quan aconseguia acostar-se a la meva boca, jo girava la cara, tan poc convençuda que ell sabia que a la propera no l'apartaria. M'acariciava per sobre de la roba, sense arribar a posar la mà damunt dels meus pits, els sortejava hàbilment, em resseguia les cuixes amunt i avall, acostant-se perillosament al meu sexe, però sense arribar-hi, sabent que acabaria sent jo la que li demanaria que ho fes.
-Va...-, em deia en veu baixa, respirant cada cop més fort.
-El teu fill, està a punt d'arribar…-, deia jo, gairebé en un sospir. Llavors va començar a resseguir-me el coll amb els llavis i amb una mà m'acariciava la cintura amb un moviment amenaçadorament constant cap a dalt. Massa fronts oberts: la seva mà al meu pit la vaig sentir com una lleu descàrrega elèctrica i vaig deixar anar un petit gemec que treia qualsevol traça de versemblança a aquells "no" amb què jo pretenia aturar-lo. Amb l'altra mà em va descordar el botó del pantaló mentre, després de tocar-nos els llavis, s'obria pas a la meva boca amb la llengua. Besava amb decisió, sense impaciència, assaborint-me. Les pessigolles que sentia sota la pell començaven a cremar i a escampar-se, i ja sentia cremar el meu entrecuix, que clamava atenció urgent; em vaig adonar que ja no ho podria parar. Vaig sentir com agafava la vora de baix de la samarreta i començava a empènyer-la lentament cap amunt, seguint el seu ascens amb les mans obertes per damunt del meu cos, com el lladre passa les mans damunt les joies del botí. Quan ja el sentia acostar-se als pits, amb el cor accelerat i panteixant com si l'esforç físic fos sobrehumà, va sonar el timbre de l'intèrfon, tan estrident i desagradable que el vaig sentir com un dolor físic.
Vam parar de cop i ens vam mirar als ulls, amb cara de desconcert, de por gairebé. Va treure les mans de sobre meu de cop, com si s'hagués cremat. Em vaig abaixar la samarreta, desorientada i ell va anar a obrir. Em cordava el botó del pantaló i em passava la mà pels cabells instintivament, sense poder-me creure acabés així el que uns segons abans estava gairebé sentenciat: hauria acabat estirada a la taula del menjador, sense roba, cedint a les seves empentes, fermada amb les seves mans, encaixat en mi, obrint-se pas, fent-me vibrar i cridar fins al deliri. En comptes d'això, ell anava cap al rebedor. Va despenjar l'intèrfon i va preguntar:
-Daniel?
-Feliç aniversari!-, van cridar les veus de les meves amigues. No se l'aprendran mai, el pis on visc...

Comentaris

  • Clar de lluna | 06-06-2008

    ...bon final!!! El relat va prenent cada vegada més i més força, m'agrada com es desencadena i com transmets les sensacions dels personatge.

    Benvinguda a RC.

    Una abraçada!

  • jaumesb | 04-06-2008 | Valoració: 10

    joc

l´Autor

sofia

1 Relats

2 Comentaris

632 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc de les terres de ponent,
sóc del 75 i
sóc nova aquí.

s.valls.t@gmail.com

Últims relats de l'autor